Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Country Music. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Country Music. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 de gener del 2023

70 anys sense Hank Williams

Hank Williams (1923-1953).
Va viure ràpid, va morir jove i potser no va deixar un cadàver bonic però sí una llegenda que dura fins als nostres dies i que la indústria del disc ha sabut esprémer a conveniència durant les passades set dècades. Va ser la matinada de l'1 de gener de 1953, avui fa exactament 70 anys, quan Hank Williams va abandonar aquest món des del seient del darrere del Cadillac que el portava cap al que havia de ser el seu següent concert, víctima d'una combinació fatal d'alcohol i medicaments. Vista de prop, la forma com va morir no té absolutament res de glamurós. Vista amb perspectiva, conté tota la poesia d'un final tràgic que sembla donar sentit a tots els esdeveniments que l'havien precedit.

Williams tenia 29 anys al moment de la seva mort tot i que n'aparentava molts més. Anys d'excessos amb la beguda i els medicaments per tractar-se el mal d'esquena li havien passat tanta factura com la frenètica vida a la carretera i un matrimoni –amb Audrey Williams, qui també li havia fet de mànager- que s'havia acabat com el rosari de l'aurora. A finals de 1952, la mateixa indústria que en dècades posteriors treuria suc del seu llegat li havia girat l'esquena –Fred Rose l'havia donat per impossible, els Drifting Cowboys havien passat a ser la banda d'acompanyament de Ray Price, i el Grand Ole Opry l'havia expulsat sense miraments en un dels moviments més llefiscosos de la història de la música country-.

Malgrat tot, Williams seguia mobilitzant les masses i l'assistència als seus concerts es mantenia multitudinària pels estàndards de l'època. Actuava amb el suport de bandes locals, i sovint sortia a l'escenari en un estat més que preocupant, però més enllà del corporativisme de Nashville el seu nom seguia essent intocable. La nit de Cap d'Any de 1952 tenia previst tocar a Charleston, West Virginia, però les condicions climàtiques desaconsellaven volar. Davant la impossibilitat d'arribar a temps al concert, va contractar un estudiant universitari, Charles Carr, perquè el portés en cotxe fins a Canton, Ohio, on tenia programada una altra aparició la nit del dia 1 de gener –i perquè truqués a Charleston avisant que s'havia de cancel·lar l'actuació-.

Posem-nos en situació. Williams vivia a Montgomery, Alabama. La distància fins a Canton era de gairebé 1.400 quilòmetres que pretenia fer en cotxe en menys de dos dies –arribant no tan sols a temps d'actuar sinó també en condicions de fer-ho; parlem de 1952, ni els cotxes ni les carreteres eren com ara-. Van sortir de Montgomery cap a la 1 del migdia del mateix dia 31 i van fer diverses aturades pel camí perquè els seus ocupants mengessin. La primera aturada va ser en un hotel de Knoxville, Tennessee, on Williams i Carr van sopar abans que un metge hagués d'administrar medicació al cantant, visiblement afectat pels seus dolors. A continuació van reprendre el trajecte.

La següent aturada va ser poc després de la mitjanit en un restaurant de Bristol, Virginia, on Carr va preguntar a Williams si volia menjar res. Diu la llegenda que Williams va dir que no, i que aquestes haurien estat les seves últimes paraules. Quan Carr va fer la tercera aturada en una benzinera d'Oak Hill, West Virginia, Williams ja era mort. Va ser l'encarregat del mateix establiment qui va avisar la policia. Els agents que van acudir al lloc dels fets van trobar llaunes de cervesa buides i la lletra d'una cançó inacabada al costat del cos sense vida del Shakespeare del country.

El funeral de Williams es va fer el 4 de gener a Montgomery, Alabama, on el músic va ser enterrat, i va esdevenir multitudinari. Pesos pesants com Roy Acuff, Ernest Tubb i Red Foley hi van anar a cantar. La llegenda tot just acabava de néixer. Que el darrer single que Williams hagués vist publicat amb vida –el novembre de 1952- fos l'irònica "I'll Never Get Out of This World Alive", reforça la poètica d'aquell capítol final. No cal dir que el músic va tenir descendència, i que aquesta acabaria donant peu a una de les nissagues familiars més fascinants de la música contemporània. Però això, com se sol afirmar en aquests casos, és una altra història.

dissabte, 29 d’octubre del 2022

Jerry Lee Lewis (1935-2022)

JERRY LEE LEWIS

(1935-2022)

Setmanes enrere em vaig dedicar a recuperar els discos de country de Jerry Lee Lewis. Una etapa que no serà mai tan essencial ni influent com els seus anys fundacionals a Sun Records, però sota la qual s'amaguen també autèntics tresors. Poc m'imaginava aleshores que en qüestió de dies estaríem lamentant la seva pèrdua. Lewis era un dels últims supervivents de tota una generació que va canviar per sempre més la història de la música –i amb ella, la d'aquest món nostre-, testimoni d'excepció i ambaixador destacat d'un lloc i d'un moment simplement irrepetibles. Però sobretot era un d'aquells referents que semblaven cridats a durar per sempre més.

Ha mort el Killer, i amb ell se n'ha anat un dels arquitectes del rockabilly –per tant, del rock'n'roll-, també l'home que va acabar esdevenint gairebé un estil musical en ell mateix des del moment en què tocava el piano com ningú ho havia fet abans ni ho tornarà a fer mai més. El pare fundador del rock que va brillar a la galàxia country, i que va arribar fins als nostres dies erosionat pels anys que no perdonen però sempre fent honor tant al seu nom com al seu sobrenom. Podríem parlar de "Great Balls of Fire", de "Whole Lotta Shakin' Goin' On", de "Breathless", del Million Dollar Quartet, de les seves incendiàries actuacions, del seu caràcter imprevisible o d'escàndols com el matrimoni amb la seva cosina menor d'edat, i no acabaríem mai.

