La retirada a temps d'Ozzy Osbourne

Un etern Ozzy Osbourne, l'any 2016 al United Center de Chicago – Foto Ross Halfin.

Diuen que de vegades la millor victòria –o com a mínim la millor sortida- és una retirada a temps. Així ho sembla haver entès Ozzy Osbourne, que ahir va anunciar la cancel·lació de la seva imminent gira europea i la seva retirada dels escenaris a causa dels mateixos problemes de salut que ja l'havien obligat a ajornar compromisos ara fa quatre anys. La notícia va caure com un gerro d'aigua freda, per molts precedents que ja haguessin anat apuntant cap a un desenllaç inevitable. Perquè el seu darrer disc, l'encara flamant "Patient Number 9" (2022), el presentava en molt bona forma. Però sobretot perquè l'exlíder de Black Sabbath era un d'aquells referents que semblaven cridats a durar per sempre.

En un moment en què tot un món sencer sembla ensorrar-se de mica en mica davant mateix dels nostres nassos, quan pràcticament cada setmana hem de lamentar la defunció d'algun nom il·lustre de la música i la cultura pop de la passada meitat de segle i més enllà, el cas d'Osbourne posa de manifest un altre tipus de mortalitat. La de qui havent desafiat durant dècades tot element possible i havent-se perfilat immortal davant d'una parròquia que el venerava com a tal, s'ha vist forçat a dir prou perquè els cos així li ha indicat. Sí, l'estrella del rock que va orinar a sobre mateix d'El Álamo i li va arrencar el cap a un ratpenat d'una mossegada, ha emès un comunicat d'allò més formal explicant que ja no pot més.

En el fons no n'hi ha per posar-se dramàtics, tenint en compte el miracle que suposa que Osbourne hagi arribat fins aquí –així mateix li va fer saber un metge dècades enrere-. Però el fet que un tòtem del rock més genuïnament rebel hagi acabat acceptant allò que és llei de vida, que no hi ha res que duri sempre, ens posa a tots plegats davant del mirall tant o més que les baixes de David Crosby, Tom Verlaine o Jeff Beck –una de les darreres sessions de gravació d'aquest últim, per cert, va ser la seva participació en dues peces del citat "Patient Number 9"-. El món tal com l'havíem conegut s'acaba. Se'n van els grans referents i diguin el que diguin no hi ha relleu generacional –no pas per manca de talent, sinó simplement perquè els temps són uns altres i les circumstàncies també-.

En tot cas, la retirada a temps d'Ozzy Osbourne és un gest que l'honra. Perquè és un acte d'honestedat brutal, amb el seu públic però també amb ell mateix. I sobretot perquè ha sabut dir prou abans d'acabar-se arrossegant pels escenaris com han fet tants altres, ja sigui en nom del capital o per excés de vanitat. Des d'aquí només podem donar-li les gràcies per tota la música que ens ha brindat durant cinc dècades llargues, i per tots els camins que ha obert tant al capdavant dels primers Sabbath com pel seu compte. Que visqui molts anys més i que els visqui tan bé com pugui, que faci més discos si la salut li permet –i si no fos el cas, "Patient Number 9" seria un comiat molt més que digne-, i que la seva música no deixi mai de sonar. La necessitem.