Al Ras 2025 (3): Al Ras House Band

AL RAS HOUSE BAND
Al Ras Bluegrass & Old-Time Festival

Mercat Vell, Mollet del Vallès
8 de novembre de 2025

Un grup de músics que surten a l'escenari a passar-s'ho bé, i així ho transmeten a qui s'acosta a escoltar-los. Davant de tant drama impostat, quan l'excés de vanitat es confon amb la vocació de transcendir, s'agraeix el retorn a la senzillesa d'una colla d'amics fent música pel simple plaer de gaudir-la.

Tal com indica el seu nom, Al Ras House Band és la banda de la casa del festival Al Ras. Una formació que muta de forma periòdica, si no constant, preservant sempre una essència que té com a raó de ser la música dels Apalatxes i els seus derivats.

Ahir a Mollet del Vallès la van encapçalar Joe Fields i Jordi Marquillas Masó (Littlemarks), interpretant originals de tots dos que van alternar amb clàssics de Merle Haggard ("Mama Tried") i Bill Monroe (la lectura de "Sitting on Top of the World" que prèviament havien gravat els Mississippi Sheiks), i amb tradicionals de la mida de "Nine Pound Hammer".

Un 'honky tonk bar' en una masia catalana

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS

Hostal Rural Mas Blanc, Sant Martí de Centelles

10 de setembre de 2023

L'Hostal Rural Mas Blanc es troba a mig camí de Centelles i Sant Feliu de Codines, en terme municipal de Sant Martí de Centelles, a tocar d'una carretera secundària que connecta Osona amb el Moianès i aquella part del Vallès Oriental que els poders fàctics encara no han cobert de ciment. Un entorn natural i paisatgístic que ahir a la nit semblava fet a mida d'un cançoner com el de Joe Fields i els seus Folkytonks –amb format de quartet-. Country d'arrel neotradicional, executat per una de les bandes capdavanteres d'aquest estil a casa nostra. I un repertori que durant gairebé dues hores va transformar una masia catalana de tota la vida en un genuí honky tonk bar.

Van saludar al respectable al ritme de "Dallas", el clàssic d'Alan Jackson, abans d'entrar en matèria amb "Inside a Honky Tonk", tota una declaració de principis i un dels pilars del segon àlbum de l'alter ego de Josep Ponsà, el flamant "Find Your Path" (2023). Va ser la porta d'entrada a un cançoner d'autoria pròpia on es van alternar els aires crepusculars d'aquest tros de balada que és "Does a Heartbreak Last Forever" amb el batec Western Swing d'"It Ain't Just Another", el rockabilly amb ressons de Bakersfield de "Tryin' Not to Think" –com hi anava, la Telecaster d'Aleix Garriga-, el hillbilly crioll de "Misery Town" o l'embranzida country rock d'"It Happened Again".

HAVANERA COUNTRY

A mig concert, Fields es va quedar tot sol a l'escenari i va cantar tres peces inèdites en català amb l'únic suport de la seva guitarra acústica: "El cor va com va", "Gronxa'm, onada, gronxa'm" i "Amics". Va sorprendre sobretot la segona, una havanera composta durant una estada a la Costa Brava i enriquida amb unes subtils pinzellades de yodel a la tornada –no s'ha dit prou, però la tècnica vocal de Ponsà no té res a envejar a la de molts dels seus referents transatlàntics-. El maridatge de dos estils aparentment distants sobre el paper però perfectament compatibles sobre el terreny. I una línia discursiva que podria obrir la porta a nous i fascinants horitzons per al vallesà.

Els aires folk de "That's My Road" –a duet amb Garriga, a la guitarra acústica- van precedir el retorn de tota la banda al ritme de "Tonight I Find Myself". Una oportuna cita a George Strait –"Amarillo by Morning", original de Terry Stafford- va deixar pas a una robusta lectura de "Get Over Me", al honky tonk etiqueta negra d'"In the Meantime" i a una accelerada revisió de "My Loneliness". I "Poca llum, terra de fusta" va obrir la porta a dos clàssics aliens de la mida de "Boot Scootin' Boogie" (Brooks & Dunn) i "Love Bug" (George Jones). En tanda de bisos van despatxar el country rock gran reseva d'"I Don't Wanna Write Another Sad Song" –com hi anava, la pedal steel guitar de Garriga- i el simpàtic Western Swing de "Dreamin' About Texas", abans d'acomiadar-se per la porta gran amb els espirituals "Will the Circle Be Unbroken?" i "I'll Fly Away".

