50 anys de "Holland"

Un àlbum dels Beach Boys gravat als Països Baixos i publicat a principis d'un mes de gener, enmig del fred hivernal i en plena ressaca de les festes de Nadal. Sortit del forn tal dia com avui de 1973, ara fa mig segle, "Holland" il·lustra de forma més que metafòrica com estava de perduda la banda californiana en aquell punt de la seva carrera. Els seus fundacionals èxits radiofònics pertanyien a un passat que ja quedava molt lluny. Els seus intents de reinventar-se –o com a mínim adaptar-se als nous temps- eren incompresos per la crítica i ignorats pel públic. La seva situació financera s'encaminava cap al desastre perquè els seus discos s'havien deixat de vendre. Brian Wilson estava més fora que dins per motius prou coneguts a aquestes alçades. I Bruce Johnston directament va decidir baixar del vaixell la primavera de 1972, desmotivat davant d'una deriva que semblava no portar enlloc –va tornar al grup el 1978-.

Enmig d'aquest panorama, els autors de "Surfin' Safari" (1962) se'n van anar a Baambrugge, un poble proper a Amsterdam, a gravar la continuació de "Carl and The Passions - So Tough" (1972). Es van instal·lar en un entorn pràcticament antagònic de tot allò que fins aleshores havia volgut evocar la seva música, justament a la recerca de nous aires i estímuls. I van triar els Països Baixos perquè el mercat neerlandès era dels pocs que encara responien positivament tant als seus discos com a les seves gires –quan hi havien anat a tocar el 1970, el públic local havia reaccionat amb més entusiasme davant de les composicions recents que no pas dels clàssics de gairebé una dècada enrere-. Les sessions van ser caòtiques, marcades pels problemes tècnics i per la falta de coordinació entre els membres del grup.

El resultat va ser un àlbum dispers, que volia emmirallar-se en el pop d'autor de l'època però només es mantenia per sobre de la línia de flotació en títols com "Sail On, Sailor –amb Blondie Chaplin a la veu solista-, "Big Sur" –una de les peces que formaven la suite "California Saga"- o un "Leaving this Town" que podria haver signat Elton John. Carl Wilson feia la veu solista a la majoria de cançons, reeditant el protagonisme adquirit a "Carl and the Passions", Mike Love es mantenia en un discret segon pla, i a Brian Wilson amb prou feines se l'arribava a escoltar –tot i viatjar a Holanda, no solia aparèixer per l'estudi i quan ho feia era mentre la resta del grup descansava; tot i això cal destacar la seva tasca com a coautor de "Sail On, Sailor", juntament amb Van Dyke Parks, Tandyn Almer, Ray Kennedy i Jack Rieley-. Una obra menor d'una banda que havia conegut dies millors.

50 anys de "Carl and The Passions - So Tough"

Una d'aquelles obres que potser haurien tingut millor sort d'haver-les signat els seus autors amb un altre nom. En aquest cas, a més, tenien el pseudònim perfecte. S'ha dit que Carl and The Passions havia estat el nom d'un grup format pels futurs components dels Beach Boys quan encara anaven a l'institut, i on Carl Wilson hauria tingut un rol més visible que la resta dels seus companys. Sigui com sigui, quan van decidir recuperar aquesta denominació ho van fer per titular un disc que va sortir al mercat amb la seva signatura habitual, i la cosa no va acabar de funcionar.

Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, "Carl and The Passions - So Tough" és certament un dels àlbums més desconcertants de la banda californiana. També un d'aquells plàstics que al seu moment van rebre per tots costats –la crítica el va deixar per terra, el públic no va respondre-, però el temps ha acabat rehabilitant. Parlem d'un disc que no sona a res que haguessin fet abans els Beach Boys, que ni tan sols era la continuació lògica del seu predecessor –un "Surf's Up" (1971) que havia sortit encara no feia ni un any-, però sí que sintonitzava plenament amb registres com el folk rock i el country rock del moment.

Part de la responsabilitat d'aquell canvi de rumb la van tenir Blondie Chaplin i Ricky Fataar, components de The Flames acabats d'incorporar al grup per desig exprés d'un Carl Wilson que efectivament reforçava el seu pes en la presa de decisions en un moment en què Brian Wilson es trobava totalment immers al seu infern personal –tot i això va ser capaç de treure el cap amb la inicial "You Need a Mess of Help to Stand Alone", un dels grans moments del disc, juntament amb "Here She Comes", obra de Chaplin i Fataar- i on Mike Love va mantenir-se també en un pla més discret de l'habitual. Una obra diferent d'una banda gairebé irreconeixible però encara genial.