Quan em vaig assabentar de la seva mort, em va venir al cap una entrevista publicada per Mojo ara deu fer cosa d'una dècada i mitja. Una de les periodistes més veteranes de la revista britànica, Sylvie Simmons, va anar-lo a veure a casa seva a Nesbit, Mississippi. I mentre esperava al hall d'entrada que arribés l'hora acordada per començar la conversa, el Killer va irrompre des del pis superior en calçotets, amb la mala llet que el caracteritzava però amb la tranquil·litat de qui és a casa seva i fa el que li rota, com li rota i amb el que porti posat en aquell moment. L'entrevista, no cal dir-ho, va ser un cúmul de cites memorables –també de frases pronunciades amb un accent sureny tan tancat, que ni la mateixa Simmons va ser capaç de transcriure-.

Jerry Lee Lewis no era l'últim supervivent del rock'n'roll dels 50. Encara són entre nosaltres Clarence "Frogman" Henry, Wanda Jackson, Dion i Duane Eddy, per citar els primers que m'han vingut al cap. Però sí que era l'últim dels pioners que no tan sols van definir tot un gènere musical sinó que el van elevar a fenomen social i cultural de primera magnitud a escala planetària. L'última megaestrella de la dècada en què es van inventar les megaestrelles. Com hauria estat, sense ell, la música de les passades sis dècades i mitja? Impossible saber-ho, però de ben segur bandes com Led Zeppelin no haurien arribat mai a compondre cançons com "Rock and Roll", que li deu tot i més a Lewis i que ell mateix va reinterpretar amb el propi Jimmy Page en un àlbum de maduresa que oferia de tot menys símptomes de fatiga –el seu títol, molt oportú, "Last Man Standing" (2006)-. No és que Lewis se la fes seva com qui no vol la cosa, és que la podria haver reclamat com a pròpia des del primer dia i hauria estat tot bé.

El seu traspàs és llei de vida, la seva pèrdua una tragèdia.

divendres, 21 d’octubre del 2022

Joe Fields i Aleix Garriga, premiats i a El 9 Nou


Fa molta il·lusió que un projecte i uns músics als quals has pogut seguir de prop, obtinguin reconeixements com el que Joe Fields & The Folkytonks van obtenir el cap de setmana passat als Texas Sounds International Country Music Awards. Els vallesans van tornar dels Estats Units amb el guardó Texas Balladeer of the Year 2022. En parlem amb Aleix Garriga, guitarrista i productor de la banda, a El 9 Nou del Vallès Oriental.

dimarts, 18 d’octubre del 2022

Joe Fields, Texas Balladeer of the Year 2022

Fields i Garriga amb el guardó a les mans i una fotografia de Jimmie Rodgers al fons.
És un llarg camí, el que Joe Fields ha recorregut en molt poc temps. Aquest mes d'octubre s'ha commemorat el primer aniversari de "Lost in the Fields" (2021, Temps Record), el primer àlbum de l'alter ego de Josep Ponsà i una de les joies de la música country facturada recentment a casa nostra. El cap de setmana passat va participar als Texas Sounds International Country Music Awards, a la localitat texana de Marshall, acompanyat per Aleix Garriga (guitarra elèctrica i steel guitar), productor del disc i component dels Folkytonks –la banda que sol acompanyar Fields en directe-.

El nivell era molt alt, amb participants d'arreu del món que presentaven propostes realment interessants, però tot i això Fields se'n va de Texas havent estat reconegut amb el guardó a la millor autoria de cançons de l'any –Texas Balladeer of the Year 2022-. Un premi a una trajectòria a hores d'ara breu però molt ben encaminada, i sobretot a la constància de qui s'ha cregut el seu art fins a les últimes conseqüències i ha fet realitat el somni de tocar al Lone Star State. Moltes felicitats a Joe Fields i a tota la gent dels Folkytonks, i tant de bo això només sigui el principi de tot el que hagi de venir.

dissabte, 15 d’octubre del 2022

El somni de tocar a Texas

JOE FIELDS amb ALEIX GARRIGA

Texas Sounds International Country Music Awards
Memorial City Hall Performance Center, Marshall (Texas)
14 d'octubre de 2022

Aquesta matinada he seguit en directe a través de Youtube l'actuació de Joe Fields als Texas Sounds International Country Music Awards, que es celebren aquest cap de setmana al Memorial City Hall Performance Center de la localitat texana de Marshall. L'alter ego de Josep Ponsà ha actuat amb el suport d'Aleix Garriga, guitarra elèctrica i steel guitar als seus habituals Folkytonks –també productor del seu disc de debut, "Lost in the Fields" (2021, Temps Record)-, i dels membres de la house band del mateix certamen.

Ha estat una actuació breu però intensa, on Fields ha avançat peces del seu proper àlbum –tota una sorpresa, el western swing etiqueta negra de "Dreamin' About Texas"- i ha versionat a clàssics com Gene Autry o George Jones. S'han trobat a faltar la resta de components dels Folkytonks, però cal destacar la compenetració de Ponsà i Garriga amb la banda de la casa –que amb prou feines s'havia pogut mirar les cançons-. També l'ofici de dos músics vallesans que han fet realitat el seu somni de tocar a Texas. Guanyaran o no guanyaran, però el més important ja ho han fet. I allò que acaben de viure no els ho pot prendre ningú.

