Versionant la Velvet

Ja fa mesos que el segell discogràfic El Mamut Traçut està duent a terme una interessant iniciativa. La de penjar cada setmana -o gairebé- una versió d'algun tema de la Velvet Underground -o del cançoner d'algun dels seus excomponents- en un compte de Bandcamp especialment habilitat per al projecte. Your Weekly Velvet Underground Cover Songs, ho han batejat, i una de les últimes aportacions ha estat una relectura en clau lo-fi de "White Light/White Heat" a càrrec de The RucsHead Going Bananas. Nom cridaner per a una formació creada especialment per a l'ocasió i on militen entre d'altres el músic i periodista Ramon Solé (Solé, LoLa), el també periodista i activista underground Johnjoe Begood i part de l'equip de la productora audiovisual Plans Films, que va documentar l'enregistrament per a la posteritat. Poden veure el vídeo aquí, i escoltar la resta de versions aquí. Totes, absolutament totes, són dignes d'aplaudir.

Tercera edició del Bro Fest

Hi ha casualitats que de tan oportunes esdevenen autèntiques metàfores. Dissabte que ve, 6 de juny, mig planeta estarà pendent de la final de la Champions. I precisament aquella nit en què tota la ciutat de Barcelona tindrà la mirada posada en Berlín, un dels projectes musicals més inquiets de la capital alemanya portarà les seves cançons a la Ciutat Comtal. Sleepwalker's Station és en certa manera el projecte personal de Dani del Valle, un singer/songwriter establert a Berlín i deutor de registres com els de Nick Drake, Donovan o Bob Dylan -molta atenció a "Enough", peça inclosa al seu àlbum "Windmills" (2010)-. Només en certa manera, perquè si bé ell ha estat el pal de paller de la formació durant més de quinze anys, també és cert que el conjunt el complementen una colla de sospitosos habituals que es troben repartits arreu d'Europa i amb qui del Valle interactua quan es troba de gira pels seus respectius països.

La d'Sleepwalker's Station serà una de les propostes que podran escoltar aquest dissabte totes aquelles ànimes inquietes que desafiïn els dictats de la majoria i passin del futbol. O com a mínim tots aquells que s'acostin al barceloní Antic Forn de Vallcarca, on tindrà lloc la tercera edició del Bro Fest, un petit festival de música subterrània organitzat pel segell discogràfic El Mamunt Traçut amb l'objectiu de donar a conèixer aquella escena independent que no acostuma a tenir veu ni tan sols en els àmbits pretesament indies. Ells en diuen Sotabosc, i consta entre d'altres de perles antifolk com The Missing Leech, El SistemÄ Suec o Liannallull, tres noms clau de l'escuderia que també actuaran dissabte a Vallcarca. Completarà el cartell Ran Ran Ran, una altra formació autòctona que en un món just i coherent estaria per sobre del bé i del mal i comptaria els seus seguidors per centenars. De moment, degustar-los en petit comitè suposarà un luxe. Ho podran comprovar el 6 de juny (19h.), a l'Antic Forn de Vallcarca.

El Mamut Traçut

Antic Forn de Vallcarca

Nou videoclip d'El SistemÄ Suec

Brubaker acaba d'estrenar en exclusiva el nou videoclip d'El SistemÄ Suec, "Esborrar l'hivern". Es tracta del segon single extret del doble ep "Nits digitals/Matins analògics" (2015, El Mamut Traçut), i compta amb les col·laboracions de MuntionFIRE i Martina Borrut (Mad'zelle). Poden visionar-lo aquí.

Garage Rock Goes Antifolk

RAN RAN RAN + LIANNALLULL + THE MISSING LEECH

Gorg Màgic Festival @ Heliogàbal, Barcelona

9 d'abril de 2015

Si algú es pregunta què nassos és el rock'n'roll, la resposta és avui més senzilla que mai. El rock'n'roll és el concert que The Missing Leech va oferir la nit passada a l'Heliogàbal, en el marc del Gorg Màgic Festival. I sobretot en són els darrers minuts. Els compassos finals de "Psychedelic Dream", la primera peça que Maurici Ribera ha compost amb una banda d'acompanyament on figuren entre d'altres components de Sickbrain i Liannallull -i un tema on ressonen amb força 13th Floor Elevators i Electric Prunes-. Ribera va acabar la peça en qüestió cantant -i ballant- damunt la barra del bar, saltant al buit i gairebé esclafant de passada la mà del baixista, Edu Mató, que es trobava al terra després d'haver-hi llançat el seu instrument com qui és conscient que el món s'acaba i vol morir matant. Tot això, enmig d'una orgia de soroll i repunts àcids que van elevar la sala a esferes rarament assolibles. 

