In the darkened underpass

Take me out tonight

Take me anywhere

I don't care, I don't care, I don't care

And in the darkened underpass

I thought, 'Oh God, my chance has come at last!'

But then a strange fear gripped me

And I just couldn't ask

(The Smiths)

Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers, abril de 2026.

Andy Rourke (1964-2023)

ANDY ROURKE
(1964-2023)

Una de les millors maneres d'entendre el pes d'Andy Rourke al so dels Smiths és visionant –escoltant, vaja- la interpretació de "Barbarism Begins at Home" que la banda va fer el 1984 al programa televisiu The Tube –mesos abans que la peça en qüestió sortís publicada a "Meat Is Murder" (1985)-. Lliçó magistral de com un baix pot arribar a aguantar –fins i tot a dirigir- tot sol una cançó sencera, i una actuació que podria situar Rourke al costat d'astres molt més reconeguts de les quatre cordes com Steve Harris –sí, soc conscient que aquesta afirmació farà bullir la sang a una i altra bancada, però aquí venim a parlar de música-.

I encara podríem trobar més exemples del seu paper transcendental en una discografia tan breu com essencial –la línia rítmica de "Pretty Girls Make Graves" o el batec de "Girlfriend in a Coma", per citar tan sols els dos primers que m'han vingut al cap-. Ha mort el baixista dels Smiths a l'edat de 59 anys, víctima d'un maleït càncer. Un músic de primera que, juntament amb Mike Joyce (bateria), va ser permanentment eclipsat per les magnètiques presències de Morrissey i Johnny Marr. Ja se sap, l'eterna mala sort dels baixistes –i dels bateries, però sobretot dels baixistes-. Sigui com sigui, una figura clau per entendre allò que una vegada es va anomenar indie.

Elisabet II i el final d'una era pop

Elizabeth II segons Jamie Reid.

Ha mort Elisabet II, la reina del primer estat europeu que va saber situar la monarquia al lloc que li pertoca –per sota del Parlament, ni més ni menys-, si és que realment n'hi pertoca cap –Visca la República!-. El seu regnat ha durat set dècades, de 1952 a 2022, de seguida s'ha dit. Durant tot aquest temps el món –i la traspassada monarca britànica- ha vist com canviaven règims, es feien i desfeien estats i fins i tot es desintegraven blocs geopolítics sencers. Com es conquerien drets a cop de suor i fins i tot de sang –i, darrerament, com alguns dels drets conquerits són posats en qüestió-. Com la lògica de blocs del tauler bipolar de la Guerra Freda deixava pas al final de la Història, i com aquest desembocava en l'inici d'una nova Història –la que tot just ara es comença a escriure- on es reediten molts dels tics de la vella.

En termes melòmans i de cultura pop, que és el que aquí ens ocupa, ha passat de tot i més. Quan Elisabet II va accedir al tron encara faltaven dos anys per l'esclat del rock'n'roll com a fenomen sociocultural, Elvis Presley tot just començava a enregistrar discos domèstics per regalar a la seva mare i, en un Regne Unit en blanc i negre, el concepte teenager amb prou feina germinava de la mà dels teddy boys, la primera subcultura juvenil de postguerra. Quan Isabel II va ser nomenada cap d'Estat, encara faltaven més de deu anys perquè la Beatlemania i la Swinging London provoquessin un cisma social i cultural que va capgirar Occident per sempre més. De Lennon tornant la seva medalla MBE a McCartney donant públicament el seu condol per la mort de la monarca hi van més de 50 anys, que encara no abasten el regnat sencer de qui alguns veien com la personificació de tot allò que pogués quedar de l'Imperi Britànic.

En el món de la música pop, la reina Elisabet ha generat tanta admiració com rebuig. Que entre els seus partidaris s'hi hagin trobat algunes de les figures més rellevants de la història del rock, il·lustra perfectament l'abast i la dimensió de qui va assumir el seu rol sense ultrapassar mai les seves funcions –impensable al Regne Unit un posicionament com el que va adoptar el rei d'Espanya arran dels fets de l'1 d'octubre de 2017-. És clar que tampoc ens podem oblidar dels seus detractors, sempre tan oportunts com ben afinats, començant per un Morrissey que no ha parat de fer punteria des dels dies dels Smiths –aquí tenim l'encara definitiu "The Queen Is Dead" (1986)-, o pels Sex Pistols i un "God Save the Queen" (1977) –amb icònica caràtula pop art de Jamie Reid- que els va comportar la prohibició de tocar en terra britànic durant el jubileu d'Elisabet II –amb unes conseqüències prou conegudes a hores d'ara-. Se n'ha anat la cap d'Estat que més cançons ha arribat a inspirar en vida –tant a favor com en contra-. I amb la seva mort també assistim al final d'una era pop.

