Mig segle de "Quadrophenia"

Edició nord-americana de "Quadrophenia", en vinil.

Hi ha una certa confusió al voltant de la data de publicació de "Quadrophenia", el sisè àlbum d'estudi de The Who. Una de les fonts consultades per un servidor assenyala el 19 d'octubre de 1973 com el dia en què va veure la llum el treball en qüestió, d'altres situen la seva sortida entre els dies 27 i 29 del mateix mes, i una última cita el 3 de novembre –data de la qual es commemora avui el cinquantenari-. En tot cas, està clar que l'elapé va veure la llum durant la tardor d'ara fa mig segle, i qualsevol moment és oportú per celebrar-ho.

"Quadrophenia" és una de les obres capitals de Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon, també un dels discos conceptuals més paradigmàtics de tots els temps. L'homenatge del quartet britànic a tota l'escena mod que una dècada abans li havia servit com a rampa de llançament, segellat sobre un repertori que connecta amb estils aleshores plenament contemporanis com el rock progressiu, i estructurat al voltant de la història d'un jove –el mític Jimmy- que es busca a ell mateix entre batalles campals a la platja de Brighton, sortides pels clubs londinencs, escapades en scooter i llargues nits cremades a cop de píndoles i rhythm & blues.

Un arc conceptual que ocupa les quatre cares d'un majestuós àlbum doble on figuren alguns dels títols més canònics del repertori de The Who. Peces com "The Real Me", "I'm One", "Love, Reign O'er Me", "The Rock" o "Doctor Jimmy", que han arribat a tenir vida pròpia fora del seu context, i que solen ser habituals als directes del grup –durant el seu concert del juny passat a Barcelona van dedicar tota una suite a l'àlbum que ens ocupa-. "Quadrophenia" també va servir d'inspiració a la pel·lícula del mateix títol dirigida per Franc Roddam, protagonitzada per Phil Daniels i estrenada el 1979. El punt de partida del revival mod en plena era punk, però aquesta és una altra història...

'Lifehouse' en 10 pistes

Signe dels temps que ens ha tocat viure, tornen The Who per enèsima vegada a l'abortat concepte Lifehouse. Ho fan amb una caixa escurabutxaques que repassa de forma exhaustiva les sessions del que havia de ser el successor de "Tommy" (1969), projecte que un cop descartat va donar peu al canònic i magistral "Who's Next" (1971) –per molts, el millor àlbum de Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon-.

Un total d'11 discos compactes presentats amb format de luxe sota el títol inequívoc de "Who's Next | Life House" (2023). L'àlbum original remasteritzat i complementat amb maquetes casolanes, preses alternatives i dos concerts sencers. Abundant material d'estudi per a experts i coneixedors, documents d'indiscutible valor històric, que no obstant es perfilen excessius per a qui al final del dia en té prou amb l'obra original –i definitiva-.

La revista Uncut celebra l'edició del box set de torn entrevistant a Townshend, dedicant la portada de novembre al quartet i amanint la cosa amb un recopilatori de 10 cançons provinents de la caixa en qüestió. Impossible resumir 11 volums en una desena de pistes, però seria injust fer-li un lleig. Com era d'esperar, el millor arriba cap al final i són les preses en directe de "Baba O'Riley" i "Won't Get Fooled Again". Gravades a San Francisco el 1971, quan The Who eren amb tota probabilitat la millor banda de rock del món.

The Rock

La força de les onades xocant contra els esculls al fons d'un penya-segat. Una imatge que en termes conceptuals i metafòrics connecta amb l'estètica de moviments com el romanticisme, també amb l'escena final de "Quadrophenia" (1979), la pel·lícula de Franc Roddam basada en el disc del mateix títol de The Who (1973). I amb l'àlbum en qüestió, és clar. Amb pistes tan majestuoses com "The Rock", on la bateria de Keith Moon marcava el ritme amb tanta força com el mar trencant-se un matí de tardor sota aquest penya-segat de la Costa Brava. Impossible oblidar la versió d'aquesta peça que la banda va fer mesos enrere al Palau Sant Jordi de Barcelona, sense Keith Moon però amb Pete Towshend i Roger Daltrey encara en plena forma. Sa Conca, Platja d'Aro. Setembre de 2023.

