Allwoods tornen a fer diana a la festa de Xafa'l

ALLWOODS

Festa Major de Cardedeu

Pista coberta Pompeu Fabra

12 d'agost de 2023

Ja fa més de dues dècades que l'associació Xafa'l programa una ballada de country durant la festa major de Cardedeu –a més de fer programació regular al llarg de l'any-. És una de les entitats més veteranes del seu àmbit tant a les comarques vallesanes com al conjunt de Catalunya, i a més sol tenir el detall –que no tothom té- d'amenitzar les seves sessions amb música en directe. Que els seus integrants tinguin bon gust –i bon ull- a l'hora de seleccionar els grups i solistes que passen pel seu escenari, fa que fins i tot aquells que solem tenir al·lèrgia a certes dinàmiques pròpies de les festes majors, ens acabem acostant cada any a la pista coberta del parc Pompeu Fabra i en marxem amb un somriure d'orella a orella.

La nit passada va ser el torn dels també vallesans Allwoods. Era la seva tercera actuació en una festa de Xafa'l –l'últim cop havia estat ara fa dos anys- i, malgrat venir amb formació reduïda –Genís Sobrado (veu i guitarra), Pepo Figueras (guitarra), Roc Alemany (fiddle) i Marc Corominas (bateria); van faltar el baix de Dave Zeiler i el piano de Jan Escudé-, van tornar a fer diana amb un repertori que s'emmiralla en els grans tòtems del country de la dècada dels 90 i del que portem de segle XXI. Cançons que conjuguen la tradició amb una vocació certament massiva, però sense inventar-se la sopa d'all ni caure en el tot s'hi val. Parlem de títols tan rodons com "Road Trip", "No True Love", "Gold Rush", "Talk to You" o aquest himne en potència que és "Flying High" –tots ells del segon àlbum del grup, "Stories of a Lonely Tree" (2020)-.

Al capítol de versions es van despenjar amb simpàtiques lectures en clau neotradicional de dos èxits radiofònics de la mida de "Summer of '69" (Bryan Adams) i "Footloose" (Kenny Loggins). En tanda de bisos van fer passar el "Legs" de ZZ Top per un refrescant filtre bluegrass, i es van acomiadar amb un robust medley que va citar a Creedence Clearwater Revival –"Proud Mary", a la manera d'Ike & Tina Turner-, Elvis Presley –"Burning Love", originalment gravada per Arthur Alexander-, J.J. Cale –"Call Me the Breeze"- i Bobby Troup –l'estàndard "(Get Your Kicks on) Route 66"-. A la pista, barrets i botes de cowboy dibuixant coreografies de line dance amb la precisió d'un rellotge suís. A l'escenari, una banda en plenitud de facultats. No es pot demanar més.

Joe Fields: Sempre humil, sempre honest

Tres acords i tota la veritat - Foto Eva Priego.

Acaba de veure la llum "Lost in the Fields", l'esperat disc de debut de Joe Fields, flamant revelació de la més genuïna country music facturada a casa nostra. Posin-se les botes, vagin preparant aquell whiskey que guardaven vostès per a ocasions especials i deixin-se portar per les històries d'abast universal d'aquest vallesà que apunta cap a grans horitzons.

Caldria fixar-se més sovint en l'escena country del Vallès Occidental. No tan sols perquè sigui una de les més genuïnes i arrelades del país, sinó sobretot per la quantitat de propostes interessants que en segueixen emergint de forma més o menys periòdica. Si fa uns mesos ens referíem als ja imprescindibles Allwoods, una banda de Terrassa que bé podria fer carrera de llarg recorregut al circuit honky tonk de l'altre costat de l'Atlàntic, avui toca parlar d'un altre vallesà capaç d'invocar amb tres acords i unes cordes vocals privilegiades totes aquelles carreteres infinites que van de Kentucky a l'Estat de l'Estrella Solitària i més enllà.

El cert és que Joe Fields no és cap nouvingut a l'escena country catalana. Ja feia anys que es dedicava a recórrer els escenaris amb un repertori majoritàriament de versions on no solien faltar cites a clàssics com George Jones, George Strait o Alan Jackson. Referents que ara ressonen, i de quina manera, en un cançoner propi que per fi podem degustar des d'aquest mateix mes d'octubre amb forma de disc. Un "Lost in the Fields" (2021, Temps Record) que fa olor de fusta i destil·la essències del millor whiskey de Tennessee des del minut zero. Country d'arrel neotradicional i vocació tan atemporal com les deu històries que s'hi expliquen.