Abans, havia tingut lloc tot una bateria de píndoles -títols que formaran part del proper disc de The Missing Leech i dards de precisió com "1998" o "Somriu"- que havien posat el local de potes enlaire a ritme de garatge, psicodèlia i protopunk -i antifolk, és clar-. Recta final d'un triplet del qual formaven part també els propis Liannallull i Ran Ran Ran. Havien trencat el gel aquests últims, augmentant el seu format habitual de guitarra i bateria amb el baix de tot un David Reig (El SistemÄ Suec). Indie pop amb totes les seves lletres, de textures folk i amanit amb la sensibilitat poètica de Ferran Baucells. Amb Jordi Farreras passejant-se per la sala i transformant tot objecte possible -tamborets, columnes i tot allò que es trobés davant- en instrument de percussió. I acomiadant-se amb una relectura de "Vora el foc" (The Missing Leech) que van fer sonar com si es tractés d'"Hymn for a Village" (James).

Liannallull estrenaven nova formació, resultat d'una metamorfosi que ha ampliat la banda liderada per Jordi Espinach amb la bateria de Dani Perarnau, el baix de Nico Flors i el teclat de Noe González -els dos últims provinents de Pytra Oyster-. Van recuperar pistes dels seus àlbums més recents -"Vés en compte amb un futur", "No fer res"-, però sobretot van dedicar el set a estrenar material de nova factura, temes encara inèdits que ja són fruit de l'actual format de la banda. El resultat va ser tot un atac frontal de rock de garatge i rhythm & blues d'elevadíssim voltatge, amb passatges lisèrgics i prement l'accelerador a fons. A destacar "L'àvia", una peça capaç d'elevar qualsevol temperatura i que promet esdevenir tot un clàssic de Liannallull un cop l'hagin passat per l'estudi. Una nova etapa que promet emocions fortes i grans alegries.

RAN RAN RAN. Indie, folk i sensibilitat poètica.

LIANNALLULL. Nova etapa.

THE MISSING LEECH. Rock'n'roll.

De l'etiqueta al fet

PAINTED WITH PLUMS +  ALBERT ESPUÑA + PETER PIEK

Gorg Màgic Festival @ Heliogàbal, Barcelona

8 d'abril de 2015

Després d'una primera jornada d'escalfament, la setmana passada al bar Lupita del Raval, el Gorg Màgic Festival encara des d'ahir l'eix central d'una programació només apta per a gourments musicals. Dues nits -la d'ahir i la d'avui- amb l'Heliogàbal com a base d'operacions i un heterogeni cartell on conceptes com indie, lo-fi o antifolk deixen de ser buides etiquetes per a reivindicar més que mai tot el seu sentit. Ahir, sense anar més lluny, trencava el gel un duet barceloní que personifica com pocs tots tres conceptes. Painted with Plums, aventura conjunta de Maurici Ribera (The Missing Leech) i Martina Borrut (Mad'zelle) que debutava la nit passada en un escenari.

Ribera i Borrut representen per separat bona part de la creació antifolk a casa nostra, i junts conformen un híbrid que engloba i reforça el millor de cadascun -d'ell, la immediatesa i la imprevisibiltat; d'ella, la dolçor i el preciosisme marques de la casa-. Tan sols van tocar cinc cançons -dues de les quals provenien dels seus respectius repertoris propis-, però en van tenir prou per enllaçar els Moldy Peaches amb Serge Gainsbourg i Jane Birkin, i els Vaselines amb la Velvet Underground i Nico. Ara bé, per antifolk la samarreta vintage de The Punisher amb què Albert Espuña va sortir a l'escenari a defensar tot sol un repertori d'allò més ric en matisos. El de "Vida Gris" (2011), obra capital de la seva banda, els mai prou reivindicats Gúdar. Cançons de les que conviden a riure's d'un mateix, a treure ferro a la vida i sobretot a gaudir el moment. Costumisme àcid i escenes kafkianes en un discurs on es donen cita Manos de Topo -aquell histrionisme vocal que genera qualsevol cosa menys indiferència-, Joan Colomo -aquella estranya capacitat d'anar sempre a la seva i posar-se el respectable a la butxaca- i Dino Ratso -els nassos necessaris per a transformar la quotidianitat en poesia terminal-.