The Who en directe a Barcelona

THE WHO
Palau Sant Jordi, Barcelona
14 de juny de 2023

Han hagut de passar moltes dècades abans de poder escriure un titular com el que encapçala aquest article. Dècades durant les quals hem hagut de fer molts quilòmeres per poder veure en un escenari a la banda que, si no es va inventar el rock, com a mínim en va definir bona part de l'essència. The Who en directe a Barcelona. Per fi ho podem escriure. Per fi ha passat. Per fi s'ha fet realitat aquell somni que semblava haver quedat definitivament enterrat arran de la vergonyosa suspensió del concert que els britànics tenien programat l'estiu de 2006 al mateix Palau Sant Jordi on van encetar la nit passada el tram europeu del Hits Back! Tour.

Pete Townshend i Roger Daltrey a Montjuïc. Amb 78 i 79 anys respectivament, però amb estats de forma francament envejables. Sense el nervi elèctric que sis dècades enrere els portava a destrossar instruments alhora que reinventaven sobre la marxa la forma de tocar-los i sense la irreemplaçable base rítmica que es va quedar pel camí, però amb Zak Starkey refermant-se com l'únic substitut possible de ja saben vostès qui. I sobretot amb un cançoner que val molt més del que demanava la promotora per una entrada de primera fila, reforçat oportunament amb tot el pes i tota l'èpica de l'Orquestra Simfònica del Vallès.

I les coses com siguin, l'actuació va començar a mig gas. Ja fos perquè les condicions acústiques del Sant Jordi no són les més òptimes per sonoritzar-hi gairebé una cinquantena de músics, o ja fos perquè de vegades més és menys, l'inici amb una suite que va repassar part de "Tommy" (1969) no va brillar amb la intensitat que podien prometre a priori títols com "Amazing Journey" o "Pinball Wizard". Però la cosa es va començar a posar al seu lloc amb una solvent "We're Not Gonna Take It", i es va acabar d'enlairar amb un "Who Are You" que ja no va admetre cap marxa enrere –ni tan sols amb la protocolària "Ball and Chain", cita de rigor a "Who" (2019)-.

MOMENTS CLIMÀTICS

El repertori es va dividir en tres terços –sense bisos ni formalismes-. Si el primer havia tingut "Tommy" com a fil conductor, el segon, sense suport orquestral, va alternar reclams de la mida de "You Better You Bet", "The Seeker", "I Can See for Miles" o "Substitute", assolint el primer moment climàtic de la nit amb una desbocada "Won't Get Fooled Again", crit inclòs d'un Daltrey que segueix presumint d'unes cordes vocals d'un altre planeta. El tram final del concert, novament amb la Simfònica a l'escenari, va tenir "Quadrophenia" (1973) com a fil conductor, amb unes robustes "The Real Me" i "5:15" marcant contrastos amb el to crepuscular d'"I'm One" i l'escalada èpica de "Love, Reign O'er Me" –el segon moment climàtic de la vetllada-.

Es van acomiadar interpretant "Baba O'Riley" –el tercer moment climàtic- davant d'un oceà de telèfons mòbils. Una imatge que defineix els nostres dies per bé i per malament, i que la nit passava va connectar amb Lifehouse, aquell concepte eteri que ni el mateix Townshend ha sabut acabar de definir –però que certs teòrics situen a l'arrel d'això que anomenem era digital-. Una de les bandes més grans de la història del rock –o el que queda d'ella, que no és poc tenint en compte com ha arribat fins aquí-, explicant el món que ens envolta amb una cançó composta i publicada fa més de 50 anys. Coses que no es veuen ni s'escolten cada dia.

HISTÒRIA VIVA

Durant la interpretació de "The Rock", una de les peces de la suite de "Quadrophenia", The Who van projectar una bateria d'imatges cronològiques d'esdeveniments històrics que anaven de la guerra del Vietnam fins a la d'Ucraïna, passant per les Malvines, l'Iraq o l'Afganistan –també per Woodstock i Wight-. Com qui vol venir a dir que el món no ha canviat gaire durant les últimes sis dècades, per molt que els que manen s'omplin constantment la boca amb conceptes tan buits com progrés.

