Un esclat inèdit de creativitat

El vestíbul de l'Ajuntament de Granollers acull fins al 29 de novembre l'exposició "Manifestacions artístiques als anys setanta". Una mostra fotogràfica comissariada per l'Arxiu Municipal de Granollers, que repassa un moment històric de gran efervescència creativa tant a la ciutat com al conjunt del país. Entre els capítols més destacats, el Festival de Música Progressiva de 1971 i el happening de Dalí el 1974. Ens en fem ressò a SomGranollers.

Manifestacions artístiques a la Granollers dels anys 70

El vestíbul de l'Ajuntament de Granollers acull fins al 29 de novembre l'exposició fotogràfica "Manifestacions artístiques als anys setanta", que documenta un període de gran efervescència creativa a la ciutat. Entre d'altres, s'hi pot veure aquesta imatge de l'actuació dels Family de Roger Chapman a l'històric Festival de Música Progressiva de 1971. La mostra està comissariada per l'Arxiu Municipal de Granollers.

Mig segle d'"It's Only a Movie"

Aquest mes de setembre –la data exacta no acaba d'estar clara- es commemoren 50 anys de la publicació d'"It's Only a Movie" (1973), el setè i últim àlbum de Family. El de l'imponent fotograma de William Farnum a la caràtula. El de "Buffet Tea for Two", "Leroy", "Boots'N'Roots", "Boom Bang", "Sweet Desiree" i la deliciosa peça titular. Un repertori que fonia el rock progressiu amb registres com el blues, el folk o el pop més genuïnament britànic. I un plàstic que la crítica i el públic de l'època no van acabar d'entendre, però que personalment trobo tan reivindicable com qualsevol altre dels que va lliurar el combo de Leicester. A pocs mesos de la seva publicació, el grup es va separar fruit del desgast causat per una trajectòria que semblava haver tocat sostre –eren populars al Regne Unit i al continent europeu, condició que Roger Chapman revalidaria anys després en solitari, però a diferència d'altres contemporanis no havien aconseguit conquerir el mercat nord-americà-. A casa nostra havien encapçalat l'històric Festival de Música Progressiva de Granollers (1971).

Karles Torra (1960-2022)

KARLES TORRA
(1960-2022)

Tristor absoluta pel traspàs de Karles Torra, ahir a la matinada. Il·lustre veterà del periodisme musical a casa nostra i tot un erudit en matèria de jazz, rock i surrealisme –entre d'altres-, el recordaré sobretot com una persona propera, amable i empàtica, disposada sempre a donar un cop de mà i a compartir el seu (inabastable) coneixement amb tota la humilitat del món. Llegint-lo a ell vaig descobrir, per exemple, el pes de Granollers –la meva ciutat de referència a nivell comarcal- en el desenvolupament de la cultura pop d'aquest país –va ser en articles seus on vaig llegir per primer cop sobre el Festival de Música Progressiva de 1971 o els concerts de King Crimson al cap de dos anys-.

Natural de Caldes de Montbui, vinculat sobretot amb el diari La Vanguardia però també amb capçaleres com Ulises, Enderrock o El 9 Nou, vaig tenir el gust i la sort de poder compartir amb ell alguns grans moments, com les dues edicions del PRO-GRA-SSIU que va promoure Àlex Gómez-Font els anys 2014 i 2015 amb el suport de Brubaker. Escoltar-lo era un plaer, i sempre n'aprenies alguna cosa. La seva companyia era sempre ben grata. Coses de la vida, l'últim cop que vaig coincidir amb ell, va ser ara fa justament un any a l'enterrament de Joan Illa Morell, JIM. De fet, la seva absència –per problemes de salut- es va notar a l'acte d'homenatge de fa tan sols uns dies a l'Anònims. Se'n va la bona gent, i se'ns en van els referents.

Que la terra et sigui lleu, Karles, i moltes gràcies per tot.

La fotografia que encapçala aquest article és de Griselda Escrigas / EL 9 NOU.

Recordant a JIM

Parlament de Joan Vinuesa, al fons, ahir a l'Anònims.

Acte de record a Joan Illa Morell, JIM, ahir a la tarda a l'Anònims de Granollers, el mateix dia que es commemorava el primer aniversari de la seva mort. Una sessió emotiva però sobretot tan entranyable com la mateixa figura de l'homenatjat. Exposició de pintures inspirades en l'activista cultural que va fer de Granollers una de les capitals catalanes de la cultura pop durant la dècada dels 70. Fotografies històriques on se'l pot veure al costat de referents com Pau Riba o Fernando Arrabal. I durant la inauguració, parlaments i intervencions artístiques de Joan Vinuesa, Jaume Tuset i Joaquim Colomer. També una nota de veu on Jaume Sisa li dedicava unes paraules, tot recordant el seu pas pel Festival de Música Progressiva de Granollers el mes de maig de 1971. La mostra es podrà visitar fins al 7 de gener.

Un any sense JIM

JIM (1946-2021).

Avui fa un any de la mort de Joan Illa Morell, JIM, activista cultural i personatge entranyable sense el qual no haurien estat possibles esdeveniments com el pioner Festival de Música Progressiva de Granollers (1971), els històrics concerts de King Crimson a l'antic Palau Municipal d'Esports –actual Parquet- de la capital vallesana (1973) o el happening de Salvador Dalí a la plaça de la Porxada (1974). En el seu record recupero aquest article que li vaig dedicar l'endemà del seu traspàs. Una vegada més, gràcies per tot, JIM. Segueix pendent aquell vermut.

El carrer de JIM

La llar del Faraó. Aquesta havia estat la casa de l'activista cultural Joan Illa Morell, JIM, conegut a Granollers com a impulsor d'esdeveniments com l'històric Festival de Música Progressiva de 1971 o el happening de Salvador Dalí el 1974 –també va obrir les portes perquè King Crimson debutessin a la ciutat el 1973-, que ens va deixar a finals de l'any passat.

Hi passo sovint per davant, i ahir em va alegrar el fet de veure que algú ha decorat l'entrada amb un graffiti amb les seves inicials i, el millor de tot, una placa simbòlica que assenyala el lloc com a carrer de Joan Illa Morell. El fet és que, més enllà de detalls simbòlics, la ciutat de Granollers segueix estant en deute amb JIM, i potser ja seria hora que alguna institució es dignés a posar-hi remei.

Recordant JIM a El 9 Nou

La setmana passada ens deixava Joan Illa Morell, JIM, agitador cultural a la Granollers de la dècada dels 70 sense el qual no haurien estat possibles esdeveniments com el pioner Festival de Música Progressiva de 1971, els dos històrics concerts de King Crimson el 1973 o el multitudinari happening de Salvador Dalí el 1974. Avui tinc el gust de recordar-lo des de les pàgines d'Opinió d'El 9 Nou del Vallès Oriental amb l'article publicat dies enrere en aquest mateix blog.

Joan Illa Morell "JIM" (1946-2021)

JIM, a l'esquerra, amb Salvador Dalí a Portlligat.

JOAN ILLA MORELL "JIM"

(1946-2021)

Mai oblidaré el primer cop que vaig parlar amb el JIM. Va ser per telèfon, un vespre de divendres quan em disposava a sortir de casa per anar a punxar discos en un lloc on la gent solia venir a escoltar-los. Aquell mateix matí, la desapareguda Revista del Vallès m'havia publicat un article on parlava molt de passada sobre la contracultura a Granollers durant la dècada dels 70, i on per tant feia referència a l'alter ego de Joan Illa Morell –JIM eren les seves inicials-. Ell s'havia molestat en aconseguir el meu número de telèfon i em trucava per fer-me saber que li havia agradat el que havia escrit, i que em volia conèixer en persona. La trucada em va fer una il·lusió tremenda, i la conversa es va anar allargant fins que vaig veure que se'm feia tard per anar a punxar i em vaig haver de disculpar, acordant que faríem aquella trobada tan bon punt ens fos possible a tots dos.

I la vam fer al cap de pocs dies al restaurant llibreria Anònims, que aleshores era un dels pocs llocs de Granollers on podia acudir una persona amb certes inquietuds si no volia sentir-se com un marcià –o bé si volia sentir-se com un marcià en un entorn on això no fos cap inconvenient-, i que avui directament és tot un oasi enmig d'un desert. Va ser la primera de moltes trobades que vam mantenir en aquella època, també de moltes trucades telefòniques que solien allargar-se molt més del que havia durat aquella primera presa de contacte. Recordo, en més d'una ocasió, penjar el telèfon després de 30 o 40 minuts de conversa i preguntar-me: "Què volia? Per què m'ha trucat?". El JIM era així. Un personatge entranyable, irrepetible, únic en la seva espècie, que simplement no encaixava amb la majoria de normes i convencions d'aquest món tan absurd que ens ha tocat habitar.

Al JIM se'l sol recordar com a director del C.I.T. (Centro de Iniciativas y Turismo), una oficina de l'Ajuntament de Granollers que s'encarregava entre d'altres coses de dinamitzar l'activitat cultural de la capital vallesana durant una dècada, la dels 70, en què la ciutat va acabar esdevenint per mèrits propis un dels punts més calents de la cultura pop al conjunt de Catalunya. D'aquella època destaquen esdeveniments com el Festival de Música Progressiva celebrat el maig de 1971 al camp de futbol de Palou –el primer festival de rock a l'aire lliure mai dut a terme a l'Estat espanyol-, els dos concerts que King Crimson van oferir el novembre de 1973 a l'antic Palau Municipal d'Esports –l'actual Parquet-, amb implicació d'un jove Gay Mercader, i el multitudinari happening de Salvador Dalí, l'agost de 1974 a la plaça de la Porxada.

D'episodis memorables n'hi va haver molts més, però tot sol tenir un final i el tancament del C.I.T. es va precipitar a principis dels anys 80 amb l'arribada d'aires nous però no necessàriament renovadors als despatxos municipals. No deixa de ser paradigmàtic que d'aleshores ençà Granollers hagi esdevingut progressivament una ciutat gris que tendeix a confondre cultura amb festa major i on tota iniciativa mínimament singular o engrescadora acaba topant de forma frontal amb els tentacles de l'oficialisme més ranci, carrincló i encantat d'haver-se conegut a ell mateix. Una ciutat capaç d'haver celebrat al seu dia l'Any Dalí sense comptar amb la participació de qui havia portat el geni empordanès fins a la mateixa porta de la seu consistorial, havent arribat a compartir llargues estones amb l'artista al seu domicili de Portlligat. Així són les coses.

De la relació de JIM amb Granollers i amb Dalí vaig provar de parlar-ne amb ell mateix en diverses ocasions, i em consta que no sóc l'únic que ho va intentar, però ell sempre fugia d'estudi –amb elegància i probablement amb les millors intencions-. Deia que encara no era el moment, que un dia en parlaria amb calma, però que calia esperar aquell moment que ara ja mai podrà arribar. Tampoc va voler venir –la invitació la va declinar educadament- quan la gent de Brubaker, juntament amb el periodista i activista cultural Àlex Gómez-Font, vam promoure una jornada de recuperació del Festival de Música Progressiva, el maig de 2014 a la sala NAUB1 de la capital del Vallès Oriental.

No conec ni crec que pugui arribar a conèixer mai els motius del seu silenci, de la seva voluntat de mantenir-se en un segon pla –malgrat presidir el seu propi Club Faraònic-, però amb el temps he arribat a la conclusió que el JIM era una d'aquelles persones més interessades en seguir mirant sempre endavant que no pas en recordar batalletes passades. Quan provaves de parlar-li sobre episodis com les converses per portar Pink Floyd al festival progressiu –no va poder ser i finalment van tocar els també britànics Family com a caps de cartell-, ell tendia a restar-los importància. En canvi, parlava amb entusiasme d'ànimes igualment singulars com les d'Albert Serra, Roger Mas o un Sisa aleshores encara actiu musicalment –tots tres van participar a les tertúlies de les Nits Faraòniques organitzades per JIM a l'Anònims-.

També em manifestava sovint el seu interès pel hip hop, que l'havia portat a fer amistat amb un col·lectiu de rapers de Barcelona el nom del qual sóc incapaç de recordar. Últimament solia dir-me que el rock estava mort i que el hip hop era el futur. Ell, que havia estat impulsor d'alguns dels esdeveniments rockers més importants de la història d'aquest país. I jo provava de fer-li entendre que aquesta mateixa afirmació ja la feien determinats caçadors de tendències quan ell encara era al capdavant del C.I.T., i que més enllà d'etiquetes –i de tendències-, si alguna cosa tenen de bons aquests temps líquids en què ens movem és justament que expressions al seu dia antagòniques hagin acabat esdevenint perfectament compatibles. Arribat el moment també li vaig prometre, és clar, que assistiria al festival de hip hop que ell estava preparant de cara a l'any vinent i que malauradament ja no podrà ser.

El JIM ens va deixar ahir a causa d'una malaltia que jo li desconeixia. L'últim cop que el vaig veure, fa escasses setmanes en una trobada casual al davant de casa seva, el vaig observar cansat però en cap cas m'hauria imaginat que seria l'última conversa que mantindríem. Quan em vaig assabentar de la seva mort, la meva primera reacció va ser recordar aquella conversa a peu de carrer, durant la qual havíem parlat del seu festival de hip hop i d'un vermut que teníem pendent des de feia molt de temps. I de bones a primeres em vaig enfonsar pensant que m'hauria agradat poder-me acomiadar d'ell. Però després hi vaig donar voltes, i potser el millor comiat possible d'algú com el JIM fos precisament aquest. Una trobada fortuïta, el seu entusiasme parlant de projectes futurs i aquell "Hem de quedar per fer el vermut i xerrar una estona amb calma".

