Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Merle Haggard. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Merle Haggard. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 de febrer del 2026

De "The Sound in Your Mind" a "Heart of America"


Es commemora aquest mes de febrer –la data exacta no acaba d'estar del tot clara– el 50è aniversari de "The Sound in Your Mind" (1976), el 19è àlbum d'estudi de Willie Nelson. Un capítol més d'una discografia que ja aleshores era monumental i cinc dècades més tard és simplement inabastable –i el millor de tot és que no para de créixer-. El plàstic en què el Red Headed Stranger va versionar a Lefty Frizzell –"If You've Got the Money (I've Got the Time)"–, va segellar una preciosa lectura de l'espiritual "Amazing Grace", i va tancar la paradeta encadenant tres èxits de pròpia autoria que havien brillat a través de veus alienes –els estàndards "Funny How Time Slips Away", "Crazy" i "Night Life", trio d'asos i un medley que encara sol formar part dels seus repertoris de directe-.

Ha passat mig segle des de la publicació de "The Sound in Your Mind", i Nelson segueix actiu com ell sol a punt de fer 93 primaveres. L'any passat va lliurar dos àlbums amb poc més de sis mesos de diferència, "Oh What a Beautiful World", repassant el cançoner de Rodney Crowell, i "Workin' Man", dedicat al llegat del seu bon amic Merle Haggard. Entre l'un i l'altre va recórrer bona part de la geografia nord-americana com a cap de cartell de l'Outlaw Music Festival Tour, compartint escenari per segon any consecutiu amb Bob Dylan i desafiant totes les lleis de la física i la biologia amb actuacions memorables. La setmana passada estrenava la cançó "Heart of America" dins de la banda sonora de la sèrie "The Grey House". I de cara a aquest 2026 es preveu la publicació d'un nou disc, el 79è, gravat en un dia lliure durant el decurs de l'Outlaw. Incombustible és poc.

dimarts, 29 de juliol del 2025

Farmer's Blues

I see the seasons come and go
Sendin' rain, fire, and snow
I'm at the mercy of it all
This life I choose
Sometimes I hang my head and cry
When that evenin' train goes by
Wish it could take me far away
These farmer's blues
(Marty Stuart & Merle Haggard)

Llerona, juliol de 2025.

dilluns, 4 de desembre del 2023

Dylan es desmarca?

Bob Dylan ha tancat aquesta matinada a Evansville, Indiana, el segon tram nord-americà del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Ha fet el mateix repertori que solia fer durant el primer tram europeu de la citada gira, ara fa poc més d'un any, i que havia recuperat (i mantingut) durant les últimes dues setmanes als Estats Units. El que inclou l'estàndard "That Old Black Magic", i no deixa lloc a cap més sorpresa que la reinterpretació constant i permanent del seu propi catàleg (que no és poc).

Des que la gira va passar pel Japó l'abril passat, els concerts de Dylan havien donat peu a sorpreses més o menys habituals amb forma de versions de títols aliens (Grateful Dead, Buddy Holly, Merle Haggard...), que durant les primeres dates d'aquest segon tram nord-americà directament havien esdevingut homenatges a les ciutats on actuava (allò d'obrir i tancar amb Chuck Berry a Saint Louis va ser un detallàs, i també ho va ser que versionés a John Mellencamp a Indianapolis, o a Dwight Yoakam a Cincinnati).

Arribat aquest punt, quan tota la comunitat dylanòloga ja portava mesos analitzant el per què de totes i cada una de les versions interpretades per Dylan i assenyalant-lo com el preservador d'un llegat que va molt més enllà de la seva pròpia obra, va ell i se'n desmarca sense previ avís i sense donar cap mena d'explicació. Com qui simula un accident de moto perquè deixin de penjar-li l'etiqueta de portaveu generacional. Com qui sempre ha fet el que li ha donat la gana i no pensa deixar de fer-ho a aquestes alçades de la pel·lícula. Francament, ara mateix no se m'acut res més dylanià.

dilluns, 6 de novembre del 2023

Dylan torna a versionar Haggard


Aquesta matinada, Bob Dylan ha tocat "Footlights" de Merle Haggard a Boston. És el segon cop que Dylan versiona Haggard en aquesta gira. El 3 de juliol va fer "Bad Actor" a Milà. Aleshores hi vaig ser i puc donar fe que va ser grandiós.

