Garageland

Les Franqueses del Vallès, desembre de 2023.

"We're a garage band / We come from Garageland", cantava Joe Strummer a la tornada de "Garageland", la peça que tancava l'àlbum de debut homònim de The Clash, publicat el 1977 per CBS. La contundent resposta dels londinencs al crític musical Charles Shaar Murray, que després de veure'ls actuar com a teloners dels Sex Pistols havia escrit a la revista NME que més els valia tornar al garatge d'on haguessin sortit. També la declaració d'intencions d'una banda compromesa amb els seus principis malgrat haver fitxat per una multinacional. I un dels grans himnes de la generació punk del 77.

En qüestió de pocs anys, The Clash van esdevenir un dels grups de rock més grans del món. Però essencialment mai van deixar de ser una banda de garatge. I ja saben vostès què diuen. Algunes de les coses més grans d'aquest món han començat a l'interior d'un garatge. Per això, cada cop que passo pel costat de la porta d'un d'aquests espais i sento xavals fent soroll amb els seus instruments musicals a l'interior, no puc evitar pensar que encara no estem del tot perduts com a espècie. A la fotografia, un carreró amb entrades de garatge, ahir al vespre a les Franqueses del Vallès.

Jerry Moss (1935-2023)

JERRY MOSS
(1935-2023)

De quan les disqueres independents es podien permetre pensar a gran escala. O de quan el negoci discogràfic a gran escala no se'l repartien únicament les grans corporacions. Ha mort Jerry Moss, fundador d'A&M Records juntament amb Herb Alpert. El primer era un executiu discogràfic dels d'abans, el segon un reconegut trompetista i director d'orquestra. Van crear el segell el 1962, van començar editant la música d'Alpert amb Tijuana Brass i en anys posteriors van arribar a publicar obres clàssiques de Quincy Jones, The Flying Burrito Brothers, Carole King, Supertramp, Humble Pie, The Police i Orchestral Manoeuvres In The Dark (OMD), entre molts altres.

El 1977 van fitxar els Sex Pistols –la famosa signatura d'un contracte a l'exterior del palau de Buckingham a pocs dies d'haver estat despatxada la banda per EMI-, però els van acabar fent fora al cap d'una setmana –definitivament, no estaven fets els uns per als altres-. Alpert i Moss van vendre el segell a PolyGram el 1989. Van seguir-lo administrant, però en van marxar al cap de només quatre anys, ofegats pel corporativisme creixent dels nous propietaris. Eren els inicis del negoci del disc tal com el coneixem avui –des de 1998, PolyGram és una divisió d'Universal, i A&M un simple logotip que recorda temps millors sempre que és estampat en alguna reedició-.

L'art de Jamie Reid en una paret

No sé què n'hauria pensat, Jamie Reid, de les persones que fem servir el seu art per decorar els immobles que habitem. En tot cas, aquest pòster de la caràtula que va dissenyar per a "God Save the Queen" (1977), el single dels Sex Pistols, decora des de fa bastants anys una de les parets de casa meva. I arran de la mort del seu autor, aquests dies me l'estic mirant amb uns altres ulls.

Jamie Reid (1947-2023)

JAMIE REID
(1947-2023)

S'ha arribat a dir que la caràtula que Jamie Reid va dissenyar per "God Save the Queen" (1977), el totèmic i al seu dia controvertit single dels Sex Pistols, és la imatge més icònica de l'era punk. Ho serà o no ho serà, però no hi ha cap dubte que els dissenys de l'artista britànic van definir no tan sols l'estètica dels Pistols sinó la de tot un moviment. Logotips amb lletres retallades a l'estil d'una nota de rescat que, en el cas de la caràtula en qüestió, es sobreposaven sobre una fotografia del rostre de la reina Elisabet II tot tapant-li els ulls i la boca. L'atreviment va aixecar molta polseguera en una societat, la del Regne Unit, que encara no estava preparada per tal desafiament a un dels seus símbols. Gairebé cinc dècades després, la imatge s'ha pogut veure en museus i s'estudia a les escoles d'art –sí, hi ha països que són capaços de créixer i madurar amb el pas del temps-. Reid ha mort a l'edat de 76 anys, a tan sols un mes de commemorar-se el primer aniversari del traspàs de la monarca.

Vivienne Westwood (1941-2022)

VIVIENNE WESTWOOD
(1941-2022)

Confesso que mai he seguit amb gaire interès la trajectòria de Vivienne Westwood. Entenc que haver dissenyat roba per a personatges de sèries de televisió com Sex and the City i models que han lluït celebritats com Pamela Anderson, Dua Lipa, Kate Moss o Miley Cirus ha de tenir el seu què, però és un món que em queda massa lluny. També m'identifico amb el seu activisme a favor del consum responsable, però trobo que tot plegat xoca una mica amb un model de negoci com el seu i amb la forma com va renegar públicament del punk, un moviment social i cultural que ella mateixa havia contribuït a definir en termes estètics, i que justament havia vingut a canviar moltes de les coses que no funcionen en aquest món –el perquè del seu fracàs donaria per tota una tesi, i probablement ella mateixa hi tindria bastant a dir-.

De la trajectòria de Westwood m'interessa sobretot la dècada dels 70, l'etapa en què va revolucionar la londinenca King's Road juntament amb qui aleshores era el seu soci i marit, Malcolm McLaren. Ho van fer al capdavant d'una botiga on venien roba de segona mà i dissenys propis que buscaven l'essència del rock'n'roll alhora que jugaven de forma totalment desacomplexada amb la provocació. Primer es va dir Paradise Garage, després es va rebatejar com a Let It Rock –esdevenint pol d'atracció de teddy boys en un moment, la primera meitat dels 70, en què l'interès pel primer rock'n'roll començava a anar a l'alça al Regne Unit-, més tard va passar a dir-se Too Fast To Live, Too Young To Die, i a partir de 1974 va adoptar el nom de Sex, iniciant la seva fase més icònica –i revolucionària-.

Els dissenys de Westwood i la lògica situacionista de McLaren van atreure inadaptats d'arreu de Londres i de més enllà –com la recentment desapareguda Jordan Mooney, que hi va arribar a treballar-, i quan l'anomenat Contingent de Bromley el va convertir en un dels seus punts de trobada va esdevenir el quilòmetre zero del punk britànic. Que els mateixos Sex Pistols pràcticament es formessin a l'interior de la botiga, ho explica tot. Després van arribar els 80, el trencament amb McLaren i l'inici d'una nova etapa cada cop més allunyada de tot allò que ella mateixa havia contribuït a crear –sí que va mantenir la titularitat del local de King's Road, rebatejat el 1981 amb el nom de World's End i encara avui punt de pelegrinatge per a punks d'arrel i melòmans en general-. Vivienne Westwood ha mort a l'edat de 81 anys.

Elisabet II i el final d'una era pop

Elizabeth II segons Jamie Reid.

Ha mort Elisabet II, la reina del primer estat europeu que va saber situar la monarquia al lloc que li pertoca –per sota del Parlament, ni més ni menys-, si és que realment n'hi pertoca cap –Visca la República!-. El seu regnat ha durat set dècades, de 1952 a 2022, de seguida s'ha dit. Durant tot aquest temps el món –i la traspassada monarca britànica- ha vist com canviaven règims, es feien i desfeien estats i fins i tot es desintegraven blocs geopolítics sencers. Com es conquerien drets a cop de suor i fins i tot de sang –i, darrerament, com alguns dels drets conquerits són posats en qüestió-. Com la lògica de blocs del tauler bipolar de la Guerra Freda deixava pas al final de la Història, i com aquest desembocava en l'inici d'una nova Història –la que tot just ara es comença a escriure- on es reediten molts dels tics de la vella.

En termes melòmans i de cultura pop, que és el que aquí ens ocupa, ha passat de tot i més. Quan Elisabet II va accedir al tron encara faltaven dos anys per l'esclat del rock'n'roll com a fenomen sociocultural, Elvis Presley tot just començava a enregistrar discos domèstics per regalar a la seva mare i, en un Regne Unit en blanc i negre, el concepte teenager amb prou feina germinava de la mà dels teddy boys, la primera subcultura juvenil de postguerra. Quan Isabel II va ser nomenada cap d'Estat, encara faltaven més de deu anys perquè la Beatlemania i la Swinging London provoquessin un cisma social i cultural que va capgirar Occident per sempre més. De Lennon tornant la seva medalla MBE a McCartney donant públicament el seu condol per la mort de la monarca hi van més de 50 anys, que encara no abasten el regnat sencer de qui alguns veien com la personificació de tot allò que pogués quedar de l'Imperi Britànic.