Gràcies per tot, JIM. Siguis on siguis, el vermut segueix pendent i si no he perdut el compte aquest cop em toca pagar a mi.

Dicotomia paisatgística

Palou, Granollers, 22 de maig de 2021.

A la meitat superior de la imatge, el nucli rural de Palou, un oasi verd situat a l'extrem sud del terme municipal de Granollers. A la meitat inferior, l'acumulació de contenidors d'escombraries que ocupa en l'actualitat bona part de la superfície de l'antic camp de futbol de Palou, on 50 anys enrere va tenir lloc l'històric Festival de Música Progressiva de Granollers. La fotografia, realitzada ara fa tres dies, il·lustra la dicotomia entre allò idíl·lic, en aquest cas un paisatge rural, i allò que la nostra societat tendeix a amagar pel fet de no resultar tan agradable a la vista, com són els residus que ella mateixa produeix. De la mateixa manera que el blanc no pot existir sense el negre, les postals més idíl·liques d'aquest món nostre no es poden explicar sense aquelles zones ombrívoles que tendim a tapar, obviar o maquillar.

Palou, 50 anys després

El camp de futbol de Palou, on ara fa 50 anys s'estava acabant de celebrar el Festival de Música Progressiva de Granollers. La fotografia és d'ahir a la tarda i s'hi pot apreciar l'estat de degradació en què es troben les instal·lacions. Mig segle enrere, aquest recinte acollia un esdeveniment històric i pioner –el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol- amb actuacions com les d'Smash, Pan & Regaliz, Tapiman o els Màquina! d'Emili Baleriola i Carles Benavent, noms forts d'un cartell que encapçalaven els mítics Family de Roger Chapman. Avui ofereix l'aspecte desolador d'un magatzem (o un cementiri?) de contenidors d'escombraries on les males herbes creixen tan fortes com l'oblit. Els efectes del pas del temps com a metàfora d'on som i cap a on anem.

50 anys del Festival de Música Progressiva de Granollers

Avui fa 50 anys que el camp de futbol de Palou va acollir el Festival de Música Progressiva de Granollers. Un esdeveniment pioner, el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol, que va reunir en un mateix escenari el més destacat del rock progressiu autòcton, de Màquina! a Smash passant per Tapiman, Pan & Regaliz o un jove Sisa, i va culminar amb l'apoteòsica actuació dels britànics Family, que pràcticament venien d'haver-ho petat l'any anterior a l'illa de Wight.

El festival de Granollers és anterior al sovint més reivindicat Canet Rock –el dels 70, que poca cosa tenia a veure amb l'actual-, i s'emmarca en un context històric en què la capital vallesana era la capital catalana de la cultura pop, tal i com va dir una vegada el periodista i crític musical Karles Torra. Durant els anys immediatament posteriors, el municipi va acollir entre d'altres els dos primers concerts de King Crimson en territori espanyol –el debut de Gay Mercader com a promotor professional- i el multitudinari happening de Dalí a la plaça de la Porxada.

Qualsevol altra població hauria commemorat aquest cinquantè aniversari amb tota la pompa que requereix l'ocasió, però Granollers és diferent. Acostumada des de fa anys a pensar 'en blanc i blau' i a viure d'esquena a una part del seu propi llegat, la capital mundial de l'avorriment –tal i com la va rebatejar anys enrere un altre periodista local- amb prou feina és conscient de tot allò que va arribar a ser en altres temps. L'única excepció, un sucós article de dues pàgines que va publicar ahir El 9 Nou del Vallès Oriental, signat per la companya Teresa Terradas, on parlen dues autoritats en matèria progressiva com són el propi Karles Torra i el també periodista musical Àlex Gómez-Font.

Justament, ara fa set anys vaig tenir el gust de participar de l'organització de PRO-GRA-SSIU, una jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Festival de Música Progressiva de Granollers impulsada pel propi Àlex Gómez-Font i l'associació cultural Brubaker. Hi van intervenir alguns dels protagonistes d'aquella vetllada històrica, Emili Baleriola (Màquina!), Miguel Ángel Núñez (Tapiman), Jordi Batiste (Màquina!) i Manel Joseph, també el mateix Karles Torra. Van actuar Baleriola i Batiste amb les seves respectives bandes, i al final es van enfilar tots els músics a l'escenari per fer una atòmica lectura de "Why?", el clàssic de Màquina!.

