Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Big Joe Williams. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Big Joe Williams. Mostrar tots els missatges

dilluns, 29 d’abril del 2024

Highway 49


If you ever get the blues, catch the Highway 49
If you ever get the blues, catch the Highway 49
Well, Malvina, my sweet woman, Lord, she don't pay me no mind
(Big Joe Williams)

Helena Bridge (Highway 49), Mississippi / Arkansas, març de 2024.

dimarts, 13 de juny del 2023

Collita nord-americana de 2023

The Long Ryders.
Parlem de bandes de rock genuïnament nord-americà, el que beu de Dylan, Byrds, Petty, Springsteen i companyia. De formacions que mantenen inalterable la seva fidelitat a unes arrels que encara segueixen donant fruits d'allò més sucosos. De grups que han publicat àlbums amb cançoner nou aquest 2023, quan gairebé ningú se'ls esperava, sense fer soroll però renovant la confiança de qui encara segueix atent a tot allò que passa més enllà dels grans radars unidireccionals.

Parlem dels Long Ryders i del magnífic "September November". El segon àlbum dels californians des que es van reunir amb caràcter definitiu el 2016. El successor del notable "Psychedelic Country Soul" (2019), també el primer treball de Sid Griffin i companyia des de la mort del baixista i membre fundador, Tom Stevens, ara fa dos anys. Li dediquen "Tom Tom" i tanquen el plàstic amb una composició seva, "Flying Out of London in the Rain". I ens obsequien amb perles com "September November Sometime" o "Seasons Change" –amb un deliciós aire a Big Star-, que resulten tan fresques avui com ho haurien fet quatre dècades enrere.

Parlem també de Lucero. Un d'aquells conjunts que van venir a revitalitzar el rock d'arrel nord-americana durant el canvi de segle –són contemporanis de Marah, per exemple- i que semblaven tenir-ho tot per fer coses molt grans, però inexplicadament han sobreviscut (molt dignament) com a bandes de culte. Els de Memphis no han deixat mai de publicar discos, sense alterar l'estat de les coses però també sense fer cap pas en fals. El més recent és el flamant "Should've Learned by Now", una col·lecció de cançons que remeten al Boss, a Replacements i a Drive-By Truckers. Atenció a "One Last F.U.", "Macon if We Make It" i "At the Show", per citar-ne tan sols tres.

Els referents enumerats anteriorment també podrien servir per delimitar les coordenades sonores per on ha transitat fins a data d'avui la música de The Hold Steady. Els de Minneapolis semblaven igualment disposats a conquerir les masses ara fa cosa d'una dècada i mitja. No va passar, però a canvi han brindat els de Craig Finn tota una discografia que val la pena tenir present. L'últim capítol, "The Price of Progress" –el títol no podria ser més oportú en aquests temps de cants de sirena-, posa la directa i trepitja molt fort de bon principi. I és capaç d'alternar la impenetrable muralla de decibels de "Sideways Skull" amb les aigües pantanoses de "Carlos Is Crying".

I acabem parlant d'uns contemporanis de la banda que obria aquest repàs. Dash Rip Rock, una de les formacions més fresques, divertides i desvergonyides d'allò que es va anomenar cowpunk –ja saben, la injecció adrenalínica de la generació del CBGB aplicada a tot el llegat de la tradició nord-americana-. Justament així, "Cowpunk", es titula el darrer llançament dels de Louisiana. Impagable l'amfetamínica lectura que es marquen de "Baby, Please Don't Go" (Big Joe Williams via Them), també l'etílica revisió de "Juanita" (The Flying Burrito Brothers). És clar que el veritable reclam del plàstic són originals amb títols tan oportuns com "Let's Go Fuck in My Truck". Queda clar de què va la cosa, oi que sí?

dijous, 1 de juny del 2023

50 anys de "Roger McGuinn", "Fantasy", i "Never Turn Your Back on a Friend"