La lletra de "Footlights", per cert, diu així: "I live the kind of life that most men only dream of / I made my livin' writin' songs and singin' them / But I'm 41 years old and I ain't got no place to go when it's over / So I hide my age and make the stage and / Try to kick the footlights out again".

L'únic matís que caldria fer, és que Dylan no té 41 anys. En té 82 (el doble). Però efectivament segueix vivint la vida amb la qual la majoria tan sols somiem. I se la guanya escrivint cançons i cantant-les. Ningú sap on se'n va quan acaba els concerts. I l'edat no crec que provi d'amagar-la, però els focus de peu d'escenari segueixen cremant gairebé cada nit.

El proper dimecres, 15 de novembre (19h), un servidor parlarà sobre el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour i el present creatiu de Dylan en una xerrada al restaurant llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57). Presentarà l'acte Jordi Pagès. Entrada lliure.

dilluns, 17 de juliol del 2023

Dylan en paper i en vinil


La Rolling Stone francesa dedicava la portada de la seva edició de juny a Bob Dylan, coincidint amb el segon tram europeu del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. A l'interior, un reportatge de vuit pàgines sobre el Never Ending Tour. I per acabar-ho d'arrodonir –mai més ben dit-, un single d'edició limitada –només disponible per correu prèvia comanda- amb una presa alternativa de "Love Sick" i una gravació en directe de "Cold Irons Bound" –totes dues provinents del dissetè volum de les Bootleg Series, "Fragments – Time Out of Mind Sessions (1996-1997)" (2023)-. Lectura en paper i música en vinil, què més es pot demanar?

En un altre ordre de coses, ha sortit a la llum una gravació (només àudio) de Dylan versionant "Bad Actor" de Merle Haggard, el passat 3 de juliol durant el primer dels dos concerts que va fer a Milà. No soc partidari de compartir aquestes coses, tenint en compte que algú (Dylan, els seus representants, qui sigui) està fent esforços titànics perquè allò que passa als concerts, es quedi als concerts. Però aquest cop no me n'he pogut estar –es troba disponible a Youtube-. No havia passat mai abans i no sé si tornarà a passar mai més (que Dylan faci aquesta cançó en directe). Però creguin-me que va ser una de les coses més emocionants que he presenciat mai en un escenari.

dimecres, 12 de juliol del 2023

Country sense embuts

JESSE DANIEL

Razzmatazz 3, Barcelona
11 de juliol de 2023

La història de Jesse Daniel podria servir perfectament de base per al guió d'un d'aquells biopics que tant es porten últimament a Hollywood. Un punk rocker que va pel mal camí decideix fer net de tots els seus vicis i addiccions, acaba trobant refugi en la música country, i comença una carrera a títol personal que el perfila com un dels valors més segurs d'aquest estil en temps present. Però més enllà de la biografia de pel·lícula, els arguments a favor d'aquest californià establert a Texas són les seves cançons, també un directe tan solvent i incontestable com el que va desplegar la nit passada a la sala petita de Razzmatazz en el seu debut als escenaris barcelonins.

Com el nostre bon amic i veí Joe Fields, Daniel fa country sense colorants ni conservants, però sobretot sense eufemismes. No el sentiran vostès parlar d'Americana ni de cap altra etiqueta que pugui donar peu a malentesos. Tant a l'escenari com a les entrevistes fa servir sense embuts el terme country per expressar la seva vocació, però també la raó de ser d'un repertori que beu del més genuí Bakersfield Sound i que efectivament evoca tota l'essència dels clàssics sense arribar –ni molt menys- a fer olor de naftalina. Cançons amb gust de cervesa freda i llums de neó brillant sobre un terra de fusta. Cites a Merle Haggard i Waylon Jennings, Telecasters que fan twang, i una banda tan robusta i dinàmica com un eighteen wheeler enfilant la Interestatal 40 –a destacar la guitarra solista d'Austin Roach i la pedal steel de Caleb Melo-.

Daniel va aterrar a Barcelona en el marc d'una breu gira europea que tindrà com a parada central el segovià Huercasa Country Festival i que li serveix per presentar el seu darrer àlbum, el directe "My Kind of Country - Live at The Catalyst" (2022). Espina dorsal d'un repertori que va repassar tota la seva producció d'estudi –tres discos en total- i on els encerts es van comptar a grapats. De la brisa refrescant de "Champion" al honky tonk gran reserva de "Bringin' Home the Roses" i els aires tex mex d'"El Trabajador", passant per aquest parell d'himnes en potència que són "Rollin' On" i "Clayton Was a Cowboy". Acabat el concert, el mateix Daniel es va situar a la sortida del local i va saludar un per un a tots els assistents. Un d'aquells detalls que marquen diferències. Les estrelles es fan així, ni més ni menys.

dimecres, 5 de juliol del 2023

Goodbye Jimmy Reed!

BOB DYLAN
Teatro degli Arcimboldi, Milà
4 de juliol de 2023

He assistit a sis concerts de Bob Dylan durant l'última setmana i mitja. El primer va ser la nit de Sant Joan al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. L'últim va ser la nit passada al Teatro degli Arcimboldi de Milà. Si hi afegim l'actuació que vaig poder presenciar el setembre de l'any passat a l'Scandinavium de Göteborg, sumo un total de set assistències al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Potser la xifra impressioni vista des de fora, però aquests dies he pogut compartir la meva experiència amb persones que compten per desenes els cops que hi han assistit –la qual cosa em sembla admirable-. En Joe, un alemany que havia vist 138 vegades a Dylan quan vam coincidir la setmana passada a Lió. En Sergi, un català que ha viatjat d'Europa als Estats Units i al Japó seguint la present gira. O la Sue, una canadenca que porta anys assistint a tots els concerts del de Duluth, toqui on toqui, i que és una institució entre la parròquia dylaniana.

Amb tot, aquestes set actuacions m'han ofert tota una perspectiva d'una gira, d'un artista i d'un cançoner que creixen concert a concert sense mirar mai enrere. Les variacions als repertoris d'aquestes set cites han estat mínimes –tot i que molt substancials, sobretot durant les primeres nits a Barcelona i a Milà-, però cap concert ha estat igual que l'anterior. Al contrari, he assistit a set concerts totalment diferents l'un de l'altre. Com a mostra, les dues peces que més em van sorprendre la nit passada a Milà, "Gotta Serve Somebody" i "Goodbye Jimmy Reed". No és que sonessin diferents de com ho havien fet dies abans a Barcelona i a Lió, és que ja no van tenir res a veure amb les versions despatxades tan sols 24 hores abans al mateix escenari.

"Gotta Serve Somebody" va rebaixar el nervi rocker i, sense arribar a prescindir de tot l'aparell elèctric de la nit anterior, sí que les guitarres de Bob Britt i Doug Lancio van fer més lloc al piano de Dylan i a l'steel guitar de Donnie Herron. Les coordenades sonores seguien assenyalant al Sud més profund i mitològic dels Estats Units, però la destinació final es trobava ara molt més a prop de l'església que no pas del pantà on s'havia submergit el dia abans. Més sorprenent encara va resultar la mutació de "Goodbye Jimmy Reed" en un dinàmic exercici de blues rock que va deixar enrere tot l'accent de Chicago de la versió original, i va capbussar-se de ple en aigües molt més properes a Memphis o fins i tot a Nashville –podria haver estat perfectament un outtake de "Love and Theft" (2001)-. La subtil cadència de les guitarres de Lancio i Britt va fer de coixí durant tota la cançó, però sobretot els va refermar una vegada més com el millor tàndem de guitarristes de què ha disposat Dylan en molt de temps.