divendres, 14 d’octubre del 2022

Aleix Garriga i Joe Fields, a El 9 Nou


Vaig conèixer Aleix Garriga com a guitarrista dels enyorats Diluvi, banda essencial de l'escena vallesana durant els 90. Des d'aleshores ha plogut molt, i aquests dies se n'ha anat als Estats Units per participar als Texas Sounds International Country Music Awards com a guitarrista i productor de Joe Fields & The Folkytonks. Vaig tenir el gust de parlar amb ell pocs dies abans que agafés l'avió. L'entrevista, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

dijous, 13 d’octubre del 2022

Joe Fields als Texas Sounds International Country Music Awards

Joe Fields - Foto Xavier Calvet.
Aquest cap de setmana es celebrarà a la localitat texana de Marshall la gala dels Texas Sounds International Country Music Awards, un certamen que vol reconèixer els nous talents de la música country sorgits tant a dins com a fora dels Estats Units. Entre els nominats d'aquesta edició hi ha Joe Fields, pseudònim del vallesà Josep Ponsà, que fa tot just un any va debutar amb "Lost in the Fields" (2021, Temps Record), un primer àlbum que li ha valgut crítiques més que entusiastes en ambdós costats de l'Atlàntic –també la nominació als premis que ens ocupen-. Des d'aleshores ha consolidat el seu discurs en escenaris d'arreu de Catalunya al capdavant dels Folkytonks, una banda d'acompanyament on destaquen noms com els d'Aleix Garriga (guitarra elèctrica, pedal steel) o Laura Pacios (violí, mandolina).

Vaig conèixer Josep Ponsà com a aficionat a la música country i bon coneixedor de la mateixa, i durant els darrers anys he tingut el gust de seguir de prop la seva sorprenent evolució com a autor i intèrpret d'unes cançons que fan honor a tota una tradició alhora que parlen amb veu pròpia. També porto anys seguint la trajectòria d'Aleix Garriga, amb qui Ponsà ha viatjat als Estats Units, a qui vaig descobrir durant la dècada dels 90 com a guitarrista dels enyorats Diluvi i a qui he pogut escoltar també al capdavant de projectes com Pel Broc Gros. Francament, no sé què passarà a Texas. No tinc ni idea de si guanyaran o no, però arribat aquest punt crec que el més important ja ho han assolit. Crec que el simple fet d'arribar fins a on han arribat amb un primer àlbum on han dipositat el millor de tots dos –Ponsà és l'autor de les cançons, Garriga el productor del disc-, ja és tot un premi.

El primer cop que vaig veure Joe Fields en directe va ser l'agost de 2018 a l'enyorat Barba Rossa de Granollers. El seu projecte es trobava aleshores en una fase encara embrionària però ja apuntava molt més que bones maneres. Versionava tòtems com George Jones, Willie Nelson o George Strait –un dels seus grans referents-, i ho feia amb tanta passió com solvència. Des d'aquella nit ha crescut en tots els sentits i ha consolidat un repertori propi que apunta a múltiples coordenades del cànon de la música country, a més d'haver-se envoltat d'una banda que val el seu pes en or. A hores d'ara ja prepara un segon disc del qual ha començat a avançar material en directe. I amb aquestes acaba de debutar als escenari nord-americans, on els darrers dies ha fet una breu gira prèvia a la seva actuació als Texas Sounds International Country Music Awards. Que sigui el que hagi de ser. Però, passi el que passi, tinguem en compte que Fields és un dels nostres i que ha arribat lluny.

dimecres, 21 de setembre del 2022

Dues bandes (nord-)americanes

Drive-By Truckers, portaveus dels Estats Units que hi ha més enllà de Washington.
Les seves carreres s'han desenvolupat de forma gairebé paral·lela, els seus discursos han crescut d'igual manera i els seus respectius públics també mengen pràcticament a part. Sigui com sigui, tant Drive-By Truckers com Wilco es poden contemplar per mèrits propis i sense discussió possible com dues de les bandes més grans del rock d'arrel nord-americana del segle XXI. I ho poden fer després de dues trajectòries que van començar durant la dècada dels 90 –la de Wilco, amb Uncle Tupelo com a punt de partida, bastant abans que la dels Truckers-, que han evolucionat al seu aire sense perdre de vista els seus principis fundacionals, i que en ple 2022 es troben tan a prop en termes conceptuals que gairebé podrien anar de la mà.

Portaveus –potser involuntaris, però portaveus al capdavall- d'aquells Estats Units que s'estenen més enllà de les altes esferes de Washington, Drive-By Truckers des del Sud més profund i Wilco des d'un Midwest que es troba a l'altre extrem en termes més que geogràfics –recordin que els extrems tendeixen a tocar-se-, tant els uns com els altres van adreçar a la seva manera el daltabaix de l'era Trump –els primers amb "American Band" (2016)"The Unraveling" (2020) i "The New OK" (2020); els segons amb "Ode to Joy" (2019)-. Amb tan sinistre personatge fora de la Casa Blanca, però amb el seu fantasma encara planant sobre un país que no havia estat tan fracturat socialment des de feia dècades, totes dues bandes han publicat enguany dos àlbums que els connecten amb les seves arrels i on, sense provar d'oferir respostes, segueixen sonant fruit del seu temps.

Drive-By Truckers van lliurar el mes de juny un "Welcome 2 Club XIII" que es capbussa en aquella concepció fresca i renovadora del southern rock que al seu dia els va perfilar com tot allò que han acabat esdevenint. La peça titular, que injecta embranzida punk rock a les arrels Americana al més pur estil d'uns Replacements, és un homenatge al club d'Alabama on Patterson Hood i Mike Cooley es van foguejar durant els seus inicis –"Tonight we're gonna be entertained / By our favorite Foghat cover band", proclama la lletra, en una declaració de principis com una catedral-. La resta de l'àlbum també és de naturalesa autobiogràfica –a destacar la participació vocal de Margo Price al country rock estripat de "Forged in Hell and Heaven Sent" i la caràtula amb il·lustració de l'inconfusible i recentment desaparegut Wes Freed-.

Wilco, d'altra banda, havien publicat setmanes abans l'oportunament titulat "Cruel Country". El primer disc que reuneix tots els components de la banda en un estudi –i gravant en directe, és clar- des del llunyà "The Whole Love" (2011)-. Però sobretot el retorn al country que havia estat la raó de ser de Jeff Tweedy i companyia ja des que van abanderar el so Americana –i allò que es va anomenar country alternatiu- durant els dies d'Uncle Tupelo. La peça que el titula adreça l'estat de les coses a la terra de Mark Twain i Bob Dylan, i com la resta del plàstic sona tan estripada i orgànica com els Wilco més bàsics, aquells que un sector del públic festivaler encara sembla pendent de descobrir. 21 anys després que el canònic "Yankee Hotel Foxtrot" (2001) canviés totes les regles del joc possibles i els valgués el qualificatiu de Radiohead nord-americans, els de Chicago segueixen mirant enrere alhora que caminen sempre endavant.

divendres, 16 de setembre del 2022

Herschel Sizemore (1935-2022)

HERSCHEL SIZEMORE

(1935-2022)

Aquelles experiències que arriben a canviar-li a un la vida. Amb tan sols vuit anys, Herschel Sizemore va assistir a un concert de Bill Monroe al Grand Ole Opry. El pioner de la música bluegrass al temple de la música country, ni més ni menys. Li van portar els seus pares, i en va sortir tan impressionat que ell mateix es va posar a tocar la mandolina en clau bluegrass, un instrument i un registre dels quals acabaria esdevenint un destacat referent en dècades posteriors. Des que va començar la seva carrera professional durant la segona meitat dels 50, va arribar a tocar amb més d'una desena de bandes –a destacar els Dixie Gentlemen i els Dixie Pals de Del McCoury-, va encapçalar el seu propi projecte solista i va destacar com a compositor amb peces com "Rebecca", batejada en honor de la seva mare. Ens ha deixat a l'edat de 87 anys.

dijous, 15 de setembre del 2022

Ramsey Lewis (1935-2022)

RAMSEY LEWIS

(1935-2022)

L'agost de 1962, pocs mesos després que Ray Charles trenqués tota mena de barreres, esquemes i convencions amb el capital "Modern Sounds in Country and Western Music" –l'aproximació aleshores inversemblant del soul afroamericà i el country a priori adreçat a la població blanca dels Estats Units-, Ramsey Lewis va fer des del seu propi terreny un exercici molt similar i igualment essencial per entendre l'evolució de la música popular nord-americana durant la dècada dels 60. El maridatge del country amb accent de Nashville i el jazz més sofisticat, que va donar com a fruit el mai prou reivindicat "Country Meets the Blues".

Pianista de pianistes, figura clau d'allò que a finals dels 50 es va anomenar modern jazz, Lewis era un músic versàtil com pocs. Al llarg d'una trajectòria que va abastar gairebé set dècades, va jugar amb registres que anaven del pop al soul passant per la música llatina, sempre des d'una òptica jazzística i amb la sofisticació per bandera. Com a mostres, les seves canòniques lectures de clàssics com "The In Crowd" (Dobie Gray) o l'espiritual "Wade in the Water". Tota la seva producció a les disqueres Argo i Cadet –segells subsidiaris de Chess- és recomanable. El que va venir després tampoc té desperdici. Ens ha deixat a l'edat de 87 anys, sens dubte un dels més grans.

dimarts, 6 de setembre del 2022

Art Rosenbaum (1938-2022)

ART ROSENBAUM

(1938-2022)

Més de 50 anys recorrent la geografia nord-americana a la recerca de peces de tots els estils musicals d'arrel que solien transmetre's de pares a fills. Són els que es va passar el folklorista Art Rosenbaum –assistit per la seva esposa, Margo Newmark Rosenbaum- documentant arreu dels Estats Units cançons de blues, folk, country i tot allò que avui podríem encabir dins del paraigua del so Americana. Les seves gravacions de camp –publicades en diversos volums i formats discogràfics durant les últimes quatre dècades- són documents d'un gran valor cultural i sociològic. També va destacar com a artista plàstic i com a virtuós del banjo. Ha mort a l'edat de 83 anys.

dilluns, 5 de setembre del 2022

Luke Bell (1990-2022)

LUKE BELL

(1990-2022)

Les seves cançons remeten al més genuí honky tonk, passat pel filtre del country neotradicional i despatxat amb la convicció de qui ha viscut la música més que no pas l'ha estudiat. I efectivament, la trajectòria vital de Luke Bell remet a les de totes aquelles bales perdudes que van definir la música d'arrel nord-americana en dècades pretèrites. Nascut a Lexington, Kentucky, quan tenia poc més de 20 anys se'n va anar a Texas a gravar un primer disc –"Luke Bell" (2012)- que ja apuntava maneres.

Era l'inici d'una vida nòmada que el va portar a tocar als carrers de Nova Orleans, a gravar el seu segon àlbum –"Don't Mind If I Do" (2014)- a Wyoming –gairebé a l'altre extrem del país- i a facturar-ne la continuació –un altre treball homònim, "Luke Bell" (2016)- a Nashville. Després va desaparèixer de la vida pública i es va dedicar a recórrer els Estats Units en vagons de trens de càrrega al més pur estil hobo a l'hora que lluitava contra les complicacions d'un trastorn bipolar.

Sembla ser que darrerament havia millorat la seva salut, però un canvi en la medicació va tornar a complicar les coses el mes passat. El dia 20 d'agost Bell va desaparèixer de forma sobtada a Tucson, Arizona. Nou dies més tard va ser trobat mort –no han transcendit més detalls de la forma com va morir-. Tenia 32 anys i deixava enrere una de les trajectòries més sòlides de la música country durant la passada dècada. També un futur que hauria d'haver estat seu de no haver-se imposat la tragèdia.

dijous, 1 de setembre del 2022

100 anys de "Sallie Gooden", el primer disc de country


Tal dia com avui de fa un segle, l'1 de setembre de 1922, va veure la llum el que es considera com el primer disc de la història del country. "Sallie Gooden", una peça tradicional gravada l'1 de juliol d'aquell mateix any pel violinista Eck Robertson als estudis de la Victor Talking Machine Company. A la cara b hi havia una altra peça tradicional, "Arkansas Traveler", que el mateix Robertson havia enregistrat el dia abans amb el també violinista Henry Gilliland i que es considera com la primera gravació comercial de la música country. Fa un parell de mesos, quan es va commemorar el centenari d'aquella històrica sessió, li vam dedicar aquest article que recuperem avui oportunament.

divendres, 26 d’agost del 2022

La prèvia d'Al Ras 2022, a El 9 Nou


FlamenGrass
, Red Herring, YerbAzul, The Denim Rips i Oriol Saña actuaran el 5 de novembre a la jornada central del festival Al Ras, cita de referència en l'àmbit del bluegrass, la música country i el so Americana que torna al Mercat Vell de Mollet del Vallès després de dos anys d'absència forçada per la pandèmia. En parlem amb un dels seus promotors, Lluís Gómez, a El 9 Nou del Vallès Oriental.

dilluns, 1 d’agost del 2022

Eli "Paperboy" Reed - "Down Every Road" (2022)


El noble art de fer una versió. D'agafar una composició aliena i traslladar-la fins als propis paràmetres o, en el seu defecte, fins a coordenades que d'alguna manera puguin contrastar amb les del punt de partida. Eli "Paperboy" Reed és originari de Boston i va debutar discogràficament durant la primera dècada del segle XXI, però els seus treballs solen evocar aquell soul que es practicava al sud dels Estats Units durant la dècada dels 60 del segle passat, el que bevia més directament del blues i del gòspel, i solia manifestar-se tan greixós com elegant, tan visceral com espiritual.

"Down Every Road" (2022), el seu setè àlbum, és un disc de versions centrat en el repertori de Merle Haggard (1937-2016), un dels noms més capitals de la història de la música country, figura essencial del Bakersfield Sound i precursor del moviment outlaw. Que el de Massachusetts hagi reinterpretat les seves cançons a ritme de soul –i que ho hagi fet amb tanta passió com encert- ens ve a recordar que les barreres entre determinats estils musicals solen ser més protocolàries que una altra cosa, sobretot quan aquests han crescut de forma paral·lela –sovint retroalimentant-se mútuament- sobre el mateix terreny.

Comença el plàstic en qüestió amb tot un clàssic de clàssics, ni més ni menys que "Mama Tried", com a carta de benvinguda a una selecció on no hi és tot allò que podria haver-hi –un segon volum seria igual de benvingut-, però on tot allò que hi ha sona a glòria pels quatre costats. "I'm Bringing Home Good News" podria ser una joia perduda a l'arxiu d'Stax. "If We Make It through December" té tota l'elegància i la corpulència d'un Elvis a Las Vegas. "Silver Wings" guanya un deliciós matís pop. I "Today I Started Loving You Again" es revela eterna com el primer dia en un emotiu duet vocal amb Sabine McCalla.

dijous, 30 de juny del 2022

Un segle del primer disc de country

Eck Robertson.
Es commemoren avui 100 anys de la primera gravació comercial de la història de la música country. La lectura instrumental de la peça tradicional "Arkansas Traveler" a càrrec dels violinistes Eck Robertson i Henry Gilliland, publicada al cap de pocs mesos com a cara b de "Sallie Gooden", que Robertson enregistraria en solitari l'endemà. El disc amb prou feina va tenir ressò al seu dia, però tot allò que ha vingut després en determina el valor històric.

No hi havia cap banjo, ni cap steel guitar, ni tan sols un vocalista, encara menys una Telecaster, un baix elèctric o una bateria. Només van caler dos violins per fer el que es considera com el primer enregistrament comercial de la història de la country music, la lectura instrumental de la peça tradicional "Arkansas Traveler" a càrrec d'Alexander Campbell "Eck" Robertson i Henry C. Gilliland. El punt de partida d'un gènere musical genuïnament nord-americà que, al llarg del darrer segle, ha fet la volta al món tot retroalimentant-se amb tota mena registres i donant peu a estils que van del hillbilly al Western Swing, del bluegrass al country rock i del honky tonk al mateix rock'n'roll. Avui es commemoren 100 anys d'aquella sessió pionera.

Diu la llegenda que tots dos violinistes anaven vestits amb uniformes de l'exèrcit confederat quan es van presentar a una audició per la Victor Talking Machine Company, a finals de juny de 1922 –quan amb prou feina havia passat mig segle des de la fi de la Guerra de Secessió- en una oficina de Nova York. També hi ha fonts segons les quals hi haurien anat vestits de cowboys. És molt possible que cap de les dues versions sigui certa, que tan sols siguin rumors d'aquells que alimenten mites. Però en aquest cas el mite és tan real com la gesta de dos hillbillies de pura raça que se'n van anar a la ciutat dels gratacels a deixar constància d'una música –la seva, la dels seus- que ja portaven dècades interpretant en fires i esdeveniments diversos de punta a punta del vell Sud.