També com qui ve a recordar que la seva trajectòria vital, artística i professional s'ha desenvolupat en paral·lel a tots aquests esdeveniments, i que encara té corda. The Who ja feien música mentre l'Oncle Sam ruixava el sud-est asiàtic amb napalm, i malgrat les baixes irreparables en segueixen fent mentre Putin s'enfanga al seu propi Vietnam ucraïnès. Quan parlem dels Who, de Dylan, de McCartney o dels Stones, estem parlant d'història viva de mig segle XX i del que portem de segle XXI. Que no se'ns oblidi mentre encara siguem a temps de veure'ls en un escenari.

Phil Spalding (1957-2023)

PHIL SPALDING
(1957-2023)

Un d'aquells jornalers de la música que han arribat a tocar pràcticament amb tothom o gairebé. La del baixista britànic Phil Spalding és una d'aquelles trajectòries que impressionen a primera vista. La llista de figures il·lustres amb les quals va arribar a treballar, ja fos a l'estudi o en directe, és tan extensa com eclèctica. De Mike Oldfield a Mick Jagger, de Bernie Tormé a Seal, d'Original Mirrors a OMD, i d'Elton John a Suggs, entre molts altres. Durant la passada dècada havia estat tocant amb Simon Townshend, germà menor de Pete Townshend, la qual cosa li va obrir la porta a tocar puntualment amb The Who durant un un concert a principis de 2020. Ha mort a l'edat de 65 anys.

50 anys de "Who's Next"

Són moltes, potser fins i tot la gran majoria, les veus auoritzades que solen assenyalar "Who's Next" (1971) com el millor disc de The Who. Una afirmació que sempre fa de mal dir, més encara parlant d'un catàleg tan monumental com el del quartet londinenc, però que en tot cas pot sostenir-se en base a arguments tan sòlids i inequívocs com "Baba O'Riley", "Bargain", "Behind Blue Eyes", "Going Mobile" o "Won't Get Fooled Again", cinc dels títols que conformen l'àlbum, també cinc pilars del catàleg de Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon. Una de les obres capitals de la història del rock? Sense cap mena de dubte.

Publicat tal dia com avui de fa mig segle, "Who's Next" marca un dels punts àlgids de la trajectòria de The Who, però també és fruit d'un episodi que hauria pogut acabar en desastre. Les arrels de l'àlbum es troben al projecte Lifehouse, una obra conceptual amb què Townshend volia portar un pas més enllà l'arc discursiu de "Tommy" (1969). Influït per corrents religiosos com el sufisme i per les tesis de mestres espirituals com Meher Baba, el guitarrista es va proposar captar l'essència del seu públic a través del so. Des del principi va tenir clar que els sintetitzadors havien de jugar un paper clau en tot aquest procés, i així es pot escoltar en pistes com "Baba O'Riley" o "Won't Get Fooled Again", que més enllà de ser clàssics absoluts del rock assenyalen el seu autor com un pioner mai prou reivindicat en l'àmbit de la música electrònica.

El problema de Lifehouse era la seva complexitat, fins al punt que ningú excepte el mateix Townshend va semblar acabar d'entendre de què anava tot plegat i el projecte va quedar arxivat. L'impacte que això va tenir en la moral de Townshend gairebé mereixeria un capítol a part. Sigui com sigui, el grup va decidir aprofitar part del material ja compost, prescindir de l'arc conceptual i presentar-lo com una sèrie de cançons independents les unes de les altres. Les van gravar als estudis Olympic de Londres amb Glyn Johns a la producció, i el resultat va ser aquesta obra amb caràcter definitiu que avui celebra cinc dècades. La fotografia de la caràtula –obra d'Ethan Russell-, amb la banda havent orinat en un pilar de ciment en una explotació minera, va ferir certes sensibilitats a l'època i amb el pas del temps ha esdevingut una icona de la cultura pop.

L'homenatge a Peter Green com a record d'altres temps

Es fa estrany afirmar que un esdeveniment com aquest va tenir lloc durant un any 2020 que la història associarà per sempre més amb una pandèmia planetària i tot allò que se'n va derivar –que encara se n'està derivant-, però va ser així. El 25 de febrer de l'any passat, a poques setmanes d'acabar-se el món tal i com la gran majoria l'havíem conegut, la flor i la nata del rock clàssic d'ambdós costats de l'Atlàntic es va donar cita al Palladium londinenc per retre homenatge a l'irrepetible Peter Green. Un esdeveniment auspiciat per Mick Fleetwood, i celebrat segons aquells que hi van ser en un ambient dels que evoquen grans ocasions. Impossible predir aleshores que en qüestió de dies tot canviaria, ja no diguem que el mateix homenatjat traspassaria al cap de tan sols cinc mesos.

Com sol passar en aquests casos, el concert s'ha documentat per a la posteritat amb forma de llançament discogràfic amb múltiples formats –vinil, disc compacte i vídeo, amb formats senzills o luxosos que cadascú triarà en funció de la seva butxaca-. La qual cosa, a aquestes alçades, no tan sols ens permet tornar a celebrar la figura del genial guitarrista i l'obra dels primers Fleetwood Mac, sinó també recordar com era el món abans que el coronavirus i la por fessin la humanitat presonera d'ella mateixa. Parlem d'un esdeveniment que va reunir en un mateix escenari a gegants com David Gilmour, Billy Gibbons, Steven Tyler, Kirk Hammett, John Mayall o Pete Townshend, a més del propi Fleetwood, Jeremy Spencer i Christine McVie, gairebé res. Els motius pels quals Green no hi va assistir ens els podem imaginar, oi que sí?


Més informació:

Mick Fleetwood & Friends  /  Pàgina web

Mig segle de "Live at Leeds"

Es commemoren avui 50 anys de la gravació de "Live at Leeds", el primer disc en directe de The Who i un dels més icònics i celebrats de la història del rock. L'enregistrament va tenir lloc el 14 de febrer de 1970 a la Universitat de Leeds, i el plàstic resultant es va publicar el 23 de maig d'aquell mateix any. Tot i que la idea inicial del grup era editar un àlbum en directe a partir d'aquella actuació i de la que van oferir l'endemà a la Universitat de Hull, problemes tècnics durant el segon enregistrament van obligar a centrar l'elapé en el primer dels dos concerts.

Els londinencs es trobaven aleshores immersos en l'apoteòsica gira de presentació de "Tommy" (1969), un dels seus àlbums més celebrats i la consagració de Pete Townshend com un dels grans visionaris de la història del rock. Però sobre el terreny, la banda exhibia unes elevades dosis de força i visceralitat que contrastaven amb el caràcter sofisticat de l'òpera rock en qüestió. Era aquesta vessant la que Townshend, Roger Daltrey i companyia van voler capturar en un plàstic que esquivava les cites a "Tommy" per a centrar-se en un revelador arsenal de títols aliens i en la posada al dia d'algunes de les seves composicions més reconegudes.

Al capítol de versions hi figuraven una elèctrica lectura del "Young Man Blues" de Mose Allison, una musculosa revisió del "Shakin' All Over" de Johnny Kidd i una rocallosa deconstrucció del "Summertime Blues" d'Eddie Cochran, peça que The Who gairebé es van fer seva de forma instantània. Al capítol de composicions pròpies, la immediatesa de "Substitute" contrastava amb l'expansiu medley desencadenat a partir de "My Generation" –en aquesta pista hi figuraven les úniques cites a "Tommy": "See Me, Feel Me" i "Naked Eye", que no figuraven als crèdits-. Edicions posteriors han recuperat l'actuació sencera i fins i tot part del concert de Hull.

