La inabastable discografia pòstuma de Jimi Hendrix sol citar-se com el gran paradigma de tot allò que pot arribar a donar de si el llegat d'una estrella del rock després de la seva mort. Des del traspàs del genial guitarrista el 18 de setembre de 1970 s'han pogut comptar per desenes els llançaments oficials que rescaten gravacions en directe, rareses diverses i preses inèdites d'estudi, part de les quals s'havien de destinar suposadament a l'àlbum en què hauria estat treballant el de Seattle durant els seus últims mesos de vida.
Una obra de la qual s'han publicat diverses versions amb diferents títols, cada una anul·lant l'anterior en termes de quin hauria estat l'obra projectada per Hendrix. I si bé sembla haver-hi un consens a l'hora d'assenyalar "First Rays of the New Rising Sun" (1997) com el successor definitiu d'"Electric Ladyland" (1968), el primer d'aquests àlbums va veure la llum a tan sols mig any de la mort del seu autor sota el títol de "The Cry of Love" (1971) i amb talls com "Freedom", "Ezy Rider" o "Angel". Gravat amb Billy Cox i Mitch Mitchell a la base rítmica, produït per Eddie Kramer, es commemoren avui 50 anys del plàstic que va inaugurar la discografia pòstuma de Hendrix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada