Collita nord-americana de 2023

The Long Ryders.

Parlem de bandes de rock genuïnament nord-americà, el que beu de Dylan, Byrds, Petty, Springsteen i companyia. De formacions que mantenen inalterable la seva fidelitat a unes arrels que encara segueixen donant fruits d'allò més sucosos. De grups que han publicat àlbums amb cançoner nou aquest 2023, quan gairebé ningú se'ls esperava, sense fer soroll però renovant la confiança de qui encara segueix atent a tot allò que passa més enllà dels grans radars unidireccionals.

Parlem dels Long Ryders i del magnífic "September November". El segon àlbum dels californians des que es van reunir amb caràcter definitiu el 2016. El successor del notable "Psychedelic Country Soul" (2019), també el primer treball de Sid Griffin i companyia des de la mort del baixista i membre fundador, Tom Stevens, ara fa dos anys. Li dediquen "Tom Tom" i tanquen el plàstic amb una composició seva, "Flying Out of London in the Rain". I ens obsequien amb perles com "September November Sometime" o "Seasons Change" –amb un deliciós aire a Big Star-, que resulten tan fresques avui com ho haurien fet quatre dècades enrere.

Parlem també de Lucero. Un d'aquells conjunts que van venir a revitalitzar el rock d'arrel nord-americana durant el canvi de segle –són contemporanis de Marah, per exemple- i que semblaven tenir-ho tot per fer coses molt grans, però inexplicadament han sobreviscut (molt dignament) com a bandes de culte. Els de Memphis no han deixat mai de publicar discos, sense alterar l'estat de les coses però també sense fer cap pas en fals. El més recent és el flamant "Should've Learned by Now", una col·lecció de cançons que remeten al Boss, a Replacements i a Drive-By Truckers. Atenció a "One Last F.U.", "Macon if We Make It" i "At the Show", per citar-ne tan sols tres.

Els referents enumerats anteriorment també podrien servir per delimitar les coordenades sonores per on ha transitat fins a data d'avui la música de The Hold Steady. Els de Minneapolis semblaven igualment disposats a conquerir les masses ara fa cosa d'una dècada i mitja. No va passar, però a canvi han brindat els de Craig Finn tota una discografia que val la pena tenir present. L'últim capítol, "The Price of Progress" –el títol no podria ser més oportú en aquests temps de cants de sirena-, posa la directa i trepitja molt fort de bon principi. I és capaç d'alternar la impenetrable muralla de decibels de "Sideways Skull" amb les aigües pantanoses de "Carlos Is Crying".

I acabem parlant d'uns contemporanis de la banda que obria aquest repàs. Dash Rip Rock, una de les formacions més fresques, divertides i desvergonyides d'allò que es va anomenar cowpunk –ja saben, la injecció adrenalínica de la generació del CBGB aplicada a tot el llegat de la tradició nord-americana-. Justament així, "Cowpunk", es titula el darrer llançament dels de Louisiana. Impagable l'amfetamínica lectura que es marquen de "Baby, Please Don't Go" (Big Joe Williams via Them), també l'etílica revisió de "Juanita" (The Flying Burrito Brothers). És clar que el veritable reclam del plàstic són originals amb títols tan oportuns com "Let's Go Fuck in My Truck". Queda clar de què va la cosa, oi que sí?

50 anys de "Roger McGuinn", "Fantasy", i "Never Turn Your Back on a Friend"

Carole King, en concert al Central Park de Nova York el maig de 1973.

Es commemora aquest mes de juny –les dates exactes no acaben d'estar clares- el 50è aniversari de tres discos que potser haurien merescut més ressò quan es van publicar el 1973, però en tot cas s'han refermat com a clàssics indiscutibles amb el pas del temps. Començant pel primer àlbum en solitari de Roger McGuinn, lliurat a pocs mesos del final dels Byrds. "Roger McGuinn", el disc, és un exercici de folk rock que d'alguna manera segueix la línia evolutiva de la banda mare –atenció a les pinzellades jazzístiques de "Draggin'"-. A les sessions de gravació hi van participar vells coneguts com David Crosby, Graham Nash, Gene Clark o Bob Dylan.

