Don Schlitz (1952-2026)

Ha mort Don Schlitz, compositor de llarguíssima trajectòria a Nashville. Era autor de clàssics com "Forever and Ever, Amen", gravat per Randy Travis, "When You Say Nothing at All", que Keith Whitley i Alison Krauss van enregistrar abans que Ronan Keating, o "The Gambler", immortalitzat per Kenny Rogers però gravat prèviament per Bobby Bare, Johnny Cash i el mateix Schlitz. Tenia 73 anys i era membre del Grand Ole Opry, on encara havia actuat sovint aquests últims mesos. No oblidaré mai la nit que el vaig escoltar per la ràdio dient al públic de l'Opry House: "Vosaltres no sabeu qui soc, però tots coneixeu les meves cançons". A continuació, va tocar "The Gambler" amb l'únic suport d'una guitarra acústica. I la reacció del respectable es va sentir des de Kentucky.

Molly Tuttle

Obrint noves vies expressives.

Si ahir parlàvem d'aquest nou referent del bluegrass que ha resultat ser Billy Strings, avui toca referir-nos a una bona amiga seva com és Molly Tuttle. El de Michigan i la californiana no tan sols són contemporanis –ell va néixer el 1992, ella al cap d'un any-, sinó que entre tots dos representen dues formes diferents però sobretot complementàries d'entendre la música d'arrel nord-americana. Si ell presumeix de veu pròpia sense necessitat d'allunyar-se d'un cànon del qual encara es pot treure molt de suc, ella opta per obrir noves vies expressives a partir d'aquest mateix cànon.

Les cançons de Tuttle poden recordar en ocasions a les d'Alison Krauss, en d'altres a les de Pistol Annies o fins i tot a les de Dixie Chicks abans que renunciessin a la primera part del seu nom. Country amb ànima pop i esperit inquiet, que fa servir la tradició com a punt de partida cap a nous horitzons. El seu tercer àlbum en solitari –abans d'anar pel seu compte havia militat en formacions com The Goodbye Girls-, "Crooked Tree", va sortir el mes passat i compta amb col·laboracions de pes com les d'Old Crow Medicine Show, Dan Tyminski –dels Union Station d'Alison Krauss-, Margo Price, Gillian Welch o el mateix Strings.

Billy Strings

Explicant el bluegrass a tota una generació.

Cada generació necessita que algú li expliqui gèneres musicals com el jazz, el blues, el country o el mateix rock'n'roll. Per això cada generació té els seus propis referents de tots aquests estils. En el cas del bluegrass, són incomptables les veus que han transmès la tradició al llarg de les passades vuit dècades, adaptant-la a cada moment i circumstància sense necessitat de reinventar-la ni perdre'n de vista l'essència. Si durant la recta final del segle XX van ser discursos com el d'Alison Krauss and Union Station els que van mantenir viva la flama de la música dels Apalatxes, dues dècades i mitja després ha arribat el torn d'un jove guitarrista de Michigan que és tot un prodigi.

Reconec que vaig arribar tard –fa relativament poc- a la música de Billy Strings, i que quan m'hi vaig aproximar ho vaig fer amb un cert grau d'escepticisme. Després d'haver llegit tota una sèrie d'articles de premsa que parlaven d'ell en termes superlatius –a tot plegat cal sumar-hi una presència mediàtica poc comuna en músics de la seva categoria-, no sabia si em trobava davant d'un hype o d'un artista amb vocació perdurable. Ara ja sé que es troba dins de la segona categoria. M'ho han deixat clar àlbums com "Home" (2017) o l'encara flamant "Renewal" (2021) –la seva obra més recent, també la més rodona a hores d'ara-. I els diversos videos seus que circulen per la xarxa, on se'l pot observar fent meravelles a l'escenari amb el suport d'una banda de les de tota la vida –banjo, mandolina, contrabaix i ell mateix a la guitarra i a la veu solista-.

Strings va descobrir el bluegrass i altres registres perifèrics com el folk i el hillbilly de la mà del seu pare, amb qui solia tocar de petit a la llar familiar. Quan tenia deu anys, el seu progenitor es va haver de vendre la guitarra per pagar factures, un entrebanc que va deixar una forta cicatriu al petit Billy –de nom real William Apostol-. Anys més tard la va localitzar en un portal de subhastes a un preu prohibitiu. Va convèncer el propietari perquè s'esperés a vendre-la, i va treballar en feines de tota mena fins que va reunir els 2.500 dòlars que en demanava. Un cop recuperada la guitarra, es va prometre a ell mateix que la seguiria tocant un cop el seu pare ja no hi fos. I així ho segueix fent a data d'avui. No és la típica història de l'enèsim fenomen de temporada, sinó la d'un músic que té clar d'on ve i sap perfectament cap a on vol anar.

La selecció de Plant i Krauss

Mentre esperem la publicació de "Raise the Roof", el segon àlbum que signaran de forma conjunta Robert Plant i Alison Krauss –i successor del ja clàssic "Raising Sand" (2007)-, Mojo ens convida a anar obrint boca amb "Sand Blasters - A Raising Sand Companion" (2021). Una quinzena de peces seleccionades per Plant i Krauss, on figuren alguns dels artistes a qui van versionar al seu dia al citat "Raising Sand", però també algunes sorpreses més que benvingudes. La selecció inclou pilars de la música d'arrel nord-americana com Ola Belle Reed, Ralph Stanley, Dock Boggs o els Louvin Brothers, també tries a priori menys evidents però igual de ben encaixades com uns oportuníssims Low. Disponible amb l'edició d'octubre de la revista britànica.