Al seu moment ho vaig explicar en aquesta crònica que em sembla oportú recuperar en un dia com avui:
https://dancingwiththeclown.blogspot.com/2014/05/de-palou-la-b1-la-granollers-progressiva.html

De Palou a la B1: la Granollers progressiva

PRO-GRA-SSIU

Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació

del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers

NAUB1, Granollers

10 de maig de 2014

EL BIG BANG

"Aquell festival va ser el Big Bang, la primera manifestació massiva de psicodèlia que es va viure en aquest país". El periodista Karles Torra, veu més que autoritzada en matèries com el jazz o el rock de tonalitats àcides, es referia al Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. El primer festival de música pop a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat Espanyol. Més de vint hores de música en directe que van tenir lloc al camp de futbol de Palou, al sud de la capital vallesana, entre els dies 22 i 23 de maig de 1971. Un esdeveniment històric que la NAUB1 va recordar ahir amb el PRO-GRA-SSIU. Una iniciativa de Brubaker i Àlex Gómez-Font amb l'objectiu de recuperar la memòria del festival i posar-lo en context.

Va ser el propi Torra qui en va enumerar les claus en el marc d'una taula rodona coordinada per Gómez-Font i on també hi van participar quatre testimonis presencials d'aquella màgica cita, els músics Emili Baleriola, Miguel Ángel Núñez, Jordi Batiste i Manel Joseph. Els dos primers hi havien actuat com a components de Màquina! i Tapiman. Els dos darrers hi havien assistit com a públic, si bé Batiste havia arribat a actuar de manera improvisada amb un grup el nom del qual ningú va ser capaç de recordar. Va ser també el propi Batiste, que mesos enrere havia abandonat Màquina! i havia acudit al festival literalment escapant-se del servei militar, qui va realitzar de forma domèstica l'única filmació documentada de l'esdeveniment. Una filmació inèdita fins ahir, data en què es va projectar per primera vegada en el marc del propi PRO-GRA-SSIU.

TOT ESPERANT FAMILY...

El Festival de Música Progressiva es va poder dur a terme gràcies a l'aleshores director del Centro de Iniciativas y Turismo (CIT), el promotor Joan Illa Morell (JIM), que va comptar amb assessors com Oriol Regàs -l'impulsor de Bocaccio- o els recentment desapareguts Santi Guix i Joan Lacueva. Pel seu escenari hi van desfilar noms de primeríssim ordre com els dels propis Màquina!, Tapiman, Evolution, Smash, Pan & Regaliz o Fusioon, al costat de propostes més obscures com les de Delirium Tremens -antics Cerebrum-, Sexto Sentido, els granollerins Contraste o un aleshores desconegut Sisa. Però sens dubte el plat fort van ser els britànics Family. Va ser el propi JIM qui va aconseguir-ne la presència després d'intents infructuosos de contractar Donovan, Pink Floyd o els Pretty Things -els dos primers s'escapaven del pressupost, els tercers no van poder venir per problemes d'agenda-.

Encapçalats per l'incombustible Roger Chapman, Family eren aleshores un dels noms a l'alça del rock britànic. L'any anterior havien estat la gran revelació del llegendari Festival de l'Illa de Wight, on el propi Guix els havia descobert. Va ser a Wight, model seguit a l'hora d'impulsar la cita granollerina, on també Núñez va descobrir uns Family que es van fer pregar excessivament abans d'actuar a Granollers. De fet, van explicar els presents, fins a l'últim moment no es va saber si actuarien. Quan finalment ho van fer, al migdia del dia 23 tot tancant el cartell i després de més d'una hora d'espera, les sensacions entre el respectable van ser molt més que positives -segons les cròniques de l'època-. "Portaven el seu propi equip de so", va explicar Baleriola -per això van trigar tant a començar-, "i al costat d'allò la resta semblàvem uns aficionats".

Eren uns temps, va afegir Núñez, "en què aquí tocàvem en condicions molt més rudimentàries: sorties a a l'escenari i no sabies com sonaries, ni tan sols quin era el teu amplificador". Per al guitarrista de Tapiman, haver vist prèviament la banda de Roger Chapman a Wight li havia constatat que "Anglaterra era un altre món: després van tocar els Doors i Jimi Hendrix, no hi havia color". Ara bé, el que resulta innegable és que "una iniciativa com aquella tenia un gran valor en un context com l'Espanya de Franco". "Allò ens va permetre crear la nostra pròpia microsocietat en el context d'aquella societat de dretes", va afegir Baleriola, "ens va fer sentir lliures". I el més important, va evidenciar que allò que semblava un reducte subterrani anava en realitat molt més enllà: "Ens pensàvem que érem 50, i allà vam descobrir que érem 5.000" -les xifres oficials parlen de 4.500 entrades venudes, però es calcula que mig miler de persones va accedir al recinte sense pagar-.

