Billy Gibbons tocant el riff de "La Grange"

ZZ TOP

Poble Espanyol, Barcelona

19 de juliol de 2026

Hi va haver un temps en què solia refugiar-me a dins d'una sala de cinema cada cop que hi havia un partit de futbol de la mida d'un Barça-Madrid, una final de la Champions o una final d'un Mundial. Avui he triat un concert de ZZ Top, que han actuat amb format de mínims però han complert l'expedient al Poble Espanyol en el marc del BARTS Festival.

D'entrada, ha sobtat l'absència de Frank Beard –tot i els problemes de salut que arrossega des de fa temps, s'havia anunciat la seva participació en la gira europea en curs–. Un factor que ha deixat a Billy Gibbons com a únic component de la formació clàssica present a l'escenari, i que per moments ha donat la sensació d'estar assistint al concert d'una banda de tribut.

En tot cas, un no té cada dia el gust de veure de prop a Gibbons en persona tocant el riff de "La Grange", o marcant-se aquells solos de guitarra que encara marquen diferències. Tampoc d'escoltar un repertori en què els encerts es compten a grapats i responen a títols com "Jesus Just Left Chicago", "Gimme All Your Lovin'", "Pearl Necklace" o "I'm Bad, I'm Nationwide".

L'anècdota de la vetllada l'han posat tota una sèrie d'assistents (no eren ni molt menys la majoria, però tampoc eren casos aïllats) que, havent pagat un dineral per accedir al concert, han preferit seguir el partit de futbol de torn amb els seus telèfons mòbils mentre tenien a ZZ Top tocant davant dels seus nassos. No sé si és un efecte col·lateral del famós FOMO, però fins aquí podíem arribar.

Sam Moore (1935-2025)

Soc d'una de les generacions que van descobrir el "Soul Man" de Sam & Dave de la mà dels Blues Brothers. Després vaig arribar fins a la font original i ja no hi va haver marxa enrere possible (que ningú em malinterpreti, adoro els Blues Brothers). El mateix em va passar amb "I Thank You", peça que vaig escoltar abans en la notable versió de ZZ Top que no pas en el canònic original del duet de Florida, nom essencial de la música soul i dels catàlegs d'Stax i Atlantic, responsable també d'altres himnes incontestables com "Hold On, I'm Coming".

Ha mort Sam Moore, meitat del combo, a l'edat de 89 anys i després d'una llarga trajectòria també en solitari. Sigui on sigui, tant de bo torni a estar cantant amb Dave Prater, mort el 1988 i amb qui no va acabar massa bé al seu moment. El 2022, Bruce Springsteen va convidar Moore a participar en aquell disc de versions de soul que va esdevenir "Only the Strong Survive".

És de domini públic que el Boss i el Soul Man representen extrems oposats en termes polítics, i això no és anecdòtic en aquests temps que corren. Malgrat tot, eren capaços de fer música junts i mai van deixar de respectar-se l'un a l'altre. No sabem si es va parlar de política durant aquelles sessions, però sí que sabem que la gent de la talla d'Springsteen i Moore sol tenir prou saber estar i prou obertura de mires per contemplar-se l'un a l'altre de tu a tu. I que, diguin el que diguin, la música segueix servint per estrènyer llaços.

Allwoods tornen a fer diana a la festa de Xafa'l

ALLWOODS

Festa Major de Cardedeu

Pista coberta Pompeu Fabra

12 d'agost de 2023

Ja fa més de dues dècades que l'associació Xafa'l programa una ballada de country durant la festa major de Cardedeu –a més de fer programació regular al llarg de l'any-. És una de les entitats més veteranes del seu àmbit tant a les comarques vallesanes com al conjunt de Catalunya, i a més sol tenir el detall –que no tothom té- d'amenitzar les seves sessions amb música en directe. Que els seus integrants tinguin bon gust –i bon ull- a l'hora de seleccionar els grups i solistes que passen pel seu escenari, fa que fins i tot aquells que solem tenir al·lèrgia a certes dinàmiques pròpies de les festes majors, ens acabem acostant cada any a la pista coberta del parc Pompeu Fabra i en marxem amb un somriure d'orella a orella.

La nit passada va ser el torn dels també vallesans Allwoods. Era la seva tercera actuació en una festa de Xafa'l –l'últim cop havia estat ara fa dos anys- i, malgrat venir amb formació reduïda –Genís Sobrado (veu i guitarra), Pepo Figueras (guitarra), Roc Alemany (fiddle) i Marc Corominas (bateria); van faltar el baix de Dave Zeiler i el piano de Jan Escudé-, van tornar a fer diana amb un repertori que s'emmiralla en els grans tòtems del country de la dècada dels 90 i del que portem de segle XXI. Cançons que conjuguen la tradició amb una vocació certament massiva, però sense inventar-se la sopa d'all ni caure en el tot s'hi val. Parlem de títols tan rodons com "Road Trip", "No True Love", "Gold Rush", "Talk to You" o aquest himne en potència que és "Flying High" –tots ells del segon àlbum del grup, "Stories of a Lonely Tree" (2020)-.

Al capítol de versions es van despenjar amb simpàtiques lectures en clau neotradicional de dos èxits radiofònics de la mida de "Summer of '69" (Bryan Adams) i "Footloose" (Kenny Loggins). En tanda de bisos van fer passar el "Legs" de ZZ Top per un refrescant filtre bluegrass, i es van acomiadar amb un robust medley que va citar a Creedence Clearwater Revival –"Proud Mary", a la manera d'Ike & Tina Turner-, Elvis Presley –"Burning Love", originalment gravada per Arthur Alexander-, J.J. Cale –"Call Me the Breeze"- i Bobby Troup –l'estàndard "(Get Your Kicks on) Route 66"-. A la pista, barrets i botes de cowboy dibuixant coreografies de line dance amb la precisió d'un rellotge suís. A l'escenari, una banda en plenitud de facultats. No es pot demanar més.

50 anys de "Tres Hombres"

La veu etílica de Billy Gibbons cantant les bondats d'una casa de barrets de Texas –el llegendari Chicken Ranch-. Un patró rítmic que beu directament del "Boogie Chillen" de John Lee Hooker, i que va creixent a mida que la bateria de Frank Beard i el baix de Dusty Hill agafen força i embranzida. Parlem de "La Grange", és clar. Amb tota probabilitat la peça més reconeguda de tot el cançoner de ZZ Top, pedra angular del boogie rock i atemporal himne de carretera amb totes les lletres. Una cançó que a hores d'ara no passaria els filtres de la correcció política, però que les darreres cinc dècades han confirmat i refermat com un clàssic de clàssics.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Tres Hombres" (1973), el tercer àlbum del trio texà i el plàstic que va acabar d'encarrilar la seva carrera després del salt endavant que havia suposat "Rio Grande Mud" (1972). El disc de l'eterna "La Grange", sens dubte, però també d'altres reclams de pes dins del repertori dels barbuts. Del blues greixós de "Waitin' for the Bus" i "Jesus Just Left Chicago" –encadenades al principi de la primera cara del vinil- al robust hard rock de "Beer Drinkers & Hell Raisers" i "Master of Sparks" –dues peces que han animat infinites nits i matinades en incomptables bars de motoristes d'arreu del planeta-, passant pel dinàmic southern rock de "Move Me on Down the Line". Obra essencial en qualsevol discoteca.

50 anys de "Rio Grande Mud"

Es commemoren avui 50 anys del primer gran clàssic de ZZ Top. Aquell "Rio Grande Mud" que prenia el testimoni del ja notable "First Album" (1971), refermava l'aposta pel dinàmic boogie rock que esdevindria marca de la casa, i elevava el nom de la banda texana a la primeríssima divisió. Una desena de peces que Billy Gibbons, Frank Beard i Dusty Hill havien compost durant un any llarg a la carretera, temps durant el qual havien consolidat les dinàmiques de grup i solidificat el seu discurs. Publicat el 4 d'abril de 1972, "Rio Grande Mud" és l'àlbum de "Francine", "Just Got Paid", "Bar-B-Q", "Whiskey'n Mama" i "Down Brownie", perles del blues rock més genuïnament texà que des d'aleshores han figurat entre els grans reclams dels seus directes. Seguien quedant lluny les barbes i el regnat del trio a la MTV, però acabava d'arribar una de les bandes més grans de tots els temps.

Billy Gibbons - "Hardware" (2021)

Ara fa una setmana, la sobtada mort de Dusty Hill em va sorprendre quan tot just començava a familiaritzar-me amb el tercer àlbum en solitari de Billy Gibbons, un "Hardware" que va veure la llum el passat mes de juny i que bé podria ser l'obra més rodona que el seu autor hagi lliurat al marge de ZZ Top. Tot un exercici de blues rock greixós, amb gust d'asfalt, barbacoa i alcohol de graduació, que bé podria haver signat la banda mare i que em referma en la idea que la carrera solista de Gibbons presenta a hores d'ara expectatives més sòlides que uns ZZ Top sense Hill.

