Jordi Sabatés (1948-2022)

JORDI SABATÉS
(1948-2022)

Pianista de pianistes, explorador nat i pioner en múltiples àmbits, la trajectòria de Jordi Sabatés pràcticament explica l'eclosió del rock psicodèlic i progressiu en aquesta banda dels Pirineus, també l'evolució del jazz a casa nostra a partir de la dècada dels 70. Format al Conservatori del Liceu, fascinat de ben jove per figures com Duke Ellington, Sabatés va formar part de Pic-nic juntament amb Jeanette i Toti Soler, amb el qual va fundar posteriorment els essencials Om, que a més del seu àlbum homònim de 1971 van treballar amb Maria del Mar Bonet i van acompanyar Pau Riba durant la gravació del primer Dioptria (1969), autèntic pilar mestre del rock a Catalunya i de la psicodèlia a nivell estatal.

Va fundar juntament amb el seu germà, Riqui Sabatés, que ens deixava encara no fa un any, els mai prou reivindicats Jarka abans de dedicar-se plenament al jazz, ja fos en solitari o al costat de figures com Tete Montoliu –el seu àlbum conjunt "Vampyria" (1979) és un dels més fascinants del jazz català-, Santi Arisa o Chick Corea. Menció a part mereix un àlbum, "Ocells del més enllà" (1975), que va introduir el Minimoog a l'Estat espanyol i va marcar un punt i a part en la música progressiva a escala continental –parlem d'un disc àmpliament apreciat dins de l'òrbita progressiva a nivell mundial, que a casa nostra hem acabat oblidant com tantes altres manifestacions culturals que s'han proposat trencar esquemes-. El seu autor ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Personalment, la mort de Jordi Sabatés m'ha fet recordar la segona edició de PRO-GRA-SSIU, una jornada sobre jazz i música progressiva promoguda pel periodista Àlex Gómez-Font i l'associació cultural Brubaker, el maig de 2015 a la sala NAUB1 de Granollers, en la qual vaig tenir el gust de poder treballar. Sabatés va participar a l'acte central de la jornada, una taula rodona amb altres veterans de l'escena. Una de les imatges que mai oblidaré d'aquell dia és l'atenció amb què el mestre va escoltar, des de primera fila, com un jove grup de rock progressiu, Trajecte Final, interpretava "Ocells del més enllà" en directe i en la seva totalitat per primer cop en gairebé quatre dècades.

Ens ha deixat un dels més grans referents musicals del nostre país durant les passades cinc dècades i mitja. D.E.P.

Riqui Sabatés (1955-2021)

RIQUI SABATÉS
(1955-2021)

Dies enrere ens referíem al PRO-GRA-SSIU, la jornada de recuperació del Festival de Música Progressiva de Granollers organitzada l'any 2014 per Àlex Gómez-Font juntament amb Brubaker. Al cap d'un any en vam organitzar una segona part, centrada en els inicis del rock progressiu a casa nostra, emfatitzant el pes que va tenir el món del jazz en la seva gestació. Vam comptar amb la presència de Jordi Sabatés, autor (entre moltes altres coses) d'"Ocells del més enllà" (1975), una obra clau a l'hora d'explorar la finíssima línia que podia arribar a separar les coordenades jazzístiques de les progressives en aquells temps en què tot estava per fer, i fins i tot vam poder escoltar el disc sencer, interpretat en directe per una formació jove però de solvència contrastada, Trajecte Final.

A "Ocells del més enllà" hi destacava, a més de la presència del propi Jordi Sabatés, la participació del seu germà, Riqui Sabatés, a la guitarra. Figura essencial del blues, el jazz i el rock a casa nostra, Riqui Sabatés havia tocat prèviament en combos com els psicodèlics i mai prou reivindicats Jarka, i en anys posteriors va militar en formacions progressives com Esqueixada Sniff o els més experimentals –i avançats al seu temps- Suck Electrònic. Més endavant va orientar-se cap al blues, acompanyant sovint a noms destacats d'aquest gènere a casa nostra com Errol Woiski o Big Mama, i encapçalant els seus propis projectes. Ens ha deixat un referent. Descansi en pau.