D.E.P. Lídia Iglesias

Lídia Iglesias.

Ens ha deixat Lídia Iglesias, una històrica de la música i de la nit barcelonines. Va ser mànager de bandes com Esqueixada Sniff o l'Orquestra Serpentina, entre d'altres. Jo la vaig conèixer en algun moment de principis de la passada dècada al desaparegut (i enyorat) bar Macondo del Camp de l'Arpa, on solíem coincidir sovint. Parlar amb ella de música era un plaer, tenir-la de públic als meus propis concerts un privilegi, i sempre n'acabaves aprenent alguna cosa. Una persona encantadora, testimoni directe d'alguns dels capítols més emocionants de la música de casa nostra. D.E.P.

Caminant sol per l'Eixample

Avui fa deu anys que vaig prendre una decisió necessària però difícil –de fet, l'havia pres mesos abans i aquell dia em vaig limitar a fer-la efectiva-. Posar punt i final a un projecte musical que m'havia donat moltes alegries, també uns quants maldecaps, i que en tot cas no anava enlloc –parlo en termes artístics, a aquelles alçades ja no em plantejava res en termes mercantils-, o al menys així ho sentia jo en aquell moment. Vaig fer un últim concert en una perruqueria del barri Gòtic de Barcelona –sí, de debò-, envoltat d'amics i companys de viatge dins i fora de l'improvisat escenari.

Vaig donar-ho tot perquè tenia claríssim que aquell concert seria l'últim, i m'havia preparat a consciència durant els mesos previs –físicament però també i sobretot mentalment-. Volia marxar oferint la meva millor actuació i crec que me'n vaig sortir –ho dic amb tota la modèstia de qui és conscient de les seves limitacions i ha tingut la inseguretat com a confident durant tota la vida-. Quan vaig haver acabat hi va haver qui em va felicitar i fins i tot qui em va abraçar. Jo em pensava que arribat aquell moment ploraria, però en lloc d'això vaig patir una baixada de tensió i el tècnic de so –que també feia de regidor d'escenari- em va haver de reanimar amb Coca-Cola –sí, de debò-.

Després del concert vaig sopar amb alguns dels assistents en un bar del mateix Gòtic que no sé si encara existeix. La idea era acabar la nit a l'enyorat Macondo Bar de Camp de l'Arpa, però pel camí va anar desapareixent tothom –no entraré en detalls, que aquí hi ha unes quantes històries que mereixerien capítols a part, i dels bons- i hi vaig arribar tot sol. Allà em vaig trobar el guitarrista d'un dels meus grups preferits, a qui tenia el plaer de conèixer personalment –i a qui trobo molt a faltar des que ens va deixar-, li vaig explicar que aquella tarda havia tancat etapa i ens vam prendre unes copes. Crec que jo em volia emborratxar –d'acord, ho desitjava-, però només vaig arribar a agafar el puntillo.

L'últim que recordo d'aquella nit sóc jo, amb la meva gorra i la meva parka, caminant sol i perdut per l'Eixample amb una copa de més que tant de bo hagués estat una ampolla sencera de qualsevol cosa –no estava aleshores per sibaritismes-. Segueixo creient que aquella tarda vaig fer el que havia de fer, però de vegades penso que vaig cometre el pitjor error de la meva vida. Fins i tot hi ha dies que sento com si encara em trobés immers en aquella caminada per l'Eixample a altes hores de la nit. Sol i perdut, però sense les copes de més –o sí, no ho sé-. Bé, gràcies a tothom que hi va ser aquell dia. A alguns encara us veig sovint. A d'altres us he perdut el rastre, però encara us tinc presents.

Anna Andreu - "Els mals costums" (2020)

Es commemorarà aquest estiu el desè aniversari de Macondo Fest, un festival d'artistes emergents que va tenir lloc al desaparegut Macondo Bar del Camp de l'Arpa barceloní i del qual va esdevenir gran revelació un jove duet autòcton que jugava a la seva manera amb el folk d'arrel anglosaxona. Des d'aleshores ha plogut molt, i Cálido Home han publicat diversos àlbums que els han consolidat com una de les grans bandes de folk del país –tot i que no acaben de sentir-se còmodes amb aquesta etiqueta- a més d'obrir-los les portes d'escenaris que han compartit amb referents com Angel Olsen o Donovan.