"Aquest ha estat el millor concert que he fet mai a Barcelona", reconeixia Peter Piek, i que consti que n'acumula uns quants. El de Leipzig atribuïa el fet a un públic que realment havia assistit a l'esdeveniment amb la intenció d'escoltar música -situació poc habitual en una ciutat on molts semblen anar als concerts a fer petar la xerrada-, però el cert és que bona part del mèrit va ser seu. Començant per la reinvenció que ha protagonitzat des de la seva darrera visita a casa nostra -març de 2014-. El seu repertori -nodrit de peces encara inèdites però també de highlights com "Painting a Line", "Left Room" o "Ye-e-he-e-hey"- segueix tenint com a columnes vertebrals la guitarra, el piano i aquella inconfusible veu de seda, però ara es veu reforçat per un petit arsenal electrònic que enriqueix els acabats finals a la vegada que guanya pes en l'estructura de les composicions més recents. Efectivament, mai abans havia sonat Piek tan sòlid, fresc i segur als nostres escenaris. Tant de bo el seu quart disc d'estudi arribi ben aviat.

PAINTED WITH PLUMS. Debut escènic d'un híbrid antifolk.

ALBERT ESPUÑA. Tot despullant Gúdar.

PETER PIEK. El seu millor concert a Barcelona?

Recomanació: Gorg Màgic Festival

Parin atenció i prenguin nota, perquè acaba de néixer un nou festival on es va a escoltar música i no a fer instagrams. Parlo del GORG MÀGIC FESTIVAL, una iniciativa de la gent d'El Mamut Traçut que a partir del 2 d'abril i durant dues setmanes portarà autèntiques delícies melòmanes tant d'aquí com de fora a diversos espais de Barcelona (Lupita del Raval, Heliogàbal, Ultra-Local Records, Alfa en Viu i galeria Mitte). Al cartell hi figuren entre d'altres AZALiA SNAiL, The Sixth Son, Peter Piek, The Missing Leech, Mad'zelle, Liannallull o Ran Ran Ran. IMPRESCINDIBLE és poc.

Gorg Màgic Festival

El Mamut Traçut

Article a Brubaker

Showcase a tres bandes

Liannallull. 

Nick Castro. 

Sam Destral.

LIANNALLULL + NICK CASTRO + SAM DESTRAL

Club Cronopios, Barcelona

17 de març de 2015

Ahir era el dia assenyalat. El dia en què per fi veia la llum "Menesteroses" (El Mamut Traçut), un àlbum enregistrat fa tres anys per uns Liannallull reduïts al seu motor creatiu, Jordi Espinach, i les tasques vocals de la corista Anna Capacés (actualment a Llum Pepa and The Beats). Un disc que renuncia a la urgència habitual de la banda del Baix Montseny per a explorar terrenys més introspectius, i que ha hagut d'esperar aquests tres anys abans d'editar-se de forma oficial. El propi Espinach el va presentar en solitari i amb un repertori que es va centrar en les peces de "Menesteroses" però no va renunciar al fons de catàleg ("No fer res") ni a les seves composicions més recents. Composicions que apunten maneres i que ben aviat començarà a enregistrar amb una nova encarnació de la banda de cara al proper disc de Liannallull.

La presentació oficial de "Menesteroses" va tenir lloc al Club Cronopios, al cor de Barcelona, i en el marc d'un showcase organitzat per El Mamut Traçut, escuderia fonamental de l'antifolk a casa nostra. Liannallull va trencar el gel i va deixar pas a Nick Castro, tot un veterà de l'escena folk de San Francisco que aquests dies es troba a casa nostra, acompanyat d'una segona vocalista i presentant unes cançons que apunten a Nick Drake o el primer Cat Stevens, però també a les coordenades més àcides del gènere. Entre peça i peça va citar referents autòctons com Màquina!, Sisa o Pau Riba i va reflexionar sobre un terme, folk, que bé podria servir per a definir "Thirteen" de Big Star, la peça amb què es va acomiadar.

Va tancar la nit Sam Destral, autor d'un dels grans discos que s'han parit aquesta temporada a casa nostra, "Zoo" (2014, El Mamut Traçut). Desprovist dels seus habituals loops, i armat tan sols amb una guitarra de batalla, va elevar la temperatura de la sala cantant des del fetge, fent saltar espurnes de les sis cordes i reforçant amb cops de peu al terra els passatges més intensos d'un repertori que no té preu. Alternant peces recents com "Cançó del pallasso trist" o "Patufet" -brillant l'interludi amb regust flamenc- amb d'altres que ja són petits clàssics ("Primavera", "Noia de colors" o "Noia fresca"). I se'n va anar, és clar, amb la pròpia "Zoo". Una metàfora sobre l'actualitat parlamentària disparada amb ironia, bon humor i savoir faire. I una de les millors cançons pop que mai s'han compost en català, no en tinguin cap mena de dubte.

Liannallull - "Menesteroses" (2015)

Jordi Espinach (Liannallull) - Foto Plans Films.

Es tracta sens dubte d'una de les grans obres perdudes de la música independent de casa nostra. Un àlbum que mostra el seu autor des d'un angle inèdit. Autor en singular, sí, perquè malgrat tractar-se d'un disc de Liannallull, "Menesteroses" es pot considerar gairebé com un treball en solitari del líder de la banda del Baix Montseny, Jordi Espinach. El va enregistrar a casa seva, fent-se càrrec de tots els instruments i amb una única col·laboració externa, els cors cantats per Anna Capacés -aleshores membre de Liannallull, actualment al capdavant de Llum Pepa and The Beats-. El resultat van ser deu temes de caràcter introspectiu, dominats per les textures acústiques, els aires tardorencs i una omnipresent estètica lo-fi. Deu petites joies, evocadores de Pep Laguarda & Tapineria o del Pau Riba més bucòlic. L'enregistrament va tenir lloc entre els mesos de setembre i octubre de 2011 -poc després d'editar-se el celebrat "Cap de pardals"-, però mai abans havia vist la llum de forma oficial. Ho farà finalment aquest dimarts, 17 de març, remasteritzat per Lluís Paloma i a través d'El Mamut Traçut. El mateix dia (20,30h.) tindrà lloc la seva presentació oficial en directe al Club Cronopios de Barcelona, on Liannallull compartirà escenari amb Sam Destral.

El SistemÄ Suec: "Nits digitals" / "Matins analògics" (2015)

La nit i el dia, el fet analògic i el fet digital, les guitarres acústiques i la maquinària electrònica. El nou lliurament discogràfic d'El Sistemä Suec va de dualitats. De fet, no es tracta d'un únic llançament sinó de dos ep's que han vist la llum aquesta setmana de manera simultània i sota el paraigües d'El Mamut Traçut. "Nits digitals" i "Matins analògics", es titulen. El primer l'ha enregistrat de nit i colze a colze amb un dels productors electrònics a l'alça a casa nostra, MuntionFIRE. Quatre temes on l'alter ego de David Reig enfila la seva vessant més avançada i onírica, i on també intervenen companys de segell i vells coneguts com Martina Borrut (Mad'zelle) o Ariadna Rius. Ressons de The XX, OMD o The Postal Service que troben el seu revers a "Matins analògics". Un ep enregistrat en sessions matinals i mitjançant instruments acústics. Novament ens trobem davant quatre pistes -d'entre les quals destaca la hipnòtica, irresistible i potencialment clàssica "La la la les llums", peça titular del darrer single d'El SistemÄ Suec- on Reig explora els seus registres més crus i orgànics. Repeteixen Borrut i Rius a l'apartat de col·laboradors, i s'hi sumen Jordi Barcons i Sam Destral. Dos ep's, dos registres, dues mirades i una única certesa: "Nits analògiques" i "Matins digitals" refermen El SistemÄ Suec com un dels valors més absoluts d'aquesta escena independent que algú va batejar com a Sotabosc. Perquè deixen petit tot el que l'olotí havia enregistrat fins a data d'avui -que no és poc-. Perquè perfilen un discurs singular i en molts aspectes inèdit en aquestes latituds. I perquè el potencial d'aquestes cançons equival a un passaport cap a l'eternitat.