En el món de la música pop, la reina Elisabet ha generat tanta admiració com rebuig. Que entre els seus partidaris s'hi hagin trobat algunes de les figures més rellevants de la història del rock, il·lustra perfectament l'abast i la dimensió de qui va assumir el seu rol sense ultrapassar mai les seves funcions –impensable al Regne Unit un posicionament com el que va adoptar el rei d'Espanya arran dels fets de l'1 d'octubre de 2017-. És clar que tampoc ens podem oblidar dels seus detractors, sempre tan oportunts com ben afinats, començant per un Morrissey que no ha parat de fer punteria des dels dies dels Smiths –aquí tenim l'encara definitiu "The Queen Is Dead" (1986)-, o pels Sex Pistols i un "God Save the Queen" (1977) –amb icònica caràtula pop art de Jamie Reid- que els va comportar la prohibició de tocar en terra britànic durant el jubileu d'Elisabet II –amb unes conseqüències prou conegudes a hores d'ara-. Se n'ha anat la cap d'Estat que més cançons ha arribat a inspirar en vida –tant a favor com en contra-. I amb la seva mort també assistim al final d'una era pop.

Cultura, oci, música, entreteniment

"Confundís todo el rato cultura con ocio y música con entretenimiento". Ho deixaven anar així, sense embuts, Los Hermanos Cubero en aquest tweet despatxat ahir al matí. Ho deien en segona persona, però potser seria just que la sentència la féssim tots plegats en primera persona tenint en compte que la problemàtica a la qual es referien és un dels grans mals d'una societat, la nostra, que mai abans havia estat tan desorientada.

No sé què pensaran els Cubero al respecte, però personalment no tinc res en contra de l'oci i de l'entreteniment, de fet crec que tant l'un com l'altre van molt lligats a la cultura i l'art. Però també crec que la cultura i l'art en les seves diferents manifestacions –entre elles, la música- van molt més enllà d'aquests dos conceptes –o hi haurien d'anar-.

Soc conscient, és clar, que vivim en un món on ni la cultra ni l'art –ni l'oci ni l'entreteniment- s'escapen de les dinàmiques del gran engranatge capitalista que tot ho mercantilitza. I que tot plegat ha arribat a extrems tan delirants com la producció per part de Disney d'una sèrie sobre els Sex Pistols sense cap altra ambició que tenir la parròquia entretinguda –com tants altres productes culturals, i aquí és important el concepte producte-. Res a veure, tot plegat, amb l'esperit trencador d'una banda que al seu dia va donar l'impuls definitiu, ara sí, a tot un moviment social i cultural, el punk.

Està bé que l'art ens entretingui, però també cal que ens remogui, que ens incomodi, que ens faci pensar i que fomenti l'esperit crític. Encara que a la gran roda capitalista no li convingui. Encara que als que manen –als governs, a les indústries culturals- no els interessi. Encara que de vegades fins i tot pugui fer mandra.

Jordan Mooney (1955-2022)

JORDAN MOONEY
(1955-2022)

"Vaig tenir algunes males experiències al tren. Hi havia turistes oferint-me diners per fotografiar-se amb mi. O encara pitjor, mares que em deien que molestava els seus fills, que era una mala influència per a ells, i que com m'atrevia a enfilar-me a un tren amb aquell aspecte. Algú va provar de fer-me fora del tren una vegada, literalment, a través de la porta. Aleshores la companyia British Rail em va dir que seiés a primera classe per estalviar-me problemes". Així recordava Pamela Rooke, més coneguda com a Jordan Mooney, els seus viatges en tren des de Seaford, a la costa sud d'Anglaterra, fins a la botiga Sex que regentaven Malcolm McLaren i Vivienne Westwood a la londinenca King's Road.

Mooney va treballar a Sex quan aquest establiment era pràcticament el quilòmetre zero del punk britànic, punt de trobada d'inadaptats, outsiders i altres criatures que no encaixaven a les capes més benpensants d'un món massa estret de mires. Va ser en aquella botiga on va conèixer els components dels Sex Pistols, amb qui va arribar a sortir a l'escenari en alguna ocasió. Mooney, juntament amb altres ànimes lliures com Soo Catwoman o els mateixos Pistols, va definir l'estètica punk tal i com s'ha entès durant més de quatre dècades. També va fer de mànager de diversos grups i durant una temporada va compartir tasques vocals amb el mateix Adam Ant a Adam & The Ants. Ha mort a l'edat de 66 anys.