Joe Fields és l'alter ego de Josep Ponsà, de Sant Quirze del Vallès, que a l'hora de donar forma a aquest primer àlbum ha comptat amb el suport d'un il·lustre veterà de l'escena vallesana –en aquest cas, del Vallès Oriental- com és Aleix Garriga (Diluvi, Pel Broc Gros), que s'ha fet càrrec de les tasques de producció i d'una brillant pedal steel guitar que dialoga constantment amb la veu del propi Ponsà. Cal destacar també la participació de músics de suport tan oportuns com el teclista Xavi Balaguer o el contrabaixista Dimas Corbera (Diluvi, Bridges Trio).

El disc comença a ritme de honky tonk amb "In the Meantime", el lament de qui remulla les penes amb licor d'alta graduació, cantat al més pur estil d'un Hank Williams. "Get Over Me" prem l'accelerador amb uns arranjaments zydeco on Fields presumeix de coneixement de causa però sobretot d'una sana i envejable obertura de mires. "Does a Heartbreak Last Forever" és una d'aquelles balades que acompanyen en els bons i els mals moments. "It Ain't Just Another" apunta al Western Swing entès a la manera d'uns Asleep at the Wheel, i "Tryin' Not to Think" posa bona cara al mal temps sobre un patró rítmic que remet a l'etapa Sun de Johnny Cash.

Menció a part mereix el single "I Don't Wanna Write Another Sad Song", un assolellat lament de cor trencat a cop de twang i pedal steel, on ressonen les inabastables rutes secundàries de la més profunda geografia nord-americana però també els vents càlids del country rock californià de finals dels 60 i principis dels 70. També mengen a part "Ni un sol record" i "Poca llum, terra de fusta", on Ponsà supera amb bona nota el repte sempre complicat d'interpretar en la seva llengua materna un gènere musical tan genuïnament nord-americà com és el country.

"La música country és sentiment. És senzillesa, la de la persona a qui no li calen grans giragonses per a transmetre un estat d'ànim. D'aquella a qui no li importa ser humil, però no es perdonaria no ser honesta. Poc soroll. Pocs instruments. En Harlan Howard ho va encertar: Tres acords i tota la veritat", escriu el mateix Fields en un text introductori que és molt més que una declaració d'intencions i de principis. "Afortunada la persona que duu la música country ben endins. No estarà mai sola", conclou. I això és exactament el que transmet un disc com "Lost in the Fields". Que per molt adverses que siguin les circumstàncies allà fora, a qui es deixi seduir per qualsevol de les seves cançons no li faltarà mai la bona companyia.


Més informació:

Joe Fields  /  Pàgina web
Temps Record  /  Pàgina web

Allwoods, country amb accent genuí

ALLWOODS
Festa Major de Cardedeu

Pista Coberta, Parc Pompeu Fabra

14 d'agost de 2021

Amb quatre meteòrics anys de trajectòria i dos discos publicats –el més recent, el molt notable "Stories of a Lonely Tree" (2020)-, els vallesans Allwoods han fet mèrits suficients per considerar-se com un dels noms amb més projecció de la música country facturada a casa nostra. Habituals del circuit honky tonk autòcton, van començar a deixar empremta als escenaris del sud d'Europa poc abans que la pandèmia deixés en suspens la música en directe tal i com sempre l'havíem conegut. Ahir van actuar a la Festa Major de Cardedeu en el marc d'una vetllada organitzada per la veterana associació Xafa'l, dedicada des de fa dues dècades a difondre la cultura country & western.

On la gran majoria solen tirar exclusivament de versions, Allwoods presumeixen d'un repertori propi que admet comparacions amb referents que van d'Alan Jackson a Zac Brown Band. Peces com "Road Trip", "Talk to You" o "Gold Rush" –totes incloses a "Stories of a Lonely Tree"- s'hauran concebut a Terrassa, però poden mirar de tu a tu a qualsevol d'aquelles delicatessen de l'altre costat de l'Atlàntic que solem descobrir a les pàgines de revistes com Uncut –o fins al mes passat a través de l'enyorat Toma Uno de Radio 3-. De versions també en fan, és clar, i molt ben triades. Ahir es van acomiadar amb el "Chicken Fried" del citat Zac Brown, i prèviament havien reinventat el "Legs" de ZZ Top en clau bluegrass. Una banda a seguir de molt a prop.

Més informació:

Allwoods  /  Pàgina web