Sweet Charles Sherrell (1943-2023)

SWEET CHARLES SHERRELL
(1943-2023)

Diu la llegenda que Sweet Charles Sherrell va rebre les seves primeres lliçons de guitarra de la mà de Curtis Mayfield a canvi de rentar-li el cotxe. I que això va passar quan ja s'havia començat a buscar la vida tocant la bateria als clubs de Nashville –d'on era originari- amb uns joves Jimi Hendrix i Billy Cox. Més tard va aprendre pel seu compte a tocar el baix, l'instrument que esdevindria el seu ofici i amb el qual gairebé es va inventar el funk.

Primer va entrar a la banda d'acompanyament d'Aretha Franklin, i posteriorment als J.B.'s de James Brown, amb qui va gravar àlbums com "Say It Loud – I'm Black and I'm Proud" (1969), "It's a Mother" (1969) o "Ain't It Funky" (1970). Obres que expliquen la transició del soul amb accent del Sud de la dècada dels 60 cap al funk més greixós dels anys posteriors, i que certifiquen el seu autor com un dels grans catalitzadors d'aquesta mutació.

Que Sherrell hi toqués el baix –és a dir, fos part essencial de la base rítmica- ve a dir que va jugar un paper més que decisiu en l'evolució de la música d'arrel afroamericana en un moment clau –se'l considera pioner de diverses tècniques de baix pròpies del funk-. Va deixar la banda de Brown durant la dècada dels 80, i va treballar amb altres gegants com Al Green. També va gravar i actuar com a solista. Ha traspassat a l'edat de 80 anys.

50 anys de "The Cry of Love"

La inabastable discografia pòstuma de Jimi Hendrix sol citar-se com el gran paradigma de tot allò que pot arribar a donar de si el llegat d'una estrella del rock després de la seva mort. Des del traspàs del genial guitarrista el 18 de setembre de 1970 s'han pogut comptar per desenes els llançaments oficials que rescaten gravacions en directe, rareses diverses i preses inèdites d'estudi, part de les quals s'havien de destinar suposadament a l'àlbum en què hauria estat treballant el de Seattle durant els seus últims mesos de vida.

Una obra de la qual s'han publicat diverses versions amb diferents títols, cada una anul·lant l'anterior en termes de quin hauria estat l'obra projectada per Hendrix. I si bé sembla haver-hi un consens a l'hora d'assenyalar "First Rays of the New Rising Sun" (1997) com el successor definitiu d'"Electric Ladyland" (1968), el primer d'aquests àlbums va veure la llum a tan sols mig any de la mort del seu autor sota el títol de "The Cry of Love" (1971) i amb talls com "Freedom", "Ezy Rider" o "Angel". Gravat amb Billy Cox i Mitch Mitchell a la base rítmica, produït per Eddie Kramer, es commemoren avui 50 anys del plàstic que va inaugurar la discografia pòstuma de Hendrix.

50 anys de "Band of Gypsys"

Es commemoren avui cinc dècades de la sortida de l'últim àlbum que Jimi Hendrix va arribar a veure publicat en vida –un apunt gens menor, tenint en compte que el guitarrista de Seattle acumula una de les discografies pòstumes més inabastables i paradigmàtiques de la història de la música pop-, que a la vegada era el primer que facturava sense el suport de The Experience. Un disc en directe, enregistrat durant un període de transició que quedaria interromput el 18 de setembre d'aquell mateix 1970 davant la sobtada mort del geni de les sis cordes.

"Band of Gypsys" era el títol del plàstic en qüestió, també el nom de la banda que Hendrix havia format juntament amb el baixista Billy Cox –qui ja l'havia acompanyat durant la seva històrica actuació al festival de Woodstock- i el bateria Buddy Miles. Músics de llarg recorregut i arrelats en les formes més mutants del blues, el jazz i el soul, amb els quals va traçar el guitarrista un nou arc discursiu que, sense renunciar a la musculatura rocallosa i l'aparell elèctric marques de la casa, es deixava seduir per llenguatges com el funk o fins i tot la vessant més jazzística de la música progressiva –la inicial "Who Knows"-.

Compost de material totalment inèdit –cosa poc habitual en els discos en directe-, l'àlbum recollia part de la sèrie de quatre concerts que el trio havia ofert al Fillmore East de Nova York entre les nits del 31 de desembre de 1969 i l'1 de gener de 1970. Totes les pistes publicades al seu dia corresponen a les dues actuacions realitzades durant el dia de Cap d'Any, si bé la resta de gravacions han anat veient la llum en posteriors campanyes. La totalitat dels quatre concerts, editada de forma cronològica, es va publicar per primer cop la passada tardor amb format de luxe i sota el títol de "Songs for Groovy Children: The Fillmore East Concerts" (2020).