Havia plogut molt des de la publicació del que fins ara era l'últim àlbum de The Missing Leech, aquell "Sacsejant el Sotabosc" (2017) on l'alter ego de Maurici Ribera feia el salt endavant més pronunciat de tota la seva carrera. No és que des d'aleshores hagués parat quiet el de Sant Joan de Vilatorrada (el Bages). Durant aquests sis anys no ha deixat mai de lliurar material nou, ja fos amb forma de singles i ep's, o bé a través de discos compartits –també amb el projecte paral·lel Espígol-, ni de defensar-lo en qualsevol escenari que se li posés a l'abast –parlem d'un músic independent de casa nostra que ha tocat als cinc continents, i que a tot arreu on ha anat hi ha arribat sense el suport de cap institució ni patrocinador-.
"Mencions Honorífiques" (2023, El Mamut Traçut / Hidden Track), el seu quart àlbum, és la continuació lògica de "Sacsejant el Sotabosc". I alhora suposa un nou salt endavant, fruit d'aquests sis anys de distància però sobretot de la seva determinació a l'hora de definir una veu pròpia a partir d'un oceà d'influències i referents que van del folk anyenc al metal extrem passant pel rock de garatge, la psicodèlia, l'antifolk, el pop a baixa fidelitat i el punk en totes les seves manifestacions –escoltin les seves seleccions al programa radiofònic Trilogy Rock i deixin-se portar, o bé visitin el seu perfil de Facebook i al·lucinin vostès mateixos amb la quantitat i la varietat de concerts que aquest home arriba a presenciar al llarg de l'any-.
Si fins ara l'obra de Ribera s'havia caracteritzat per canalitzar totes aquestes influències donant peu a un discurs tan singular com incomparable en aquestes latituds nostres, a partir de "Mencions Honorífiques" podem (hauríem de) començar a parlar d'un clàssic de l'underground nostrat –allò que ell mateix va anomenar el sotabosc molt abans que la paraula de torn esdevingués moneda de canvi d'influencers amb poca feina-, però sobretot d'un artista que mai com ara s'havia mostrat tan segur a l'hora de tocar diversos pals sense deixar de sonar única i exclusivament a ell mateix. I com a primera mostra la inicial "Back to Back" –el primer avançament del disc, publicat ara fa gairebé un any-, que afina la urgència i el minimalisme marques de la casa tot assenyalant la tensió elèctrica d'un Charles Douglas o un Lou Reed.
Encara no hem tingut temps de digerir-la quan ens aborda sense avisar un "The Grapes of Wrath" que bé podria ser un dels punts més àlgids de tot el seu catàleg. Un combinat d'indie pop d'escola oceànica on ressonen els Go-Betweens i The Clean –aquests últims són un dels tòtems declarats de Ribera-. "Quelcom emergent" rebusca en aquella fina línia que pot arribar a separar el rock psicodèlic més desacomplexat del post-punk més mal·leable. "People Are Dying Everywhere" és un vitamínic comprimit de mala llet i urgència punk. I "Eternal Flame" és una perla indie rock de vocació tan perdurable com indica el seu títol –també una d'aquelles ocasions en què podem proclamar als quatre vents allò de "Si aquest tio fos anglès o nord-americà, ara mateix ho estaria petant"-.
Tres quarts del mateix es podria afirmar d'un "Every Single Beat" que conjuga els postulats de la generació C86 amb uns uns arranjaments d'alta sofisticació –atenció a la guitarra de Luis Sylvestre, confident de Ribera a l'estudi juntament amb Amós Pérez (Les Atxes, Liannallull), a qui podem escoltar a la bateria-. "Despertant talents" i "Gràcies per ser com ets", d'altra banda, són dos exercicis de post-punk clarobscur i amb la dosi justa d'èpica, però sobretot dues píndoles de lírica optimista que conviden a mirar endavant en els moments més foscos, també a comptar sempre amb qui tinguem al nostre costat. Lliçons magistrals de com transmetre un missatge en positiu sense resultar excessivament naïf ni reincidir en els tòpics dels manuals d'autoajuda. També dos arguments més d'un disc que perfila Ribera com un lletrista brillant.
L'àlbum el tanquen "Being" i "I.D.". La primera és literalment una oració lisèrgica, quatre minuts d'atmosferes inquietants, lírica metafísica i càntics d'ultratomba on ressonen la Velvet Underground més àcida i les formes més tel·lúriques d'uns Dead Can Dance o fins i tot un Scott Walker en fase crepuscular, amanides amb unes subtils pinzellades de free jazz. "I.D.", d'altra banda, bé podria ser-ne el revers complementari. Un exercici d'antifolk d'estètica noir i una lletra que invoca una bèstia sorgida de les profunditats. La que tots ens hem imaginat alguna vegada. La que tots portem adormida al nostre interior. I el gran final d'un àlbum que torna a certificar Maurici Ribera com una de les criatures més fascinants de l'underground, el Sotabosc o com se li vulgui dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada