60 anys de "With the Beatles"

Havien passat vuit mesos justos des de la publicació del fundacional "Please Please Me" quan els Beatles van lliurar el seu segon àlbum, "With the Beatles", el 22 de novembre de 1963, avui fa 60 anys. El disc d'"It Won't Be Long", "All My Loving", "Hold Me Tight" i "I Wanna Be Your Man". Dards de precisió Merseybeat on encara es podia ensumar tota la humitat del soterrani del Cavern –aquella arrencada protopunk de "Little Child"-, servits per una banda que tot just començava a eixamplar horitzons –al cap d'una setmana es va publicar el senzill "I Want to Hold Your Hand", gravat durant les mateixes sessions-.

"With the Beatles" també és el plàstic on els de Liverpool pràcticament es van fer seus títols aliens com "Money (That's What I Want)" (Barrett Strong) o "Please Mr. Postman" (The Marvelettes) –cançons que havien tocat en infinites vetllades a Hamburg i al mateix Cavern, i que refermaven les seves arrels transatlàntiques-. I un detall que no s'hauria de considerar menor, és l'obra on John Lennon i Paul McCartney –també Ringo Starr i George Martin, és clar- van deixar que George Harrison es destapés com un brillant compositor amb un "Don't Bother Me" on ja ressonaven registres futurs com els de "Help!" o "Rubber Soul" –tots dos de 1965-.

Publicat en plena efervescència de la Beatlemania, "With the Beatles" va veure la llum el mateix dia de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy a Dallas. En qüestió de mesos, els Fab Four creuarien l'Atlàntic i conqueririen els Estats Units –desencadenant allò que els nord-americans van anomenar British Invasion-. Un país tocat per la tragèdia que, han afirmat diverses veus autoritzades, va començar a passar pàgina tan bon punt els de Liverpool van penetrar en milions de llars de la mà de l'Ed Sullivan Show el febrer de 1964.

Elisabet II i el final d'una era pop

Elizabeth II segons Jamie Reid.

Ha mort Elisabet II, la reina del primer estat europeu que va saber situar la monarquia al lloc que li pertoca –per sota del Parlament, ni més ni menys-, si és que realment n'hi pertoca cap –Visca la República!-. El seu regnat ha durat set dècades, de 1952 a 2022, de seguida s'ha dit. Durant tot aquest temps el món –i la traspassada monarca britànica- ha vist com canviaven règims, es feien i desfeien estats i fins i tot es desintegraven blocs geopolítics sencers. Com es conquerien drets a cop de suor i fins i tot de sang –i, darrerament, com alguns dels drets conquerits són posats en qüestió-. Com la lògica de blocs del tauler bipolar de la Guerra Freda deixava pas al final de la Història, i com aquest desembocava en l'inici d'una nova Història –la que tot just ara es comença a escriure- on es reediten molts dels tics de la vella.

En termes melòmans i de cultura pop, que és el que aquí ens ocupa, ha passat de tot i més. Quan Elisabet II va accedir al tron encara faltaven dos anys per l'esclat del rock'n'roll com a fenomen sociocultural, Elvis Presley tot just començava a enregistrar discos domèstics per regalar a la seva mare i, en un Regne Unit en blanc i negre, el concepte teenager amb prou feina germinava de la mà dels teddy boys, la primera subcultura juvenil de postguerra. Quan Isabel II va ser nomenada cap d'Estat, encara faltaven més de deu anys perquè la Beatlemania i la Swinging London provoquessin un cisma social i cultural que va capgirar Occident per sempre més. De Lennon tornant la seva medalla MBE a McCartney donant públicament el seu condol per la mort de la monarca hi van més de 50 anys, que encara no abasten el regnat sencer de qui alguns veien com la personificació de tot allò que pogués quedar de l'Imperi Britànic.

En el món de la música pop, la reina Elisabet ha generat tanta admiració com rebuig. Que entre els seus partidaris s'hi hagin trobat algunes de les figures més rellevants de la història del rock, il·lustra perfectament l'abast i la dimensió de qui va assumir el seu rol sense ultrapassar mai les seves funcions –impensable al Regne Unit un posicionament com el que va adoptar el rei d'Espanya arran dels fets de l'1 d'octubre de 2017-. És clar que tampoc ens podem oblidar dels seus detractors, sempre tan oportunts com ben afinats, començant per un Morrissey que no ha parat de fer punteria des dels dies dels Smiths –aquí tenim l'encara definitiu "The Queen Is Dead" (1986)-, o pels Sex Pistols i un "God Save the Queen" (1977) –amb icònica caràtula pop art de Jamie Reid- que els va comportar la prohibició de tocar en terra britànic durant el jubileu d'Elisabet II –amb unes conseqüències prou conegudes a hores d'ara-. Se n'ha anat la cap d'Estat que més cançons ha arribat a inspirar en vida –tant a favor com en contra-. I amb la seva mort també assistim al final d'una era pop.