Carole King, en concert al Central Park de Nova York el maig de 1973.
Es commemora aquest mes de juny –les dates exactes no acaben d'estar clares- el 50è aniversari de tres discos que potser haurien merescut més ressò quan es van publicar el 1973, però en tot cas s'han refermat com a clàssics indiscutibles amb el pas del temps. Començant pel primer àlbum en solitari de Roger McGuinn, lliurat a pocs mesos del final dels Byrds. "Roger McGuinn", el disc, és un exercici de folk rock que d'alguna manera segueix la línia evolutiva de la banda mare –atenció a les pinzellades jazzístiques de "Draggin'"-. A les sessions de gravació hi van participar vells coneguts com David Crosby, Graham Nash, Gene Clark o Bob Dylan.

També es va publicar el mes de juny de 1973 "Fantasy", el cinquè àlbum de Carole King. Producció de Lou Adler i una col·lecció de perles pop d'alta sofisticació marca de la casa. Un cicle de cançons que comencen i s'acaben amb dues versions diferents de la peça titular, i on brillen el misteri nocturn de "You've Been Around too Long", un "Haywood" que enllaça amb discografies com la de St. Vincent, o el batec llatí de "Corazón" –cantada en castellà-, per citar-ne tan sols tres. No va acabar de funcionar a nivell de vendes, però el temps li ha acabat donant la raó. Impagable també aquella caràtula que remet a alguna escena perduda durant la primera meitat del segle XX.

I finalment "Never Turn Your Back on a Friend", el tercer disc de Budgie i, per a molts, l'obra definitiva dels gal·lesos. El successor d'"Squawk" (1972) refermava el trio encapçalat per Burke Shelley com un dels combos de hard rock més potents del seu temps –de seguida s'ha dit-, alhora que obria la porta a nous horitzons. "Breadfan", la peça que enceta el plàstic, sol citar-se com a precursora de gèneres com el thrash o l'speed metal –no és gratuït que diverses generacions l'arribessin a descobrir a través de la versió que en van fer Metallica anys més tard-. A destacar també l'alta tensió de "Baby, Please Don't Go", lectura del clàssic de Big Joe Williams prèviament versionat per Them.

dijous, 3 de març del 2022

50 anys de "Glitter"


No és fàcil parlar de Gary Glitter a aquestes alçades, i encara ho és menys parlar de la seva música. Amb la correcció política consolidada com una nova forma de censura, sembla que els gravíssims càrrecs de què se'l va declarar culpable al seu dia –i pels quals encara està complint condemna a hores d'ara- hagin d'invalidar el seu llegat artístic. Com si un no pogués sentir un absolut menyspreu per qui és capaç de fer el que ha fet aquest individu en la seva vida privada, però alhora rendir-se de forma incondicional davant perles de genuí glam rock com "I Didn't Know I Loved You (Till I Saw You Rock and Roll)", "Rock On!", "Shaky Sue" o les dues icòniques parts de "Rock and Roll".

Totes cinc estan incloses al seu àlbum de debut, "Glitter" (1972), publicat avui fa 50 anys, essent les dues meitats de "Rock and Roll" –la primera vocal, la segona instrumental- les peces més reconegudes del catàleg de Glitter. Especialment la segona part, que nombrosos equips esportius van arribar a adoptar com a himne fins que el nom del seu autor va caure en desgràcia. També es pot escoltar en múltiples bandes sonores cinematogràfiques –impagable l'ús que en va fer Todd Phillips a "Joker" (2019): el monstre de ficció i el monstre de carn i os, tots dos productes d'una societat malalta-.