Mick Rock (1948-2021)

MICK ROCK
(1948-2021)

No era cap nom artístic, tot i que ho pogués semblar. I en aquest sentit, el cognom del llegendari fotògraf Mick Rock no podria haver estat més profètic i revelador. Pel seu objectiu hi van passar bona part dels noms capitals de la història del rock a partir de la dècada dels 70. Syd Barrett a la caràtula de "The Madcap Laughs" (1970), Lou Reed a la de "Transformer" (1972), Iggy Pop a la de "Raw Power" (1973) amb els Stooges, David Bowie a la de "Pin Ups" (1973), els components de Queen a la de "Queen II" (1974), Ramones a la d'"End of the Century" (1980) o Joan Jett a la d'"I Love Rock'n Roll" (1981).

Sessions i concerts dels Sex Pistols, T.Rex, Blondie, Mötley Crüe, Thin Lizzy o Roxy Music, entre molts d'altres. I una de les meves imatges preferides del seu catàleg, aquella icònica fotografia on sortien junts, inseparables i (aparentment) immortals uns joves Bowie, Pop i Reed. Mick Rock veia la música a més d'escoltar-la. I va ser a través de la seva mirada com molts vam arribar també a integrar-la al nostre imaginari visual. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys. Un dia trist per a la música i la fotografia. Se n'ha anat un dels grans referents del seu ofici, també un dels testimonis d'excepció de la crònica pop de les passades cinc dècades.

Els Sex Pistols al Mur de Berlín

Els Sex Pistols, en una de les torres d'observació del Mur de Berlín.

En una entrevista recent amb la revista Mojo, John Lydon recordava el seu intent fallit de visitar l'antiga República Democràtica Alemanya, juntament amb Sid Vicious, quan els Sex Pistols van actuar a la Berlín occidental el 1977. "Com que no ens deixaven entrar a Berlín Est, ens vam enfilar a una d'aquelles torres d'observació que hi havia al davant del Mur de Berlín i vam començar a tirar pedres cap a l'altre costat. De cop i volta van aparèixer els guàrdies, i nosaltres vam tocar el dos a la desesperada. Tenien armes i sabien com utilitzar-les", explicava l'home aleshores conegut com a Johnny Rotten.

L'episodi il·lustra a la perfecció en què podia consistir el punk quatre dècades i mitja enrere. Dos inadaptats que havien fet córrer rius de tinta tocant rock'n'roll fins a les últimes conseqüències i fent de la provocació la seva forma de vida, s'aproximaven al punt més calent del planeta en plena Guerra Freda i no se'ls acudia res més que tirar pedres cap a l'altre costat. El punk, agradi o no, era això. A partir d'aquí, no sé qui va ser l'il·luminat a qui se li va acudir que el trap –un gènere musical que com tots té el seu valor però a efectes pràctics s'ha demostrat més dòcil i conformista que la discografia sencera dels Carpenters- podia ser el nou punk.

Algunes de les imatges dels Pistols al Teló d'Acer es poden veure al videoclip de "Holidays in the Sun".

40 anys sense Sid Vicious

Sid Vicious (1957-1979) - Foto Getty Images.

Va viure ràpid, va morir jove i va deixar un bonic cadàver. Una de les màximes del rock'n'roll aplicada al punk en la seva concepció més nihilista i autodestructiva. No reincidirem ara en les circumstàncies en què va aparèixer el cos sense vida de Sid Vicious tal dia com avui de fa 40 anys en un apartament de Manhattan. Tampoc en el misteri que encara envolta la mort de Nancy Spungen tan sols uns mesos abans. Si Vicious havia personalitzat l'essència de la primera generació punk a les files dels Sex Pistols, la seva posterior decadència i la manera com se'n va anar d'aquest món el van acabar de certificar com a màxim portaveu d'una generació perduda, l'antítesi del punk en positiu que podien representar (per exemple) The Clash. El No Future en la seva màxima expressió.

Dr. Martens goes Sex Pistols

La moda urbana de les passades sis dècades no s'entendria sense Dr. Martens, una marca que ha esdevingut nexe d'unió de moviments juvenils, corrents estètics i tribus urbanes que van del mod al punk, dels skinheads als gòtics i de l'indie o el grunge a les tendències més recents. Doncs bé, la firma acaba d'anunciar una nova línia de calçat inspirada en la iconografia dels Sex Pistols. No és la primera vegada que la imatge de la banda s'utilitza amb finalitats que ni el mateix Malcolm McLaren hauria arribat a somiar al seu dia -anys enrere van sortir al mercat productes de perfumeria i fins i tot targetes de crèdit-, la qual cosa fa que un es pregunti a aquestes alçades què pensaria de tot plegat el pobre Bill Grundy si arribés a aixecar el cap.

Glen Matlock - "Good to Go" (2018)

Pocs supervivents de la primera onada punk britànica poden presumir d'haver lliurat una de les seves obres més sòlides un cop encetada la setena dècada vital. Amb 62 anys a l'esquena i encara en plena forma, Glen Matlock ho pot ben proclamar després d'haver publicat el seu primer i flamant àlbum en solitari -sense comptar els que va signar com a Glen Matlock & The Philistines-. Un "Good to Go" (2018) on l'exbaixista dels Sex Pistols abraça de ple gèneres com el rockabilly, el beat, el folk rock o fins i tot l'skiffle, sempre des d'una perspectiva urgent i immediata. Peces com "Won't Put the Brakes on Me" o "Sexy Beast" faran les delícies de qualsevol seguidor de Brian Setzer o The Polecats. "Wanderlust" té un aire de misteri que no desentonaria a l'últim disc dels Damned. "Piece of Work" és un mig temps amb un peu a la Swinging London i l'altre als primers dies de la New Wave. "Strange Kinda Taste" recorda la vena mod que sempre ha habitat a l'interior de Matlock. I la final "Keep on Pushing" és un rhythm & blues trencapistes en la més pura tradició de Wardour Street i Goldhawk Road.

The Professionals - "What in the World" (2017)

Qui havia de dir que Paul Cook i Paul Myers reactivarien a aquestes alçades The Professionals, aquell combo punk mai prou reivindicat que el propi Cook va formar juntament amb Steve Jones un cop desfets i (aparentment) enterrats els Sex Pistols. Aquest cop no s'hi ha sumat aquest últim, qui tan sols s'ha limitat a acudir a l'estudi com a part de tota una galeria de guitarristes convidats entre els quals figuren també Mick Jones (The Clash) i Billy Duffy (The Cult). L'àlbum resultant, "What in the World" (2017), es deixa escoltar i conté arguments tan sòlids com "Let Go" o "Going Going Gone". Punk sense colorants ni conservants, en edat de maduresa i amb reminiscències dels irrepetibles Neurotic Outsiders.

40 anys de "Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols"

No deixa de resultar curiós que el disc més emblemàtic del punk britànic es publiqués justament quan l'esclat inicial d'aquell fenomen començava a anar a la baixa, un cop passat el Summer of Hate de 1977, transformat el propi punk en reclam de consum i amb el seu esperit original a punt de mutar en allò que molt oportunament s'anomenaria post-punk. Els Sex Pistols eren, havien estat i segueixen essent els abanderats per excel·lència de la causa de l'imperdible, fins al punt que els escàndols, les polèmiques i els seus problemes amb múltiples discogràfiques van retardar l'edició del seu primer i únic àlbum d'estudi. Un "Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols" que veia finalment la llum a través de Virgin tal dia com avui de 1977. Un any després d'haver-se començat a gestar, a pocs mesos de la gira nord-americana que suposaria el final de la banda i quan competidors com The Damned, The Clash o The Jam ja havien lliurat els seus respectius debuts en llarg. La qual cosa no va restar un sol gram de força a un plàstic que quatre dècades més tard manté intactes la seva frescor i la seva vigència. Dotze pistes entre les quals figuraven els dos singles publicats pels pistols al llarg dels mesos anteriors -"Anarchy in the UK" (1976) i "God Save the Queen" (1977)-, a més de talls tan definitius com "Holidays in the Sun", "Liar", "Bodies" o el també single "Pretty Vacant". Com a curiositat, "Never Mind the Bollocks" va veure la llum el mateix dia que Queen publicaven "News of the World", enregistrat als mateixos Wessex Studios on els Pistols havien gravat el seu disc a les ordres de Chris Thomas.