També es va publicar el mes de juny de 1973 "Fantasy", el cinquè àlbum de Carole King. Producció de Lou Adler i una col·lecció de perles pop d'alta sofisticació marca de la casa. Un cicle de cançons que comencen i s'acaben amb dues versions diferents de la peça titular, i on brillen el misteri nocturn de "You've Been Around too Long", un "Haywood" que enllaça amb discografies com la de St. Vincent, o el batec llatí de "Corazón" –cantada en castellà-, per citar-ne tan sols tres. No va acabar de funcionar a nivell de vendes, però el temps li ha acabat donant la raó. Impagable també aquella caràtula que remet a alguna escena perduda durant la primera meitat del segle XX.

I finalment "Never Turn Your Back on a Friend", el tercer disc de Budgie i, per a molts, l'obra definitiva dels gal·lesos. El successor d'"Squawk" (1972) refermava el trio encapçalat per Burke Shelley com un dels combos de hard rock més potents del seu temps –de seguida s'ha dit-, alhora que obria la porta a nous horitzons. "Breadfan", la peça que enceta el plàstic, sol citar-se com a precursora de gèneres com el thrash o l'speed metal –no és gratuït que diverses generacions l'arribessin a descobrir a través de la versió que en van fer Metallica anys més tard-. A destacar també l'alta tensió de "Baby, Please Don't Go", lectura del clàssic de Big Joe Williams prèviament versionat per Them.

Jim Sohns (1946-2022)

JIM SOHNS
(1946-2022)

Als Shadows Of Knight se'ls sol recordar sobretot per la seva celebrada versió de "Gloria", el clàssic de Them amb què Van Morrison pràcticament havia escrit el manual d'estil de totes les bandes de garatge de la dècada dels 60. Els nord-americans la van gravar i publicar el 1966 –dos anys després de veure la llum l'original-, segellant la cara a del seu primer single i donant títol al seu àlbum de debut. Però la joia de la corona del plàstic en qüestió probablement fos "Oh Yeah", frenètica i definitiva lectura d'un original de Bo Diddley, també publicada com a senzill, i amb tota probabilitat un dels artefactes més rodons de tota la nissaga Nuggets.

Formats a Chicago el 1964 –el mateix any que Them facturaven "Gloria"-, els Shadows Of Knight van ser ambaixadors destacats del rock de garatge a la Windy City. S'emmirallaven en el beat i el rhythm & blues de la British Invasion, de la mateixa manera que els exponents d'aquests estils s'havien emmirallat prèviament en el blues de la pròpia Chicago. Un cercle que d'alguna manera van tancar amb tres àlbums i un bon grapat de singles que no tenen desperdici. Tot i haver deixat de gravar a finals dels 60, la banda s'havia mantingut activa fins a data d'avui sota el lideratge del seu vocalista –i únic membre permanent-, Jim Sohns, qui ens ha deixat a l'edat de 75 anys. Que soni "Oh Yeah" a la seva memòria, i que soni ben fort.

50 anys de "Glitter"

No és fàcil parlar de Gary Glitter a aquestes alçades, i encara ho és menys parlar de la seva música. Amb la correcció política consolidada com una nova forma de censura, sembla que els gravíssims càrrecs de què se'l va declarar culpable al seu dia –i pels quals encara està complint condemna a hores d'ara- hagin d'invalidar el seu llegat artístic. Com si un no pogués sentir un absolut menyspreu per qui és capaç de fer el que ha fet aquest individu en la seva vida privada, però alhora rendir-se de forma incondicional davant perles de genuí glam rock com "I Didn't Know I Loved You (Till I Saw You Rock and Roll)", "Rock On!", "Shaky Sue" o les dues icòniques parts de "Rock and Roll".

Totes cinc estan incloses al seu àlbum de debut, "Glitter" (1972), publicat avui fa 50 anys, essent les dues meitats de "Rock and Roll" –la primera vocal, la segona instrumental- les peces més reconegudes del catàleg de Glitter. Especialment la segona part, que nombrosos equips esportius van arribar a adoptar com a himne fins que el nom del seu autor va caure en desgràcia. També es pot escoltar en múltiples bandes sonores cinematogràfiques –impagable l'ús que en va fer Todd Phillips a "Joker" (2019): el monstre de ficció i el monstre de carn i os, tots dos productes d'una societat malalta-.

