Mig segle de "Piano Man", "Welcome" i "Ladies Invited"

Billy Joel.

Saludem tres discos que van veure la llum el 9 de novembre de 1973, avui fa mig segle. Començant per "Piano Man", el segon àlbum de Billy Joel i l'obra que va donar l'impuls definitiu a la carrera del pianista novaiorquès, també el seu debut a Columbia Records. La peça que el titula, el relat en primera persona de com un músic de la Costa Est s'estableix als clubs nocturns de Los Angeles a la recerca d'una nova oportunitat –després de la disputa legal amb el seu primer segell, Family Productions-, és un clàssic de clàssics i probablement la seva composició més icònica. A destacar també talls tan rodons com el country jazz (sí, country jazz) de "Travelin' Prayer", l'èstètica western de "Billy the Kid" i un "Captain Jack" que sona com Elton John fent una jam amb els Beatles d'"Abbey Road" (1969).

El mateix dia va sortir "Welcome", el cinquè àlbum d'estudi de Santana i un nou pas endavant en la seva aproximació a les coordenades més indòmites del jazz fusió –també el primer disc facturat després de la marxa de Gregg Rolie i Neal Schon per formar Journey-. Gairebé la continuació lògica d'aquell "Love Devotion Surrender" que Carlos Santana havia signat pocs mesos abans amb un John McLaughlin que també va participar a les sessions tocant la guitarra a "Flame - Sky". I encara el 9 de novembre de 1973, la J. Geils Band va lliurar el notable "Ladies Invited". Quedaven una mica lluny els dies de l'èxit massiu que havien de venir, però els de Massachusetts seguien lliurant peces tan brillants com "Did You No Wrong", "The Lady Makes Demands"o aquella descàrrega d'elèctric rhythm & blues que era "No Doubt About It".

Una cançó perfecta, recomanació musical a Vampiresados

Bob Dylan.

Aquesta setmana he tingut el gust de fer una recomanació musical a Vampiresados, l'espai conduït per Jordi Remolins a La Veu de Sant Joan, la ràdio municipal de Sant Joan de les Abadesses. Em va demanar que triés una cançó perfecta i, malgrat no acabar de creure en això de la perfecció –si bé crec que hi ha moltes cançons perfectes, coses de les contradiccions-, vaig optar per "I Want You" de Bob Dylan. Recomano escoltar el programa sencer amb les orelles ben obertes. La selecció musical és de primera, dels Pogues als Undertones, de Billy Joel als Misfits, i dels Easybeats a The Cure, entre molts d'altres. Disponible en aquest enllaç.

Ron Tutt (1938-2021)

RON TUTT
(1938-2021)

L'estiu de 2012 es va produir un miracle que molts ja no esperàvem poder presenciar a aquelles alçades. La TCB Band, és a dir la banda que havia cobert les espatlles d'Elvis Presley des que aquest havia decidit tornar als escenaris a finals dels 60, anunciava una gira europea amb aturada a Barcelona. No hi eren tots, que els anys no perdonen a ningú, però sí que hi figuraven alguns dels noms clau de la formació que podem escoltar al costat del Rei en esdeveniments tan llegendaris com el que documenten l'àlbum en directe "Aloha from Hawaii Via Satellite" (1973) i la pel·lícula del mateix títol, també en bona part de la seva discografia d'estudi dels 70.

El concert en qüestió va tenir lloc el 22 de setembre d'aquell 2012 a la sala Apolo, i la sensació a la pista era la d'estar assistint a una lliçó magistral d'història melòmana. El repertori d'Elvis Presley, interpretat pels músics d'Elvis Presley. No seria l'últim cop que això passaria a Barcelona, però en aquell moment hi havia qui encara no s'acabava de creure que el miracle s'hagués pogut realitzar –la resta, els que ho havíem assumit, ens sentíem com uns privilegiats, ni més ni menys-. Entre els presents aquella nit a l'escenari del carrer Nou de la Rambla, el guitarrista James Burton, el teclista Glen D. Hardin i, és clar, el bateria Ron Tutt, Ronnie pels amics.

Com a membres de la TCB Band, tots tres havien participat també en la gravació d'obres essencials de Gram Parsons –els seus dos àlbums en solitari no s'entendrien sense la banda en qüestió- i Emmylou Harris. Tutt, a més, havia acompanyat Billy Joel a l'estudi durant la gestació de títols igualment imprescindibles com ara el monumental "Piano Man" (1973). El bateria de la barba i els cabells llargs ens va deixar el cap de setmana passat a l'edat de 83 anys. Se n'anava amb ell un músic de músics i un tros d'història, testimoni directe d'alguns dels grans episodis de la música nord-americana de les dècades dels 60 i els 70. Haver-lo pogut escoltar en directe a Barcelona, no en tinc cap dubte, va ser un privilegi dels grossos.