Sarah Shook & The Disarmers tanquen el cinquè Rootsound Fest

SARAH SHOOK & THE DISARMERS

Rootsound Fest V

Sala Upload, Barcelona

8 de novembre de 2023

Hi ha bandes que són una aposta segura en directe, i Sarah Shook & The Disarmers ja fa temps que es troben instal·lats en aquesta categoria. Els de Carolina del Nord pràcticament viuen a la carretera, girant constantment de punta a punta dels Estats Units i saltant periòdicament al continent europeu. Són molts quilòmetres recorreguts, moltes gires completades i molts escenaris trepitjats, fruit dels quals ha esdevingut el quintet tot un engranatge de precisió. Si a tot plegat hi sumem un repertori d'alt voltatge, que beu a parts iguals de l'ètica punk i de la més genuïna musica country, amb una lírica que exorcitza els dimonis propis i aliens, poca cosa o res pot arribar a fallar.

Els nord-americans van tancar la nit passada la cinquena edició del Rootsound Fest a l'escenari de la sala Upload, i ho van fer davant d'un respectable que encara tenia molt present l'apoteòsica actuació d'ara fa poc més d'un any a la desapareguda –i enyorada- La Textil, emmarcada dins del mateix cicle. Van posar la directa de bon principi amb aquell "Good as Gold" capaç de carregar les piles a un mort. A partir d'aquí, van alternar material recent –presentaven "Nightroamer" (2022)- com un torrencial "Talkin' to Myself", un atmosfèric "Somebody Else" o un "No Mistakes" de fort regust honky tonk, amb un fons d'armari on figuren perles tan brillants com el rockabilly desacomplexat de "Damned if I Do, Damned if I Don't" o els repunts hillbilly de "Keep the Home Fires Burnin'".

Menció a part van valer quatre moments estel·lars. D'entrada, aquell "Been Lovin' You Too Long" que va prescindir de tota la sofisticació de la versió d'estudi per enfilar les coordenades elèctriques dels Replacements més urgents. També la balada soul "If It's Poison", que va culminar amb una rocallosa muralla sònica, i el lament etílic de "Dwight Yoakam", que va ser de pell de gallina –per cert, quin gran títol per una cançó-. I després vam tenir aquell "No Name" absolutament desbocat que per moments podia fer venir al cap el Mike Ness solista. Al final del concert, alguns assistents cridaven títols de cançons que encara no havien sonat. No van poder caure totes, però els membres de la banda van reaccionar a cada petició amb somriures d'agraïment. Aquells petits grans detalls que només s'aprecien a curta distància.

Col·leccionar entrades (2)

De la mateixa manera que els promotors del concert que Cruzados van fer la setmana passada a Aiguaviva, la gent de Rocksound BCN - Producciones Acaraperro va imprimir aquestes entrades pel concert que Lee Bains & The Glory Fires van fer ahir a La Textil de Barcelona. Entrades de paper que es poden col·leccionar com les d'abans –i que t'alegren molt més la vista que no pas un refotut codi QR-.

Malacara and Wilson Band - "Miles Down Blues" (2019)

Hi ha ocasions en què tot un seguit de peces simplement acaben encaixant i donant peu a una autèntica maquinària de precisió. Ho saben prou bé Xavi Malacara i Tony Wilson, dos veterans de l'escena blues barcelonina que des de fa un bon grapat d'anys es passegen plegats pels escenaris com a Malacara and Wilson Band. Publiquen ara el seu tercer àlbum, "Miles Down Blues" (2019), tot un tractat de blues elèctric que tant pot invocar l'escola de Chicago com la de Texas. Vuit talls que oscil·len entre el rhythm & blues més nocturn i polsegós -aquest "Bye Bye (She Said)" amb ressons del primer Tom Waits- i les aproximacions a gèneres com el folk o el country -"No One Knows"-. Menció a part mereix la lectura de l'estàndard "Plastic Jesus" amb què obren el disc, el millor presagi possible de tot allò que vindrà a continuació. Produeix el sempre oportú Mario Cobo (Nu Niles, Kim Lenz, Loquillo) i edita Producciones Acaraperro, tot un segell de qualitat i sinònim de passió per les coses ben fetes. Sí, una altra d'aquelles ocasions en què totes les peces encaixen. Poden escoltar "Miles Down Blues" a Bandcamp.

Recordant Tom Petty

Masclans amb Aurelio Morata (al centre).

HOMENATGE A TOM PETTY

La 2 d'Apolo, Barcelona

7 de març de 2018

El dels músics és un cas digne d'admirar. Ens trobem davant d'un dels col·lectius que més precarietat estructural pateixen en termes laborals i professionals. Però al mateix temps són majoria els compositors i intèrprets que, malgrat aquestes circumstàncies, no dubten un sol segon a cedir la seva feina i el seu talent de forma totalment desinteressada en nom d'una causa que els sembli justa. Ahir a la nit van ser més d'una quinzena les bandes i solistes que es van enfilar a l'escenari de la sala 2 d'Apolo amb motiu de l'homenatge a Tom Petty concebut per la gent de Producciones Acaraperro amb un doble objectiu. D'entrada, recordar el rocker de Florida quan encara no fa ni mig any que ens va deixar. De l'altra, destinar tota la recaptació a Fundesplai, una entitat dedicada des de fa més de vint anys a donar suport a infants i joves en risc d'exclusió.

Menció a part es mereixen els components de Masclans, el combo barceloní que va obrir la nit interpretant pel seu compte un parell de temes de Petty i a continuació va exercir com a banda base durant gairebé dues hores. La qual cosa vol dir que prèviament havien dedicat molt més temps encara a aprendre's i preparar un repertori que van executar amb notable solvència -"Al darrere del que estem escoltant hi ha molta feina de la qual no som conscients", em comentava amb tota la raó del món un conegut amb qui vaig coincidir a peu d'escenari-. Entre els convidats, noms consolidats i veus emergents de l'escena autòctona que van anar de Jofre Bardagí a Ricky Gil, de Joana Serrat a Augie Burr, d'Aurelio Morata a Marta Delmont, i de Carlos Cros a Sergio Martos. Cadascú aportant el seu segell personal a l'obra de Petty en una vetllada emotiva però festiva a la vegada. I per acabar-ho d'arrodonir, bona part dels protagonistes es van acomiadar del respectable interpretant junts "Handle with Care" dels Traveling Wilburys.

Augie Burr (a l'esquerra) amb Esteve Masclans.

Ricky Gil (al centre) amb Masclans.

Joana Serrat.