El disc s'amenitza amb vitamíniques lectures de clàssics tan ben triats com "The Wanderer" (Dion), "Baby, Please Don't Go" (Big Joe Williams via Them) o "School Day" (Chuck Berry). Posteriors reedicions han inclòs el single "I'm the Leader of the Gang (I Am)" (1973), l'altre gran pilar del cançoner original del britànic. D'acord, Glitter no era Bolan i encara menys Bowie –qui encara no havia entrat de ple a la seva etapa glam quan es va publicar aquest disc-, però treballs com el que ens ocupa són tan addictius com imprescindibles a l'hora d'explicar la gènesi i l'evolució del glam durant la dècada dels 70. Tot plegat, insistim, al marge d'afers extramusicals que no es poden obviar però tampoc han de condicionar l'anàlisi crític de l'obra artística de Glitter.

Jim Morrison amb Van Morrison

Jim Morrison, assegut en un amplificador, i Van Morrison, a la seva esquerra,
el 1966 al Whisky a Go Go de Los Angeles - Foto George Rodriguez.

És una imatge poc coneguda però amb un gran valor històric. Jim Morrison i Van Morrison, dues llegendes que compartien cognom però no pas llinatge, juntes en un escenari gairebé als inicis de les seves respectives carreres. La instantània la va captar el fotògraf George Rodriguez a l'icònic Whisky a Go Go de Los Angeles. El Lleó de Belfast hi actuava al capdavant de Them, i el Lizard King va enfilar-se a cantar amb la formació nord-irlandesa. El més curiós és que la fotografia data de 1966, un any abans que el Morrison nord-americà debutés discogràficament amb The Doors. Què devien cantar? Costa de dir, però tenint en compte la incendiària lectura del "Gloria" de Them que els Doors solien fer en directe, és fàcil fer volar la imaginació.

Nervi i suor

THE SADIES

Sidecar Factory Club, Barcelona

27 de gener de 2014

"Gloria". Tres furiosos acords i un nom propi que mai més ha sonat tan carnal. Pilar del rock de garatge, del punk i de tots els derivats que els vinguin al cap. I el primer hit de Van Morrison al capdavant dels irrepetibles Them. Fa tan sols un mes, el propi Morrison acomiadava amb aquesta cançó un concert al Liceu. Una actuació a l'alçada de la llegenda però enterbolida per una banda amb actitud mercenària que va restar força i sobretot frescor a títols com el que ens ocupa. La nit passada, els Sadies també van acomiadar-se del seu públic barceloní amb "Gloria". Ho van fer a l'escenari del Sidecar, a tan sols cinc minuts a peu del Liceu però estèticament a les seves antípodes -un soterrani fosc i minúscul que anys enrere havia acollit una barra americana-. I amb una actitud també diametralment oposada a la de la banda de Morrison. Sense presumir de professionalitat, però amb moltes ganes i sang a les venes. Sense virtuosismes calculats, sinó amb nervi i suor, transmetent aquella sensació de perill que un dia va definir allò que anomenem rock'n'roll.

No va ser aquesta l'única mirada dels canadencs al repertori de Them. De fet, "Gloria" culminava un clímax edificat a partir de nuggets encadenats. Un medley amb dards de precisió sixties com "I Can Only Give You Everything" i "Mystic Eyes" (tots dos de la banda nord-irlandesa), "Baby Please Don't Go" (original de Big Joe Williams també passat pel filtre de Them) o "Psychotic Reaction" (Count Five). Descàrrega elèctrica com a cirereta d'un concert rodó de cap a peus. Una hora i mitja de muntanya russa sònica que va condensar el bo i millor de la música nord-americana d'arrels: del hillbilly al surf fronterer, del bluegrass al protopunk i del folk al rock més robust. Reivindicant-se els de Toronto com una de les millors bandes de directe del món -no és casualitat que gegants com Andre Williams, John Doe, Neko Case o Jon Langford hagin reclamat els seus serveis- amb perles de collita pròpia -"Anna Leigh", "10 More Songs" o les recents "The First 5 Minutes" i "The Very Beginning"- i, novament en el camp de les versions, un "Wearin' That Loved On Look" (Dallas Frazier via Elvis Presley) que va escalfar la temperatura de la sala. Nit per a emmarcar en un currículum exemplar com pocs.