Pere Pla (1956-2021)

PERE PLA
(1956-2021)

Va ser una de les primeres bandes de tot l'Estat espanyol que es podien considerar paradigmàtiques d'allò que s'anomenaria indie. Forats Negres venien de Mallorca, i van debutar el 1981 amb una maqueta que mirava al post-punk britànic i a bandes le l'òrbita novaiorquesa com Talking Heads. Deu pistes sense títol –exceptuant la inicial "El hombre horizontal"- i cantades en un idioma inventat que sonava anglosaxó però no ho era. Qui cantava i tocava la guitarra rítmica era Pere Pla, que un cop desfet el grup l'any 1982 va passar per diversos projectes abans de formar Furnish Time, amb un so més convencional –per l'època- però igualment en sintonia amb l'òrbita indie que els va permetre entre d'altres telonejar als Smiths a Madrid el maig de 1985. Pla ens ha deixat a l'edat de 65 anys.

"Shoplifters of the World" (2021)

Fotograma de "Shoplifters of the World".

Hi va haver un temps no pas tan llunyà en què un dels pitjors dies de la vida d'un adolescent era el de la separació del seu grup de música preferit. Era un temps en què la música pop movia legions de seguidors que no anaven al darrere de cap story ni de cap trending topic, sinó d'aquella cançó que els havia alterat per sempre més l'existència i d'aquella banda a la qual creien capaç de canviar el món. Dies en què efectivament la música pop era al centre de les vides de generacions senceres que solien trobar als surcs d'un vinil, a la cinta magnètica d'un cassette o a la sintonia d'una ràdio amiga totes aquelles respostes que Tik Tok mai els hauria pogut oferir.

"Shoplifters of the World" (2021), el darrer llargmetratge d'Stephen Kijak, tracta justament d'això. D'un grup d'adolescents que proven d'assimilar la separació del seu grup preferit durant una nit de sexe, drogues, alcohol i molta música. L'any és 1987 i el grup en qüestió és The Smiths, fil conductor d'una comèdia dramàtica sobre una colla d'inadaptats a qui les cançons de Morrissey i companyia guien i acompanyen a través de tota mena de circumstàncies. El segrest d'una emissora radiofònica per part d'un d'aquests joves s'inspira en fets reals. Per tota la resta, "Shoplifters of the World" és un entranyable homenatge tant a la banda de Manchester com a qui mai s'hagi sentit interpel·lat per la lletra o la melodia d'una cançó pop.

A favor de Pablo Hasél

Woody Guthrie amb la seva màquina de matar feixistes.

El gran Woody Guthrie amb la seva màquina de matar feixistes. Per unes vacances a Abu Dabi i un compte corrent a Suïssa, a veure qui serà el cínic que sabrà fer passar la llegendària enganxina de la seva guitarra –la del "This Machine Kills Fascists"- per delicte d'odi.

Morrissey desitjant la mort de Margaret Thatcher des de la lletra d'una cançó –"Margaret on the Guillotine"-. Regne Unit, any 1988. Prèviament, l'exvocalista dels Smiths havia lamentat públicament que l'aleshores Primera Ministra britànica hagués sobreviscut a un atemptat de l'IRA. Va per tots aquells altaveus de la dreta més casposa que pretenen justificar l'empresonament de qui simplement es dedica a fer cançons.

Seguim amb Morrissey. Dubto que a la reialesa britànica li fes molta gràcia la caràtula de "Low in High School" (2017), però aquí la tenim. Un contundent "Axe the Monarchy" que es pot llegir ben gran al cartell sostingut per un infant a les portes del mateix palau de Buckingham –a l'altra mà hi té una destral-. Va per tots aquells que pretenen limitar i condicionar la llibertat d'expressió en aquesta democràcia d'estar per casa que és l'Estat espanyol.

I finalment, tornem a recordar què cantava la recentment traspassada Anne Feeney a la inequívocament titulada cançó "Have You Been to Jail for Justice?": "You law abiding citizens / Come listen to this song / Laws are made by people / And people can be wrong / Once unions were against the law / But slavery was fine / Women were denied the vote / While children worked the mine / The more you study history / The less you can deny it / A rotten law stays on the books / 'Til folks with guts defy it!".

