Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tom Verlaine. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tom Verlaine. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 de febrer del 2026

Fred Smith (1948-2026)


Ha mort Fred Smith, baixista de Television i batec de la immortal "Marquee Moon" –també, com a tal, pioner del punk, el post-punk, la New Wave i tot el que va venir a continuació–. Va militar en uns primeríssims Blondie, abans d'agafar el relleu de Richard Hell a la banda de Tom Verlaine. Durant els anys d'inactivitat del grup va seguir col·laborant amb els projectes solistes tant del mateix Verlaine com de Richard Lloyd. També va treballar amb altres gegants del rock'n'roll més genuïnament novaiorquès, com The Fleshtones o Willie Nile. Ens ha deixat a pràcticament tres anys del traspàs de Tom Verlaine.

divendres, 24 de febrer del 2023

Guitarra, baix i bateria - Programa 325

Tom Verlaine (1949-2023).
Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil i un servidor a Ràdio Silenci. Una conversa melòmana al voltant de Deniz Tek i Radio Birdman, Tom Verlaine i Television, Blackberry Smoke, The Missing Leech, Davy Lyons, Elle León, Toti Soler, Huey "Piano" Smith i Albert Marquès amb Keith Lamar. Disponible en podcast.

dijous, 2 de febrer del 2023

La retirada a temps d'Ozzy Osbourne

Un etern Ozzy Osbourne, l'any 2016 al United Center de Chicago – Foto Ross Halfin.
Diuen que de vegades la millor victòria –o com a mínim la millor sortida- és una retirada a temps. Així ho sembla haver entès Ozzy Osbourne, que ahir va anunciar la cancel·lació de la seva imminent gira europea i la seva retirada dels escenaris a causa dels mateixos problemes de salut que ja l'havien obligat a ajornar compromisos ara fa quatre anys. La notícia va caure com un gerro d'aigua freda, per molts precedents que ja haguessin anat apuntant cap a un desenllaç inevitable. Perquè el seu darrer disc, l'encara flamant "Patient Number 9" (2022), el presentava en molt bona forma. Però sobretot perquè l'exlíder de Black Sabbath era un d'aquells referents que semblaven cridats a durar per sempre.

En un moment en què tot un món sencer sembla ensorrar-se de mica en mica davant mateix dels nostres nassos, quan pràcticament cada setmana hem de lamentar la defunció d'algun nom il·lustre de la música i la cultura pop de la passada meitat de segle i més enllà, el cas d'Osbourne posa de manifest un altre tipus de mortalitat. La de qui havent desafiat durant dècades tot element possible i havent-se perfilat immortal davant d'una parròquia que el venerava com a tal, s'ha vist forçat a dir prou perquè els cos així li ha indicat. Sí, l'estrella del rock que va orinar a sobre mateix d'El Álamo i li va arrencar el cap a un ratpenat d'una mossegada, ha emès un comunicat d'allò més formal explicant que ja no pot més.

En el fons no n'hi ha per posar-se dramàtics, tenint en compte el miracle que suposa que Osbourne hagi arribat fins aquí –així mateix li va fer saber un metge dècades enrere-. Però el fet que un tòtem del rock més genuïnament rebel hagi acabat acceptant allò que és llei de vida, que no hi ha res que duri sempre, ens posa a tots plegats davant del mirall tant o més que les baixes de David Crosby, Tom Verlaine o Jeff Beck –una de les darreres sessions de gravació d'aquest últim, per cert, va ser la seva participació en dues peces del citat "Patient Number 9"-. El món tal com l'havíem conegut s'acaba. Se'n van els grans referents i diguin el que diguin no hi ha relleu generacional –no pas per manca de talent, sinó simplement perquè els temps són uns altres i les circumstàncies també-.

