Mig segle de "New York Dolls"

El punk abans del punk. El glam en la seva manifestació més vital i alhora decadent. El retorn del rock'n'roll a les seves formes més bàsiques i fundacionals, i alhora un salt endavant per al qual ningú –ningú!- estava encara preparat. El sexe, la provocació, el perill i, sí, el rhythm & blues. Tot això representaven els New York Dolls quan van irrompre als escenaris del Lower Manhattan durant la primera meitat de la dècada dels 70.

Eren els dies del Max's Kansas City i del Mercer Arts Center –també d'un CBGB que tot just acabava d'obrir portes-, de la ressaca de la Velvet Underground i la implosió dels Stooges. Entre la primera i els segons havien posat bona part de les bases de tot allò que encara trigaria alguns anys en acabar de quallar. Els Dolls van afegir-hi tota la resta. L'estètica glam, l'herència stoniana, la frescor dels girl groups de la dècada anterior, i sobretot un repertori que gairebé ningú va saber entendre al seu dia però –com els dels Stooges i la Velvet- pràcticament dibuixaria el full de ruta del punk i tota la seva ona expansiva.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "New York Dolls" (1973). El debut homònim del quintet que integraven David Johansen (veu), Sylvain Sylvain (guitarra), Johnny Thunders (guitarra), Arthur "Killer" Kane (baix) i Jerry Nolan (bateria) –aquest últim pràcticament s'acabava d'integrar al grup com a substitut del traspassat Billy Murcia, primera víctima de la cursa d'excessos que definiria bona part d'una nissaga tan influent com maleïda, tan obviada al seu dia com llegendària a hores d'ara-.

Producció de Todd Rundgren i una desena llarga de pistes que encara avui valen per discografies i estils musicals sencers. D'aquell himne subterrani que va esdevenir la inicial "Personality Crisis" a les essències genuïnament novaiorqueses de "Vietnamese Baby" i "Subway Train" o el blues corrosiu de "Jet Boy", passant per les icòniques "Looking for a Kiss" i "Trash", amb cites a les Shangri-Las i Mickey & Sylvia, respectivament. Sense oblidar, és clar, l'atòmica versió del "Pills" de Bo Diddley, que els semblava fet a mida. Pocs debuts discogràfics poden presumir d'un caràcter tan definitiu com el que ens ocupa.

50 anys de "We're an American Band"

El fet de sortir de gira com a raó de ser d'una banda de rock'n'roll. La vida a la carretera, amb totes les seves virtuts i vicissituts, cantada i lloada sobre una de les bases instrumentals més fresques, àgils i dinàmiques dels anys fundacionals del hard rock nord-americà. "We're an American Band", amb tota probabilitat la peça més popular del cançoner de Grand Funk Railroad –aleshores signaven com a Grand Funk-, també una inequívoca declaració de principis. I la pista que titula el setè àlbum d'estudi del combo de Flint, Michigan, publicat el 15 de juliol de 1973, avui fa 50 anys.

Una caràtula minimalista –el nom del grup i el títol del disc sobre un fons daurat- per a una obra mastodòntica en tots els sentits. Mark Farner (guitarra i veu), Mel Schacher (baix) i Don Brewer (bateria) fent funcionar a ple rendiment el power trio fundacional, augmentat pels teclats de Craig Frost, aleshores ja un membre de ple dret de la formació. Producció de Todd Rundgren, i un exercici de hard rock gran reserva i genuïnament nord-americà amb talls tan ben servits com "Stop Lookin' Back", "Black Licorice", "Hooray" o "Walk Like a Man" –el tema més reconegut del disc, juntament amb el que el titula-.

50 anys d'"ELO 2", "A Wizard, a True Star" i "The Captain and Me"

La ELO, amb Lynne al centre, en una imatge de 1973 - Foto Getty Images.