Res més a afegir. Tan sols que les mostres d'art compromès que ha pogut ser expressat sense censura en països del nostre entorn són infinites. I que ningú hauria d'anar a la presó per expressar allò que pensa ni per cantar, rapejar, tuitejar, escriure o dibuixar. I que no es pot tolerar l'empresonament de Pablo Hasél. Perquè quan es tanca algú a la presó per les seves idees, s'hi tanca a tota una societat. Perquè demà pot ser qualsevol de nosaltres. Per això no podem callar.

Una samarreta de Joan Jett

Joan Jett & The Blackhearts.

Guy Garvey (Elbow) va dir que la gent que escolta els Smiths és bona gent. Que hi va haver un temps en què Manchester era una ciutat perillosa, i que en un entorn com aquell sabies que et podies fiar de qualsevol persona que portés una samarreta de la banda. La població on jo visc no és perillosa, però algú la va qualificar una vegada com la capital mundial de l'avorriment. I en un context com aquest una samarreta també pot arribar a establir tanta empatia com simpatia envers qui la porta posada. Aquest matí, poc després de sortir de casa, m'he creuat amb una noia molt jove que portava una samarreta de Joan Jett & The Blackhearts i una guitarra penjada a l'esquena. Petits grans detalls que li alegren a un el dia.

La samarreta de Ramones

Guy Garvey (Elbow) afirmava fa cosa d'un any que la gent que aprecia els Smiths és bona gent. Que hi va haver un temps en què Manchester era una ciutat perillosa, i que en un entorn com aquell sabies que et podies fiar de qualsevol persona que portés una samarreta de la banda. El mateix passava anys enrere amb les samarretes de Ramones. Parlo d'abans que el logotip dels novaiorquesos esdevingués un guarniment estètic més per a gent que probablement no ha arribat a escoltar mai "Rocket to Russia" (1977). Sigui com sigui, una samarreta de la banda de Queens encara pot connectar ànimes distants però amb mentalitats similars. Aquest matí portava posada jo la meva quan he arribat a la feina mentre un dels meus companys parlava amb un conegut amb el qual jo no havia coincidit mai. El meu company ens ha presentat i el primer que m'ha dit aquella persona és que anys enrere havia coincidit amb Dee Dee Ramone després d'una actuació de la banda a Barcelona. Ha estat el punt de partida d'una conversa que s'ha allargat durant una bona estona -i més que s'hauria allargat de no ser perquè tots dos teníem feina-, i durant la qual han sortit temes com el desaparegut CBGB o la botiga d'Amoeba a San Francisco. La persona en qüestió i un servidor vivim en móns gairebé paral·lels i ens dediquem a activitats complementàries però no sempre ben avingudes. En qualsevol cas ens uneix la nostra perspectiva melòmana, i només per això sé que serà un plaer coincidir amb ell si mai ho torno a fer -i tant de bo sigui així-. Crec que ja ho he dit en més d'una ocasió, però la cultura serveix per coses com aquesta.

La gent que aprecia els Smiths és bona gent

"Havent crescut a Manchester, sóc incapaç de recordar un sol moment en què no tingués presents els Smiths. El seu estil i la seva actitud, així com la pròpia música, sempre m'han acompanyat. D'alguna manera, sabies que et podies fiar d'algú si portava una samarreta dels Smiths o tenia un tupè com el de Morrissey. Manchester era una ciutat bruta, dura i perillosa per a viure-hi, però de cop i volta van començar a créixer flors per tot arreu perquè la gent que aprecia els Smiths és bona gent. Tot i viure en un lloc complicat, els Smiths et feien saber que estaves en companyia de gent amable i lliurepensadora". Guy Garvey (Elbow) comença així el pròleg del dossier de vint pàgines que l'edició d'agost de Mojo dedica a Morrissey i companyia.

La gent que aprecia els Smiths és bona gent. En termes generals, l'expressió és ben certa i es pot aplicar a moltíssims músics i artistes d'altres disciplines. Ja ho saben, arriben vostès a un lloc nou on no coneixen a ningú, se senten desconcertats, aleshores detecten una samarreta amb el logotip i l'escut de Ramones o la caràtula de Pulp Fiction, i passen del desconcert a la sensació de no trobar-se sols. Mick Jagger i Keith Richards es coneixien des de petits però es van acostar l'un a l'altre el dia en què van descobrir que escoltaven els mateixos discos de blues. Si m'assec al tren o al metro i la persona que hi ha al meu costat llegeix una novel·la de Nick Hornby o un exemplar de la pròpia Mojo, sé que tinc molt més en comú amb ella que amb tota la resta del passatge. La cultura serveix per això, per establir lligams que van més enllà de qualsevol obstacle o condició. Per això veiem tan sovint polítics obstinats en carregar-se-la.

Tres dècades de "The Queen Is Dead"

No sé si és el millor disc de la història, tal i com el proclamava NME en un rànquing tan debatut i discutible com qualsevol altre, però sí que és una de les obres definitives del seu temps i la seva ona expansiva arriba fins als nostres dies. Avui fa trenta anys veia la llum "The Queen Is Dead" (1986), el disc més referencial dels Smiths, el seu cim creatiu i comercial i també el principi d'un final que no trigaria a precipitar-se. "Bigmouth Strikes Again", "Some Girls Are Bigger than Others", "Cemetery Gates", "The Boy with the Thorn in His Side" i l'eterna "There Is a Light that Never Goes Out", gairebé res. No se n'ha publicat cap edició commemorativa ni s'ha remasteritzat l'àlbum amb motiu de l'ocasió. Millor així, hi ha coses que val més deixar com estan.

Mexrrissey

Hem escoltat el repertori dels Beatles en clau de qualsevol gènere que ens pugui venir al cap. Hem escoltat versions de temes de heavy metal en clau d'easy listening. Hem escoltat bandes de country adaptant als Strokes i a Madonna. I quan ens pensàvem que ja ho havíem escoltat tot, arriba Mexrrissey. Una agrupació de músics mexicans dedicats a adaptar peces de Morrissey i dels Smiths al llenguatge musical del seu país. L'aventura va començar ara fa un any i no els ha anat malament -han arribat a girar pel Regne Unit, escala a Manchester inclosa-. Destaquen al seu repertori títols com "El chico de la espina clavada" o "El primero del gang". Escoltin-los aquí.

Indie?

"En aquells temps, indie s'utilitzava com a sinònim de contracultural. Ara ja no pot tenir aquest significat. Ara podria definir quelcom semblant a 'grups de guitarres tocant per a poder sonar a la ràdio'. Però la música contracultural encara no ha desaparegut, segueix existint. És música veritablement independent, que surt de l'ànima i que no es troba mercantilitzada. Simplement has de buscar-la amb insistència i no creure't allò que et fan arribar". Ben Watt (Everything But The Girl) en declaracions a Rockdelux (setembre de 2014).

The Smiths.

Diuen algunes veus que la primera referència discogràfica etiquetable com a indie és "Spiral Scratch" (1977), ep de debut d'uns Buzzcocks cridats a ser vaques sagrades de la primera onada punk britànica. D'altres diuen que van ser els Smiths amb el seu debut homònim (1984) qui va donar forma al gènere. Fixin-se en la diferència. Els primers s'emmarquen estilísticament en el punk però encaixen al concepte indie pel fet d'haver-se autoeditat la galeta en qüestió a través del seu propi segell, New Hormones. També Morrissey i companyia treballaven amb un segell independent -Rough Trade, ni més ni menys-, però quan es parla de la seva condició de pioners es fa referència a unes coordenades sonores -a més de líriques i estètiques- que enllacen amb bona part de la producció contemporània catalogada com a indie. I si tenim en compte que aquest terme ve d'independent, salta a la vista que ni els actuals Buzzcocks ni els excomponents dels Smiths es poden considerar com a tals a dia d'avui, malgrat mantenir-se fidels als discursos que els van definir aleshores.

Etiqueta, gènere, so, estètica i tantes altres són les variables que han deformat el sentit del terme indie al llarg dels anys. Fins al punt que el mot emprat tres dècades enrere per designar una actitud i una filosofia més que un so, ha esdevingut una fórmula feta a mida dels grups de guitarres als quals es refereix Watt. Hi ha qui ho atribueix a Oasis i els seus banys de masses dels 90. Hi ha qui va més enllà i directament assenyala el Britpop en conjunt com a causant de tots els mals -en qualsevol cas, no va mal encaminat: Luke Haines sempre ha tingut raó-. També hi ha qui dispara indiscriminadament contra el propi Morrissey, divinitat per a molts i personificació del maligne per a tants d'altres. Jo ho atribueixo al pas del temps que tot ho distorsiona. I al procés natural mitjançant el qual tota expressió alternativa, independent, novedosa o contracultural acaba perdent qualsevol d'aquestes condicions al ser absorbida per la gran maquinària del sistema, la indústria o com vostès prefereixin anomenar-ho. El mateix procés que ha banalitzat corrents artístiques i filosòfiques senceres i que ens ha arrossegat fins a una postmodernitat confosa i profundament debordiana.

La caràtula original de "C86".

Per això és bo mirar enrere de tant en tant i situar les coses al seu context. El segell Cherry Red -als seus inicis emblema de l'ètica indie, en l'actualitat inesgotable font de reedicions tan luxoses com necessàries- ha tornat a posar en circulació l'històric "C86". El cassette editat el 1986 per la revista NME -i reeditat en vinil per Rough Trade poc temps després- per a documentar l'existència d'una sèrie de bandes que navegaven a contracorrent en un Regne Unit dominat pels Nous Romàntics, l'AOR i el pop sintètic. Bandes que amb els anys han esdevingut el paradigma definitiu de la música indie, però que aleshores tan sols tenien en comú les ganes de dir la seva, d'esquivar els dictats de tota indústria i d'oferir grans cançons amb els recursos de què disposessin. Ni tan sols hi havia una uniformitat estilística: a "C86" hi convivien l'art-rock d'uns MacKenzies, el post-punk marcià d'uns Shrubs, el protorockabilly d'uns Half Man Half Biscuit i el jangle pop d'uns Mighty Lemon Drops. De la mateixa manera, noms posteriorment consolidats com els de The Wedding Present, The Pastels o Primal Scream s'alternaven amb d'altres que amb prou feina anirien més enllà d'aquella breu exposició.

"C86" no documentava doncs una escena. En documentava moltes. Les que hi havia repartides arreu de la Gran Bretanya, formant un circuit realment alternatiu on tenien cabuda discursos frescos i inconformistes. Un circuit a través del qual bandes, segells i promotors independents d'arreu del país es retroalimentaven mitjançant l'intercanvi de concerts, la publicació de fanzines i l'establiment, en definitiva, d'una manera pròpia de fer les coses. És aquesta actitud, i no un so ni una estètica determinats, el que defineix o hauria de definir la música catalogada com a indie. En aquest sentit, no cal discutir si la mare dels ous són els Buzzcocks, els Smiths o el "C86", ja que exemples de tot plegat els podríem trobar fins i tot durant els dies de Chess, Sun Records, Stax o Motown -segells genuïnament independents als seus inicis-. I per la mateixa regla de tres, no resulta descabellat afirmar que actualment és més indie un cantautor de barri que pica pedra a l'extrarradi barceloní, que qualsevol agrupació d'imitadors ben pentinats de Joy Division com els que actuen als indrets més chic pel sol fet de poder-s'ho permetre. I sí, admeto que ambdós extrems són prou rebuscats. Però qui em vulgui entendre ja m'ha entès.

El millor?

New Musical Express publicava el passat 26 d'octubre una llista amb els 500 millors discos de la història, segons el criteri de la seva redacció. Una llista discutible com totes, que probablement acabarà generant tanta polèmica com es pot esperar venint d'un setmanari tan admirat com qüestionat. Crida l'atenció, d'entrada, l'àlbum que ocupa el primer lloc. "The Queen Is Dead" (1986), dels Smiths. Per molt enorme que em sembli aquest disc -que m'ho sembla-, per molt que em sembli un dels treballs definitius dels darrers 30 anys -que també m'ho sembla-, trobo molt exagerat afirmar que és el millor àlbum de la història. En qualsevol cas, suposo que és preferible debatre aquesta elecció que tornar-nos a queixar perquè una vegada més encapçalin la llista "Pet Sounds", "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" o el primer de la Velvet (dels quals només aquest darrer es troba entre el top ten).

Memòries d'un Smith

"Els Smiths van acabar per a mi amb judicis contra gent a la qual havia estimat. Això ens va passar per voler ser els Beatles". Johnny Marr en reveladores declaracions a Mojo, que li dedica la portada, el cd i una sucosa entrevista a la seva edició de febrer.






Audio: "The Right Thing Right" - Johnny Marr

25 anys sense els Smiths

Per a commemorar el 25è aniversari de la dissolució dels Smiths, l'FNAC del centre comercial El Triangle de Barcelona ofereix fins el proper 20 de juliol la possibilitat de contemplar una exposició de cartells promocionals originals dels anys 80. Es tracta de pòsters de tirada limitada que el segell discogràfic de la banda, Rough Trade, va distribuir al seu moment per les botigues de discos amb l'objectiu d'anunciar les novetats del grup. Tots els exemplars formen part de la col·lecció particular de Marc Capella, expert i fan incondicional dels de Manchester. La mostra suposa tot un viatge pel túnel del temps i la constatació de la importància que el component gràfic va tenir a l'obra dels Smiths.






Audio: "Shoplifters of the World Unite" - The Smiths