Discos que demanen el seu temps

Metallica han publicat un àlbum de 77 minuts, tot un atreviment en ple 2023.

L'àlbum va ser aquell format discogràfic que durant les dècades dels 50, 60 i 70 del segle passat va contribuir a eixamplar els horitzons de la creació musical. La seva llarga durada atorgava als músics i compositors una perspectiva i una llibertat a l'hora de crear que no cabien en el temps més limitat d'un disc senzill. Aquest fet va acompanyar el sorgiment de gèneres com el free jazz, el rock progressiu o múltiples variants d'allò que anomenem electrònica. Estils que no en tenien prou amb els tres o quatre minuts que podia durar la reproducció d'una cara d'un single, i que van aprofitar les possibilitats del format elapé.

Però l'àlbum també és el format discogràfic que més ha patit les dinàmiques pròpies d'un temps, el present, on predominen la immediatesa, les escoltes ràpides i la saturació. Si no entra a la primera, cal passar a una altra cosa amb un simple clic. Si l'algoritme detecta que la pista de torn no hi va de cara durant els primers deu segons, la penalitza. I si un disc dura més del que dicten determinats estàndards, es fa llarg, costa de digerir o directament avorreix. Ja se sap. Qui necessita invertir el seu temps en àlbums dobles quan arriba tard a dues dotzenes d'estímuls de durada efímera amb què se'ns bombardeja diàriament? Malauradament, així són les coses.

Afortunadament hi ha qui segueix disposat a abraçar aquelles obres que requereixen un mínim d'atenció, també artistes que segueixen sense tallar-se ni un pèl a l'hora d'expressar-se. És el cas, per exemple, de Madness i de Metallica. Dues bandes d'estils tan distants com les seves procedències geogràfiques, malgrat ser contemporànies i compartir la condició de massives, també el gust pels discos que demanen el seu temps. Els anglesos i els californians han publicat nous treballs aquest 2023, i ho han fet després de llargs silencis discogràfics –uns i altres portaven des de 2016 sense publicar material nou-. En tots dos casos podem afirmar que ens trobem davant d'obres notables, si bé ja hi ha hagut veus que n'han qüestionat les durades presumptament excessives. Signe dels temps, però elles s'ho perden.

Madness han lliurat "Theatre of the Absurd Presents C'est la Vie", un àlbum que dura el que dura –56 minuts-, amb una vintena de pistes que formen un arc conceptual. Estètica de music hall, cançons que són mostres d'orfebreria de pop genuïnament britànic –encara amanit amb aquelles essències jamaicanes marca de la casa- i una mirada àcida al món contemporani –"Lockdown and Frack Off" explora la bogeria dels temps pandèmics, "In My Street" podria ser perfectament la seqüela d'"Our House" al cap de quatre dècades-. Més a prop del canònic "The Liberty of Norton Folgate" (2009) que no pas de "Can't Touch Us Now" (2016), el temps dirà si és o no un clàssic però referma la vigència de Suggs i companyia.

Els de la Bay Area han anat encara més enllà amb un "72 Seasons" que sobrepassa els 77 minuts –si bé no té un arc conceptual tan definit com el dels londinencs-. Una dotzena de peces amb una durada mitjana que ronda els sis minuts i on no hi sobra –ni hi falta- absolutament res. Si "Hardwired... To Self Destruct" (2016) ja apuntava sense reserves als Metallica més genuïns, el seu successor acaba d'afinar la punteria i remata la jugada. El seu millor àlbum des de l'època clàssica? L'afirmació ha esdevingut tòpica, però podria ser ben certa quan pistes de la mida "Lux Æterna", "Shadows Follow", "Screaming Suicide" o el gran final d'"Inamorata" contenen tots els ingredients que van portar els seus autors de l'avantguarda thrash a l'Olimp del metal i del rock de tots els temps. I a sobre segueixen sonant més frescos que qualsevol dels seus deixebles.