"My Rough and Rowdy Ways"

Crec que a aquestes alçades ja no cal explicar que el títol de l'últim àlbum de Bob Dylan s'inspira en "My Rough and Rowdy Ways", una vella cançó country del gran Jimmie Rodgers –qui surt fotografiat a la carpeta interior del disc juntament amb la Carter Family-. Aquest recopilatori de country i blues rural de principis del segle passat també s'inspira en el títol de la mateixa cançó –tot i que aquesta no hi surt-.

El vaig localitzar ahir mateix en una llibreria/disqueria del centre de Lió –La Bourse, amb molt bona oferta tant a nivell literari com fonogràfic-. I és clar, tenint en compte que era a la ciutat per assistir a dos concerts de Dylan, no vaig poder evitar agenciar-me'l. He de dir a favor de "My Rough and Rowdy Ways", el recopilatori, que el va publicar Yazoo Records –segell especialitzat en arqueologia musical nord-americana- el 1998, molt abans de l'àlbum de Dylan.

El disc conté 23 peces, cada una interpretada per un solista o formació diferent –dels quals només conec Tommy Johnson, Dock Boggs, Ernest Stoneman i Uncle Dave Macon, tota la resta soc a punt de descobrir-los-. I són gravacions gairebé centenàries que es troben a l'arrel –o gairebé- de la mateixa tradició que el de Minnesota no tan sols preserva sinó que segueix perpetuant cada nit a l'escenari. Aquest és el pes d'una gira com la que recorre aquests dies el continent europeu.

La selecció de Plant i Krauss

Mentre esperem la publicació de "Raise the Roof", el segon àlbum que signaran de forma conjunta Robert Plant i Alison Krauss –i successor del ja clàssic "Raising Sand" (2007)-, Mojo ens convida a anar obrint boca amb "Sand Blasters - A Raising Sand Companion" (2021). Una quinzena de peces seleccionades per Plant i Krauss, on figuren alguns dels artistes a qui van versionar al seu dia al citat "Raising Sand", però també algunes sorpreses més que benvingudes. La selecció inclou pilars de la música d'arrel nord-americana com Ola Belle Reed, Ralph Stanley, Dock Boggs o els Louvin Brothers, també tries a priori menys evidents però igual de ben encaixades com uns oportuníssims Low. Disponible amb l'edició d'octubre de la revista britànica.

Dock Boggs

Dock Boggs (1898-1971).

De la mateixa manera que Roscoe Holcomb, Dock Boggs es pot considerar com una figura cabdal per a entendre l'evolució de la música nord-americana d'arrels durant el segle passat. I com en el cas de Holcomb, el registre de Boggs evoca nombrosos gèneres sense acabar d'estancar-se en cap etiqueta. Venia dels Apalatxes, tocava el banjo i barrejava l'herència musical autòctona amb gèneres com el blues. Però novament el seu llenguatge admetia matisos que la feien equidistant d'àmbits com els del folk, el hillbilly, el bluegrass o el propi blues -cal apuntar, però, que Harry Smith va incloure gravacions seves a la totèmica "Anthology of American Folk Music" (1952)-. També amb un peu en la tradició i un altre en la innovació, peces com "Rowan County Crew" són essencials per a entendre el so de formacions que van dels Union Station d'Alison Krauss als White Stripes, i la seva lectura de "Pretty Polly" és simplement definitiva.