Osona des de la R3

Driving that train

High on cocaine

Casey Jones you better

Watch your speed

Trouble ahead

Trouble behind

And you know that notion

Just crossed my mind

(Jerry Garcia / Robert Hunter)

Osona, octubre de 2024.

Quatre discos publicats el 15 d'octubre de 1973

Neil Young en directe amb els Stray Gators (i David Crosby, a la dreta).

Va ser un bon dia per a la música d'arrel nord-americana, el 15 d'octubre de 1973. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de quatre discos que potser no es troben entre els més populars dels seus autors, però en tot cas són obres destacables. Començant per "Wake of the Flood", el sisè àlbum d'estudi d'uns Grateful Dead que es sobreposaven a la pèrdua del teclista Ron "Pigpen" McKernan –al seu lloc entrava Keith Godchaux- amb un repertori de naturalesa reflexiva. Irresistible el blues tardorenc de "Mississippi Half-Step Uptown Toodeloo", emocionants els cristal·lins passatges d'aquell "Stella Blue" amb què Bob Dylan va celebrar l'aniversari de Robert Hunter l'estiu passat a Barcelona.

Encara en l'òrbita dylaniana, The Band publicaven avui fa mig segle "Moondog Matinee", un notable àlbum de versions de clàssics del rhythm & blues i el rock'n'roll que mereix molta més consideració de la que se li sol atorgar. La inicial "Ain't Got No Home", original de Clarence "Frogman" Henry, posa les piles de bon principi a ritme de rock'n'roll amb accent de Nova Orleans. "Mystery Train" aproxima el clàssic de Junior Parker –popularitzat per Elvis Presley- al terreny jam band amb lírica addicional del recentment traspasat Robbie Robertson. El "Promised Land" de Chuck Berry navega pel Mississippi des de Saint Louis fins a la mateixa Crescent City, on els canadencs acaben de fer festa al ritme d'"I'm Ready", de Fats Domino.

El mateix dia veia la llum "Time Fades Away", el primer disc en directe de Neil Young, gravat en diverses localitats nord-americanes durant la gira de presentació del canònic "Harvest" (1972) i amb uns pletòrics Stray Gators com a banda d'acompanyament. La peculiaritat és que, a diferència de la majoria d'àlbums enregistrats en viu, aquí no hi havia peces conegudes pel gran públic al seu dia sinó composicions fins aleshores inèdites. Un repertori de naturalesa orgànica però més elèctrica que el del citat "Harvest", on destaquen pistes com "Yonder Stands the Sinner", "L.A." o la peça titular, que no hauria desentonat al propi catàleg de The Band. A Young no li va agradar el disc –a la crítica sí, i no li faltaven motius-, i per això va estar descatalogat durant molts anys.

I finalment, aquell 15 d'octubre de 1973 va sortir "Mystery to Me", el vuitè àlbum d'estudi d'uns Fleetwood Mac que no eren nord-americans ni canadencs però s'havien emmirallat de bon principi en la música dels Estats Units. Un dels discos del període de transició entre l'etapa de Peter Green i la de Buckingham-Nicks, amb els britànics encara establerts al Regne Unit –i amb Bob Welch com a rostre visible- però ja apuntant cap al rock amb accent de la Costa Oest del qual esdevindrien abanderats al cap de pocs anys, un cop instal·lats a Los Angeles. "Emerald Eyes" hauria pogut encaixar al repertori dels Dead, i aquell "Just Crazy Love" que cantava l'enyorada Christine McVie anticipava els èxits radiofònics del lustre posterior. Destacable també la torrencial revisió de "For Your Love", dels Yardbirds.

Dylan recorda Robert Hunter

Robert Hunter (1941-2019) - Foto Ed Perlstein/Getty Images.

El company Pere Agramunt (La Brigada) em feia notar a través de Twitter que divendres passat, 23 de juny, era l'aniversari de Robert Hunter, col·laborador habitual de Jerry Garcia i lletrista d'incomptables cançons de Grateful Dead, que va morir ara fa prop de quatre anys. I que aquest hauria estat, segons apunten fonts ben informades de l'òrbita dylanòloga, el motiu pel qual Bob Dylan no tan sols hauria interpretat aquella mateixa nit al Liceu un clàssic dels Dead com "Stella Blue" –confirmat, no l'havia fet mai abans en directe-, sinó que amb ell hauria sumat una peça al repertori –si normalment fa 17 cançons, durant la primera nit a Barcelona en van caure 18-.