El SistemÄ Suec (Bandcamp)

Missing My Own Show

SAM DESTRAL & THE MISSING LEECH

Ultra-Local Records, Barcelona

7 de febrer de 2015

Els màxims exponents de l'antifolk a casa nostra comparteixen escenari, aquest migdia a Ultra-Local Records. Maurici Ribera (The Missing Leech), ha acompanyat a Sam Destral mentre aquest interpretava la seva versió de "Missing My Own Show" -peça original de Ribera-. La trobada ha tingut lloc durant l'actuació del propi Destral, que ha recuperat la guitarra espanyola per a interpretar sencer el seu segon disc, "Zoo" (2014, El Mamut Traçut), i repassar bona part del primer, "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut). Estava previst també el debut escènic de Painted with Plums, el nou projecte que formen Ribera i Martina Borrut (Mad'zelle), però no ha pogut ser per motius de salut d'aquesta última. Llàstima, perquè prometia. Des d'aquí desitjo una ràpida recuperació a Mad'zelle, i espero l'anunci d'una nova data per al debut de Painted with Plums.

Recomanació: Sam Destral i Painted with Plums a Ultra-Local Records

Atenció a la FESTA (sí, amb majúscules), que ha preparat aquest dissabte la gent d'El Mamut Traçut. Tindrà lloc a Ultra-Local Records (c/. Pujades, 113 - Barcelona), i comptarà amb les actuacions de Sam Destral i Painted with Plums. El primer és la darrera gran sensació de l'antifolk autòcton, i el tros de disc que va editar l'any passat, "Zoo", ja és un clàssic contemporani -i no, no exagero en absolut-. Painted with Plums és un nou projecte integrat per Maurici Ribera (The Missing Leech) i Martina Borrut (Mad'zelle). Vaja, dos extrems tan oposats com complementaris de l'aspectre antifolk compartint tasques musicals. No em diguin que la cosa no promet. Per qui no en tingui prou, a continuació hi haurà una sessió de música enllaunada a càrrec d'Odds & Ends DJs. Ah sí, me n'oblidava, l'hora d'inici són les 12,30 -del migdia!- i l'entrada és lliure perquè ningú s'hagi de gastar en IVA cultural allò que prefereix gastar-se en cerve... Volia dir en discos, llibres, entrades de teatre i altres articles de consum vinculats amb la cultura. Fins dissabte!

http://elmamutdiscografic.com

Sam Destral - "Zoo" (2014)

Porto més d'una setmana provant d'escriure aquest article. L'he començat una vegada i una altra, li he donat voltes i més voltes, i no me n'acabo de sortir. Al principi vaig atribuir el meu bloqueig a un possible esgotament personal, hipòtesi descartada tan bon punt em vaig adonar que podia escriure sense problemes sobre qualsevol altra cosa. Després ho vaig atribuir al fet que aquest any ja he escrit considerablement sobre Sam Destral i els temes que han acabat conformant el seu segon disc. Sí, això començava a explicar-ho tot. Però hi havia quelcom més. Hi havia la impressió inicial que "Zoo" (2014, El Mamut Traçut) és un dels discos més ben parits que s'han fet a casa nostra en molt de temps, i una de les obres definitives que s'han enregistrat en català des que Antònia Font, Mishima, Raydibaum, Mazoni i companyia van dignificar ara fa deu anys allò que d'altres havien embrutat durant la dècada anterior. Després de no sé quants dies escoltant-lo compulsivament, aquella impressió inicial s'ha anat consolidant. Fins al punt d'atrevir-me a dir amb veu ben alta que Sam Destral és ara mateix un dels artistes més grans que hi ha en aquest país, que "Zoo" és un clàssic en potència que hauria d'escalar rànquings com l'escuma, i que si no ho fa és perquè aquella tan nostrada indústria no va entendre res ara fa deu anys i encara no ha tret el cul dels despatxos dels noranta.

Ja està. Ja ho he dit. Ara ja puc parlar de música. I parlant de música, el primer que crida l'atenció -ho venia fent des que alguns temes del disc van debutar en directe, el passat mes de maig a la NAUB1- és el salt de gegant que ha fet Destral en tan sols un any. El que separa "Zoo" del seu debut oficial, "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut). El que va de la immediatesa del pop i el (anti)folk a la complexitat d'unes estructures enriquides pels passatges experimentals (les capes de soroll de "No ets gran"), els apunts progressius o, fins i tot, unes oportunes pinzellades de flamenc ("Patufet"). I per tota la coherència amb què Xavier Friedrich (Grushenka) ha sabut assistir al gandesà des de les tasques de producció. Un ventall sonor que s'ha ampliat al mateix temps que l'autor passava de cantar cançons sobre noies -que no pas cançons d'amor- a signar solemnes cants al dubte existencial i a totes les incerteses que genera el pas del temps. La por de fer-se gran i el distanciament dels coetanis van empènyer Destral a compondre per al públic infantil. I va ser d'aquesta manera, pensant en els més menuts, com paradoxalment va créixer més que mai a nivell compositiu.

