Riders Of The Canyon versionen Low

Quan amb prou feines havia passat un any de la mort de Mimi Parker, ens sorprenien Riders Of The Canyon el mes passat amb una emotiva lectura de "Sunflower", el clàssic de Low. "Al llarg de la seva trajectòria, Low ha canalitzat com ningú moltes de les nostres emocions més profundes. Als seus inicis, van saber alentir les tempestes de l'ànima, sense que aquestes perdessin gens de la seva força. Cap al final, les van alliberar en meravelloses catarsis sorolloses. Les seves harmonies vocals eren l'esquer que es clava a les nostres ments. Low sempre serà necessaris", deia la nota promocional del single publicat per Great Canyon Records. Riders Of The Canyon és un supergrup en el millor sentit, format per quatre astres de la música d'arrel nord-americana a casa nostra com són Joana Serrat, Victor Partido, Roger Usart i Matthew McDaid –veu solista a la peça que ens ocupa-. El seu debut homònim és amb tota probabilitat un dels grans discos d'aquest 2023.

Un acte de coherència

ROBERT PLANT presents SAVING GRACE featuring SUZI DIAN
Auditori Fòrum CCIB, Barcelona

12 de setembre de 2023

Ara fa ben bé mig segle, Robert Plant era el cantant de la banda més poderosa del planeta Terra amb permís dels Who i els Stones. El Golden God, li deien. La veu d'un repertori que encara avui fa quadrar als melòmans més veterans i desperta quelcom més que interès entre les noves generacions. Un artista que durant les darreres cinc dècades ha experimentat i evolucionat molt més enllà dels paràmetres que se li pressuposen al rostre més visible d'un conjunt de la mida de Led Zeppelin. Un senyor que a hores d'ara podria omplir estadis cantant cada nit "Stairway to Heaven" –hi ha promotors que matarien per una reunió amb Jimmy Page i John Paul Jones-, però no obstant prefereix sortir de gira amb una banda de músics desconeguts, actuar en entorns més propers, fer versions de cançons tradicionals i reivindicar els grups que li agraden. Una actitud francament admirable, la seva.

La banda en qüestió és Saving Grace, i a les seves files hi destaca la veu entre mística i angelical de Suzi Dian, molt més que un complement a les cordes vocals encara prodigioses d'un Plant capaç d'assolir puntualment els registres més potents d'antany. Ho va fer a Barcelona durant la tradicional "The Cuckoo" i al crescendo que va culminar "The Rain Song", una de les poques cites de la nit al Dirigible de Plom juntament amb "Friends" i "Four Sticks" –d'allò que s'anomenarien hits no en va caure ni un, no va caler ni hauria tingut cap sentit a aquestes alçades-. Completen el combo el percussionista Oli Jefferson i els multiinstrumentistes Tony Kersey (mandolina i guitarres) i Matt Worley (banjo i guitarres), formant un coixí sonor que connecta la Band of Joy i els Zeppelin més orgànics amb el misteri ancestral del folk, el blues i el country –quan el terme Americana es va inventar, Plant ja feia dècades que s'hi dedicava-.

El repertori va citar amics i coneguts com Los Lobos ("Angel Dance"), Richard i Linda Thompson ("House of Cards") o Moby Grape ("It's a Beautiful Day Today"), també de forma puntual la producció solista de Plant –aquell hipnòtic "Let the Four Winds Blow"-. Però va ser el cançoner tradicional el que d'alguna manera va fer de fil conductor durant gairebé dues hores de recital. Com a mostra la inicial "Gospel Plow", un espiritual que tota una generació –la de Plant- havia descobert de la mà de Bob Dylan. O "Gallows Pole", la vella balada que Plant havia cantat al capdavant de Led Zeppelin i que ahir va amanir amb picades d'ullet a "Black Dog" i "Whole Lotta Love" –i a "In the Pines", la murder ballad que connecta Leadbelly amb Kurt Cobain-. Es va acomiadar amb "And We Bid You Good Night" –cançó popular adaptada al seu dia per Grateful Dead-, cantada per tot el conjunt a cappella i amb un impecable català a l'hora de traduir el "Good night" de la tornada amb un càlid "Bona nit".

DUES CITES A LOW

Un dels moments estel·lars del concert va ser la interpretació de "Satan, Your Kingdom Must Come Down", un vell espiritual d'autoria desconeguda que Plant va gravar al seu dia amb Band of Joy. Ahir el va atribuir a Blind Willie Johnson, però el va fer com si fos de Low. La cita no és gratuïta, perquè a continuació va interpretar una cançó del duet de Duluth, "Everybody's Song", tot traslladant-la fins als paratges més àrids del blues del desert nord-africà –amb estratosfèric solo de guitarra flamenca per cortesia de Matt Worley-. Més tard va caure una segona peça de Low, "Monkey", igualment transportada fins a coordenades on van confluir tradicions de fins a tres continents diferents –el Delta del Mississippi, el País de Gal·les i, novament, el nord d'Àfrica-.

Plant va aprofitar l'ocasió per dedicar unes paraules a la recentment traspassada Mimi Parker i es va referir a Low com "a duet that made some of the most remarkable music from the past 20 years". L'adjectiu remarkable es podria traduir de l'anglès com a notable, destacable o excepcional. Qualitats que la música pop contemporània –o, com a mínim, bona part d'allò que anomenem la indústria- sembla haver deixat de banda en aquests temps de hashtags, algoritmes i saturació de cançons del dia. Sabia perfectament de què parlava el vocalista, quan feia servir aquesta mena d'adjectius. Perquè ell mateix és responsable d'alguna de la música més notable, destacable i excepcional que s'ha fet durant les passades sis dècades.

Amb 75 estius a l'esquena, assistir avui a un concert de Robert Plant és el més semblant a presenciar un concert de Dylan. En tots dos casos, la figura de carn i os que tens al davant ha escrit alguns dels capítols més essencials de la història de la música pop. Però a diferència de la majoria dels seus contemporanis, tant l'un com l'altre deixen que siguin els propis llibres d'història qui expliqui les seves gestes pretèrites, i es centren en l'ara i l'aquí cada cop que s'enfilen a un escenari. La qual cosa no és només una mostra de dignitat i determinació en termes artístics, sinó sobretot un acte de coherència amb un mateix. "I could have been miserable and very, very, very famous", va sentenciar Plant en un moment donat, com qui vol marcar distàncies amb un passat que ja no sent com a propi. Un acte de coherència, dèiem.

Mimi Parker (1967-2022)

MIMI PARKER

(1967-2022)

Exponent paradigmàtic d'allò que es va anomenar slowcore, Low va ser una d'aquelles bandes que durant la primera meitat de la dècada dels 90 van plantejar una alternativa a la pròpia música alternativa –com a mínim, a la que es feia en aquell moment-. Tempos lents, paisatges atmosfèrics i introspecció estructural en contraposició a l'electricitat rabiosa i els ritmes aclaparadors del grunge i companyia. Després van evolucionar tot construint una discografia tan diversa com coherent amb ella mateixa, fent sempre les coses a la seva manera i com ningú més solia fer-les.

Ens ha deixat Mimi Parker, bateria de la banda de Duluth i a la pràctica la meitat del grup juntament amb Alan Sparhawk. Ja feia temps que lluitava contra el càncer que finalment se l'ha acabat emportant. Ho anunciava el compte de Twitter oficial del grup ahir a la tarda –hora europea-, demanant als seus seguidors que mantinguéssim el seu nom proper i sagrat, també que compartíssim aquell moment amb algú que ens necessités. Pocs epitafis més bonics se'm poden acudir per algú que, com a músic, sempre hi va ser –i el més important, sempre hi serà- per fer-nos sentir millor amb el seu art.

La mort de Parker em va fer tornar a la que durant una bona temporada havia estat una de les meves cançons preferides, no només del catàleg de Low sinó en general. La preciosa "Try to Sleep", amb el seu traç deliciosament oníric i aquell videoclip que era (és) una petita gran meravella. Darrerament havia perdut una mica la pista de Low, però àlbums com "Things We Lost in the Fire" (2001) o "C'mon" (2011) segueixen significant molt a la meva vida. De fet, confiava que Parker superés aquell maleït càncer per poder tornar-los a veure en directe. No podrà ser. I la trobaré molt a faltar.

La selecció de Plant i Krauss

Mentre esperem la publicació de "Raise the Roof", el segon àlbum que signaran de forma conjunta Robert Plant i Alison Krauss –i successor del ja clàssic "Raising Sand" (2007)-, Mojo ens convida a anar obrint boca amb "Sand Blasters - A Raising Sand Companion" (2021). Una quinzena de peces seleccionades per Plant i Krauss, on figuren alguns dels artistes a qui van versionar al seu dia al citat "Raising Sand", però també algunes sorpreses més que benvingudes. La selecció inclou pilars de la música d'arrel nord-americana com Ola Belle Reed, Ralph Stanley, Dock Boggs o els Louvin Brothers, també tries a priori menys evidents però igual de ben encaixades com uns oportuníssims Low. Disponible amb l'edició d'octubre de la revista britànica.

Uncut: "Dylan... Revisited" (2021)

Són multitud els discos de tribut a Bob Dylan publicats al llarg de les passades sis dècades, l'adaptació del seu repertori a càrrec d'artistes de tota mena i condició sembla no tenir aturador, i malgrat tot les seves cançons segueixen donant tot el joc del món cada cop que es posen en mans alienes. Ho torna a refermar "Dylan... Revisited", un àlbum de tribut a l'autor de "Blowin' in the Wind" que distribueix la revista Uncut amb la seva edició de juny –amb el mateix Dylan a la portada i un extens dossier que commemora el seu imminent 80è aniversari-.

D'entrada, el més destacable –perquè no sempre és així en casos com el que ens ocupa-, és el fet que totes les versions recollides a l'àlbum en qüestió s'hagin gravat especialment per l'ocasió. Hi figuren noms de pes com els de Richard Thompson, Thurston Moore o Weyes Blood. I la selecció de cançons esquiva l'obvietat per a recuperar alguns títols sovint poc predicats. Crida l'atenció, per exemple, que The Weather Station es facin seu un pilar de l'etapa cristiana de Dylan com és "Precious Angel". Que Joan Shelley i Nathan Salsburg recuperin "Dark Eyes", del controvertit "Empire Burlesque" (1985). O que Cowboy Junkies s'atreveixin amb l'encara calent "I've Made Up My Mind to Give Myself to You".