Amb el projecte aturat des de fa un parell d'anys, la meitat del duet ha decidit ara posar en marxa la seva pròpia aventura solista. I és d'aquesta manera com hem pogut descobrir la cara més personal d'Anna Andreu, qui ha signat amb el seu nom un dels grans discos de folk que s'han pogut escoltar enguany per aquestes latituds. Es titula "Els mals costums" (2020, Hidden Track), i l'ha enregistrat amb el suport de la violinista Marina Arrufat, qui ha canviat el seu instrument habitual per la bateria. L'altre fet destacable és el canvi de l'anglès al català com a llengua vehicular, un exercici que ha suposat tot un repte per a la barcelonina i de passada li ha permès ampliar horitzons com a vocalista.

"Els mals costums" és una col·lecció de cançons que segueixen tenint el folk transatlàntic com a element essencial però apunten en direccions fins ara inèdites en l'obra d'Andreu. La urgència de la inicial "Torrent sanguini" enllaça amb dinàmiques com les d'uns Wave Pictures o una Courtney Barnett. Les tonalitats a contrallum d'"El part" revelen registres vocals que remeten a tòtems com Maria del Mar Bonet, una idea que es referma als passatges cristal·lins d'"El que no som" i de la peça titular. Més que un parèntesi en l'activitat de la banda mare, Anna Andreu ha fet un punt i a part i ha segellat deu anys després d'aquella primera revelació un nou i fascinant punt de partida.

Adéu a Alex Taylor

Taylor, durant la seva etapa al capdavant de The Motorcycle Boy.

Ha transcendit aquesta setmana la mort d'Alex Taylor, qui havia estat vocalista dels irrepetibles Shop Assistants i posteriorment dels igualment recomanables Motorcycle Boy. El més sorprenent de tot plegat és que el seu traspàs no és en absolut recent, sinó que data de l'any 2005. Que hagi trigat una dècada i mitja a esdevenir un titular, i que ho hagi fet a partir de l'edició de l'àlbum fins ara inèdit de The Motorcycle Boy, ens ofereix una colpidora pista de com funciona aquest món on vivim: ningú s'havia recordat de Taylor des que va deixar la música a principis de la dècada dels 90, i ningú s'hauria recordat d'ella de no ser per la novetat discogràfica de torn.

Els Shop Assistants van ser una de les formacions més paradigmàtiques d'allò que durant la dècada dels 80 es va anomenar indie, etiqueta que implicava aleshores tota una sèrie de conceptes i valors que el temps ha anat difuminant i fins i tot banalitzant. Les seves cançons, comprimits de vitamina pop, immediatesa punk i nervi adolescent, concentren encara avui bona part de l'essència de la generació C86 –"It's Up to You" va figurar al recopilatori de la revista NME que va donar origen al terme (1986)-. Formada el 1984 a la ciutat d'Edimburg, la banda es va separar el 1987 després de publicar un grapat de singles i un únic àlbum de títol homònim (1986).

Taylor va formar aleshores The Motorcycle Boy juntament amb tres excomponents dels mai prou reivindicats Meat Whiplash, entre ells el guitarrista Michael Kerr. El grup es va desfer el 1990 després d'haver publicat una desena de singles i haver signat un contracte amb una gran disquera que finalment no va materialitzar les expectatives inicials. Deixava un elapé inèdit, "Scarlett", que va acabar veient la llum el passat mes de febrer a través de Forgotten Astronaut Records, segell impulsat pel propi Kerr amb l'ànim de recuperar el llegat de la banda. El mateix ha confirmat a través de les xarxes socials que va provar de localitzar la vocalista abans del llançament, però no va ser fins un cop publicat el disc quan el seu marit el va contactar per fer-li saber que Taylor havia mort 15 anys enrere.

Personalment, Shop Assistants és una de les meves bandes fetitxe d'aquella primera onada de pop independent. La mena de grup que m'hauria agradat trobar algun dia en escenaris i cartells com els del Minifestival de Música Independent de Barcelona, de la mateixa manera que en edicions recents hi he pogut gaudir directes com els de Close Lobsters o The Orchids. I una cançó, "All Day Long" –la versió ràpida, òbviament-, que solia ser habitual de les meves sessions quan punxava discos anys enrere a l'enyorat Macondo Bar del Camp de l'Arpa. Des d'aleshores, a casa mai ha deixat de sonar, i avui ho tornarà a fer amb més intensitat que mai.