Tenen moltes coses en comú, Jeff Lynne i Todd Rundgren, per molt que els seus registres siguin certament distants i no sempre complementaris l'un de l'altre. Dos mestres de la cançó pop que no han dubtat a conjugar classicisme amb vocació exploradora, que han sabut fer de l'estudi de gravació un instrument musical de ple dret, i que han facturat obres absolutament notables al llarg dels anys. Dos músics foguejats en plena efervescència psicodèlica durant la segona meitat dels 60, que van acabar escrivint ells mateixos alguns dels grans capítols del rock de la dècada posterior –i de més enllà-.

Avui fa 50 anys, el 2 de març de 1973, van publicar àlbums de forma simultània, Lynne al capdavant de l'Electric Light Orchestra (ELO) i Rundgren en solitari. Lynne va lliurar "ELO 2", el seu últim treball amb Roy Wood –que havia abandonat l'ELO durant les sessions de gravació d'aquell mateix disc-. Un exercici de rock progressiu d'alta densitat on destacava la seva simpàtica lectura en clau simfònica del "Roll Over Beethoven" de Chuck Berry. Rundgren, d'altra banda, posava sobre la taula el seu vessant més experimental amb "A Wizard, a True Star", un plàstic que deixava enrere el format cançó per anticipar bona part d'allò que la nació festivalera dels nostres dies encara contempla com a avantguardista.

I encara el mateix dia, aquell 2 de març de 1973, va veure la llum "The Captain and Me", el tercer àlbum dels Doobie Brothers i una de les seves obres més celebrades –si no la que més-. El soft rock orgànic de "Natural Thing", les pinzellades funk d'aquell tros d'himne que va esdevenir "Long Train Runnin'" –música disco abans que es popularitzés el terme-, el rock'n'roll directe de "China Grove" i el blues rock pantanós de "Dark Eyed Cajun Woman". Tot això en un sol disc on també hi figuren reclams com "Evil Woman" o la preciosa "South City Midnight Lady". Tres clàssics en un sol dia, avui fa 50 anys.

Jesse Gress (1956-2023)

JESSE GRESS
(1956-2023)

Guitarrista de guitarristes, la carrera de Jesse Gress va estretament lligada a la de Todd Rundgren, amb qui va girar durant molts anys –i va gravar àlbums com "One Long Year" (2000)-. Però també va treballar amb figures com Tony Levin, Eric Clapton, The Allman Brothers Band o el recentment traspassat Jeff Beck, entre molts altres. A més, era col·laborador habitual de publicacions especialitzades com Guitar Player o Guitar World. Ha mort a l'edat de 67 anys.

50 anys de "Something/Anything?"

Hi ha músics que tant poden definir etiquetes i gèneres sencers, com eixamplar-ne els límits fins a transcendir-los o fer-los petits. L'obra de Todd Rundgren és clau per entendre registres com van de la psicodèlia al soft rock passant per la música progressiva, sempre des d'una aguda sensibilitat pop que li ha permès compondre grans cançons al mateix temps que es presentava com un dotat multiinstrumentista i una autoritat a l'estudi de gravació. No cal dir noms, però alguns dels grans reclams del pop i el rock actuals que ho peten durant les temporades de festivals, beuen directament de la discografia clàssica del de Filadèlfia, encara que potser no en siguin conscients.

Avui es commemoren 50 anys de la publicació del seu tercer àlbum en solitari –caldria reivindicar més sovint el seu pas previ per Nazz-, també una de les seves obres capitals, un "Something/Anything?" (1972) que va compondre a Los Angeles i va enregistrar a mig camí de Califòrnia i Nova York fent-se càrrec ell mateix de la totalitat dels instruments en bona part del repertori. I quin senyor repertori, amb cançons com "Hello It's Me", "Cold Morning Light", "Wolfman Jack" –homenatge a l'irrepetible disc jockey del mateix nom- o la preciosa "I Saw the Light", probablement la composició més reconeguda de Rundgren i tota una joia que transporta des de la primera nota fins a les assolellades costes californianes.