The Who - "Who" (2019)

Calia un nou disc de The Who a aquestes alçades? Tenia sentit un retorn a l'estudi 13 anys després d'aquell "Endless Wire" (2006) que al seu moment va ser tan ben rebut però el pas del temps ha acabat tenyint d'un cert regust anecdòtic? Podia sortir bé una gravació durant la qual els dos únics supervivents de la llegendària banda –Pete Townshend i Roger Daltrey- ni tan sols han arribat a coincidir personalment a l'estudi? Sigui quina sigui la resposta a tots aquests interrogants, el cert és que aquest flamant "Who" (2019) que ja des del propi títol sona a comiat, es perfila molt més digne del que un podia esperar a priori. La qual cosa no vol dir que resisteixi les comparacions amb un fons d'armari dels que causen vertigen.

Algú va dir que aquestes noves cançons eren un regal del combo –potser hauríem de dir duet?- britànic als seus fans de més llarg recorregut, aquells que encara els segueixen a tot arreu i els perdonen relliscades com la novena peça del disc, un "Break the News" que sembla voler sintonitzar amb determinats discursos més o menys contemporanis però acaba essent una altra cosa –mai abans The Who s'havien situat tan a prop de Phil Collins, amb tot el que pot implicar aquesta apreciació-. I no és que el plàstic estigui mancat de moments certament destacables. Quan s'hi posa, Townshend encara és capaç d'invocar les seves millors formes amb títols com "Ball and Chain", "Hero Ground Zero", "Street Song" o un "I Don't Wanna Get Wise" que no hauria desentonat en determinades obres pretèrites.

Però que ningú s'enganyi, fins i tot els citats incondicionals que ho perdonen (gairebé) tot seran els primers que a l'hora de veure els seus herois en directe aprofitaran aquests moments –la composició recent estratègicament programada entre clàssic i clàssic- per escapar-se a la barra, als serveis o fer-se el selfie de rigor. S'ha dit que "Who" és el disc més rodó dels autors de "Quadrophenia" (1973) des que Keith Moon encara colpejava la bateria. Òbviament les opinions són com les manies, cadascú té les seves i totes són respectables. I la d'un servidor és que "Who" no és millor que "Endless Wire" –però tampoc és pitjor-. És clar que, ben mirat i tornant als interrogants inicials, el fet de disposar a aquestes alçades de material nou de qui cinc dècades i mitja enrere desitjava explícitament morir abans de fer-se vell, no deixa de ser un miracle digne de celebrar.

Una qüestió de dignitat

S'havia d'haver publicat aquesta mateixa setmana però finalment s'ha posposat fins a principis del mes vinent la sortida de "Who", l'àlbum amb què The Who preveuen trencar gairebé una dècada i mitja de silenci discogràfic -el seu darrer plàstic d'estudi, "Endless Wire", data de 2016-. Els propis Pete Townshend i Roger Daltrey parlen de la seva gestació en una entrevista publicada per Mojo aquest mes de novembre, i deixen clar que les dinàmiques internes del grup segueixen essent les de sempre. En altres paraules, la relació entre el guitarrista i el vocalista és tan pragmàtica com inexistent en determinats moments.

Crida l'atenció, per exemple, el fet que no arribessin a coincidir a l'estudi durant el procés de gravació del disc -més encara tenint en compte que els avançaments que han anat oferint en comptagotes han generat expectatives en positiu-. En un moment donat, Townshend explica al periodista Keith Cameron que va decidir que calia fer un nou disc de The Who perquè necessitava demostrar-se a ell mateix que, més enllà d'enfilar-se a l'escenari a interpretar tota una bateria d'himnes nit rere nit, encara era capaç de compondre cançons. "Era una qüestió de dignitat", conclou. I la clava, perquè quan un ja ho ha fet tot i més en aquesta vida, la dignitat pot ser un dels escassos motors que encara el mantinguin en marxa.

El retorn discogràfic de The Who

Pete Townshend i Roger Daltrey: The Who - Foto Rick Guest

Després d'una dècada llarga de rumors i projectes abortats, sembla ser que aquest 2019 tindrem per fi nou disc d'estudi de The Who. O del que queda d'ells, que no és poc tenint en compte el notable estat de forma exhibit per Pete Townshend i Roger Daltrey tant a nivell compositiu com interpretatiu a "Ball and Chain". El primer avançament d'un plàstic homònim que veurà la llum el mes de novembre i suposarà el primer àlbum amb material nou que lliuri la banda des del llunyà "Endless Wire" (2016). A falta d'escoltar la resta del disc, la peça que n'han avançat recorda el rock robust i alhora dinàmic que els britànics van patentar durant la dècada dels 70. Disponible a Youtube.