JORNADA DE REFLEXIÓ

El PRO-GRA-SSIU es va presentar com una jornada d'anàlisi, memòria i recuperació, però la taula rodona va afegir un quart component igual d'important: la reflexió. Crida l'atenció, per exemple, el fet que el Festival de Música Progressiva tingués lloc sense permís governatiu -el document no va arribar fins l'endemà-, quelcom impensable en plena dictadura franquista. "En aquest sentit", va apuntar Torra, "cal destacar la valentia de l'aleshores alcalde Francesc Llobet, que se'n va fer responsable". Detalls com aquest contrasten amb una actualitat marcada per la saturació d'esdeveniments que s'autoproclamen alternatius però estan patrocinats per marques de beguda o firmes de moda. No s'enganyin, celebrar un festival de música progressiva a l'Espanya franquista i sense permís sí que era alternatiu. De la mateixa manera que ho era una escena definida pel risc i la vocació trencadora. La de grups com els propis Màquina! i segells com Als 4 Vents, que apostaven per aquelles sonoritats i no per la dictadura de les llistes d'èxits.

"Es podria dir que van ser les primeres discogràfiques indies", va apuntar Batiste. I tant que sí. El terme indie ve d'independent. I creguin-me, era molt més independent qualsevol d'aquelles manifestacions que el cartell sencer del FIB, per molt bones que siguin les bandes que en formen part. Ah, i que no els enganyin. És cert que cantar en anglès als anys 90 sonava innovador al nostre país. És cert que els grups que ho van fer van acostar una mica més l'Estat Espanyol a la resta d'Europa. Però no van ser els primers, ni de bon tros. Màquina!, Smash, Pan & Regaliz i companyia ja ho feien paral·lelament a l'explosió de fenòmens com la Nova Cançó. I per molt rudimentari que sonés en ocasions el seu anglès, resultaven molt més creïbles que qualsevol diva de conservatori de les que ara canten soul en un anglès de First Certificate.

I LA MÚSICA?

Doncs sí, al PRO-GRA-SSIU també hi va sonar música. La van servir en directe els propis Baleriola i Batiste, amb els seus projectes actuals però sense oblidar-se del seu passat progressiu. El primer ho va fer amb un quartet de jazz-rock on destacava la presència de Jordi Soley -el teclista original de la Companyia Elèctrica Dharma-, i que durant bona part del set es va reforçar amb la guitarra de Miguel Ángel Núñez. Al seu repertori habitual s'hi van sumar dues versions de Màquina!, "I Believe" i un "All Right Under the Rain" cantat per Batiste. Aquest darrer va presentar posteriorment el seu projecte Nova, conjunt de rock on l'acompanyen els seus fills Marcel i Adela, a més del guitarrista Jesús Molina.

Van alternar peces del seu debut homònim (2012, Petit Indie) com "No em deixis enrere" amb mirades al cançoner d'Ia-Batiste, entre elles "El noi i la cançó" i "Sifòn". I com a traca final, "Why?". El tema que titulava el primer disc llarg de Màquina! (1970), un dels pilars per excel·lència de la música àcida feta a l'Estat Espanyol i un títol celebrat encara a dia d'avui més enllà de les nostres fronteres. El va interpretar la banda de Batiste, i s'hi van afegir per a l'ocasió Baleriola, Manel Joseph, Núñez i Soley. Reunió històrica a l'escenari de la B1. Molt més que la cirereta o el clímax de la nit. Una imatge d'autèntic luxe i un moment per al record com a culminació del PRO-GRA-SSIU.

Gómez-Font, Torra, Baleriola, Batiste, Núñez i Joseph durant la taula rodona.

Emili Baleriola Quartet.

Adela i Jordi Batiste (Nova).

"Why?". Reunió històrica a l'escenari de la B1.

Exposició d'articles i documents històrics.

Vibracions pro-gra-ssives

La imatge és del twitter d'Àlex Gómez-Font, promotor del PRO-GRA-SSIU juntament amb Brubaker. El braç és d'un servidor, que ahir va anar als estudis de Ràdio Granollers acompanyant a l'Àlex i al periodista Karles Torra. Ens va entrevistar una professional d'alçada com és Maria Josep Pérez. Vam parlar del PRO-GRA-SSIU, i finalment Jordi Batiste i Emili Baleriola van participar-hi per via telefònica (per cert, poden escoltar-ho aquí). Per si algú encara no ho sap, el PRO-GRA-SSIU és la Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers (celebrat el 1971, va ser el primer festival de música a l'aire lliure organitzat mai a l'Estat Espanyol), i tindrà lloc aquest dissabte, 10 de maig, a la NAUB1.

El rock progressiu. El festival de Granollers. I Màquina!, nexe que enllaça les trajectòries de Batiste i Baleriola, i a la vegada pilar tant d'aquella escena com de moltes coses que vindrien després. Fa deu anys, part de la formació original -amb el propi Batiste al capdavant- es trobava immersa en una gira de reunió on també acabaria participant Baleriola. Una gira que havia començat el gener de 2004 a la desapareguda sala As de Copes de Granollers, i que va desembarcar a Barcelona el mes d'abril, amb un concert especial a la sala Luz de Gas.

Un servidor va tenir el plaer de seguir aquesta gira de prop. Amb les càmeres de Televisió Cardedeu vaig gravar sencer el concert de l'As de Copes. Setmanes després, Jordi Batiste i Luigi Cabanach van venir als estudis de la tele i els vaig fer una de les millors entrevistes que recordo haver fet mai. No tant pel meu grau de professionalitat -en aquest sentit, crec que ara la faria molt millor-, sinó pel component emocional que implicava per a mi asseure'm amb dos autèntics monstres en el millor dels sentits. Al concert de Luz de Gas hi vaig assistir com a director i conductor del programa Hanoi 23, que aleshores s'emetia setmanalment a Ràdio Cardedeu. I el vaig enregistrar sencer en àudio.

Mesos més tard la banda va anunciar una residència d'estiu al club Panams de les Rambles barcelonines. Van presentar-la amb una roda de premsa on va assistir-hi bona part de la premsa musical autòctona. També un servidor, novament amb format radiofònic i per a tornar a entrevistar a Batiste, Cabanach i la filla del cantant, Adela Batiste. Una entrevista també emotiva, i farcida de detalls interessants -per exemple, Jordi Batiste explicant com va fer la famosa caràtula del croissant per a l'àlbum "Why?" (1970)-. De tot allò ja fa deu anys. Una dècada. De seguida s'ha dit. El cas és que ahir m'hi vaig tornar a trobar de nassos mentre remenava el meu arxiu personal. Les gravacions dels concerts. Les entrevistes. El meu jo d'aleshores parlant amb els seus ídols a la vegada que provava de fer periodisme musical. I què volen que els digui. No vaig vessar la llagrimeta, però gairebé.

Aquest dissabte, Jordi Batiste i Emili Baleriola recordaran a Màquina! en el marc del PRO-GRA-SSIU. I presentaran el seu material recent, mostra inequívoca que no tot és passat. Formar part d'un esdeveniment com aquest suposa per a un servidor el més gran dels luxes. Com a melòman, com a professional i com a persona inquieta que sóc o m'agradaria ser. I a tots vostès els animo a passar dissabte per la B1. Perquè recordarem uns fets històrics. Perquè comptarem amb personatges clau per a entendre el desenvolupament del rock i la cultura pop a casa nostra. I, sobretot, perquè homenatjarem allò que a alguns ens fa aixecar del llit cada matí: la música. Fins dissabte?

www.naub1.cat

www.brubaker.cat

Freqüència progressiva

Marcel i Jordi Batiste, Torra, Baleriola i Gómez-Font, la setmana passada a la NAUB1 -
Foto Àlex Falcó.

L'espai Terra de Músics de Ràdio Granollers (107.6 FM) dedicarà la seva emissió d'avui al PRO-GRA-SSIU. Un servidor hi participarà acompanyant als músics Jordi Batiste, Marcel Batiste i Emili Baleriola, al periodista musical Karles Torra i a l'activista cultural Àlex Gómez-Font, organitzador juntament amb Brubaker de la Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. Poden escoltar-ho en directe (13h.) al portal de Ràdio Granollers, o posteriorment a través del podcast de Terra de Músics.

www.brubaker.cat

www.naub1.cat

Una cita amb la història

L’empresa cultural Brubaker i l’activista cultural Àlex Gómez-Font els conviden a redescobrir el Primer Festival de Música Progressiva. Un esdeveniment històric que va tenir lloc a Granollers els dies 22 i 23 de maig de 1971. Més de vint hores d’actuacions en directe, el primer festival de música a l’aire lliure mai celebrat arreu de l’Estat i noms de referència com Smash, Màquina! o els Family de Roger Chapman. Aquest dissabte, 10 de maig (19h.), la música progressiva tornarà a Granollers. Ho farà a la NAUB1 i sota el títol de PRO-GRA-SSIU, una jornada que analitzarà les claus i el pes històric d’aquell festival. Amb una taula rodona on hi participaran músics i testimonis directes de l’esdeveniment, i amb dos concerts d’autèntic luxe: Jordi Batiste i Emili Baleriola, ambdós excomponents dels llegendaris Màquina!.