Dylan no va citar en cap moment el nom de Hunter, simplement va deixar anar "Stella Blue" com si ell i la banda que l'acompanya en aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour la fessin cada nit –i amb uns arranjaments que recordaven als Beatles d'"Abbey Road" (1969)-. Va ser la seva forma de recordar-lo el dia del seu aniversari –per cert, hauria fet 82 anys, els mateixos que va fer el de Minnesota el mes passat-. Una alteració del guió –per dir-ne d'alguna manera, ja que aquest concepte fa de mal dir quan parlem de qui parlem- que fins ara només s'havia produït en un únic concert de la present gira, l'octubre passat a Nottingham amb motiu de la mort de Jerry Lee Lewis. Misteri resolt, i un d'aquells detalls que engrandeixen encara més el mite.

50 anys de "Workingman's Dead"

Si els tres primers discos de Grateful Dead es poden contemplar com a pilars fonamentals de la primera era psicodèlica, "Workingman's Dead" (1970) és un dels grans paradigmes del retorn a les essències més orgàniques que va definir el relat pop durant el canvi de dècada dels 60 als 70. Un cop de timó estilístic en tota regla que va tallar d'arrel amb les excursions lisèrgiques i els paisatges àcids per abraçar gèneres com el folk o fins i tot el country a partir d'una instrumentació essencialment acústica i d'unes harmonies vocals que es van situar definitivament en un primer pla.

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, aquell quart disc també va significar la consolidació del tàndem compositiu que Jerry Garcia i Robert Hunter havien estrenat tot just un any abans a "Aoxomoxoa" (1969). Set de les vuit pistes que conformaven el plàstic les signaven conjuntament –Phil Lesh els va donar un cop de mà a "Cumberland Blues"-. I la vuitena, "Easy Wind", tenia a Hunter com a únic autor. Tal va ser el pes del poeta i lletrista en la gestació d'aquell disc que, malgrat no ser membre de la banda, va aparèixer a la fotografia de la caràtula juntament amb els sis components oficials.

Quant al repertori, la inicial "Uncle John's Band", un homenatge a la tradició musical nord-americana tant a nivell líric com sonor, esdevindria una de les peces més reconegudes del catàleg dels Dead gràcies a la seva melodia irresistible i a aquelles harmonies que podien competir perfectament amb les de contemporanis com Crosby, Stills, Nash & Young. També esdevindria un dels títols de capçalera del grup "Casey Jones", la història del llegendari conductor de ferrocarril que havia sacrificat la seva vida per salvar les dels seus passatgers, narrada a ritme de polsegós folk rock. I "Dire Wolf" abordava el country a la manera de Gram Parsons o els primers Poco, situant-se a l'avantguarda de l'aleshores incipient country rock.

Robert Hunter (1941-2019)

ROBERT HUNTER

(1941-2019)

El seu nom sol figurar en un (no necessàriament discret) segon pla, però ni la trajectòria de Grateful Dead ni la primera onada psicodèlica de la Cost Oest dels Estats Units es podrien entendre sense la seva presència. Robert Hunter era amic d'infantesa de Jerry Garcia, i en plena adolescència el va acompanyar en diversos projectes musicals de naturalesa efímera, previs a l'ingrés d'aquest últim a The Warlocks, la formació que acabaria esdevenint Grateful Dead. Al mateix temps, va participar en alguns dels primers experiments amb LSD promoguts pel mateix govern nord-americà. El seu marc de col·laboració amb els Dead es va gestar a partir del tercer disc de la banda, "Aoxomoxoa" (1969), esdevenint des d'aleshores el lletrista de referència del grup i un aliat clau per a Garcia en matèria de composició. Entre les peces que van fer plegats, autèntics pilars del catàleg del combo californià com "Sugar Magnolia", "Truckin'", "Friend of the Devil" o "Casey Jones".

50 anys d'"Aoxomoxoa"

Són abundants les veus autoritzades que assenyalen "Aoxomoxoa" (1969) com el sostre de la primera etapa dels Grateful Dead i, en conseqüència, com una de les obres clau tant de la discografia dels californians com del rock psicodèlic facturat a San Francisco durant la segona meitat dels 60. Irònicament, aquell tercer disc va suposar també un canvi de paradigma en el so de la formació, que començava a experimentar amb instruments acústics. Quan tornessin a l'estudi al cap d'un any en sortirien amb "Workingman's Dead" (1970), una aproximació a la música d'arrels dels Estats Units que molts contemplen com a precursora d'allò que avui anomenem Americana. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Aoxomoxoa" va suposar també el naixement del tàndem compositiu format per Jerry Garcia i Robert Hunter, que es va estrenar amb títols com "St. Stephen", "Rosemary" o "China Cat Sunflower".