NISSAGA DE VIOLINISTES
Robertson havia nascut a Arkansas el 1887, fill d'un veterà de guerra i descendent d'una nissaga de violinistes –ho eren el seu pare, el seu avi i els seus oncles-. La seva família es va establir en una granja de Texas quan tenia tres anys. Quan en va tenir cinc, ell mateix va començar a tocar el violí. En plena adolescència va començar a treballar com a músic professional en espectacles ambulants, medicine shows i sales de cinema on solia acompanyar pel·lícules mudes. Els contactes del seu pare també li permetien tocar sovint en trobades de veterans del bàndol confederat. Va ser en una d'aquelles trobades on va conèixer Gilliland, ell mateix un veterà de guerra amb una trajectòria notable com a violinista. Corria la primavera de 1922. Robertson tenia 34 anys. Gilliland en tenia 74.

Henry Gilliland.
La sintonia entre tots dos va ser tan bona que van decidir anar a Nova York a la recerca d'un contracte discogràfic. Ho van fer animats per un conegut de Gilliland que treballava fent d'advocat a la Big Apple, però sobretot per la seva determinació a l'hora de donar a conèixer la tradició musical del Sud dels Estats Units a una indústria fonogràfica que aleshores no hi veia gaire més enllà de les grans metròpolis com Los Angeles o la mateixa Nova York. Hi van arribar a finals de juny d'aquell 1922. El dia 29 van fer la prova per als executius de Victor, i aquests en van sortir tan impressionats que l'endemà mateix els van portar a l'estudi. D'aquesta manera, Robertson i Gilliland van gravar a duet el 30 de juny –avui fa 100 anys- la citada "Arkansas Traveler" i una altra peça tradicional, "Turkey in the Straw" –també van gravar "Forked Deer" i "Apple Blossom", que van romandre inèdites-.

Al cap d'un dia, l'1 de juliol, Robertson va tornar a l'estudi i va gravar sis pistes més, aquest cop en solitari: "Ragtime Annie", "Done Gone", "Sally Johnson/Billy in the Low Ground" i "Sallie Gooden" –que posteriorment es publicarien en diversos discos-, i "General Logan Reel/Dominion Hornpipe" i "Brilliancy and Cheatum" –que mai van arribar a veure la llum-. De totes sis, la més essencial és "Sallie Gooden". I no només perquè la lectura de Robertson sigui una de les més canòniques que mai s'han fet d'aquesta peça tradicional, considerada com una influència cabdal en el desenvolupament d'estils com el hillbilly o el bluegrass, sinó perquè la seva publicació amb la citada "Arkansas Traveler" a la cara b va materialitzar el primer disc de country mai posat a la venda. El senzill va sortir l'1 de setembre d'aquell mateix 1922. El seu ressò inicial va ser mínim, però el seu valor històric és incalculable.


DELS ANYS 20 A L'ERA ROCK 
La música country es va començar a popularitzar a partir de l'estiu de 1923, quan un altre violinista, Fiddlin' John Carson, va publicar "The Little Old Log Cabin in the Lane", considerada com la primera gravació de country cantada. Aquell mateix any, Victor va posar a la venda "Turkey in the Straw" amb "Ragtime Annie" a la cara b. Però el públic no va respondre, Robertson i Gilliland no es van beneficiar d'aquella popularitat, i mai més van tornar a gravar junts. Gilliland va morir a Texas el 1924. Durant la dècada dels 20, Robertson va seguir enregistrant de forma esporàdica per Victor, sovint acompanyat per la seva esposa, Dueron Robertson, i els seus fills, Nettie i Daphne, abans de centrar-se definitivament en les actuacions en directe.

Robertson, durant els seus darrers anys de vida.
El 1940 va gravar un centenar de pistes en un estudi de Dallas, que es van acabar perdent. A principis dels 60, el ressorgiment de músiques d'arrel com el folk o el bluegrass van motivar un renovat interès per la seva figura. El 1965 va actuar al Festival de Folk de Newport acompanyat pels New Lost City Ramblers. El mateix any i al mateix festival, Bob Dylan va tocar per primer cop amb format elèctric i pràcticament va inaugurar l'era rock. Els temps estaven canviant, però l'evolució que ha experimentat Dylan des d'aleshores el situa, fins a un cert punt, molt més a prop del llegendari violinista que no pas dels seus propis deixebles. Robertson va morir a Texas el 1975. Les peces publicades durant la seva etapa a Victor es poden trobar actualment en recopilatoris com "Old-Time Texas Fiddler", editat el 1998 per County Records.

Caràtula del recopilatori 'Old-Time Texas Fiddler'.



dilluns, 17 de gener del 2022

Ralph Emery (1933-2022)

RALPH EMERY

(1933-2022)

L'any 1968 ni Nashville estava preparada pels Byrds, ni els Byrds estaven preparats per Nashville. Per això, quan la formació de la banda californiana que acabava de facturar "Sweetheart of the Rodeo" (1968) va actuar al Grand Ole Opry, la rebuda per part del públic i la indústria de la Music City va ser qualsevol cosa menys entusiasta. La contracultura de la Costa Oest reclamant el seu lloc a la tradicionalment conservadora capital de la música country. Un xoc de civilitzacions que es va evidenciar en l'episodi de l'Opry, però també en una entrevista posterior en un dels programes radiofònics de Ralph Emery, on Roger McGuinn i Gram Parsons van acabar bastant malament amb el llegendari disc jockey.

Poc després d'aquella entrevista, McGuinn i Parsons van escriure la cançó "Drug Store Truck Drivin' Man", un atac frontal on arribaven a acusar Emery de pertànyer al Ku Klux Klan –fals: no tan sols no pertanyia al Klan, sinó que havia estat un ferm defensor dels intèrprets afroamericans de country en un temps en què això encara era pràcticament un tabú-, inclosa a "Dr. Byrds & Mr. Hyde" –gravat i publicat el 1969, ja amb Parsons fora del grup-. Tampoc va tolerar els Flying Burrito Brothers –al seu despatx hi va tenir penjada la caràtula de "The Gilded Palace of Sin" (1969) amb una pintada en vermell on es podia llegir "This is not country music"-, tot i que en anys posteriors no va tenir cap problema a l'hora de programar als seus espais altres exponents de la nissaga Byrds com la Desert Rose Band de Chris Hillman, i fins i tot va acabar fent les paus amb McGuinn quan el va tornar a entrevistar el 1985.

Emery va ser un dels disc jockeys més influents de la història del country. Durant dècades, el seu programa nocturn a la WSM va ser un dels més escoltats del gènere, ja que la freqüència de l'emissora arribava a bona part dels estats centrals i de l'est dels Estats Units –i el fet de durar tota la nit el convertia en una de les opcions preferides dels camioners que feien trajectes nocturns de llarg recorregut, un públic que sempre ha estat fidel a la música country-. També va presentar espais televisius com Pop! Goes the Country, molt seguit durant la dècada dels 70. La seva popularitat li va permetre comptar sovint amb grans estrelles al seu programa, però també difondre talents emergents arreu del país. Amb una d'aquelles figures, Skeeter Davis, hi va arribar a estar casat. Ens ha deixat a l'edat de 88 anys.

dijous, 7 d’octubre del 2021

Joe Fields: Sempre humil, sempre honest

Tres acords i tota la veritat - Foto Eva Priego.

Acaba de veure la llum "Lost in the Fields", l'esperat disc de debut de Joe Fields, flamant revelació de la més genuïna country music facturada a casa nostra. Posin-se les botes, vagin preparant aquell whiskey que guardaven vostès per a ocasions especials i deixin-se portar per les històries d'abast universal d'aquest vallesà que apunta cap a grans horitzons.

Caldria fixar-se més sovint en l'escena country del Vallès Occidental. No tan sols perquè sigui una de les més genuïnes i arrelades del país, sinó sobretot per la quantitat de propostes interessants que en segueixen emergint de forma més o menys periòdica. Si fa uns mesos ens referíem als ja imprescindibles Allwoods, una banda de Terrassa que bé podria fer carrera de llarg recorregut al circuit honky tonk de l'altre costat de l'Atlàntic, avui toca parlar d'un altre vallesà capaç d'invocar amb tres acords i unes cordes vocals privilegiades totes aquelles carreteres infinites que van de Kentucky a l'Estat de l'Estrella Solitària i més enllà.

El cert és que Joe Fields no és cap nouvingut a l'escena country catalana. Ja feia anys que es dedicava a recórrer els escenaris amb un repertori majoritàriament de versions on no solien faltar cites a clàssics com George Jones, George Strait o Alan Jackson. Referents que ara ressonen, i de quina manera, en un cançoner propi que per fi podem degustar des d'aquest mateix mes d'octubre amb forma de disc. Un "Lost in the Fields" (2021, Temps Record) que fa olor de fusta i destil·la essències del millor whiskey de Tennessee des del minut zero. Country d'arrel neotradicional i vocació tan atemporal com les deu històries que s'hi expliquen.

Joe Fields és l'alter ego de Josep Ponsà, de Sant Quirze del Vallès, que a l'hora de donar forma a aquest primer àlbum ha comptat amb el suport d'un il·lustre veterà de l'escena vallesana –en aquest cas, del Vallès Oriental- com és Aleix Garriga (Diluvi, Pel Broc Gros), que s'ha fet càrrec de les tasques de producció i d'una brillant pedal steel guitar que dialoga constantment amb la veu del propi Ponsà. Cal destacar també la participació de músics de suport tan oportuns com el teclista Xavi Balaguer o el contrabaixista Dimas Corbera (Diluvi, Bridges Trio).

El disc comença a ritme de honky tonk amb "In the Meantime", el lament de qui remulla les penes amb licor d'alta graduació, cantat al més pur estil d'un Hank Williams. "Get Over Me" prem l'accelerador amb uns arranjaments zydeco on Fields presumeix de coneixement de causa però sobretot d'una sana i envejable obertura de mires. "Does a Heartbreak Last Forever" és una d'aquelles balades que acompanyen en els bons i els mals moments. "It Ain't Just Another" apunta al Western Swing entès a la manera d'uns Asleep at the Wheel, i "Tryin' Not to Think" posa bona cara al mal temps sobre un patró rítmic que remet a l'etapa Sun de Johnny Cash.

Menció a part mereix el single "I Don't Wanna Write Another Sad Song", un assolellat lament de cor trencat a cop de twang i pedal steel, on ressonen les inabastables rutes secundàries de la més profunda geografia nord-americana però també els vents càlids del country rock californià de finals dels 60 i principis dels 70. També mengen a part "Ni un sol record" i "Poca llum, terra de fusta", on Ponsà supera amb bona nota el repte sempre complicat d'interpretar en la seva llengua materna un gènere musical tan genuïnament nord-americà com és el country.

"La música country és sentiment. És senzillesa, la de la persona a qui no li calen grans giragonses per a transmetre un estat d'ànim. D'aquella a qui no li importa ser humil, però no es perdonaria no ser honesta. Poc soroll. Pocs instruments. En Harlan Howard ho va encertar: Tres acords i tota la veritat", escriu el mateix Fields en un text introductori que és molt més que una declaració d'intencions i de principis. "Afortunada la persona que duu la música country ben endins. No estarà mai sola", conclou. I això és exactament el que transmet un disc com "Lost in the Fields". Que per molt adverses que siguin les circumstàncies allà fora, a qui es deixi seduir per qualsevol de les seves cançons no li faltarà mai la bona companyia.


