(1941-2022)
Confesso que mai he seguit amb gaire interès la trajectòria de Vivienne Westwood. Entenc que haver dissenyat roba per a personatges de sèries de televisió com Sex and the City i models que han lluït celebritats com Pamela Anderson, Dua Lipa, Kate Moss o Miley Cirus ha de tenir el seu què, però és un món que em queda massa lluny. També m'identifico amb el seu activisme a favor del consum responsable, però trobo que tot plegat xoca una mica amb un model de negoci com el seu i amb la forma com va renegar públicament del punk, un moviment social i cultural que ella mateixa havia contribuït a definir en termes estètics, i que justament havia vingut a canviar moltes de les coses que no funcionen en aquest món –el perquè del seu fracàs donaria per tota una tesi, i probablement ella mateixa hi tindria bastant a dir-.
De la trajectòria de Westwood m'interessa sobretot la dècada dels 70, l'etapa en què va revolucionar la londinenca King's Road juntament amb qui aleshores era el seu soci i marit, Malcolm McLaren. Ho van fer al capdavant d'una botiga on venien roba de segona mà i dissenys propis que buscaven l'essència del rock'n'roll alhora que jugaven de forma totalment desacomplexada amb la provocació. Primer es va dir Paradise Garage, després es va rebatejar com a Let It Rock –esdevenint pol d'atracció de teddy boys en un moment, la primera meitat dels 70, en què l'interès pel primer rock'n'roll començava a anar a l'alça al Regne Unit-, més tard va passar a dir-se Too Fast To Live, Too Young To Die, i a partir de 1974 va adoptar el nom de Sex, iniciant la seva fase més icònica –i revolucionària-.
Els dissenys de Westwood i la lògica situacionista de McLaren van atreure inadaptats d'arreu de Londres i de més enllà –com la recentment desapareguda Jordan Mooney, que hi va arribar a treballar-, i quan l'anomenat Contingent de Bromley el va convertir en un dels seus punts de trobada va esdevenir el quilòmetre zero del punk britànic. Que els mateixos Sex Pistols pràcticament es formessin a l'interior de la botiga, ho explica tot. Després van arribar els 80, el trencament amb McLaren i l'inici d'una nova etapa cada cop més allunyada de tot allò que ella mateixa havia contribuït a crear –sí que va mantenir la titularitat del local de King's Road, rebatejat el 1981 amb el nom de World's End i encara avui punt de pelegrinatge per a punks d'arrel i melòmans en general-. Vivienne Westwood ha mort a l'edat de 81 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada