50 anys d'"Stranded"

Aquest mes de novembre –la data exacta no està del tot clara- es commemoren 50 anys de la publicació d'"Stranded". El tercer àlbum de Roxy Music, i el segon que va lliurar la banda britànica durant l'any 1973 –va sortir set mesos després del seu predecessor, "Music for Pleasure"-. També el primer treball del combo amb el teclista Eddie Jobson i el baixista John Gustafson, que venien a substituir a Brian Eno i John Porter respectivament –seguien completant la formació Bryan Ferry (veu, teclats), Andy Mackay (vents), Phil Manzanera (guitarra) i Paul Thompson (bateria); la producció tornava a anar a càrrec de Chris Thomas-.

El disc seguia bevent de corrents com el glam o el rock progressiu, per donar peu a un discurs propi que admetia poques comparacions al seu dia i que encara avui es pot contemplar com a únic en la seva espècie –més enllà d'haver estat precursor de registres com els del post-punk o la New Wave-. L'àlbum de la vitalista "Street Life", un cant a les bondats de la vida a la gran ciutat –de quan allò que avui anomenaríem progrés semblava augurar un futur que finalment no es va materialitzar mai-, també de la sofisticada balada "Just Like You" i del rhythm & blues terminal d'un "Amazona" on ja ressonaven les essències dels futurs Television. A la caràtula hi surt la Playmate Marilyn Cole fotografiada per Karl Stoecker.

50 anys de "For Your Pleasure"

El mateix dia que King Crimson trencaven barreres i obrien nous camins amb "Larks' Tongues in Aspic" (1973), una altra banda britànica que tot just acabava d'iniciar el seu ascens dibuixava també algunes de les coordenades per les quals transitarien el rock i el pop en anys (i dècades) posteriors. Es commemora avui mig segle de la publicació de "For Your Pleasure" (1973), el segon àlbum de Roxy Music i l'últim que van gravar amb Brian Eno –qui s'encarregava dels sintetitzadors; la formació la completaven Bryan Ferry (veu, teclats), Andy Mackay (vents), Phil Manzanera (guitarra), Paul Thompson (bateria) i John Porter (baix)-.

Un plàstic que, com el seu predecessor –"Roxy Music" (1972)-, s'emmirallava en les avantguardes progressives –"Do the Strand", els nou hipnòtics minuts d'un "The Bogus Man" que semblava predir la mètrica del "No One Knows" de Queens Of The Stone Age- i en la més alta sofisticació glam –"Editions of You", "Grey Lagoons"- per apuntalar una mica més les bases d'allò que en qüestió d'anys s'anomenaria (post-)punk. Producció de Chris Thomas, i un repertori que segueix sonant avui tan fresc com cinc dècades enrere. A l'altre costat de l'Atlàntic, els futurs components de bandes com Devo o Talking Heads devien parar bé l'orella.

Cinc dècades de "Paris 1919"

Definitivament va ser una jornada rodona, discogràficament parlant, el 25 de febrer de 1973. El mateix dia que Alice Cooper i Dr. John publicaven dues obres mestres com "Billion Dollar Babies" i "In the Right Place", respectivament, John Cale lliurava un altre treball capital com és "Paris 1919", considerat per molts com el seu cim creatiu al marge de la Velvet Underground. Un àlbum que deixava enrere la naturalesa experimental dels seus predecessors per potenciar el format cançó, i de quina manera.

Aquí hi trobem "Child's Christmas in Whales", "Hanky Panky Nolow", "Andalucia" o la mateixa "Paris 1919". Pop d'autor d'alta sofisticació, i una sèrie de vinyetes inspirades en l'Europa d'ara fa cosa d'un segle. Producció d'un Chris Thomas que tot just començava a destacar dins de l'ofici, i una nòmina de músics de sessió on figuraven pesos pesants com Lowell George i Richie Hayward de Little Feat, a la guitarra i la bateria respectivament, o Wilton Felder dels Crusaders, al baix. Un clàssic de ple dret, atemporal i encara influent a data d'avui.

40 anys de "Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols"

No deixa de resultar curiós que el disc més emblemàtic del punk britànic es publiqués justament quan l'esclat inicial d'aquell fenomen començava a anar a la baixa, un cop passat el Summer of Hate de 1977, transformat el propi punk en reclam de consum i amb el seu esperit original a punt de mutar en allò que molt oportunament s'anomenaria post-punk. Els Sex Pistols eren, havien estat i segueixen essent els abanderats per excel·lència de la causa de l'imperdible, fins al punt que els escàndols, les polèmiques i els seus problemes amb múltiples discogràfiques van retardar l'edició del seu primer i únic àlbum d'estudi. Un "Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols" que veia finalment la llum a través de Virgin tal dia com avui de 1977. Un any després d'haver-se començat a gestar, a pocs mesos de la gira nord-americana que suposaria el final de la banda i quan competidors com The Damned, The Clash o The Jam ja havien lliurat els seus respectius debuts en llarg. La qual cosa no va restar un sol gram de força a un plàstic que quatre dècades més tard manté intactes la seva frescor i la seva vigència. Dotze pistes entre les quals figuraven els dos singles publicats pels pistols al llarg dels mesos anteriors -"Anarchy in the UK" (1976) i "God Save the Queen" (1977)-, a més de talls tan definitius com "Holidays in the Sun", "Liar", "Bodies" o el també single "Pretty Vacant". Com a curiositat, "Never Mind the Bollocks" va veure la llum el mateix dia que Queen publicaven "News of the World", enregistrat als mateixos Wessex Studios on els Pistols havien gravat el seu disc a les ordres de Chris Thomas.