Jeff Beck (1944-2023)

JEFF BECK

(1944-2023)

Puc haver-la vist mil vegades, però encara em fa vibrar com el primer dia una determinada escena de "Blow-Up" (1966), aquell dinàmic thriller d'autor amb què Michelangelo Antonioni va retratar  –mai més ben dit- l'estètica de la Swinging London. El moment en què apareixen de cop i volta els Yardbirds interpretant "Stroll On" amb Jeff Beck i Jimmy Page formant un binomi de guitarristes tan electrificant com a priori impossible. De fet, va ser l'alta tensió entre tots dos la que va motivar la sortida de Beck d'un combo que amb ell havia deixat enrere el blues hereu de Chicago per situar-se a l'avantguarda de l'aleshores efervescent rock psicodèlic.

Revisin vostès mateixos l'escena en qüestió, deixin-se portar per l'atac frontal d'una banda amb la qual mai s'ha fet prou justícia, i gaudeixin de l'espectacle visual que ofereix Beck tot proclamant que ja a aquelles alçades ningú li feia ombra a l'escenari. Era tot just l'inici d'una carrera que ha abraçat múltiples registres, en molts casos arribant-los a definir –llenguatges com els del blues rock o el hard rock no s'entendrien sense ell-, i que ha deixat pel camí un bon nombre d'obres mestres des de coordenades tan distants com complementàries. El fil conductor, tot un geni de les sis cordes, un clàssic de clàssics que encara en ple segle XXI ha seguit explorant camins que pocs s'havien atrevit a transitar –molt recomanable el seu darrer llançament, "18", publicat l'any passat i signat a mitges amb Johnny Depp, amb qui reinventa partitures de Lou Reed i Brian Wilson, entre d'altres-.

Podríem parlar dels dos primers i fundacionals àlbums del Jeff Beck Group –"Truth" (1968) i "Beck-Ola" (1969)-, on va comandar uns indomables Rod Stewart i Ronnie Wood abans que tots dos fessin el salt cap als Faces. També podríem parlar d'obres de l'alçada de "Blow by Blow" (1975) –facturat després de descartar-se la seva incorporació a uns Rolling Stones on no encaixava ni amb calçador- o "Jeff Beck's Guitar Shop" (1989) –definitiva síntesi de jazz rock marcià i hard rock gens ortodox, i una de les millors caràtules discogràfiques que mai s'han arribat a imprimir-. O de la seva apoteòsica –i excessivament breu- unió amb Tim Bogert i Carmine Appice. O de l'empenta que ha donat a trajectòries com la d'Imelda May. I podríem seguir, i no acabaríem mai.

Només vaig arribar a veure Jeff Beck en directe en una ocasió, però va ser inoblidable. Va ser fa relativament pocs anys, el 29 de juny de 2018 al Festival Jardins de Pedralbes. Portava una banda d'excepció –hi destacava la presència de Rhonda Smith (Prince) i Jimmy Hall (Wet Willie)-, però amb cada moviment i amb cada nota quedava clar que encara no hi havia ningú capaç de fer-li ombra a l'escenari. En qüestió de vint minuts es va haver ventilat estils com el blues, el jazz, el soul o el hard rock. I la resta del concert va anar encara més enllà. Una cortina de pluja va acabar de fer la vetllada més especial, però per al record va quedar la lliçó magistral d'un dels guitarristes més grans de tots els temps, que ha traspassat aquesta setmana a l'edat de 78 anys. El buit que deixa és tan immens com el seu llegat.