Joe Fields - "Find Your Path" (2023)

A dos anys d'haver publicat el seu primer disc i a un d'haver estat guardonat en un prestigiós certamen texà, el vallesà Joe Fields presenta "Find Your Path". Un segon treball que remet als clàssics del country neotradicional i que suposa un pas endavant en una trajectòria ascendent.

El primer àlbum de Joe Fields es titulava "Lost in the Fields" (2021). Un títol que jugava amb el nom artístic de Josep Ponsà, i que en anglès significa literalment "Perdut al camp". Dos anys després, el de Sant Quirze del Vallès publica un segon treball oportunament titulat "Find Your Path" (2023, Temps Record), que en anglès vol dir "Troba el teu camí". Com qui vol venir-nos a dir que hi ha una continuïtat conceptual entre una obra i l'altra, però sobretot com qui durant aquests dos anys ha encarrilat una trajectòria artística que l'ha consolidat a l'avantguarda de l'escena country de casa nostra.

Per ser justos, el cert és que Ponsà no anava gens perdut quan va debutar amb "Lost in the Fields". Al contrari, ja sumava un quilometratge considerable interpretant versions de clàssics del country en escenaris de tota mida i condició. Un bagatge que li havia permès afrontar la composició de les seves primeres cançons com si s'hi hagués dedicat tota la vida. També acostar posicions amb qui acabaria esdevenint la seva mà dreta tant a l'estudi com a l'escenari, el multiinstrumentista i productor Aleix Garriga, veterà de bandes com Diluvi o Pel Broc Gros amb qui Ponsà va donar forma a totes aquelles cançons que fins aleshores havia esbossat en la intimitat domèstica.

El resultat va ser una carta de presentació que remetia a les diferents mutacions que ha experimentat la música country al llarg de tot un segle d'història –a les seves deu pistes hi havia honky tonk, country rock, ressons de Bakersfield i fins i tot zydeco-, i que assenyalava Fields com un gran coneixedor de la matèria. A tan sols un any d'haver-se publicat, "Lost in the Fields" li va valer el guardó a la millor autoria de cançons –Texas Balladeer of the Year 2022- als Texas Sounds International Country Music Awards, lliurats l'octubre passat a la localitat texana de Marshall. Insistim, Ponsà no anava gens perdut quan el seu primer àlbum va sortir del forn ara fa prop de dos anys. Però sí que sembla haver trobat –i seguit- des d'aleshores el seu propi camí.

NEOTRADICIONALISME

El flamant "Find Your Path" és fruit i conseqüència de tot aquest camí, valgui la redundància. Un treball que ja no es debat entre les diferents manifestacions de la música country, sinó que posa l'accent en aquelles expressions més arrelades en l'adn musical del seu autor, el neotradicionalisme dels 80 i tota la seva ona expansiva de la dècada posterior –amb el seu admirat George Strait com a fil conductor, posats a acabar-ho d'afinar-. Si "Lost in the Fields" recollia les primeres impressions de qui simplement volia dir la seva en l'àmbit del country, "Find Your Path" és la confirmació de qui, al llarg de tot aquest camí, ha après a expressar-se amb veu pròpia.

També la de qui ha format una sòlida banda d'acompanyament, The Folkytonks, on a més del mateix Garriga a la guitarra elèctrica i a la pedal steel guitar hi destaca la presència de la violinista tot terreny Laura Pacios –escoltin com el seu fiddle defineix gairebé tot sol aquest exercici de hillbilly decadentista amb accent de l'est d'Europa que és "Misery Town"-. Una formació que per aquest segon treball s'ha ampliat a l'estudi amb convidats d'excepció com el pianista Lluís Coloma, ambaixador per excel·lència del boogie-woogie a casa nostra –escoltin com eleva la injecció elèctrica d'"It Happened Again" fins a deixar-la a punt de servir-se amb safata de plata als més selectes bars d'ambient honky tonk-.

L'àlbum comença amb la peça titular. Una genuïna cançó country de les de tota la vida, com aquelles que diverses generacions solíem descobrir fins no fa gaire en espais com l'enyorat Toma Uno, però gravada en aquesta banda de l'Atlàntic i pràcticament al costat de casa –un detall que no és menor, al contrari-. És el punt de partida d'una obra que sap trobar l'equilibri entre la simpàtica mètrica honky tonk de "My Heart Still Beats in Houston" i els traços a contrallum d'aquesta senyora balada que és "Tonight I Find Myself" –tant l'una com l'altra ja portaven una bona temporada intal·lades als repertoris dels directes de Joe Fields-, despenjant-se oportunament amb els desenfadats aires Western Swing de "Dreamin' About Texas".

LLETRISTA

Arribat aquest punt, és just assenyalar les qualitats com a lletrista d'un Ponsà que ha vingut a celebrar tota aquella música que l'ha alimentat al llarg de la seva trajectòria vital, però també a explicar-la i a divulgar-la. Val la pena parar atenció, per exemple, a la segona pista del disc. Un "Inside a Honky Tonk" que sona exactament a tot allò que porta implícit el seu títol. "And when someone calls for Jackson / For some Haggard and some Jones / All the toughest troubles wash away / Inside a honky tonk", declara amb la determinació de qui no pronuncia el nom dels seus referents en va. "In each and every bourbon / There's a burden to get by", sentencia amb la fermesa de qualsevol dels noms citats als versos anteriors.

"The road I'm on right now / Is the same road I was before / Full of curves, full of dreams / Nothing less, nothing more", reflexiona a la final "That's My Road", majestuosa balada que podria resumir no tan sols l'esperit del disc, sinó el trajecte que va portar Josep Ponsà a esdevenir Joe Fields i a abanderar tot allò que fins aleshores tan sols s'havia atrevit a somiar. "Find your path in the rhythm of the life you believe in / It's right next to you", proclama a la cançó que titula aquest segon disc. Més que una declaració de principis, tota una actitud vital explicada en tan sols dos versos dignes de ser tatuats. No tothom sap fer-les, aquestes coses.


Més informació:

Joe Fields  /  Pàgina web
Temps Record  /  Pàgina web

Joe Fields somia amb Texas

Joe Fields en una captura del videoclip de "Dreamin' About Texas".

Quan Joe Fields va actuar el passat mes d'octubre a la gala dels Texas Sounds International Country Music Awards a la localitat texana de Marshall, va aprofitar per presentar algunes de les composicions que formaran part del seu segon àlbum amb els Folkytonks. Doncs bé, ara que el disc ja és a punt de sortir del forn –el podrem escoltar el mes vinent-, l'alter ego de Josep Ponsà n'avança amb forma de videoclip una peça que ja va marcar diferències aquella nit. Aquest entranyable exercici de western swing que és "Dreamin' About Texas", un homenatge al Lone Star State augmentat amb un tractament visual que recorda als grans clàssics del western televisiu i cinematogràfic. Poden visionar-lo a Youtube.

Joe Fields i Arcada Koncerts, a Vallesos

Ja és als quioscos l'edició d'hivern-primavera de Vallesos. Tinc el gust de contribuir-hi amb una entrevista a Josep Ponsà i Aleix Garriga de Joe Fields & The Folkytonks, un grup de country genuïnament vallesà que tot just acaba de fer les Amèriques. També amb un repàs als 25 anys d'història d'Arcada Koncerts i el festival Fusiònica, incombustible binomi sense el qual no s'entendria la cultura underground al Vallès i molt més enllà.

El somni de tocar a Texas

JOE FIELDS amb ALEIX GARRIGA
Texas Sounds International Country Music Awards

Memorial City Hall Performance Center, Marshall (Texas)
14 d'octubre de 2022

Aquesta matinada he seguit en directe a través de Youtube l'actuació de Joe Fields als Texas Sounds International Country Music Awards, que es celebren aquest cap de setmana al Memorial City Hall Performance Center de la localitat texana de Marshall. L'alter ego de Josep Ponsà ha actuat amb el suport d'Aleix Garriga, guitarra elèctrica i steel guitar als seus habituals Folkytonks –també productor del seu disc de debut, "Lost in the Fields" (2021, Temps Record)-, i dels membres de la house band del mateix certamen.

Ha estat una actuació breu però intensa, on Fields ha avançat peces del seu proper àlbum –tota una sorpresa, el western swing etiqueta negra de "Dreamin' About Texas"- i ha versionat a clàssics com Gene Autry o George Jones. S'han trobat a faltar la resta de components dels Folkytonks, però cal destacar la compenetració de Ponsà i Garriga amb la banda de la casa –que amb prou feines s'havia pogut mirar les cançons-. També l'ofici de dos músics vallesans que han fet realitat el seu somni de tocar a Texas. Guanyaran o no guanyaran, però el més important ja ho han fet. I allò que acaben de viure no els ho pot prendre ningú.

Joe Fields als Texas Sounds International Country Music Awards

Joe Fields - Foto Xavier Calvet.

Aquest cap de setmana es celebrarà a la localitat texana de Marshall la gala dels Texas Sounds International Country Music Awards, un certamen que vol reconèixer els nous talents de la música country sorgits tant a dins com a fora dels Estats Units. Entre els nominats d'aquesta edició hi ha Joe Fields, pseudònim del vallesà Josep Ponsà, que fa tot just un any va debutar amb "Lost in the Fields" (2021, Temps Record), un primer àlbum que li ha valgut crítiques més que entusiastes en ambdós costats de l'Atlàntic –també la nominació als premis que ens ocupen-. Des d'aleshores ha consolidat el seu discurs en escenaris d'arreu de Catalunya al capdavant dels Folkytonks, una banda d'acompanyament on destaquen noms com els d'Aleix Garriga (guitarra elèctrica, pedal steel) o Laura Pacios (violí, mandolina).

Vaig conèixer Josep Ponsà com a aficionat a la música country i bon coneixedor de la mateixa, i durant els darrers anys he tingut el gust de seguir de prop la seva sorprenent evolució com a autor i intèrpret d'unes cançons que fan honor a tota una tradició alhora que parlen amb veu pròpia. També porto anys seguint la trajectòria d'Aleix Garriga, amb qui Ponsà ha viatjat als Estats Units, a qui vaig descobrir durant la dècada dels 90 com a guitarrista dels enyorats Diluvi i a qui he pogut escoltar també al capdavant de projectes com Pel Broc Gros. Francament, no sé què passarà a Texas. No tinc ni idea de si guanyaran o no, però arribat aquest punt crec que el més important ja ho han assolit. Crec que el simple fet d'arribar fins a on han arribat amb un primer àlbum on han dipositat el millor de tots dos –Ponsà és l'autor de les cançons, Garriga el productor del disc-, ja és tot un premi.

El primer cop que vaig veure Joe Fields en directe va ser l'agost de 2018 a l'enyorat Barba Rossa de Granollers. El seu projecte es trobava aleshores en una fase encara embrionària però ja apuntava molt més que bones maneres. Versionava tòtems com George Jones, Willie Nelson o George Strait –un dels seus grans referents-, i ho feia amb tanta passió com solvència. Des d'aquella nit ha crescut en tots els sentits i ha consolidat un repertori propi que apunta a múltiples coordenades del cànon de la música country, a més d'haver-se envoltat d'una banda que val el seu pes en or. A hores d'ara ja prepara un segon disc del qual ha començat a avançar material en directe. I amb aquestes acaba de debutar als escenari nord-americans, on els darrers dies ha fet una breu gira prèvia a la seva actuació als Texas Sounds International Country Music Awards. Que sigui el que hagi de ser. Però, passi el que passi, tinguem en compte que Fields és un dels nostres i que ha arribat lluny.

Country sense eufemismes

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS
Casal de Cultura, Vallromanes

19 de març de 2022

Durant les últimes dècades hi ha hagut qui ha insistit en anomenar-ho Americana. Joe Fields opta per seguir-ho anomenant simplement country. Les coses dites pel seu nom, sense eufemismes ni necessitat de buscar tres peus al gat. Les seves cançons no es toquen amb ukelele sinó amb pedal steel, fiddle, piano, Telecaster i, ocasionalment, mandolina –també amb guitarra acústica, baix i bateria, és clar-. I per les seves lletres hi transiten perdedors, vividors, cors trencats, rodamons i altres criatures de la nit que solen trobar refugi en bars de carretera on la música fa companyia, el whiskey ofega les penes i la cervesa raja ben fresca –en una d'aquestes lletres fins i tot cita el nom de George Jones com qui no vol la cosa: s'ha de ser refotudament gran-.

La nit passada va actuar al Casal de Cultura de Vallromanes –concert emmarcat originalment en la festa major d'hivern del municipi vallesà, postposat al seu dia a causa de la pandèmia- al capdavant dels seus Folkytonks. Una banda formada per veterans de trajectòria tan contrastada com Aleix Garriga (pedal steel) però també per joves valors com Laura Pacios, que a més de tocar el fiddle i la mandolina es va marcar unes segones veus que evocaven per moments les harmonies vocals de tota una Emmylou Harris. I un repertori centrat en el notable "Lost in the Fields" (2021), àlbum de debut de l'alter ego de Josep Ponsà, amanit amb cites a clàssics del gènere i amb un parell de composicions noves que eleven les expectatives de cara a un segon treball que ja és al forn –"My Heart Still Beats in Houston" i "Inside a Honky Tonk"-.

Ponsà és un bon coneixedor de la música country. Per això al seu cançoner hi alternen registres que van del honky tonk al country rock i del western swing al neotradicionalisme sense que la cosa soni gens forçada. I per això quan es posa a fer versions tant pot citar a Charley Pride, Keith Whitley i George Strait –"Kiss an Angel Good Morning", "I'm No Stranger to the Rain" i "The Fireman"-, com a Roy Acuff i la Carter Family –un apoteòsic medley final amb els estàndards "Wabash Cannonball", "Will the Circle Be Unbroken" i "I'll Fly Away"-. Que el repertori propi aguanti perfectament el tipus al costat d'aquests referents té mèrit. Però és que títols com "In the Meantime", "Ni un sol record", "I Don't Wanna Write Another Sad Song", "Get Over Me" o la balada crepuscular "Does a Heartbreak Last Forever" bé valen el seu pes en or, paraula.

Primer vídeo de Joe Fields & The Folkytonks

Una captura del vídeo d'"In the Meantime", amb Fields al centre.

Músics que s'ho passsen bé fent música. El lament de qui remulla les penes a cop de whiskey, cantat al ritme del més genuí honky tonk. Joe Fields acaba d'estrenar el seu primer vídeo al capdavant de The Folkytonks, la banda d'acompanyament que ha format per presentar en directe aquest magnífic àlbum de debut que va esdevenir ara fa un mes "Lost in the Fields" (2021, Temps Record). La peça escollida ha estat la que obre el disc, "In the Meantime", i al costat de l'alter ego del vallesà Josep Ponsà hi figuren alguns dels músics que ja el van acompanyar a l'estudi, com ara el veterà productor i steel guitarist Aleix Garriga (Diluvi, Pel Broc Gros) o la jove i prometedora violinista Laura Pacios. No cal dir que tot plegat sona a glòria, i que tan bon punt comença a rodar la banda un no desitjaria res més que estar en aquella mateixa sala, passant-s'ho tan bé com aquells músics i efectivament degustant un bon whiskey mentre la música fa tota la resta. Disponible a Youtube.

Joe Fields: Sempre humil, sempre honest

Tres acords i tota la veritat - Foto Eva Priego.

Acaba de veure la llum "Lost in the Fields", l'esperat disc de debut de Joe Fields, flamant revelació de la més genuïna country music facturada a casa nostra. Posin-se les botes, vagin preparant aquell whiskey que guardaven vostès per a ocasions especials i deixin-se portar per les històries d'abast universal d'aquest vallesà que apunta cap a grans horitzons.

Caldria fixar-se més sovint en l'escena country del Vallès Occidental. No tan sols perquè sigui una de les més genuïnes i arrelades del país, sinó sobretot per la quantitat de propostes interessants que en segueixen emergint de forma més o menys periòdica. Si fa uns mesos ens referíem als ja imprescindibles Allwoods, una banda de Terrassa que bé podria fer carrera de llarg recorregut al circuit honky tonk de l'altre costat de l'Atlàntic, avui toca parlar d'un altre vallesà capaç d'invocar amb tres acords i unes cordes vocals privilegiades totes aquelles carreteres infinites que van de Kentucky a l'Estat de l'Estrella Solitària i més enllà.

El cert és que Joe Fields no és cap nouvingut a l'escena country catalana. Ja feia anys que es dedicava a recórrer els escenaris amb un repertori majoritàriament de versions on no solien faltar cites a clàssics com George Jones, George Strait o Alan Jackson. Referents que ara ressonen, i de quina manera, en un cançoner propi que per fi podem degustar des d'aquest mateix mes d'octubre amb forma de disc. Un "Lost in the Fields" (2021, Temps Record) que fa olor de fusta i destil·la essències del millor whiskey de Tennessee des del minut zero. Country d'arrel neotradicional i vocació tan atemporal com les deu històries que s'hi expliquen.

Joe Fields és l'alter ego de Josep Ponsà, de Sant Quirze del Vallès, que a l'hora de donar forma a aquest primer àlbum ha comptat amb el suport d'un il·lustre veterà de l'escena vallesana –en aquest cas, del Vallès Oriental- com és Aleix Garriga (Diluvi, Pel Broc Gros), que s'ha fet càrrec de les tasques de producció i d'una brillant pedal steel guitar que dialoga constantment amb la veu del propi Ponsà. Cal destacar també la participació de músics de suport tan oportuns com el teclista Xavi Balaguer o el contrabaixista Dimas Corbera (Diluvi, Bridges Trio).

El disc comença a ritme de honky tonk amb "In the Meantime", el lament de qui remulla les penes amb licor d'alta graduació, cantat al més pur estil d'un Hank Williams. "Get Over Me" prem l'accelerador amb uns arranjaments zydeco on Fields presumeix de coneixement de causa però sobretot d'una sana i envejable obertura de mires. "Does a Heartbreak Last Forever" és una d'aquelles balades que acompanyen en els bons i els mals moments. "It Ain't Just Another" apunta al Western Swing entès a la manera d'uns Asleep at the Wheel, i "Tryin' Not to Think" posa bona cara al mal temps sobre un patró rítmic que remet a l'etapa Sun de Johnny Cash.

Menció a part mereix el single "I Don't Wanna Write Another Sad Song", un assolellat lament de cor trencat a cop de twang i pedal steel, on ressonen les inabastables rutes secundàries de la més profunda geografia nord-americana però també els vents càlids del country rock californià de finals dels 60 i principis dels 70. També mengen a part "Ni un sol record" i "Poca llum, terra de fusta", on Ponsà supera amb bona nota el repte sempre complicat d'interpretar en la seva llengua materna un gènere musical tan genuïnament nord-americà com és el country.

"La música country és sentiment. És senzillesa, la de la persona a qui no li calen grans giragonses per a transmetre un estat d'ànim. D'aquella a qui no li importa ser humil, però no es perdonaria no ser honesta. Poc soroll. Pocs instruments. En Harlan Howard ho va encertar: Tres acords i tota la veritat", escriu el mateix Fields en un text introductori que és molt més que una declaració d'intencions i de principis. "Afortunada la persona que duu la música country ben endins. No estarà mai sola", conclou. I això és exactament el que transmet un disc com "Lost in the Fields". Que per molt adverses que siguin les circumstàncies allà fora, a qui es deixi seduir per qualsevol de les seves cançons no li faltarà mai la bona companyia.


Més informació:

Joe Fields  /  Pàgina web
Temps Record  /  Pàgina web