Raydibaum, vuit anys després

RAYDIBAUM
Sala Wolf, Barcelona

16 de desembre de 2023

I aquí els tornàvem a tenir. Valen Nieto (veu i guitarra), Pep Rius (guitarra), Dan Foz (baix), Ricard Monné (bateria) i Ramon Beltran (teclats). Els cinc components de Raydibaum, junts en un escenari vuit anys després de la que fins ahir havia estat la seva última actuació en directe –23 de desembre de 2015 a l'Heliogàbal-. Un concert de retorn –tant de bo no sigui puntual-, motivat pel quinzè aniversari de "Manual de gènere catastròfic" (2008), el segon àlbum del conjunt i el primer que van gravar en català. També una nit de retrobament en molts sentits.

"Ens devíem aquest concert", va afirmar Pep Rius en un moment donat. "Aquesta cançó tracta justament d'això que estem fent avui", va concloure abans de donar pas a una emotiva i oportuna lectura de "Compartir". Efectivament, els barcelonins compartien amb els seus un cançoner que encara es manté tan fresc com una banda per a la qual semblen no haver passat els anys. Observant la solvència dels músics a l'escenari, qualsevol diria que encara segueixen tocant cada nit aquestes cançons.

I quines cançons, les d'un repertori que va tenir com a columnes vertebrals el citat "Manual de gènere catastròfic" i el seu successor, l'igualment notable "Per fi potser demà" (2011) –van obviar el seu darrer treball, un "Estructures sota terra" (2014) que bé podria ser el seu "Yankee Hotel Foxtrot", i que tant de bo s'animin a reivindicar en futures convocatòries-. Aquí vam tenir, doncs, himnes de la mida d'"Aurora", "Maleeixo el temps" o "Alfabet", despertant passions entre un respectable tan entregat com entusiasta.

També els cristal·lins contorns de "Grans esperances" i "Dins la balena", que van contrastar amb l'atac frontal d'"El pop ha mort" i la injecció elèctrica d'una monolítica "Hexàgons vermells" –amb estratosfèric solo de guitarra de Rius-, i amb la boirina psicodèlica de "Les autopistes del meu cap". Fins i tot es van animar a recuperar el batec urgent d'una inesperada "Mentre ells somriuen". "Aquesta la vam tocar molt poc en directe, però ens agradava molt", va recordar el guitarrista. Sisplau, que no triguin vuit anys més a tornar.