D.E.P. Lídia Iglesias

Lídia Iglesias.

Ens ha deixat Lídia Iglesias, una històrica de la música i de la nit barcelonines. Va ser mànager de bandes com Esqueixada Sniff o l'Orquestra Serpentina, entre d'altres. Jo la vaig conèixer en algun moment de principis de la passada dècada al desaparegut (i enyorat) bar Macondo del Camp de l'Arpa, on solíem coincidir sovint. Parlar amb ella de música era un plaer, tenir-la de públic als meus propis concerts un privilegi, i sempre n'acabaves aprenent alguna cosa. Una persona encantadora, testimoni directe d'alguns dels capítols més emocionants de la música de casa nostra. D.E.P.

D.E.P. Miquel Farrero

Miquel Farrero, en una imatge promocional d'Esqueixada Sniff.

Més que una banda, Esqueixada Sniff va ser pràcticament un col·lectiu on van militar alguns dels noms essencials del rock progressiu català de la dècada dels 70. De Josep Maria París (Màquina!) a Josep Maria Merchán, passant pels recentments despareguts Riqui i Jordi Sabatés –aquest últim s'hi va sumar per tocar al Canet Rock de 1976-, el teclista Toni Saigi –que dècades més tard participaria d'una reunió dels mateixos Màquina!- o el bateria argentí Javier Martínez, provinent de Manal. Formats el 1975, van arribar a telonejar a Brian Auger i van deixar com a testimoni dos àlbums, "En directe" i "Ocells", tots dos de 1979, on les formes progressives s'impregnaven d'essències mediterrànies i que es poden considerar paradigmàtics d'allò que es va anomenar rock laietà. Ens ha deixat qui va ser-ne guitarrista i membre fundador, Miquel Farrero.

Riqui Sabatés (1955-2021)

RIQUI SABATÉS
(1955-2021)

Dies enrere ens referíem al PRO-GRA-SSIU, la jornada de recuperació del Festival de Música Progressiva de Granollers organitzada l'any 2014 per Àlex Gómez-Font juntament amb Brubaker. Al cap d'un any en vam organitzar una segona part, centrada en els inicis del rock progressiu a casa nostra, emfatitzant el pes que va tenir el món del jazz en la seva gestació. Vam comptar amb la presència de Jordi Sabatés, autor (entre moltes altres coses) d'"Ocells del més enllà" (1975), una obra clau a l'hora d'explorar la finíssima línia que podia arribar a separar les coordenades jazzístiques de les progressives en aquells temps en què tot estava per fer, i fins i tot vam poder escoltar el disc sencer, interpretat en directe per una formació jove però de solvència contrastada, Trajecte Final.

A "Ocells del més enllà" hi destacava, a més de la presència del propi Jordi Sabatés, la participació del seu germà, Riqui Sabatés, a la guitarra. Figura essencial del blues, el jazz i el rock a casa nostra, Riqui Sabatés havia tocat prèviament en combos com els psicodèlics i mai prou reivindicats Jarka, i en anys posteriors va militar en formacions progressives com Esqueixada Sniff o els més experimentals –i avançats al seu temps- Suck Electrònic. Més endavant va orientar-se cap al blues, acompanyant sovint a noms destacats d'aquest gènere a casa nostra com Errol Woiski o Big Mama, i encapçalant els seus propis projectes. Ens ha deixat un referent. Descansi en pau.