El violí d'Uncle Jimmy Thompson

OPRY 100th ANNIVERSARY SHOW

Opry House, Nashville

28 de novembre de 2025

El concert del centenari del Grand Ole Opry ha començat amb Ricky Skaggs tocant "Tennessee Wagoner", la mateixa cançó amb què Uncle Jimmy Thompson va inaugurar el programa el 28 de novembre de 1925, amb el mateix violí que aquest va fer servir aleshores.

Skaggs té 71 anys i és un d'aquells músics que poden presumir d'haver fet pràcticament tot allò que un músic pot arribar a fer. Des d'aquesta matinada és també l'únic músic que ha tocat el violí de Thompson en un moment tan assenyalat com el centenari de l'Opry –una cosa que només passa un cop a la vida, literalment-.

Un altre moment que m'ha semblat molt emocionant, ha estat l'actuació de Charlie McCoy. 84 primaveres a l'esquena, les mateixes que compta Bob Dylan, qui segons la llegenda va optar per gravar "Blonde on Blonde" a Nashville influït pel mateix McCoy –per qui no l'acabi d'ubicar, ell va traçar aquella línia de guitarra a "Desolation Row", tot i ser harmonicista-.

McCoy també ha fet tot allò que un músic pot arribar a fer en aquesta vida. Ha gravat amb Elvis Presley, George Jones, Chet Atkins, Loretta Lynn i Rodney Crowell, entre molts altres. La seva carrera enllaça Dylan amb Barbara Mandrell. Aquesta matinada ha tocat "Orange Blossom Special" tal com el va estampar el 1965 al disc homònim de Johnny Cash.

També ha estat un momentàs veure tot el 'cast' del concert cantant "Wabash Cannonball" a les ordres de Marty Stuart. I "Who's Gonna Fill Their Shoes", el clàssic de George Jones, amb fotografies d'icones com el mateix Jones o Hank Williams projectades en una pantalla (qui conegui la història de Williams amb l'Opry, entendrà el simbolisme de tot plegat).

Finalment, m'ha encantat escoltar Mandy Barnett cantant "Crazy", l'estàndard escrit per Willie Nelson i popularitzat per Patsy Cline. No hi ha aportat res de nou, ni falta que feia. De vegades no cal reinventar la sopa d'all ni redescobrir la roda. De vegades n'hi ha prou fent justícia a aquelles cançons que ens precedeixen i que ens sobreviuran. Barnett se n'ha sortit molt bé, i amb la seva actuació ha fet honor a l'esperit de l'Opry.

El concert s'ha retransmès en directe a través de les ones de WSM Radio i també l'hem pogut seguir via streaming, però ja no està disponible en cap plataforma. M'agrada que sigui així. En un món que ho vol tot a qualsevol hora i a l'abast d'un clic, m'agrada que l'Opry mantingui unes dinàmiques, diguem-ne, més pausades, i que ens convidi a esperar amb candeletes la publicació del disc i la pel·lícula de rigor.

Foto: Grand Ole Opry.

El centenari del Grand Ole Opry

Avui fa un segle de la primera emissió del Grand Ole Opry, el programa degà de la ràdio musical a escala global, i un dels motius pels quals Nashville ha esdevingut la capital de la música country. Era el 28 de novembre de 1925, i l'espai va debutar a través de l'emissora WSM amb una actuació del violinista Uncle Jimmy Thompson.

Per commemorar el seu centenari, l'Opry ha programat aquesta nit un concert especial amb la presència confirmada de gegants com Marty Stuart, Ricky Skaggs, Connie Smith, Lorrie Morgan, Vince Gill o Charlie McCoy. Es podrà seguir en directe a partir de les 00.45 h (hora catalana) a través de la mateixa WSM.

A la fotografia, el Ryman Auditorium, una de les seus històriques de l'Opry (Nashville, Tennessee, març de 2024).

Jeannie Seely (1940-2025)

Ha mort Jeannie Seely. L'artista que més vegades ha actuat al Grand Ole Opry –5.397 aparicions des de 1967, l'any de la seva admissió–, i la primera dona que el va presentar. Va signar part de la seva discografia juntament amb Jack Greene, incloent el primer disc en directe mai enregistrat al mític programa radiofònic –"Live at the Grand Ole Opry" (1978)–. Se la recordarà per cançons com "Don't Touch Me" (1966), escrita per qui acabaria sent el seu marit, Hank Cochran, que li va valer un Grammy com a Millor Vocalista Femenina de Country el 1967 i li va obrir les portes de l'Opry. El 1980 va actuar amb Willie Nelson a la pel·lícula "Honeysuckle Rose", i va cantar a la banda sonora juntament amb el mateix Cochran.

50 anys de l'assassinat d'Stringbean

David "Stringbean" Akeman (1915-1973).

Es commemoren avui cinc dècades de l'assassinat d'una de les figures més entranyables de la història del bluegrass i la música country. Aquell virtuós del banjo que va ser David "Stringbean" Akeman, tot un membre del Grand Ole Opry –i veterà de la banda de Bill Monroe- que va saber conjugar la fidelitat a la tradició, amb una posada en escena desenfadada i en ocasions còmica.

Nascut el 1915 en una àrea rural de Kentucky, Akeman va començar la seva carrera musical en plena Gran Depressió. Per això, quan les coses li van començar a anar bé i va esdevenir una estrella de l'Opry, va optar per prescindir de luxes innecessaris i mai va arribar a fiar-se d'allò que ara anomenaríem el sector financer. El 1945 es va casar amb Estell Stanfill, amb qui se'n va anar a viure en una modesta cabana a prop de Ridgetop, Tennessee.

La nit del 10 de novembre de 1973, el músic va actuar a l'Opry, a Nashville. De tornada a casa amb la seva dona, va sorprendre dos lladres que hi havien entrat a robar. El van matar d'un tret, i acte seguit van assassinar també la seva esposa. Els cossos sense vida del matrimoni els va trobar l'endemà al matí el també músic de country Grandpa Jones, veí de les víctimes.

En aquella època hi havia rumors que Akeman, desconfiant dels bancs, guardava a casa tots els seus estalvis –que no eren molts, malgrat la seva fama-. Sigui com sigui, els lladres van marxar-ne amb tan sols 250 dòlars en efectiu –els que portaven a sobre Stringbean i Stanfill al moment dels fets-, una serra elèctrica i un grapat d'armes. A tots dos se'ls va enxampar i se'ls va condemnar per assassinat. El 2009, Sam Bush va recordar aquell episodi a la cançó "The Ballad of Stringbean and Estell".

Ray Pillow (1937-2023)

RAY PILLOW
(1937-2023)

A Ray Pillow se'l recordarà sobretot per "I'll Take the Dog", aquella entranyable cançó de divorci que va cantar al costat de Jean Shepard el 1966 –formava part del disc de duets del mateix títol-. Membre del Grand Ole Opry des d'aquell mateix any, el seu nom va ser molt popular en l'àmbit de la música country durant les dècades dels 60 i els 70 amb senzills com "Thank You Ma'am" (1965) i àlbums com "People Music" (1969). A partir dels 80 es va dedicar a fer d'executiu discogràfic i va treballar com a A&R per a Capitol Records. Ha mort a l'edat de 85 anys.

70 anys sense Hank Williams

Hank Williams (1923-1953).

Va viure ràpid, va morir jove i potser no va deixar un cadàver bonic però sí una llegenda que dura fins als nostres dies i que la indústria del disc ha sabut esprémer a conveniència durant les passades set dècades. Va ser la matinada de l'1 de gener de 1953, avui fa exactament 70 anys, quan Hank Williams va abandonar aquest món des del seient del darrere del Cadillac que el portava cap al que havia de ser el seu següent concert, víctima d'una combinació fatal d'alcohol i medicaments. Vista de prop, la forma com va morir no té absolutament res de glamurós. Vista amb perspectiva, conté tota la poesia d'un final tràgic que sembla donar sentit a tots els esdeveniments que l'havien precedit.

Williams tenia 29 anys al moment de la seva mort tot i que n'aparentava molts més. Anys d'excessos amb la beguda i els medicaments per tractar-se el mal d'esquena li havien passat tanta factura com la frenètica vida a la carretera i un matrimoni –amb Audrey Williams, qui també li havia fet de mànager- que s'havia acabat com el rosari de l'aurora. A finals de 1952, la mateixa indústria que en dècades posteriors treuria suc del seu llegat li havia girat l'esquena –Fred Rose l'havia donat per impossible, els Drifting Cowboys havien passat a ser la banda d'acompanyament de Ray Price, i el Grand Ole Opry l'havia expulsat sense miraments en un dels moviments més llefiscosos de la història de la música country-.

Malgrat tot, Williams seguia mobilitzant les masses i l'assistència als seus concerts es mantenia multitudinària pels estàndards de l'època. Actuava amb el suport de bandes locals, i sovint sortia a l'escenari en un estat més que preocupant, però més enllà del corporativisme de Nashville el seu nom seguia essent intocable. La nit de Cap d'Any de 1952 tenia previst tocar a Charleston, West Virginia, però les condicions climàtiques desaconsellaven volar. Davant la impossibilitat d'arribar a temps al concert, va contractar un estudiant universitari, Charles Carr, perquè el portés en cotxe fins a Canton, Ohio, on tenia programada una altra aparició la nit del dia 1 de gener –i perquè truqués a Charleston avisant que s'havia de cancel·lar l'actuació-.

Posem-nos en situació. Williams vivia a Montgomery, Alabama. La distància fins a Canton era de gairebé 1.400 quilòmetres que pretenia fer en cotxe en menys de dos dies –arribant no tan sols a temps d'actuar sinó també en condicions de fer-ho; parlem de 1952, ni els cotxes ni les carreteres eren com ara-. Van sortir de Montgomery cap a la 1 del migdia del mateix dia 31 i van fer diverses aturades pel camí perquè els seus ocupants mengessin. La primera aturada va ser en un hotel de Knoxville, Tennessee, on Williams i Carr van sopar abans que un metge hagués d'administrar medicació al cantant, visiblement afectat pels seus dolors. A continuació van reprendre el trajecte.

La següent aturada va ser poc després de la mitjanit en un restaurant de Bristol, Virginia, on Carr va preguntar a Williams si volia menjar res. Diu la llegenda que Williams va dir que no, i que aquestes haurien estat les seves últimes paraules. Quan Carr va fer la tercera aturada en una benzinera d'Oak Hill, West Virginia, Williams ja era mort. Va ser l'encarregat del mateix establiment qui va avisar la policia. Els agents que van acudir al lloc dels fets van trobar llaunes de cervesa buides i la lletra d'una cançó inacabada al costat del cos sense vida del Shakespeare del country.

El funeral de Williams es va fer el 4 de gener a Montgomery, Alabama, on el músic va ser enterrat, i va esdevenir multitudinari. Pesos pesants com Roy Acuff, Ernest Tubb i Red Foley hi van anar a cantar. La llegenda tot just acabava de néixer. Que el darrer single que Williams hagués vist publicat amb vida –el novembre de 1952- fos l'irònica "I'll Never Get Out of This World Alive", reforça la poètica d'aquell capítol final. No cal dir que el músic va tenir descendència, i que aquesta acabaria donant peu a una de les nissagues familiars més fascinants de la música contemporània. Però això, com se sol afirmar en aquests casos, és una altra història.

Herschel Sizemore (1935-2022)

HERSCHEL SIZEMORE
(1935-2022)

Aquelles experiències que arriben a canviar-li a un la vida. Amb tan sols vuit anys, Herschel Sizemore va assistir a un concert de Bill Monroe al Grand Ole Opry. El pioner de la música bluegrass al temple de la música country, ni més ni menys. Li van portar els seus pares, i en va sortir tan impressionat que ell mateix es va posar a tocar la mandolina en clau bluegrass, un instrument i un registre dels quals acabaria esdevenint un destacat referent en dècades posteriors. Des que va començar la seva carrera professional durant la segona meitat dels 50, va arribar a tocar amb més d'una desena de bandes –a destacar els Dixie Gentlemen i els Dixie Pals de Del McCoury-, va encapçalar el seu propi projecte solista i va destacar com a compositor amb peces com "Rebecca", batejada en honor de la seva mare. Ens ha deixat a l'edat de 87 anys.

Ralph Emery (1933-2022)

RALPH EMERY
(1933-2022)

L'any 1968 ni Nashville estava preparada pels Byrds, ni els Byrds estaven preparats per Nashville. Per això, quan la formació de la banda californiana que acabava de facturar "Sweetheart of the Rodeo" (1968) va actuar al Grand Ole Opry, la rebuda per part del públic i la indústria de la Music City va ser qualsevol cosa menys entusiasta. La contracultura de la Costa Oest reclamant el seu lloc a la tradicionalment conservadora capital de la música country. Un xoc de civilitzacions que es va evidenciar en l'episodi de l'Opry, però també en una entrevista posterior en un dels programes radiofònics de Ralph Emery, on Roger McGuinn i Gram Parsons van acabar bastant malament amb el llegendari disc jockey.

Poc després d'aquella entrevista, McGuinn i Parsons van escriure la cançó "Drug Store Truck Drivin' Man", un atac frontal on arribaven a acusar Emery de pertànyer al Ku Klux Klan –fals: no tan sols no pertanyia al Klan, sinó que havia estat un ferm defensor dels intèrprets afroamericans de country en un temps en què això encara era pràcticament un tabú-, inclosa a "Dr. Byrds & Mr. Hyde" –gravat i publicat el 1969, ja amb Parsons fora del grup-. Tampoc va tolerar els Flying Burrito Brothers –al seu despatx hi va tenir penjada la caràtula de "The Gilded Palace of Sin" (1969) amb una pintada en vermell on es podia llegir "This is not country music"-, tot i que en anys posteriors no va tenir cap problema a l'hora de programar als seus espais altres exponents de la nissaga Byrds com la Desert Rose Band de Chris Hillman, i fins i tot va acabar fent les paus amb McGuinn quan el va tornar a entrevistar el 1985.

Emery va ser un dels disc jockeys més influents de la història del country. Durant dècades, el seu programa nocturn a la WSM va ser un dels més escoltats del gènere, ja que la freqüència de l'emissora arribava a bona part dels estats centrals i de l'est dels Estats Units –i el fet de durar tota la nit el convertia en una de les opcions preferides dels camioners que feien trajectes nocturns de llarg recorregut, un públic que sempre ha estat fidel a la música country-. També va presentar espais televisius com Pop! Goes the Country, molt seguit durant la dècada dels 70. La seva popularitat li va permetre comptar sovint amb grans estrelles al seu programa, però també difondre talents emergents arreu del país. Amb una d'aquelles figures, Skeeter Davis, hi va arribar a estar casat. Ens ha deixat a l'edat de 88 anys.

Jimmy Capps (1939-2020)

JIMMY CAPPS

(1939-2020)

Amb prou feina han passat dos mesos des que ens va deixar Kenny Rogers. Poques setmanes després era Alex Harvey, autor de nombroses peces que van esdevenir èxits a través de la veu polsegosa del texà, qui ens deia adéu. I, malauradament, avui toca acomiadar-se de Jimmy Capps, guitarrista de llarguíssima trajectòria en l'àmbit de la música country que va acabar esdevenint un habitual de les sessions de gravació de Rogers –la seva guitarra és la que marca l'inici de "The Gambler", sense anar més lluny-.

Habitual també del Grand Ole Opry i membre de l'il·lustre col·lectiu de músics de sessió conegut com a Nashville A-Team, Capps s'havia donat a conèixer acompanyant els Louvin Brothers i al llarg de la seva carrera va ser testimoni d'alguns dels grans episodis de la història del country. Ernest Tubb, George Jones, Tammy Wynette, K.D. Lang, John Denver, J.J. Cale o Alan Jackson són tan sols algunes de les figures que en algun moment o altre es van beneficiar dels seus serveis –a més de "The Gambler", va tocar també en peces tan celebrades com "He Stopped Loving Her Today" o "Stand By Your Man", de Jones i Wynette respectivament-.