Bob Dylan ha tancat aquesta matinada a Evansville, Indiana, el segon tram nord-americà del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Ha fet el mateix repertori que solia fer durant el primer tram europeu de la citada gira, ara fa poc més d'un any, i que havia recuperat (i mantingut) durant les últimes dues setmanes als Estats Units. El que inclou l'estàndard "That Old Black Magic", i no deixa lloc a cap més sorpresa que la reinterpretació constant i permanent del seu propi catàleg (que no és poc).
Des que la gira va passar pel Japó l'abril passat, els concerts de Dylan havien donat peu a sorpreses més o menys habituals amb forma de versions de títols aliens (Grateful Dead, Buddy Holly, Merle Haggard...), que durant les primeres dates d'aquest segon tram nord-americà directament havien esdevingut homenatges a les ciutats on actuava (allò d'obrir i tancar amb Chuck Berry a Saint Louis va ser un detallàs, i també ho va ser que versionés a John Mellencamp a Indianapolis, o a Dwight Yoakam a Cincinnati).
Arribat aquest punt, quan tota la comunitat dylanòloga ja portava mesos analitzant el per què de totes i cada una de les versions interpretades per Dylan i assenyalant-lo com el preservador d'un llegat que va molt més enllà de la seva pròpia obra, va ell i se'n desmarca sense previ avís i sense donar cap mena d'explicació. Com qui simula un accident de moto perquè deixin de penjar-li l'etiqueta de portaveu generacional. Com qui sempre ha fet el que li ha donat la gana i no pensa deixar de fer-ho a aquestes alçades de la pel·lícula. Francament, ara mateix no se m'acut res més dylanià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada