Adéu a J.D. Souther i Billy Edd Wheeler

J.D. Souther

Ha mort J.D. Souther, figura de pes del country rock i el soft rock més genuïnament californians. Coautor d'algunes de les peces més reconeixibles dels catàlegs dels Eagles i Linda Ronstadt, també va brillar pel seu compte amb perles com aquest "You're Only Lonely".

També ha mort Billy Edd Wheeler, veterà del country i del folk, coautor de peces com aquest "Jackson" que la gran majoria hem conegut de la mà de Johnny Cash i June Carter. També porten la seva firma "High Flying Bird" i "Coward of the County", popularitzades per Judy Henske i Kenny Rogers respectivament.

Johnny & June

Aquesta tarda he anat a veure Johnny Cash i June Carter a Hendersonville, Tennessee (també a Mother Maybelle, Anita Carter, Luther Perkins i Merle Kilgore, que són enterrats allà mateix). M'he passat una bona estona contemplant en silenci les seves tombes. Després he agafat una pua de guitarra que havia portat a sobre des de feia molts anys i que solia utilitzar de tant en tant per tocar cançons de l'Home de Negre, i l'he deixat sobre la seva làpida. En acabat he aspirat profundament i m'he posat a plorar. Perquè aquesta tarda m'he adonat que no seria qui soc ni hauria viscut com he viscut, si no hagués escoltat les cançons de Johnny Cash durant tota una vida. La meva, ni més ni menys. La música, diguin el que diguin, va de coses com aquesta.

Dues dècades sense Johnny Cash

Johnny Cash (1932-2003).

Es commemoren avui 20 anys de la mort de Johnny Cash. L'Home de Negre. La llegenda de la música nord-americana que va fer servir el seu art per donar veu a qui no en tenia. La icona del country –i del primer rockabilly- que va influir a incomptables generacions de músics i compositors de tota mena d'estils. Un dels exponents més essencials del catàleg de Sun Records, la trajectòria del qual enllaça la generació d'Elvis Presley i Sam Phillips –qui havia traspassat tan sols un mes abans- amb l'era alternativa de la mà de Rick Rubin. Pel camí, actuacions llegendàries en presons, duets amb Bob Dylan, descensos als inferns, la redempció i una intensa història d'amor –amb tot el que implica aquest concepte i sense sobredosi de sucre- amb June Carter –qui també havia mort aquell mateix 2003-. I és clar, un cançoner canònic com ell sol. Dues dècades sense un dels més grans.

50 anys d'"Any Old Wind that Blows"

La discografia de Johnny Cash és tan inabastable com plena de sorpreses. Fins i tot en aquells àlbums que determinades convencions assenyalen com a menors sol haver-hi arguments de pes a favor seu. N'és un bon exemple "Any Old Wind that Blows", un plàstic que tant la crítica com el públic han tendit a maltractar des que va veure la llum el 15 de gener de 1973, avui fa 50 anys –llargament descatalogat, mai s'ha arribat a reeditar en format cd-. El cert és que, sense trobar-se entre les obres més representatives de Cash, no es pot dir que sigui un mal disc. De fet, personalment ni tan sols m'atreviria a qualificar-lo de menor.

Gravat amb Larry Butler als controls i amb el suport de Carl Perkins, Norman Blake i W.S. Holland, entre d'altres, l'àlbum s'obre majestuós amb la peça que el titula, un original de Deena Kaye Rose que Cash va enregistrar per primer cop amb uns arranjaments que bé podrien haver fet les delícies dels Walker Brothers o de Richard Hawley. "Kentucky Straight" és una preciosa cançó d'amor ideal per a degustar amb un bon bourbon. "The Loving Gift" és una composició que Kris Kristofferson va cedir a l'Home de Negre, qui hi va segellar un emotiu duet vocal amb June Carter.

"Oney", composta expressament per Jerry Chesnut, és un cant a tots aquells treballadors que a més de suar la cansalada se les han de veure amb caps abusius com el que titula la peça en qüestió –un dels plats forts del disc i l'enèsima confirmació del compromís del d'Arkansas amb els esglaons més febles d'un sistema fet a mida d'uns quants-. També hi figura la versió original de "Country Trash", que el mateix Cash regravaria dècades més tard a "American III: Solitary Man" (2000). A destacar, finalment, una lectura de l'estàndard "If I Had a Hammer" (Pete Seeger) des d'un registre proper al del country rock que aleshores es trobava a l'ordre del dia.

50 anys de "Man in Black"

No sol trobar-se "Man in Black" (1971) entre les obres més referenciades de Johnny Cash, tot i que la peça que el titula va esdevenir un dels pilars del cançoner del seu autor, fins al punt d'atorgar-li el sobrenom que l'acompanyaria fins al final dels seus dies. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'un àlbum sovint passat per alt però en qualsevol cas reivindicable. Una col·lecció de cançons on l'Home de Negre revelava per enèsima vegada i sense pèls a la llengua el seu vessant més compromès.

Com a mostra més evident, la citada peça titular. Una declaració de principis i d'intencions on Cash es proclamava portaveu de totes aquelles ànimes a qui el sistema i la societat han donat l'esquena o han deixat de banda. Un antihimne de cap a peus, al qual cal sumar "Singin' in Viet Nam Talkin' Blues", un cant als horrors de la Guerra del Vietnam en la tradició de peces com "Talking Dust Bowl Blues" de Woody Guthrie. També "Ned Kelly", una sentida balada sobre el bandoler australià Ned Kelly, a qui bé podria haver dedicat la lletra de "Man in Black".

Enregistrat amb el suport de vells coneguts com Carl Perkins, Marshall Grant, Norman Blake o, és clar, June Carter, "Man in Black" també contenia peces de temàtica espiritual com "I Talk to Jesus Everyday" –original de Glen B. Tubb- o la inicial "The Preacher Said 'Jesus Said'", gravada a duet amb el reconegut predicador Billy Graham. Tot un contrast amb la tònica general de l'àlbum. A saber què devia pensar Graham, un fervorós partidari de la intervenció nord-americana al Vietnam, d'alguna de les pistes anteriorment citades.