Primavera Sound 2016 (4)

PRIMAVERA SOUND 2016

Parc del Fòrum, Barcelona

4 de juny de 2016

"Pet Sounds" (1966) és un d'aquells àlbums que il·lustren la freqüent manca d'acord entre crítica i públic. La primera el va aclamar tan bon punt el plàstic va veure la llum i el considera gairebé de forma unànime com el millor disc de la història. El segon no el va saber entendre al seu moment, donant l'esquena a uns Beach Boys de qui només s'esperava himnes surfers i convertint "Pet Sounds" en un inesperat fracàs comercial. Ja se sap, les veritats no solen ser absolutes i la raó sovint es troba repartida entre postures oposades, però en el cas que ens ocupa sembla que la crítica anava força més ben encaminada que el públic. Mig segle després de la seva edició, l'obra mestra de BRIAN WILSON no tan sols ha resultat ser un dels discos més influents de tots els temps sinó que és capaç d'aplegar milers d'ànimes de múltiples generacions quan el seu autor l'interpreta en directe.

Ahir ho va fer a l'esplanada gran del Fòrum, en el marc de la gira que commemora el cinquantè aniversari del disc en qüestió i sota un cel enterenyinat, com si el clima hagués volgut participar d'un cançoner que va trencar amb els paisatges assolellats marca de la casa per a abordar el dubte existencial i la fi de la innocència. Wilson el va repassar de cap a peus, amb una banda on destacava la presència dels també exBeach Boys Al Jardine i Blondie Chaplin, i presumint d'un millor estat de forma que quan va actuar al Poble Espanyol els anys 2005 i 2012 -en els marcs de les gires de presentació d'"Smile" (2004) i de celebració del cinquantè aniversari dels Beach Boys, respectivament-. Mantenia aquella mirada eternament trista i el seu cos restava estàtic quan no tocava el piano, cert, però la seva actitud va ser molt més comunicativa que en les anteriors visites. Wilson hi era ahir en cos i ànima, presentant cada cançó amb tot l'entusiasme del món, celebrant en veu alta la solvència dels músics que l'acompanyaven i fins i tot atrevint-se a adreçar-se al respectable en castellà.

Tota una cerimònia iniciada amb l'arpegi de "Wouldn't It Be Nice", coronada amb passatges tan celebrats com "God Only Knows" i justificada per la presència al repertori de perles com "You Still Believe in Me", "I Know There's an Answer" o "Here Today". Que després de la final "Caroline, No" caigués "Good Vibrations" tenia tota la lògica del món. Ara bé, la gran incògnita era tot allò que vindria a continuació: ni més ni menys que "Surfer Girl" i "Don't Worry Baby". La cosa podria haver seguit amb "Little Deuce Coupe", "All Summer Long" o "Surfin' Safari", però Wilson va preferir jugar-se-la tot versionant el "Monster Mash" de Bobby Pickett i revisant el fons d'armari amb dues joies de la mida de "Wild Honey" i "Sail On, Sailor", ambdues cantades per Chaplin. I aleshores sí, la traca final: "California Girls", "Help Me, Rhonda", "Surfin' USA" i "Fun, Fun, Fun" inundant el Fòrum mentre el respectable ballava al ritme de la història.

També PJ HARVEY va interpretar un disc (gairebé) sencer en aquell mateix escenari, si bé en el seu cas es tractava d'una obra recent. Un "The Hope Six Demolition Project" (2016) que es postula com un dels grans títols del present exercici i del qual tan sols va quedar fora "Near the Memorials to Vietnam and Lincoln". Va entrar en matèria amb "Chain of Keys" i va lliurar de cop cinc peces de l'àlbum en qüestió abans d'acostar-se al seu predecessor, aquell "Let England Shake" (2011) que ja l'havia portat als escenaris primaverals ara fa cinc anys. D'aquella visita es manté el rerefons bèl·lic d'un repertori en clara clau de present -tan sols "When Under Ether", "50ft Queenie", "Down by the Water" i una pantanosa "To Bring You My Love" van alterar el guió-, si bé la posada en escena canvia les tonalitats blanques per la foscor estructural. A destacar la solvència d'una banda amb sospitosos habituals com John Parish o Mick Harvey i, sobretot, l'enorme presència d'una Harvey més mística que de costum. Un dels grans moments del festival, sens dubte.

Amb Cronos com a únic component original però intacta tota la mala llet del primer dia, VENOM van alternar composicions recents amb els clàssics que un bon dia van donar forma i fins i tot nom a corrents com el thrash, l'speed o el black metal. Tota una demostració de força, ràbia elevada al cub i musculatura metàl·lica al mateix escenari que hores abans havien trepitjat Los Chichos: de seguida s'ha dit. DRIVE LIKE JEHU van posar tota la carn a la graella i es van reivindicar com a bèsties gairebé fundacionals del post-hardcore amb nervi, sang i moltíssima suor. Com si mai se n'haguessin anat i celebrant un il·lustre passat sense ànim de nostàlgia, els de San Diego van brindar un passi per a emmarcar i recordar durant molt de temps. I JULIA HOLTER va traçar amb el seu pop hipnòtic i nocturn tot un oasi d'elegant serenor en un entorn tan frenètic com pot arribar a ser el del Parc del Fòrum un cop passada la mitjanit.