En tot cas, la retirada a temps d'Ozzy Osbourne és un gest que l'honra. Perquè és un acte d'honestedat brutal, amb el seu públic però també amb ell mateix. I sobretot perquè ha sabut dir prou abans d'acabar-se arrossegant pels escenaris com han fet tants altres, ja sigui en nom del capital o per excés de vanitat. Des d'aquí només podem donar-li les gràcies per tota la música que ens ha brindat durant cinc dècades llargues, i per tots els camins que ha obert tant al capdavant dels primers Sabbath com pel seu compte. Que visqui molts anys més i que els visqui tan bé com pugui, que faci més discos si la salut li permet –i si no fos el cas, "Patient Number 9" seria un comiat molt més que digne-, i que la seva música no deixi mai de sonar. La necessitem.

dilluns, 30 de gener del 2023

Tom Verlaine (1949-2023)

TOM VERLAINE

(1949-2023)

En algun moment de 2006 vaig escoltar "Songs and Other Things", l'àlbum en solitari que Tom Verlaine havia publicat aquell mateix any. Em va cridar l'atenció una peça, "The Earth Is in the Sky", que em recordava als discos que estava fent aleshores Elliott Murphy però també a certes obres de Lou Reed. Fixin-se vostès que els tres noms que he citat fins ara tenen com a comú denominador l'essència novaiorquesa –per molt que Verlaine fos nascut a Nova Jersey, és part definitòria del so de Nova York-, però també la línia directa amb les arrels d'un moviment, el punk, al qual mai van acabar de militar.

A Verlaine –de nom civil Thomas Miller, el nom artístic volia ser un homenatge a Paul Verlaine- se'l recordarà sobretot com a cantant i guitarrista de Television, aquella banda que va posar algunes de les bases del punk a la Big Apple –i de bona part del rock amb accent novaiorquès de les passades quatre dècades i mitja- sense arribar a ser estrictament punk –tot i haver estat el primer grup en tocar a l'escenari del CBGB, el 1973-. Una formació que bevia del jazz, de les avantguardes i també de les formes més avançades del rock –diguem-ho clar: els agradava la psicodèlia i feien cançons de 10 minuts en un moment en què això no estava gens a l'ordre del dia-.

Venien d'on venien, però eren tan avançats al seu temps que van arribar a facturar algunes obres capitals del post-punk quan aquest terme encara no s'havia inventat. Quan el mateix punk tot just havia sortit de la seva pròpia rampa de llançament, de fet. Penso sense anar més lluny en aquell apoteòsic debut que es van marcar amb el totèmic "Marquee Moon", publicat el mes de febrer de 1977 –abans que els primers àlbums dels Damned, els Clash, els Sex Pistols o Talking Heads-. Una col·lecció de cançons –sí, cançons- que bevien de fonts clàssiques però miraven (molt) endavant, i on Verlaine i Richard Lloyd presumien d'una tècnica extraordinària a les sis cordes alhora que eixamplaven les possibilitats del seu instrument.

L'etapa inicial de Television va durar fins al 1978 –en dècades posteriors es reunirien en diverses ocasions, a casa nostra els vam poder veure l'any 2014 al Primavera Sound-. Va ser aleshores quan Verlaine va seguir nodrint-se de referents més o menys pretèrits per caminar sempre endavant amb una trajectòria que va tenir com a punt de partida un monumental àlbum homònim publicat el 1979. Un plàstic que saludava la New Wave i mostrava a Sonic Youth i companyia part del camí a seguir, però alhora recordava a Lou Reed, la Velvet Underground o fins i tot el Bob Dylan iconoclasta i elèctric dels 60.

I parlant de Dylan, tampoc té desperdici la claustrofòbica lectura que Verlaine va fer de "Cold Irons Bound" per la banda sonora d'"I'm Not There" (2007), la pel·lícula de Todd Haynes inspirada en el de Duluth. De fet, ell mateix era un dels components de The Million Dollar Bashers, supergrup de ments inquietes –John Medeski, Lee Ranaldo, Nels Cline, Smokey Hormel, Steve Shelley, Tony Garnier i el mateix Verlaine- format expressament per gravar diverses peces d'aquella banda sonora –acompanyant a Stephen Malkmus, Eddie Vedder i Karen O, ni més ni menys-. Ens ha deixat Verlaine a l'edat de 73 anys. Una gran pèrdua per la música, un llegat que perdurarà, i un buit que ningú més podrà omplir.