Back in the USSR...

Com tot allò que vingués d'Occident, el rock'n'roll va estar proscrit durant dècades a l'antiga Unió Soviètica. I essent-ne un dels seus màxims exponents, els Beatles eren vistos pel Kremlin com a enemics del poble. Les autoritats de Moscou van fer tot allò que van poder per a evitar que la joventut soviètica entrés en contacte amb l'obra dels Fab Four, començant per il·legalitzar-la i arribant fins i tot a difondre falsos i delirants rumors sobre els de Liverpool. No va servir de res. El mercat negre estava farcit de discos -i altres articles- a través dels quals la Beatlemania aniria més enllà del fenomen cultural per a esdevenir un focus de resistència contra un règim totalitari. I arreu del territori de l'URSS van començar a sorgir bandes que, de manera totalment clandestina, es dedicaven a versionar les cançons dels seus ídols.

Andrey Makarevich.

Un d'aquells artistes era Andrey Makarevich, que més endavant militaria als històrics Mashina Vremeni. Ell va ser un dels molts músics de rock soviètics que van començar les seves respectives trajectòries imitant als Beatles. La qual cosa tenia el seu mèrit. En un país on les guitarres elèctriques eren considerades gairebé com a armes diabòliques, aconseguir-ne una no era gens fàcil. El més pràctic, per tant, era fabricar-se-la un mateix. Makarevich va comprar peces de fusta amb les quals va provar de reproduir la forma de la guitarra de John Lennon. Però això no és tot. Davant la impossibilitat d'aconseguir una pastilla electromagnètica amb la qual fer que l'instrument sonés, se'n va construir una amb peces de telèfon que ell mateix s'havia encarregat de robar en cabines públiques.

Boníssim exemple, el de Makarevich, de com la vocació artística sempre acaba sobreposant-se a les circumstàncies adverses i la manca de recursos. Darrerament, determinades veus dels sectors culturals català i espanyol es queixen de la manca de subvencions i suport institucional. Acostumats tots ells a uns dies de vaques grasses en què les administracions subvencionaven a tort i a dret i on trajectòries senceres se sustentaven a partir de fons públics, un es pregunta què hauria fet tota aquesta gent a la Rússia soviètica. Haurien estat capaços de fabricar-se les seves pròpies guitarres amb peces de fusta? Haurien sabotejat telèfons públics en nom del rock'n'roll? O haurien canviat la seva vocació artística pel funcionariat? Un funcionariat, si m'ho permeten, com el que la manca de subvencions tot just comença a desballestar.

Cinc dècades de Beatlemania

Després d'editar sorprenents tributs a "Abbey Road", l'àlbum blanc o la banda sonora de "Yellow Submarine", Mojo presenta amb la seva edició d'agost un disc d'homenatge a "With the Beatles" (1963). "We're with The Beatles" (2013) commemora el cinquantè aniversari de l'estiu que va transformar els Beatles en el grup més gran del món. Atenció a la versió d'"It Won't Be Long" en clau rocksteady a càrrec de James Hunter, a l'incendi provocat per Wreckless Eric i James Nicholls a "Little Child", i sobretot a un "Don't Bother Me" que Eva Petersen transforma en tot un dard electropop amb l'ajuda de Will Sergeant. I atenció també a les 21 pàgines amb què la revista britànica repassa el meteòric ascens dels Fab Four i l'explosió de la Beatlemania -declaracions de Paul McCartney incloses-. El millor de tot? L'article en què tota una signatura de referència com és la de Jon Savage analitza l'impacte de "With the Beatles". Un impacte ofuscat durant gairebé cinc dècades pel d'obres posteriors com "Revolver" (1966) o "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967), però innegable si tenim en compte el context en què es va concebre i editar. "Grans esdeveniments tenien lloc a tot el món", recorda Savage, "i el pop hi anava estretament lligat. No era un simple entreteniment". Lamentablement, cinc dècades després el pop sí que ha esdevingut un simple entreteniment. I si va estretament lligat a alguna cosa, no són pas els esdeveniments que marquen l'actualitat, sinó la venda de refrescos i aplicacions de telefonia mòbil.