70 anys sense Hank Williams

Hank Williams (1923-1953).

Va viure ràpid, va morir jove i potser no va deixar un cadàver bonic però sí una llegenda que dura fins als nostres dies i que la indústria del disc ha sabut esprémer a conveniència durant les passades set dècades. Va ser la matinada de l'1 de gener de 1953, avui fa exactament 70 anys, quan Hank Williams va abandonar aquest món des del seient del darrere del Cadillac que el portava cap al que havia de ser el seu següent concert, víctima d'una combinació fatal d'alcohol i medicaments. Vista de prop, la forma com va morir no té absolutament res de glamurós. Vista amb perspectiva, conté tota la poesia d'un final tràgic que sembla donar sentit a tots els esdeveniments que l'havien precedit.

Williams tenia 29 anys al moment de la seva mort tot i que n'aparentava molts més. Anys d'excessos amb la beguda i els medicaments per tractar-se el mal d'esquena li havien passat tanta factura com la frenètica vida a la carretera i un matrimoni –amb Audrey Williams, qui també li havia fet de mànager- que s'havia acabat com el rosari de l'aurora. A finals de 1952, la mateixa indústria que en dècades posteriors treuria suc del seu llegat li havia girat l'esquena –Fred Rose l'havia donat per impossible, els Drifting Cowboys havien passat a ser la banda d'acompanyament de Ray Price, i el Grand Ole Opry l'havia expulsat sense miraments en un dels moviments més llefiscosos de la història de la música country-.

Malgrat tot, Williams seguia mobilitzant les masses i l'assistència als seus concerts es mantenia multitudinària pels estàndards de l'època. Actuava amb el suport de bandes locals, i sovint sortia a l'escenari en un estat més que preocupant, però més enllà del corporativisme de Nashville el seu nom seguia essent intocable. La nit de Cap d'Any de 1952 tenia previst tocar a Charleston, West Virginia, però les condicions climàtiques desaconsellaven volar. Davant la impossibilitat d'arribar a temps al concert, va contractar un estudiant universitari, Charles Carr, perquè el portés en cotxe fins a Canton, Ohio, on tenia programada una altra aparició la nit del dia 1 de gener –i perquè truqués a Charleston avisant que s'havia de cancel·lar l'actuació-.

Posem-nos en situació. Williams vivia a Montgomery, Alabama. La distància fins a Canton era de gairebé 1.400 quilòmetres que pretenia fer en cotxe en menys de dos dies –arribant no tan sols a temps d'actuar sinó també en condicions de fer-ho; parlem de 1952, ni els cotxes ni les carreteres eren com ara-. Van sortir de Montgomery cap a la 1 del migdia del mateix dia 31 i van fer diverses aturades pel camí perquè els seus ocupants mengessin. La primera aturada va ser en un hotel de Knoxville, Tennessee, on Williams i Carr van sopar abans que un metge hagués d'administrar medicació al cantant, visiblement afectat pels seus dolors. A continuació van reprendre el trajecte.

La següent aturada va ser poc després de la mitjanit en un restaurant de Bristol, Virginia, on Carr va preguntar a Williams si volia menjar res. Diu la llegenda que Williams va dir que no, i que aquestes haurien estat les seves últimes paraules. Quan Carr va fer la tercera aturada en una benzinera d'Oak Hill, West Virginia, Williams ja era mort. Va ser l'encarregat del mateix establiment qui va avisar la policia. Els agents que van acudir al lloc dels fets van trobar llaunes de cervesa buides i la lletra d'una cançó inacabada al costat del cos sense vida del Shakespeare del country.

El funeral de Williams es va fer l'endemà a Montgomery, Alabama, on el músic va ser enterrat, i va esdevenir multitudinari. Pesos pesants com Roy Acuff, Ernest Tubb i Red Foley hi van anar a cantar. La llegenda tot just acabava de néixer. Que el darrer single que Williams hagués vist publicat amb vida –el novembre de 1952- fos l'irònica "I'll Never Get Out of This World Alive", reforça la poètica d'aquell capítol final. No cal dir que el músic va tenir descendència, i que aquesta acabaria donant peu a una de les nissagues familiars més fascinants de la música contemporània. Però això, com se sol afirmar en aquests casos, és una altra història.