Sid Vicious al Mur de Berlín

Sid Vicious no serà recordat com el millor baixista de la història. Però sí que era el millor fent d'ell mateix, i tractant-se de qui ens ocupa això és tot un mèrit. Observar-lo fent l'animal davant mateix d'un dels checkpoints del Mur de Berlín és com sobreposar dos dels capítols més extrems i a priori incompatibles de la història del segle XX. Molt fan del videoclip de "Holidays in the Sun", dels Sex Pistols.

"Never Mind the Bollocks" a judici

Pocs discos han nascut envoltats per tanta polèmica com "Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols" (1977). Ho explica el periodista Pat Gilbert en un extens reportatge publicat aquest mes de setembre per la revista Mojo i centrat en el judici a què va ser sotmès un venedor de discos de Nottingham que havia gosat posar-lo a la venda: segons l'acusació, el sol fet d'exposar la caràtula del primer àlbum dels Sex Pistols -on apareixia la paraula bollocks, que en anglès significa collons- violaba l'Acta de Publicitat Indecent de la legislació britànica. Però com apunta al mateix article la també periodista Caroline Coon, el que s'estava jutjant anava molt més enllà d'una portada discogràfica exposada a l'aparador d'una disqueria: "No era la paraula 'collons' el que s'estava jutjant sinó els Sex Pistols. Havien esdevingut molt influents i les altes esferes volien aixafar-los, tal i com ja havien intentat silenciar bandes com els Rolling Stones deu anys abans". Finalment els magistrats van declarar innocent el disquer, un veredicte que al seu moment es va interpretar com una victòria de la llibertat d'expressió sobre la censura. I un cas que m'ha fet pensar en alguns dels episodis que han tingut lloc aquests darrers dies a casa nostra.

40 anys d'"Anarchy in the UK"

Quatre dècades fa avui que els Sex Pistols van debutar discogràficament amb un single de títol tan inequívoc com "Anarchy in the UK" (1976). No va ser el punt de partida del punk -la tempesta ja portava temps gestant-se en ambdós costats de l'Atlàntic- ni la seva acta fundacional al Regne Unit -The Damned s'havien avançat amb "New Rose" (1976)-, però el seu impacte va ser tal que encara ressona a data d'avui, per molt que la iconografia dels Pistols s'hagi pervertit (o no) fins a l'extrem de donar nom a una línia de targetes de crèdit. "Anarchy in the UK" no es va inventar el punk, però el va posar al mapa sense embuts i va suposar l'esclat d'una revolució que ho va canviar tot per, al capdavall, no acabar de canviar res.

Els Sex Pistols a la Saint Martin's School of Art: 40 anys

Johnny Rotten i Paul Cook, durant el primer concert dels Sex Pistols.

Avui fa quaranta anys que els Sex Pistols van oferir el seu primer concert. L'esdeveniment va tenir lloc a l'antiga seu de la londinenca Saint Martin's School of Art, a Charing Cross Road. Tan sols van interpretar cinc cançons, dues d'originals -"Did You No Wrong" i "Seventeen"- i tres versions -"Substitute" (The Who), "Don't Give Me No Lip Child" (Dave Berry) i "Watcha Gonna Do About It" (Small Faces)-. Diu la llegenda que haurien d'haver tocat més estona però van ser expulsats de l'escenari pels caps de cartell, que no van saber entendre l'atac sònic dels Pistols en un món on el punk encara havia de generar titulars. La banda en qüestió era Bazooka Joe, i diu la mateixa llegenda que un dels seus components sí que va gaudir el concert de Johnny Rotten i companyia. Concretament el baixista Stuart Goddard, conegut pocs anys més tard pel sobrenom d'Adam Ant, que motivat per aquest desacord hauria abandonat Bazooka Joe i format l'embrió del que acabaria esdevenint Adam & The Ants.

L'endemà d'aquell debut, els Pistols van actuar a la també londinenca Central School of Art -en aquella ocasió el repertori va arribar a les onze cançons, incloent futurs clàssics com "Pretty Vacant" o la seva celebrada versió de "No Fun" dels Stooges-, i al llarg d'aquell mateix any ho farien en altres institucions com la Chelsea School of Art o el Queen Elizabeth College de Kensington. Quan van trepitjar per primera vegada una sala de concerts pròpiament dita (Marquee Club, 12 de febrer de 1976), venien d'oferir un total de vuit concerts en centres educatius de renom, la majoria d'ells escoles d'art -i als quals cal afegir els que oferirien posteriorment en altres centres com el Hertfordshire College Of Art de St Albans-. La qual cosa, sense restar a la banda aquella credibilitat de carrer que tant es cotitza en les esferes punk, li atorgava ja de bon principi una altra credibilitat que molts -inclosos els propis Bazooka Joe- els negaven aleshores: l'artística.

