 |
| Elizabeth II segons Jamie Reid. |
Ha mort Elisabet II, la reina del primer estat europeu que va saber situar la monarquia al lloc que li pertoca –per sota del Parlament, ni més ni menys-, si és que realment n'hi pertoca cap –Visca la República!-. El seu regnat ha durat set dècades, de 1952 a 2022, de seguida s'ha dit. Durant tot aquest temps el món –i la traspassada monarca britànica- ha vist com canviaven règims, es feien i desfeien estats i fins i tot es desintegraven blocs geopolítics sencers. Com es conquerien drets a cop de suor i fins i tot de sang –i, darrerament, com alguns dels drets conquerits són posats en qüestió-. Com la lògica de blocs del tauler bipolar de la Guerra Freda deixava pas al
final de la Història, i com aquest desembocava en l'inici d'una
nova Història –la que tot just ara es comença a escriure- on es reediten molts dels tics de la vella.
En termes melòmans i de cultura pop, que és el que aquí ens ocupa, ha passat de tot i més. Quan Elisabet II va accedir al tron encara faltaven dos anys per l'esclat del rock'n'roll com a fenomen sociocultural, Elvis Presley tot just començava a enregistrar discos domèstics per regalar a la seva mare i, en un Regne Unit en blanc i negre, el concepte teenager amb prou feina germinava de la mà dels teddy boys, la primera subcultura juvenil de postguerra. Quan Isabel II va ser nomenada cap d'Estat, encara faltaven més de deu anys perquè la Beatlemania i la Swinging London provoquessin un cisma social i cultural que va capgirar Occident per sempre més. De Lennon tornant la seva medalla MBE a McCartney donant públicament el seu condol per la mort de la monarca hi van més de 50 anys, que encara no abasten el regnat sencer de qui alguns veien com la personificació de tot allò que pogués quedar de l'Imperi Britànic.
En el món de la música pop, la reina Elisabet ha generat tanta admiració com rebuig. Que entre els seus partidaris s'hi hagin trobat algunes de les figures més rellevants de la història del rock, il·lustra perfectament l'abast i la dimensió de qui va assumir el seu rol sense ultrapassar mai les seves funcions –impensable al Regne Unit un posicionament com el que va adoptar el rei d'Espanya arran dels fets de l'1 d'octubre de 2017-. És clar que tampoc ens podem oblidar dels seus detractors, sempre tan oportunts com ben afinats, començant per un Morrissey que no ha parat de fer punteria des dels dies dels Smiths –aquí tenim l'encara definitiu "The Queen Is Dead" (1986)-, o pels Sex Pistols i un "God Save the Queen" (1977) –amb icònica caràtula pop art de Jamie Reid- que els va comportar la prohibició de tocar en terra britànic durant el jubileu d'Elisabet II –amb unes conseqüències prou conegudes a hores d'ara-. Se n'ha anat la cap d'Estat que més cançons ha arribat a inspirar en vida –tant a favor com en contra-. I amb la seva mort també assistim al final d'una era pop.
