The Little Old Log Cabin in the Lane

Timbers falling down and the roof all caved in

Lets in the sunshine and the rain

But there's angels watching over me when I lay down to sleep

In my little old log cabin in the lane

(William Shakespeare Hays*)

Corró d'Amunt, octubre de 2025.

*Lletra de "The Little Old Log Cabin in the Lane", composició de

Hays enregistrada el 1923 per Fiddlin' John Carson.

Un segle de música country cantada

Fiddlin' John Carson, el violinista que va popularitzar el country.

Es commemora avui el centenari de la històrica gravació de "The Little Old Log Cabin in the Lane" a càrrec del violinista Fiddlin' John Carson. El primer enregistrament cantat de la història de la música country, també la peça que va popularitzar aquest estil arreu dels Estats Units durant l'estiu de 1923.

Traçar les arrels de la música country ens obligaria a anar molt enrere. Però si ens centrem en el terreny discogràfic sol existir un consens al voltant de la figura d'Eck Robertson com a pioner de l'estil que ens ocupa. El violinista texà –nascut a Arkansas- va gravar entre els dies 30 de juny i 1 de juliol de 1922 als estudis de la discogràfica Victor a Nova York una sèrie de peces populars, part de les quals amb l'acompanyament del també violinista Henry Gilliland. Una d'aquelles peces era "Sallie Gooden", que va sortir publicada l'1 de setembre d'aquell mateix any amb "Arkansas Traveler" a la cara b. El llançament va passar desapercebut al seu dia, però la història l'ha acabat contemplant com el primer disc de la història del country.

No va ser fins al cap d'un any que un altre músic del Sud, Fiddlin' John Carson, va protagonitzar la que es considera com la primera gravació cantada d'aquest estil, també la peça que el va popularitzar arreu dels Estats Units. Va ser el mes de juny de 1923 quan una delegació de la disquera Okeh Records encapçalada pel productor i caçatalents Ralph Peer va arribar a Atlanta amb l'objectiu de trobar i enregistrar Carson, un extreballador de la indústria del cotó –i un reconegut antisemita que arribaria a establir vincles amb el mateix Ku Klux Klan, diguem-ho tot- que ja aleshores era considerat com un dels millors violinistes de música rural –l'etiqueta country encara no s'havia inventat- de tot l'estat de Georgia.

Peer va improvisar un estudi de gravació en un magatzem de Nassau Street. I va ser en aquell entorn on Carson va gravar el 14 de juny la seva històrica versió de "The Little Old Log Cabin in the Lane", una cançó composta el 1870 per William Shakespeare Hays i molt popular en l'àmbit dels minstrel shows. En aquella mateixa sessió el violinista va gravar també "The Old Hen Cackled and the Rooster's Going To Crow", que va servir com a cara b quan la primera va sortir a la venda al cap de poques setmanes amb forma de disc i a través d'Okeh. En un principi només se'n van premsar 500 còpies, però es van exhaurir tan ràpid que el segell va optar per fer-ne immediatament una edició regular.

AMBAIXADOR DEL SUD RURAL
En qüestió de mesos, les vendes de "The Little Old Log Cabin in the Lane" es comptaven per milers, que arribarien a ser milions durant la tardor d'aquell mateix 1923. Carson havia passat de ser un dels violinistes més populars d'Atlanta a esdevenir el més gran ambaixador de la música del Sud rural arreu dels Estats Units. Fins al 1931, quan va trencar relacions amb Okeh per disputes derivades dels drets d'autor, va arribar a gravar més de 150 cançons, sovint amb l'acompanyament d'una banda, els Virginia Reelers, on destacava la presència de la seva filla, la guitarrista Rosa Lee Carson, més coneguda com a Moonshine Kate.

El 1934, Carson va fitxar per Victor, però aquell mateix any va deixar el negoci discogràfic. Tot i que mai va parar de fer música, els seus últims anys de vida se'ls va passar treballant com a operador d'ascensors a Atlanta. Va morir l'11 de desembre de 1949 a l'edat de 81 anys. Segons la llegenda, tenia el violí a les mans al moment de traspassar. El segell Document Records va publicar el 1997 un total de set volums d'una sèrie de discos compactes que recopilaven cronològicament tota la seva producció –actualment estan descatalogats però es poden localitzar fàcilment al mercat de segona mà-. Sigui com sigui, la seva obra és essencial per entendre el fenomen de la música country tal com la coneixem des de fa un segle.

Un segle del primer disc de country

Eck Robertson.

Es commemoren avui 100 anys de la primera gravació comercial de la història de la música country. La lectura instrumental de la peça tradicional "Arkansas Traveler" a càrrec dels violinistes Eck Robertson i Henry Gilliland, publicada al cap de pocs mesos com a cara b de "Sallie Gooden", que Robertson enregistraria en solitari l'endemà. El disc amb prou feina va tenir ressò al seu dia, però tot allò que ha vingut després en determina el valor històric.

No hi havia cap banjo, ni cap steel guitar, ni tan sols un vocalista, encara menys una Telecaster, un baix elèctric o una bateria. Només van caler dos violins per fer el que es considera com el primer enregistrament comercial de la història de la country music, la lectura instrumental de la peça tradicional "Arkansas Traveler" a càrrec d'Alexander Campbell "Eck" Robertson i Henry C. Gilliland. El punt de partida d'un gènere musical genuïnament nord-americà que, al llarg del darrer segle, ha fet la volta al món tot retroalimentant-se amb tota mena registres i donant peu a estils que van del hillbilly al Western Swing, del bluegrass al country rock i del honky tonk al mateix rock'n'roll. Avui es commemoren 100 anys d'aquella sessió pionera.

Diu la llegenda que tots dos violinistes anaven vestits amb uniformes de l'exèrcit confederat quan es van presentar a una audició per la Victor Talking Machine Company, a finals de juny de 1922 –quan amb prou feina havia passat mig segle des de la fi de la Guerra de Secessió- en una oficina de Nova York. També hi ha fonts segons les quals hi haurien anat vestits de cowboys. És molt possible que cap de les dues versions sigui certa, que tan sols siguin rumors d'aquells que alimenten mites. Però en aquest cas el mite és tan real com la gesta de dos hillbillies de pura raça que se'n van anar a la ciutat dels gratacels a deixar constància d'una música –la seva, la dels seus- que ja portaven dècades interpretant en fires i esdeveniments diversos de punta a punta del vell Sud.

NISSAGA DE VIOLINISTES

Robertson havia nascut a Arkansas el 1887, fill d'un veterà de guerra i descendent d'una nissaga de violinistes –ho eren el seu pare, el seu avi i els seus oncles-. La seva família es va establir en una granja de Texas quan tenia tres anys. Quan en va tenir cinc, ell mateix va començar a tocar el violí. En plena adolescència va començar a treballar com a músic professional en espectacles ambulants, medicine shows i sales de cinema on solia acompanyar pel·lícules mudes. Els contactes del seu pare també li permetien tocar sovint en trobades de veterans del bàndol confederat. Va ser en una d'aquelles trobades on va conèixer Gilliland, ell mateix un veterà de guerra amb una trajectòria notable com a violinista. Corria la primavera de 1922. Robertson tenia 34 anys. Gilliland en tenia 74.

Henry Gilliland.

La sintonia entre tots dos va ser tan bona que van decidir anar a Nova York a la recerca d'un contracte discogràfic. Ho van fer animats per un conegut de Gilliland que treballava fent d'advocat a la Big Apple, però sobretot per la seva determinació a l'hora de donar a conèixer la tradició musical del Sud dels Estats Units a una indústria fonogràfica que aleshores no hi veia gaire més enllà de les grans metròpolis com Los Angeles o la mateixa Nova York. Hi van arribar a finals de juny d'aquell 1922. El dia 29 van fer la prova per als executius de Victor, i aquests en van sortir tan impressionats que l'endemà mateix els van portar a l'estudi. D'aquesta manera, Robertson i Gilliland van gravar a duet el 30 de juny –avui fa 100 anys- la citada "Arkansas Traveler" i una altra peça tradicional, "Turkey in the Straw" –també van gravar "Forked Deer" i "Apple Blossom", que van romandre inèdites-.

Al cap d'un dia, l'1 de juliol, Robertson va tornar a l'estudi i va gravar sis pistes més, aquest cop en solitari: "Ragtime Annie", "Done Gone", "Sally Johnson/Billy in the Low Ground" i "Sallie Gooden" –que posteriorment es publicarien en diversos discos-, i "General Logan Reel/Dominion Hornpipe" i "Brilliancy and Cheatum" –que mai van arribar a veure la llum-. De totes sis, la més essencial és "Sallie Gooden". I no només perquè la lectura de Robertson sigui una de les més canòniques que mai s'han fet d'aquesta peça tradicional, considerada com una influència cabdal en el desenvolupament d'estils com el hillbilly o el bluegrass, sinó perquè la seva publicació amb la citada "Arkansas Traveler" a la cara b va materialitzar el primer disc de country mai posat a la venda. El senzill va sortir l'1 de setembre d'aquell mateix 1922. El seu ressò inicial va ser mínim, però el seu valor històric és incalculable.

DELS ANYS 20 A L'ERA ROCK 

La música country es va començar a popularitzar a partir de l'estiu de 1923, quan un altre violinista, Fiddlin' John Carson, va publicar "The Little Old Log Cabin in the Lane", considerada com la primera gravació de country cantada. Aquell mateix any, Victor va posar a la venda "Turkey in the Straw" amb "Ragtime Annie" a la cara b. Però el públic no va respondre, Robertson i Gilliland no es van beneficiar d'aquella popularitat, i mai més van tornar a gravar junts. Gilliland va morir a Texas el 1924. Durant la dècada dels 20, Robertson va seguir enregistrant de forma esporàdica per Victor, sovint acompanyat per la seva esposa, Dueron Robertson, i els seus fills, Nettie i Daphne, abans de centrar-se definitivament en les actuacions en directe.

Robertson, durant els seus darrers anys de vida.

El 1940 va gravar un centenar de pistes en un estudi de Dallas, que es van acabar perdent. A principis dels 60, el ressorgiment de músiques d'arrel com el folk o el bluegrass van motivar un renovat interès per la seva figura. El 1965 va actuar al Festival de Folk de Newport acompanyat pels New Lost City Ramblers. El mateix any i al mateix festival, Bob Dylan va tocar per primer cop amb format elèctric i pràcticament va inaugurar l'era rock. Els temps estaven canviant, però l'evolució que ha experimentat Dylan des d'aleshores el situa, fins a un cert punt, molt més a prop del llegendari violinista que no pas dels seus propis deixebles. Robertson va morir a Texas el 1975. Les peces publicades durant la seva etapa a Victor es poden trobar actualment en recopilatoris com "Old-Time Texas Fiddler", editat el 1998 per County Records.

Caràtula del recopilatori 'Old-Time Texas Fiddler'.

La música que ha definit un país

Jimmie Rodgers (1897-1933), considerat com el 'pare del country modern'.

Nou capítols dedicats a repassar la història de la música country en plena era daurada de les sèries televisives. I un projecte ambiciós que, malgrat el rigor i l'allau de veus autoritzades, s'acaba quedant a mitges en termes globals. "Country Music" és l'aproximació de Ken Burns a un gènere centenari que no tan sols ha retratat i definit un país sencer, sinó que fins i tot l'ha arribat a explicar.

El country. Aquella música que va néixer en algun lloc del Sud dels Estats Units del matrimoni entre el violí anglosaxó i el banjo africà, i que posteriorment s'aniria enriquint amb la incorporació d'accents com la polka alemanya o l'herència hispana de l'estat de Texas –en altres paraules, un gènere musical que s'ha construït i es segueix construint de forma paral·lela al país i les gents als quals retrata, defineix i fins i tot explica des de fa cosa d'un segle-. O simplement "tres acords i la veritat", tal i com va apuntar al seu dia el prolífic compositor Harlan Howard.

Una definició més o menys acadèmica i una altra de més abstracta i passional, que queden perfectament exposades i justificades al llarg dels nou capítols de "Country Music" (2019). Una minisèrie televisiva de títol tan oportú com poc original, on el realitzador Ken Burns –reconegut per les seves produccions catòdiques al voltant del jazz o la Guerra del Vietnam- planteja una aproximació cronològica a una etiqueta sonora que engloba tants o més estils que el rock, i que enllaça els medicine shows de principis del segle passat amb les mastodòntiques escenografies de Garth Brooks.

Una empresa sens dubte ambiciosa per la qual s'ha servit Burns d'un ampli catàleg de gravacions històriques i imatges d'arxiu, així com de testimonis que abracen diferents èpoques i vessants del negoci de la música country, entre els quals no hi falten gegants com Willie Nelson, Marty Stuart, Rodney Crowell, Dolly Parton, Loretta Lynn, Hank Williams Jr., Rosanne Cash, Dwight Yoakam, Emmylou Harris, Kris Kristofferson, el desaparegut Merle Haggard o el mateix Brooks. I un conjunt digne de ser visionat (i escoltat) amb temps i atenció, si bé el seu resultat es podria qualificar com a desigual en termes globals: no hi sobra absolutament res, però hi falten coses.


OPORTUNITAT DESAPROFITADA

I això que tot plegat comença amb molt bon peu. Amb un primer capítol que explica la gènesi del que en un primer moment s'anomenaria música hillbilly de la mà de pioners com Fiddlin' John Carson o Eck Robertson –també de caçatalents com Ralph Peer, que va situar disqueres com Okeh o Victor a l'avantguarda d'aquell nou gènere musical-, i culmina al moment en què Jimmie Rodgers i la Carter Family n'acabaren d'establir unes línies mestres encara vàlides a data d'avui. També són lloables les aproximacions a derivats com el bluegrass, el western swing o fins i tot el rockabilly, així com a figures tan capitals com les de Hank Williams, Bill Monroe, Patsy Cline o Johnny Cash.

El problema és que, a mida que avança la cronologia i el country es va diversificant en un nombre creixent de variants i subgèneres, Burns sembla no acabar de trobar cap ruta que acabi d'abastar tot allò que aquest ha arribat a donar de si. Sorprèn, per exemple, que no es faci cap menció al Bakersfield Sound, que el country rock s'abordi pràcticament de passada –si bé hi són ben representats Gram Parsons i la Nitty Gritty Dirt Band- i, sobretot, que la sèrie no arribi més enllà de l'any 1996. Cosa que exclou tot un ventall de discursos que van del country pop de Shania Twain a allò que es va anomenar country alternatiu, i que d'alguna manera suposa una oportunitat desaprofitada d'explicar en tota la seva magnitud un gènere musical que probablement requereixi més de nou capítols.


Nota: Aquest article no s'ha escrit en base a la versió 'íntegra' de la sèrie 'Country Music' (16 hores de durada en total), sinó de la versió 'retallada' per la BBC i emesa a l'Estat espanyol a través de plataformes com la BBC (nou capítols de 52 minuts de durada en total).