Destaquen també la narcòtica lectura de "Lay Lady Lay" a càrrec d'uns Flaming Lips en pleníssimes facultats, l'accent Southern Gothic del "Blind Willie McTell" signat per Patterson Hood i Jay Gonzalez (Drive-By Truckers), i la clarobscura deconstrucció de "Knockin' on Heaven's Door" a càrrec de Low –originaris, com l'homenatjat, de Duluth, Minnesota-. Arribat aquest punt, el fet que l'àlbum s'obri amb una pista inèdita del propi Dylan –"Too Late", antecedent de "Foot of Pride" descartat de les sessions d'"Infidels" (1983)- gairebé és el de menys. No ens trobem davant d'un disc de tribut protocolari, sinó davant d'un àlbum amb entitat pròpia i vigència més enllà d'efemèrides.

Low - "Ones and Sixes" (2015)

Després de les textures orgàniques i la marca deixada per Jeff Tweedy a "The Invisible Way" (2013), va la banda de Duluth i es despenja amb tot un cop de volant. Un retorn a les seves essències més fosques i una decidida aposta per l'electrònica. Caixes de ritmes, atmosferes sintètiques i una constant sensació de claustrofòbia i desolació. Fred, penetrant i punyent com un hivern a Minnesota, "Ones and Sixes" (2015) no és ni molt menys el disc definitiu de Low i ni tan sols s'hauria de considerar com una porta d'entrada al conjunt de la seva obra, però de ben segur serà un bon company de viatge quan la tardor es manifesti en tota la seva plenitud, els rellotges endarrereixin l'hora i la nit hagi guanyat terreny al dia.

El misteri de Low

LOW

Casino L'Aliança de Poblenou, Barcelona

13 de maig de 2013

"You could always count on your friends to get you high, that's right / and you could always count on the 'rents to get you by, you could fly / and now they make you piss into a plastic cup, and give it up". Tota una metàfora dels temps que corren, la que canten Low a "Plastic Cup". El tema inicial del seu darrer disc, "The Invisible Way" (2013), va obrir també el concert que el trio de Duluth oferia la nit passada al Casino L'Aliança de Poblenou. Un concert que, potser també com a signe dels temps, es degustava molt millor des de les localitats barates. Les que es trobaven al pis superior i permetien observar l'escenari des de la distància, tot emmarcant-lo en la immensitat d'un teatre a les fosques.

Il·luminació austera, projeccions retallades per les siluetes dels components del grup i contacte mínim amb el públic -Alan Sparhawk tan sols s'hi va adreçar en comptadíssimes ocasions, les cançons van dir la resta-. Tot plegat, no feia sinó reforçar i refermar l'etern misteri d'una base rítmica minimalista i l'electricitat continguda de la guitarra d'Sparhawk. Repàs gairebé total a "The Invisible Way" -sense dubtar-ho, una de les obres definitives del que portem d'any-, destacant moments com el crescendo final d'"On My Own" o el regust casolà de "Just Make It Stop". En l'apartat retrospectiu, caramels tan deliciosament agredolços com "Especially Me" o "Murderer". I finalment, els músics sortint discretament de l'escenari enmig d'una ovació tan intensa com l'hora i mitja que acabàvem de viure.

L'APUNT 

Sovint ens queixem que determinats artistes només trepitgen Barcelona en el marc dels festivals. Per molt que Low toquessin sols i en un teatre, el concert d'ahir no era cap excepció -en lloc de concentrar tota la programació en un cap de setmana, en aquest cas es reparteix al llarg de diversos mesos- i s'emmarcava en un festival patrocinat per una entitat bancària. La qual cosa, si m'ho permeten, sap greu. Sobretot, quan el nom de l'entitat de torn apareix a les entrades del concert molt més gran que el del propi grup. I sobretot quan aquesta mateixa entitat es dedica, com qualsevol altra del seu gremi i paral·lelament al patrocini d'esdeveniments culturals, a ordenar execucions hipotecàries que deixen famílies senceres sense sostre.

Sí, tot això ho sabia perfectament quan vaig adquirir l'entrada -tot i que potser en aquell moment no vaig aturar-me a analitzar-ho-. I sí, possiblement aquesta era l'única manera que la gira de Low passés per Barcelona. I no, no em penedeixo d'haver assistit a un concertàs com el d'ahir, perquè en termes estrictament artístics no hi trobo discussió possible -dilemes ètics al marge-. Però quan grups com el de Minnesota acaben tocant sota el paraigües d'un banc -o d'una marca de cervesa, o de telefonia mòbil, o d'ulleres de sol...-, potser ens hauríem de plantejar moltes coses. Per començar, si encara té sentit aplicar conceptes tan buits com indie o alternatiu en un negoci musical cada dia més corporativista.