Brubaker

NAUB1

Venda anticipada d'entrades

Sobre el PRO-GRA-SSIU

Sobre el Festival de 1971

Presentant el PRO-GRA-SSIU

Roda de premsa a la B1.

Aquest matí he tingut l'honor de compartir taula amb alguns noms il·lustres de la música d'aquest país. El periodista Karles Torra, els músics Emili Baleriola, Jordi Batiste i Marcel Batiste -els dos primers, excomponents de Màquina!, el tercer procedent de Nova, l'actual formació encapçalada per Jordi Batiste- i l'activista cultural Àlex Gómez-Font. Tots cinc han coincidit en una roda de premsa a la NAUB1. El motiu era la presentació de PRO-GRA-SSIU: Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. Un esdeveniment promogut pel propi Gómez-Font i l'empresa cultural Brubaker -un servidor es trobava a la taula en representació de la mateixa-, i que tindrà lloc el proper 10 de maig a la B1. Una taula rodona i la projecció d'imatges inèdites recordaran el primer festival de música a l'aire lliure celebrat mai a l'Estat Espanyol. Més de vint hores de música que van tenir lloc al camp de futbol de Palou, a Granollers, el maig de 1971 i on es van donar cita noms com els de Màquina!, Smash, Pan & Regaliz o els llegendaris Family de Roger Chapman. Els propis Baleriola i Batiste clouran la jornada actuant amb els seus projectes actuals i recuperant peces de l'era progressiva.

www.brubaker.cat

www.naub1.cat

PRO-GRA-SSIU: Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva

El Festival de Música Progressiva de Granollers (1971) va ser el primer festival de música a l’aire lliure mai celebrat a l’Estat Espanyol. PRO-GRA-SSIU analitzarà el pes i el context d’un esdeveniment on es van donar cita noms tan llegendaris com els de Màquina!, Smash o Family. La jornada tindrà lloc el 10 de maig a la NAUB1 i comptarà amb la presència de testimonis i experts, a més d’actuacions en directe de Jordi Batiste i Emili Baleriola, ambdós excomponents de Màquina!. Cal destacar la projecció d’un fragment de pel·lícula inèdit rodat al propi festival.

Els dies 22 i 23 de maig de 1971, la ciutat de Granollers va fer història. El camp de futbol de Palou acollia vint hores ininterrompudes de música en directe, de la mà de l’intrèpid promotor JIM i sota l’epígraf de Primer Festival de Música Progressiva. Bandes llegendàries com Smash, Màquina!, Fusioon, Tapiman, Pan & Regaliz o els Family de Roger Chapman es donaven cita en un esdeveniment pioner: el primer festival de música a l’aire lliure celebrat mai a tot l’Estat.

Una cita documentada en nombrosos articles periodístics, pàgines web i llibres d’història que, paradoxalment, sembla haver caigut en l’oblit en el si de la societat granollerina. Per aquest motiu, l’empresa cultural Brubaker i l’activista cultural Àlex Gómez-Font han sumat esforços i han organitzat una Jornada d’anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. PRO-GRA-SSIU tindrà lloc el dissabte, 10 de maig, a les 7 de la tarda, al Centre de Creació i Difusió Musical NAUB1 de la mateixa ciutat.

La jornada començarà amb la projecció d’un dels pocs fragments de pel·lícula -inèdit a dia d’avui- que es conserven d’aquell esdeveniment. A continuació tindrà lloc l’acte central. Una taula rodona on hi participaran testimonis directes i representants de la premsa musical sota el paraigües del periodista i expert en jazz i psicodèlia Karles Torra, a més de músics com Jordi Batiste (Ia-Batiste, Màquina!, Rocky Muntanyola), Emili Baleriola (Crac, Màquina!), Miquel Àngel Núñez (Tapiman), Guillem París (Pan & Regaliz) i Manel Joseph.

Finalment, dos excomponents dels històrics Màquina! oferiran actuacions en directe amb els seus actuals projectes, però interpretant algunes de les mítiques peces de l’etapa del rock progressiu. D’una banda, Emili Baleriola Quartet intercalarà temes de Màquina! al seu habitual repertori de jazz-rock, amb convidats de luxe com són Miguel Ángel Núñez “MAN” o Jordi Batiste, entre d’altres sorpreses. D’altra banda, el propi Batiste presentarà el seu projecte Nova, repassant també una llarga trajectòria on destaquen formacions com Els 3 Tambors, Màquina! o Ia-Batiste.

www.brubaker.cat