Aparcats els experiments afrollatins de "Perfectamundo" (2015), el texà parteix del blues elèctric amb què va segellar "The Big Bad Blues" (2018) i es treu de la màniga tot un seguit de títols amb fusta de clàssics i vocació de directe. Aquí tenim, per exemple, un "I Was a Highway" que sona a himne de bar i carretera. També els deliciosos aires fronterers d'un "West Coast Junkie" que faria les delícies de Brian Setzer, i la petjada boogie d'"Stackin' Bones", amb participació de les components de Larkin Poe. O la simpàtica lectura de "(Hey Baby) Que paso" de Texas Tornados. La resta, és clar, tampoc té desperdici.

ZZ Top sense Dusty Hill

ZZ Top: Dusty Hill, Billy Gibbons i Frank Beard.

Si els darrers anys han estat especialment nefastos quant a baixes dins de l'univers melòman, aquesta setmana que encara no hem acabat de tancar ha resultat especialment colpidora. Només cal mirar el llistat d'entrades publicades en aquest blog des del passat dilluns 26 i observar que tot plegat sembla una secció de necrològiques. Dels traspassos que s'han produït aquests dies, un dels que més m'han impactat –per inesperat, però també perquè afecta un grup que sempre m'ha agradat seguir de prop-, ha estat el de Dusty Hill de ZZ Top.

"Se n'ha anat un dels més grans, i amb ell una de les bandes més irrepetibles de la passada meitat de segle", vaig escriure jo mateix a la necrològica en qüestió. Però es veu que no, que la banda seguirà en actiu. Acabo de llegir que ahir mateix ZZ Top van oferir el seu primer concert post-Dusty Hill. Al seu lloc hi havia Elwood Francis, un dels tècnics de guitarres del grup, que ja havia substituït el baixista pocs dies abans de la seva mort, quan aquest no havia pogut tocar per problemes de salut.

Sembla que el mateix Hill havia beneït la continuïtat de la banda sense ell, al menys així ho ha explicat el mateix Billy Gibbons. I òbviament no seré jo qui qüestioni els moviments de qui s'ha guanyat a pols el dret de fer el que li doni la gana, però se'm fa molt estrany concebre uns ZZ Top sense una de les seves tres potes essencials. Parlem d'una formació que no és l'original del grup però que s'havia mantingut intacta durant cinc dècades ben bones. Si això no la converteix en la més longeva de la història del rock, poc li deu faltar. Costarà, molt, fer-se a la idea d'uns ZZ Top sense Dusty Hill.

Dusty Hill (1949-2021)

DUSTY HILL
(1949-2021)

Ha mort Dusty Hill, baixista de ZZ Top i com a tal una de les tres potes del més genuí power trio de boogie rock amb accent texà. Una banda que durant la dècada dels 70 va reciclar en el millor sentit tota una sèrie de referents més o menys canònics per donar peu a un estil únic i intransferible que acabaria fent escola, i que ja durant els 80 va esdevenir massiva a tots els efectes i nivells –des d'aleshores mai havia deixat d'estar en bona forma-. Blues de garrafa i barbacoa amb injecció elèctrica, rock d'asfalt i bar de carretera, un sentit de l'humor marca de la casa que no entenia conceptes com la correcció política, i les llegendàries barbes de Hill i Billy Gibbons.

I aquell senyor repertori, és clar. "La Grange", "Francine", "Whiskey'N Mama", "Mexican Blackbird", "Gimme All Your Lovin'", "She Loves My Automobile", "Jesus Just Left Chicago", "Cheap Sunglasses", "Legs", "She's Just Killing Me" i tants altres títols essencials. O qualsevol de les peces que formen el seu darrer treball d'estudi, "La Futura" (2012), fruit de la unió dels texans amb Rick Rubin i mostra de tot allò que encara podien oferir en ple segle XXI, que era moltíssim. Vaig tenir el privilegi de veure'ls en directe l'any anterior al Poble Espanyol de Barcelona en una vetllada que encara tinc molt present. Se n'ha anat un dels més grans, i amb ell una de les bandes més irrepetibles de la passada meitat de segle.

50 anys del "First Album" de ZZ Top

Pocs debuts discogràfics deuen haver-se presentat amb títols tan encertats com el del primer àlbum de ZZ Top. I pocs títols de discos deuen haver adquirit, amb el pas del temps i a mida que progressava la trajectòria dels seus autors, el significat i la càrrega simbòlica de "ZZ Top's First Album" (1970). El propi Billy Gibbons va arribar a dir una vegada que tot plegat era una declaració d'intencions per part de la pròpia banda, la de treure molts discos més, però òbviament ni els seus propis components podien esperar-se aleshores una carrera de tan llarga durada i tan referencial com la que han acabat desenvolupant els texans.

"ZZ Top's First Album" va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys, quan el grup tot just portava mig any recorrent el circuit de clubs de Houston –Gibbons (veu i guitarra) havia destacat prèviament al capdavant dels psicodèlics Moving Sidewalks, Dusty Hill (baix i veu) i Frank Beard (bateria) venien del combo American Blues i havien substituït la base rítmica original del trio a pocs mesos de la seva formació-. Quedaven lluny encara les barbes quilomètriques, els himnes de carretera i els hits transatlàntics, però peces com "Brown Sugar" o "(Somebody Else Been) Shaking Your Tree" ja posaven sobre la taula aquell blues amb accent fronterer, banyat amb el peculiar sentit de l'humor marca de la casa. L'inici de tot allò que havia de venir.

Que vinguin Primus!

Primus.

Coses que un acaba trobant-se en aquesta realitat (no tan) alternativva que d'alguna manera han esdevingut les xarxes socials. L'altre dia em vaig topar amb una pàgina impulsada per uns incondicionals de Primus que volen aconseguir que la banda toqui a Barcelona. "Pressionem els promotors catalans per aconseguir que ens portin Primus a Barna", diuen ells mateixos a la presentació de Volem un concert de Primus a Barcelona, que és com es diu la pàgina en qüestió.

No cal dir que van tenir tot el meu suport des del minut zero però, no ens enganyem, a aquestes alçades sembla poc probable que la banda de Les Claypool es deixi caure per aquestes latituds, com també ho és que ho facin formacions inèdites als nostres escenaris com ara Fleetwood Mac, per citar una de les propostes que feia un bon amic al seu propi mur de Facebook, parlant d'artistes que mai s'han acostat a casa nostra i que li agradaria veure en directe.

Més enllà de l'angúnia que em podria arribar a provocar el fet de veure els Mac sense Lindsey Buckingham -sí, per molt Mike Campbell amb què hagin tapat la ferida-, la meva petició en aquest sentit és una mica menys ambiciosa però a la vegada, crec, més raonable. Simplement m'agradaria poder veure fora del circuit de festivals tota una sèrie d'artistes que durant les últimes setmanes han protagonitzat sonades actuacions, precisament, en el marc de grans esdeveniments d'aquesta mena.

Penso per exemple en ZZ Top, caps de cartell del Rock Fest dut a terme fa un parell de setmanes a Santa Coloma de Gramenet, o en uns Stray Cats que van celebrar el seu 40è aniversari amb un concert exclusiu a l'Azkena. De veure aquests últims en una sala i en les condicions idònies encara en tinc alguna esperança: amb disc nou sota el braç és probable que allarguin la gira més enllà de la temporada de festivals i que es deixin caure tard o d'hora per Barcelona, on sempre han gaudit d'una bona acollida.

No sóc tan optimista, en canvi, en el cas d'uns ZZ Top que sempre han estat cars de veure per aquestes latituds. Ni amb tants altres artistes que durant les darreres setmanes han format part d'aquesta acumulació de noms que han esdevingut els cartells dels macrofestivals. I consti que no tinc res en contra d'aquests esdeveniments, que al capdavall tan sols aprofiten el seu nínxol de mercat i als quals jo també assisteixo amb certa regularitat. Simplement penso en tot allò que guanyaríem tots plegats si fomentéssim un circuit de música en directe com els que tenen molts països del nostre entorn.

Billy Gibbons - "The Big Bad Blues" (2018)

Si el seu primer disc en solitari, "Perfectamundo" (2015), va servir a Billy Gibbons per a explorar territoris sonors aliens al cànon de la seva banda de tota la vida com ara la música cubana, la seva continuació s'acosta molt més als paràmetres habituals dels incombustibles ZZ Top. Blues ben engreixat i boogie carregat d'electricitat. "The Big Bad Blues" (2018), signat com a Billy F Gibbons, alterna originals amb estàndards com "Bring It to Jerome" (Bo Diddley) o la tradicional "Rollin' and Tumblin'". Ideal per sortir a la carretera o amenitzar com cal una bona nit de gresca.