Fixem-nos per exemple en el tema que titula el disc. Una perla d'allò més rodona que continua gairebé sense voler-ho la tradició outsider d'un Sisa, un Quimi Portet, un Albert Pla o un Adrià Puntí. Un zoològic de doble lectura que els més menuts interpretaran com una faula innocent, i on els seus pares reconeixeran clarament alguns dels rostres que veuen cada dia a les portades dels diaris. És "Zoo" un dels plats forts del disc, juntament amb "Cançó del pallasso trist". Llum, malenconia i la història d'un pallasso que mai somreia. La millor metàfora possible d'un món on les coses no solen ser allò que semblen. Un món on allò que es presenta senzill a ulls dels infants esdevé més i més complicat a mida que aquests infants es van fent adults. Un món ple d'absurds i de contradiccions que, no obstant, convida a viure, a imaginar i a somiar. El fascinant món que tots plegats habitem i que Sam Destral ha transformat en sis atemporals simfonies de butxaca. "No ets gran, ets més petit del que et creus", proclama el mantra inicial del disc. De vegades, fer-se petit és la millor manera de créixer. I vistos els resultats, Sam Destral es troba a tocar de l'eternitat. Gran no, enorme.

http://samdestral.bandcamp.com/album/zoo

Sam Destral - Tot el que conec és mort (2013)

"Tot el que conec és mort" és el debut oficial de Sam Destral. Oficial perquè no és precisament la primera gravació que presenta el de Gandesa -sense anar més lluny, cada mes de l'any passat va penjar un ep amb temes nous al seu compte de bandcamp-, però sí la seva estrena en format físic. Set temes ja coneguts del seu repertori, regravats sota la supervisió d'Albert Palomar a l'estudi Aviram de Manresa. I si bé es nota la mà del productor en un so compacte i ric en detalls, també és cert que la frescor de les gravacions casolanes de Destral es manté més viva que mai. L'edita El Mamut Traçut, discogràfica impulsada per l'activista antifolk Maurici Ribera (The Missing Leech), i suposa sens dubte una de les obres més notables que aquest moviment ha generat a casa nostra. Folk, pop d'arrels sixties, punk i fins i tot pinzellades àcides i experimentals -els vuit minuts de "Lorelei" sonen a glòria, i el regust kraut d'"Ella està morta" no fa sinó elevar un tema rodó com pocs-. Més que un debut, una nova passa endavant en una trajectòria fins ara impecable.

http://samdestral.bandcamp.com/

Audio: "Ella està morta" - Sam Destral

Track the Mammoth! (2013)

Un esdeveniment d'aquells que fan il·lusió. Resulta que una cançó del meu antic projecte musical, "(I've Seen a Bicycle)", ha estat inclosa al recopilatori "Track the Mammoth!", que commemora el cinquè aniversari de la discogràfica El Mamut Traçut. El propi impulsor del segell, l'activista musical Maurici Ribera, s'ha encarregat de seleccionar els 38 temes que hi surten. I què volen que els digui, un pot estar ben content d'aparèixer en un doble compacte al costat de noms com els de Sam Destral, Sickbrain, Liannallull, Jeffrey Lewis, Evan Dando (sí, el dels Lemonheads), Nik Turner (de Hawkwind), Alice Donut, Patrik Fitzgerald, Ezra Furman, Lach (un honor sonar justament després del seu "Teenage Alcoholic") o el propi Maurici, que hi participa sota el seu alter ego The Missing Leech. Els recomano que hi parin orella, i no per la puta cançó de la bicicleta, sinó per una selecció que al Regne Unit ja ha despertat l'interès ni més ni menys que de Rough Trade -a casa nostra, ja se sap, les coses van més a poc a poc-. Dit això, m'agradaria agrair al Maurici el detall de comptar amb mi i felicitar el Mamut per aquests cinc anys de música. Que en siguin molts més!

https://www.facebook.com/ElMamutTracut