Cinc dècades de "Paris 1919"

Definitivament va ser una jornada rodona, discogràficament parlant, el 25 de febrer de 1973. El mateix dia que Alice Cooper i Dr. John publicaven dues obres mestres com "Billion Dollar Babies" i "In the Right Place", respectivament, John Cale lliurava un altre treball capital com és "Paris 1919", considerat per molts com el seu cim creatiu al marge de la Velvet Underground. Un àlbum que deixava enrere la naturalesa experimental dels seus predecessors per potenciar el format cançó, i de quina manera.

Aquí hi trobem "Child's Christmas in Whales", "Hanky Panky Nolow", "Andalucia" o la mateixa "Paris 1919". Pop d'autor d'alta sofisticació, i una sèrie de vinyetes inspirades en l'Europa d'ara fa cosa d'un segle. Producció d'un Chris Thomas que tot just començava a destacar dins de l'ofici, i una nòmina de músics de sessió on figuraven pesos pesants com Lowell George i Richie Hayward de Little Feat, a la guitarra i la bateria respectivament, o Wilton Felder dels Crusaders, al baix. Un clàssic de ple dret, atemporal i encara influent a data d'avui.

50 anys de "Dixie Chicken"

És possible que una de les bandes més originals i alhora genuïnes de l'era daurada del southern rock es formés a Los Angeles? No tan sols és possible, sinó la banda en qüestió va arribar a parir algunes de les obres més essencials del rock de la dècada dels 70. Parlem de Little Feat, és clar, i d'àlbums com "Dixie Chicken", considerat gairebé per unanimitat com la seva obra mestra –la competència és dura en una discografia tan àmplia com rica en reclams-. El va publicar Warner el 25 de gener de 1973, avui fa 50 anys.

Serà o no serà el seu millor disc, però la desena de pistes que el formen defineixen el ventall discursiu d'un combo que efectivament bevia de les mateixes fonts que Allman Brothers i companyia, però també de les que havien alimentat a The Band. Coordenades aparentment distants però en tot cas complementàries, i un registre que es va acabar d'afinar en aquest tercer treball i de la mà de peces com "Two Trains", "Fool Yourself" o la mateixa "Dixie Chicken" –possiblement la cançó més reconeguda del catàleg dels californians-.

Amb els eterns Lowell George (guitarra i veu) i Bill Payne (teclats) al capdavant, aquest va ser el primer àlbum que la banda va gravar amb Kenny Gradney (baix), Paul Barrere (guitarra) i Sam Clayton (percussions). Es configurava d'aquesta manera la formació clàssica de Little Feat. La que va facturar els seus treballs més celebrats –començant pel que ens ocupa- i va durar fins a 1979, quan la sortida de George va motivar la ruptura del grup. El vocalista va morir aquell mateix any, i la banda es va reunir el 1987, mantenint-se activa fins a data d'avui i havent signat des d'aleshores un bon grapat de discos que tampoc tenen desperdici.

50 anys de "No Secrets"

Si durant la primera meitat de la dècada dels 70 hi va haver una cantant i compositora que podia arribar a fer ombra a tota una Carole King en el noble art de facturar perles pop eternament perdurables, sens dubte aquesta va ser Carly Simon. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "No Secrets" (1972), el tercer àlbum de la novaiorquesa i el treball que la va catapultar fins a dalt de tot –també la seva obra mestra, amb tota probabilitat-. Una col·lecció de cançons tan precioses i sofisticades com atemporals i magistralment executades per la seva autora i una nòmina de músics de sessió que gairebé fa vertigen.

Pesos tan pesants com Nicky Hopkins, Klaus Voormann, Bobby Keys, Ray Cooper, Andy Newmark, Jim Gordon, Jim Keltner o Bill Payne i Lowell George de Little Feat van participar en unes sessions de gravació que es van dur a terme als estudis Trident de Londres amb Richard Perry a les tasques de producció. Per si amb tots ells encara no n'hi hagués prou, també hi van assistir com a coristes James Taylor –amb qui Simon es va casar poc després de gravar "No Secrets"-, Paul i Linda McCartney, Doris Troy, Bonnie Bramlett i Mick Jagger –aquest últim no va figurar als crèdits del disc, però hi era-. Efectivament, la llista fa vertigen. Però si el que compta són les cançons, Simon també n'anava molt ben servida.

Parlem d'entrada de l'àlbum de "You're so Vain", una de les perles pop més absolutes dels 70, evocadora del Laurel Canyon californià malgrat haver-se gravat a la capital britànica, amb una tornada inoblidable i una dura crítica a un home –un amant?- que mai ha acabat de quedar clar qui era. És la peça més reconeguda d'un conjunt on no hi falta ni hi sobra res, i del qual també caldria destacar pistes com la plàcida "The Right Thing to Do" –amb un deliciós aire bacharachià-, la celestial "We Have No Secrets" o la majestuosa "Embrace Me, You Child". Tota la resta tampoc té cap mena de desperdici.

Jon Lind (1948-2022)

JON LIND
(1948-2022)

Ha mort Jon Lind, guitarrista d'aquell combo de folk rock assolellat i essencialment californià que va ser Howdy Moon, amb una jove Valerie Carter a les tasques vocals. Per al seu únic àlbum, publicat el 1974 amb títol homònim, van comptar amb Little Feat com a banda de suport –el mateix Lowell George es va fer càrrec de la producció- i amb músics de sessió com Van Dyke Parks-. Prèviament, Lind havia militat a la igualment reivindicable Fifth Avenue Band. Tot i això, va destacar sobretot com a compositor per a tercers, amb un catàleg que inclou peces enregistrades per Ramsey Lewis, Earth, Wind & Fire, els Temptations, Madonna o Cheap Trick, entre d'altres.

Paul Barrere (1948-2019)

PAUL BARRERE

(1948-2019)

De vegades encara em pregunto per què una banda com Little Feat no gaudeix d'un major predicament (com a mínim durant les últimes dècades) entre determinats sectors de l'autoanomenada parròquia rockera. Un misteri sense aparent solució del qual m'acabo oblidant tan bon punt punxo per enèsima vegada talls com "Rock & Roll Doctor", "Dixie Chicken" o "Down the Road". Ens ha deixat Paul Barrere, l'ànima (amb permís de Lowell George) d'aquella formació de Los Angeles que sonava com si The Band s'haguessin dedicat al southern rock.