El disc s'amenitza amb vitamíniques lectures de clàssics tan ben triats com "The Wanderer" (Dion), "Baby, Please Don't Go" (Big Joe Williams via Them) o "School Day" (Chuck Berry). Posteriors reedicions han inclòs el single "I'm the Leader of the Gang (I Am)" (1973), l'altre gran pilar del cançoner original del britànic. D'acord, Glitter no era Bolan i encara menys Bowie –qui encara no havia entrat de ple a la seva etapa glam quan es va publicar aquest disc-, però treballs com el que ens ocupa són tan addictius com imprescindibles a l'hora d'explicar la gènesi i l'evolució del glam durant la dècada dels 70. Tot plegat, insistim, al marge d'afers extramusicals que no es poden obviar però tampoc han de condicionar l'anàlisi crític de l'obra artística de Glitter.

dijous, 1 de juliol del 2021

El Hill country blues segons The Black Keys

Auerbach i Carney seleccionen per Mojo tota una col·lecció de perles del blues.

Solem parlar molt del Delta blues, però en canvi solem parlar molt poc del Hill country blues. Molt més que el germà petit del més popular dels estils de blues de Mississippi, una variant caracteritzada pel seu minimalisme i els seus ritmes hipnòtics. En són referents figures com R.L. Burnside, Junior Kimbrough, T-Model Ford o Mississippi Fred McDowell. I en són hereus directes, tot i que vinguin de molt més al nord, els Black Keys, que des dels seus inicis han reivindicat a pioners com els que ens ocupen.

Hi tornen ara amb un notable disc de versions, "Delta Kream" (2021), gravat immediatament després de finalitzar la gira de "Let's Rock" (2019) –això vol dir que l'enregistrament és anterior a la pandèmia, i que el motiu pel qual han trigat tant a publicar-lo només el saben ells-. Un intens repàs als cançoners dels citats Burnside, Kimbrough i McDowell, ampliat amb cites a noms que van més enllà del marc temàtic que ens ocupa però encaixen a la perfecció amb el conjunt, com John Lee Hooker o Big Joe Williams.

I si "Delta Kream" és tan recomanable com qualsevol dels discos fundacionals dels Black Keys, no ho és menys "The Black Keys present The Hill Country Blues". Una quinzena de perles del gènere, seleccionades pels propis Dan Auerbach i Patrick Carney, en un volum que distribueix Mojo aquest mes de juliol. Hi figuren tots els tòtems anteriorment citats, però també noms sovint menys predicats com els de Jessie Mae Hemphill, Little Junior Parker o Paul 'Wine' Jones. També hi ha un parell de temes dels mateixos Black Keys que refermen la seva condició de preservadors de tota una tradició.

dilluns, 7 de desembre del 2015

"Wine, Women, Whiskey"

Desafortunada caràtula d'un disc prescindible però amb sorpresa inclosa.
L'any 1996, una formació de Dr. Feelgood molt semblant a la que encara actua sota aquest nom i on ja no quedava cap dels components originals, va editar un disc titulat "On the Road Again". Una col·lecció de clàssics del blues adaptats pels britànics amb innegable solvència instrumental però sense aportar-hi una sola espurna de personalitat pròpia. Un àlbum tan ensopit i prescindible com aquella caràtula que sembla un monument al mal gust, i on només destaca la inicial "Wine, Women, Whiskey". Una sorprenent revisió del tema compost i gravat per Papa Lightfoot el 1954, i on els de Canvey Island van aplicar capes de greix i mala llet dignes dels primers Motörhead o, per què no, dels Feelgood originals.

Personalment haig de dir que desconeixia fins fa ben poc l'existència d'aquest disc, al qual vaig arribar tot fent recerca sobre la peça en qüestió i el seu autor. Al descobrir-lo em va cridar l'atenció que Dr. Feelgood -o el que quedés d'ells a aquelles alçades- titulessin l'àlbum com una cançó de Canned Heat -també versionada al mateix plàstic, però amb resultats no tan inspiradors- que sens dubte tenia part de les seves arrels en la citada "Wine, Women, Whiskey". Però el més curiós de tot plegat és un solo de guitarra on ressona la línia melòdica de "Baby, Please Don't Go", l'estàndard de Big Joe Williams que el propi Lightfoot havia versionat a "Natchez Trace" (1969), l'àlbum de retorn publicat dos anys abans de la seva mort. Cercles que es tanquen i rodes que mai deixen de rodar.