Roger Daltrey - "As Long as I Have You" (2018)

Tenint en compte el paper determinant que Pete Townshend ha jugat en la gestació d'"As Long as I Have You" (2018) -a més de tocar-hi, va animar qui el signa a tirar el projecte endavant-, un no acaba d'entendre per què el nou disc en solitari de Roger Daltrey no s'ha venut com un disc de The Who. D'acord, ens trobem davant d'un àlbum de versions i molts dels seus arranjaments no són ben bé els que un s'esperaria trobar en un àlbum de la banda britànica. Però les peces escollides són majoritàriament perles del soul i el rhythm & blues de què Townshend, Daltrey i companyia es van nodrir durant els seus inicis a l'oest de Londres -hi ha excepcions com una emotiva lectura d'"Into My Arms", de Nick Cave-. I bona part de l'enregistrament no desentonaria en absolut en algunes obres signades pel quartet durant els 70. Sigui com sigui, Daltrey segueix presumint d'energia il·limitada i una extraordinària força vocal als seus 74 anys. I amb això en té prou per a agafar qualsevol títol aliè i fer-se'l seu sense despentinar-se.

Immensa i monolítica màquina de fer diners

Pete Townshend.

"Treballo tal i com ho feia quan era un jove estudiant d'art. Miro sempre endavant, amb l'objectiu de generar esdeveniments que es puguin dur a terme en instal·lacions artístiques, potser d'aquí a uns cinc anys. Però també tinc un ull posat en els mecanismes del pop. Estic més a prop de Björk i Damon Albarn que de Noel Gallagher. No componc cançons ni porto una vida ordenada. Investigo i experimento. Però a diferència de Björk i Damon Albarn, estic lligat a aquesta immensa i monolítica màquina de fer diners". Qui parla és Pete Townshend, en una entrevista signada per Michael Bonner i publicada per Uncut aquest mes de juny. La immensa i monolítica màquina de fer diners, és clar, és The Who.

Pete Townshend era innocent

La primavera de 2003, Pete Townshend va ser arrestat a casa seva com a presumpte implicat en una xarxa d'intercanvi i distribució de pornografia infantil. En la mateixa operació també es van arrestar importants càrrecs vinculats amb àmbits com el sistema judicial o la classe política, però l'únic nom que va omplir titulars va ser el del guitarrista dels Who, a qui públicament es va arribar a violar fins i tot un dret tan fonamental com és el de la presumpció d'innocència. En canvi, quan al cap de poques setmanes se'l va declarar innocent, els mateixos tabloides que havien anunciat el seu arrest als quatre vents, amb prou feina se'n van fer ressò. A dia d'avui, i malgrat la seva implicació en projectes que lluiten contra el tràfic de pornografia infantil, Townshend es veu obligat a acceptar i conviure amb aquell injust estigma durant el que li queda de vida. Ho explica en una entrevista amb Mark Blake que publica aquest mes de desembre la revista Mojo. Una entrevista on el guitarrista també reflexiona sobre la crisi artística i vital amb què va afrontar l'explosió punk de finals dels 70. Una explosió que tenia als propis Who entre els seus principals precedents, però on no va aconseguir encaixar per molt que els joves punks el reivindiquessin. "Una de les persones amb qui més em va costar entendre'm va ser (Paul) Weller", recorda Townshend, "perquè era un gran fan meu, però a la vegada em deia 'No miris enrere'. I jo pensava que, en realitat, tot aquell revival mod es basava en mirar enrere". En efecte, el líder dels Who tenia raó. Tanta com el propi Paul Weller quan, sobrepassat el mig segle d'existència, juga amb el jazz i el folk, experimenta amb el krautrock i s'inventa nous camins a través dels quals manté ben viva la seva essència mod, ja sigui mirant endavant, enrere o cap on faci falta. Pete Townshend acaba de publicar "Who I Am", el llibre que recull les seves memòries.






Audio: "Who Are You" - The Who