Que els Sex Pistols actuessin durant els seus inicis en escoles d'art i altres institucions de prestigi indica que l'entorn acadèmic britànic tenia -i segueix tenint, no ens enganyem- una obertura de mires més àmplia que el català o l'espanyol. Però també ens recorda que el punk era -i hauria de seguir essent- quelcom més que estètiques cridaneres i eslògans pamfletaris tan buits com tres acords que per si sols no diuen res. Els punks britànics venien, de forma directa o indirecta, de corrents d'art i pensament com el dadaisme o el situacionisme. En aquest sentit el punk va ser, més que el tan publicitat Year Zero, un esglaó més en una cadena evolutiva que venia de lluny i que al llarg dels anys s'ha perpetuat en múltiples formes que van del post-punk a les avantguardes electròniques o a corrents revisionistes que en ple segle XXI han contemporaneitzat discursos fins fa poc pretèrits.

Tornant al principi, la Central Saint Martins -nom amb què es coneix actualment l'antiga Saint Martin's School of Art- commemora avui el quarantè aniversari del debut dels Sex Pistols amb una sèrie de conferències, xerrades i projeccions cinematogràfique al voltant de la banda i del fenomen punk -també hi haurà música en directe-. Sota el títol de Be Reasonable Demand the Impossible, la jornada commemorativa aplegarà experts i testimonis de l'època com el músic Keith Levene (The Clash, PiL), l'historiador i crític musical Clinton Heylin o el periodista Paul Gorman. Entre els punts de l'ordre del dia s'hi troba precisament l'anàlisi del paper que les escoles d'art van jugar en el desenvolupament del punk a la Gran Bretanya. Un punk que venia del glam, del pub rock, del mod, de la Velvet Underground i dels cercles artístics i filosòfics. Arrels diverses i heterogènies per a un moviment i un fenomen que requereixen més d'una lectura i admeten diferents interpretacions.

El manifest de Tony Parsons

Ramones.

"Quan observes Elizabeth Taylor i la princesa Margaret en un concert dels Who o dels Stones, bevent champagne al backstage amb els teus ídols, i tu has fet cua durant sis hores per una entrada caríssima i els vigilants de l'estadi et tracten com si fossis escòria i a la teva noia li trenquen el cap amb una ampolla i l'aristocràcia del rock es va bevent el teu sou damunt d'un núvol, només pots fer una cosa. No importa l'edat que tinguis, només pots fer una cosa: vomitar".

"En realitat, el terme punk rock és tan sols la manera com els periodistes més ganduls han anomenat una genuïna nova onada ('new wave' en el text original). Al capdavall, què té a veure Patti Smith -que suma influències tan diverses com Burroughs, la Velvet, Dylan, els Stones o el fet de masturbar-se amb els Grans Èxits d'Arthur Rimbaud- amb rockers directes i nihilistes com Joey Ramone, Dee Dee Ramone, Tommy Ramone i Johnny Ramone? Què tenen en comú "Birdland" i "Now I Wanna Sniff Some Glue"? Res de res. A mi m'agraden tots dos, però presuposar que són el mateix, anomenar-ho punk rock i afegir-hi totes les bandes de new wave que estan sorgint aquí (pel Regne Unit) són collonades".

Dos fragments d'un dels primers articles d'opinió mai escrits sobre el punk i la New Wave, signat per un jove Tony Parsons, publicat el 2 d'octubre de 1976 per NME i recentment recuperat per Uncut en una edició de The Ultimate Music Guide dedicada als Sex Pistols. Doncs no, Patti Smith, Ramones i els propis Pistols no eren ben bé el mateix, però tenien més coses en comú entre ells que amb moltes de les bandes punk que porten dècades invocant l'esperit del 77 en va. I això ens torna a les declaracions de Lenny Kaye i la pròpia Smith a les quals em vaig referir dies enrere des d'aquest blog. Al capdavall, la clau es troba en ser un mateix.