Més informació:

Joe Fields  /  Pàgina web
Temps Record  /  Pàgina web

dimecres, 1 d’abril del 2020

La música que ha definit un país

Jimmie Rodgers (1897-1933), considerat com el 'pare del country modern'.
Nou capítols dedicats a repassar la història de la música country en plena era daurada de les sèries televisives. I un projecte ambiciós que, malgrat el rigor i l'allau de veus autoritzades, s'acaba quedant a mitges en termes globals. "Country Music" és l'aproximació de Ken Burns a un gènere centenari que no tan sols ha retratat i definit un país sencer, sinó que fins i tot l'ha arribat a explicar.

El country. Aquella música que va néixer en algun lloc del Sud dels Estats Units del matrimoni entre el violí anglosaxó i el banjo africà, i que posteriorment s'aniria enriquint amb la incorporació d'accents com la polka alemanya o l'herència hispana de l'estat de Texas –en altres paraules, un gènere musical que s'ha construït i es segueix construint de forma paral·lela al país i les gents als quals retrata, defineix i fins i tot explica des de fa cosa d'un segle-. O simplement "tres acords i la veritat", tal i com va apuntar al seu dia el prolífic compositor Harlan Howard.

Una definició més o menys acadèmica i una altra de més abstracta i passional, que queden perfectament exposades i justificades al llarg dels nou capítols de "Country Music" (2019). Una minisèrie televisiva de títol tan oportú com poc original, on el realitzador Ken Burns –reconegut per les seves produccions catòdiques al voltant del jazz o la Guerra del Vietnam- planteja una aproximació cronològica a una etiqueta sonora que engloba tants o més estils que el rock, i que enllaça els medicine shows de principis del segle passat amb les mastodòntiques escenografies de Garth Brooks.

Una empresa sens dubte ambiciosa per la qual s'ha servit Burns d'un ampli catàleg de gravacions històriques i imatges d'arxiu, així com de testimonis que abracen diferents èpoques i vessants del negoci de la música country, entre els quals no hi falten gegants com Willie Nelson, Marty Stuart, Rodney Crowell, Dolly Parton, Loretta Lynn, Hank Williams Jr., Rosanne Cash, Dwight Yoakam, Emmylou Harris, Kris Kristofferson, el desaparegut Merle Haggard o el mateix Brooks. I un conjunt digne de ser visionat (i escoltat) amb temps i atenció, si bé el seu resultat es podria qualificar com a desigual en termes globals: no hi sobra absolutament res, però hi falten coses.


OPORTUNITAT DESAPROFITADA

I això que tot plegat comença amb molt bon peu. Amb un primer capítol que explica la gènesi del que en un primer moment s'anomenaria música hillbilly de la mà de pioners com Fiddlin' John Carson o Eck Robertson –també de caçatalents com Ralph Peer, que va situar disqueres com Okeh o Victor a l'avantguarda d'aquell nou gènere musical-, i culmina al moment en què Jimmie Rodgers i la Carter Family n'acabaren d'establir unes línies mestres encara vàlides a data d'avui. També són lloables les aproximacions a derivats com el bluegrass, el western swing o fins i tot el rockabilly, així com a figures tan capitals com les de Hank WilliamsBill Monroe, Patsy Cline Johnny Cash.

El problema és que, a mida que avança la cronologia i el country es va diversificant en un nombre creixent de variants i subgèneres, Burns sembla no acabar de trobar cap ruta que acabi d'abastar tot allò que aquest ha arribat a donar de si. Sorprèn, per exemple, que no es faci cap menció al Bakersfield Sound, que el country rock s'abordi pràcticament de passada –si bé hi són ben representats Gram Parsons i la Nitty Gritty Dirt Band- i, sobretot, que la sèrie no arribi més enllà de l'any 1996. Cosa que exclou tot un ventall de discursos que van del country pop de Shania Twain a allò que es va anomenar country alternatiu, i que d'alguna manera suposa una oportunitat desaprofitada d'explicar en tota la seva magnitud un gènere musical que probablement requereixi més de nou capítols.


Nota: Aquest article no s'ha escrit en base a la versió 'íntegra' de la sèrie 'Country Music' (16 hores de durada en total), sinó de la versió 'retallada' per la BBC i emesa a l'Estat espanyol a través de plataformes com la BBC (nou capítols de 52 minuts de durada en total).

dilluns, 2 de març del 2020

El gran àlbum fotogràfic (i radiofònic) de Hank Williams


Una aproximació diferent i parcialment inèdita a la figura i l'obra de Hank Williams, la que planteja la gent de BMG a "Pictures From Lifes Other Side: The Man and His Music in Rare Recordings and Photos" (2020). Un llibre carregat de fotografies –algunes d'elles mai abans publicades- que mostren a Williams, el pare de la música country tal i com se l'ha conegut des de la dècada dels 40, però també a un home turmentat pels seus propis fantasmes que acabaria abandonant aquest món des del seient del darrere del cotxe que el portava cap al seu proper concert.

I sis discos compactes amb prop de 150 peces que l'autor de "Jambalaya" i "Move It on Over" va enregistrar al llarg de l'any 1951 per al seu propi programa radiofònic, Mother's Finest. Tot plegat, documentat i supervisat per Colin Escott, reconeguda autoritat en matèria de música d'arell nord-americana i biògraf oficial del propi Williams. Un volum ideal per a qualsevol estudiós de les arrels del so Americana, però també per tothom qui encara entengui el valor documental i informatiu dels formats físics a l'hora d'escoltar (i descobrir) música –diguin el que diguin determinats mantres, el coneixement no sol trobar-se mai a l'abast d'un clic-.