PASSAR PÀGINA
Dies enrere vaig escriure que Lancio i Britt han aconseguit quelcom a priori tan impensable com que no es trobin a faltar Charlie Sexton i Stu Kimball a l'escenari –i ho dic amb tot el respecte i amb tota l'admiració que em segueixen valent aquests dos últims-. Avui directament m'atreveixo a afirmar que el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ha permès a molts seguidors de Dylan –entre els quals em compto jo mateix- passar pàgina del Never Ending Tour. Sí, guardo molt bons records d'aquella gira que només una pandèmia mundial va ser capaç d'aturar. I no, mai més podré viure una nit tan especial com la del meu primer cop amb Dylan –l'abril de 1999 en plena presentació de "Time Out of Mind" (1997)-. Però no tinc cap dubte que els de les últimes dues setmanes han estat els millors concerts que li he vist oferir mai. I això no és anecdòtic, quan parlem d'un senyor de 82 anys que surt a l'escenari a defensar el seu cançoner més recent i prescindeix de clàssics que valen per discografies senceres.

I és justament aquesta actitud, la de mirar sempre endavant i no recrear-se en gestes que ja porten dècades documentades als llibres d'història, allò que diferencia a Dylan de tota la resta. Quan bona part dels seus contemporanis –els que segueixen en actiu- solen sortir a l'escenari com qui li vol fer creure al respectable que encara té 25 anys, és admirable –i digne d'agrair- que algú amb un llegat com el seu assumeixi l'edat que té i obri en conseqüència –i que repti constantment el seu propi públic en lloc de donar-li tot mastegat-. De les 17 peces que sol interpretar en directe –18 a la primera nit de Barcelona i a les dues de Milà-, un total de nou corresponen a "Rough and Rowdy Ways" (2020) –tan sols "Murder Most Foul" es queda fora del repertori-. La resta són seleccions poc evidents però molt ben triades del fons de catàleg, inclosa una immensa "Every Grain of Sand" que tanca els concerts de la manera més majestuosa possible –durant les dues nits a Milà, a més, la va culminar amb preciosos solos d'harmònica-, i una versió d'un títol aliè que ha anat variant d'un concert a l'altre.


PRESERVANT LA TRADICIÓ
És durant el torn de la versió on Dylan ha anat modificant darrerament els repertoris. Si ara fa un any tocava cada nit "That Old Black Magic", l'estàndard de Johnny Mercer que ell mateix havia enregistrat a "Fallen Angels" (2016), des del tram japonès de l'abril passat l'ha anat alternant amb cites a cançoners com els de Buddy Holly, Grateful Dead, Van Morrison o, abans d'ahir a Milà, Merle Haggard –la nit passada van caure "That Old Black Magic" i "Brokedown Palace", aquesta última dels Dead-. I això em porta a tornar a parlar de Dylan ja no com un divulgador, sinó com un gran preservador d'una tradició de la qual ell mateix és pilar i fil conductor, i que es remunta a les arrels del ventall de registres que formen allò que avui anomenem Americana. Un cànon al qual pertanyen tots aquells clàssics de pròpia autoria que ell mateix podria tocar cada nit però prefereix obviar. A canvi, reivindica a mestres, referents, amics i contemporanis. Crec que no és un detall menor.

Dylan té previst tancar diumenge vinent a Roma el segon tram europeu d'una gira que va començar el 2021 als Estats Units i que finalitzarà l'any vinent encara no se sap a on. Un cop acabat el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ningú sap què passarà. Aquests dies he parlat amb dylanites convençuts que encara li queda un últim àlbum per fer i, com a mínim, una gira per començar a partir de 2025 –cosa no descartable quan el seu estat de forma actual sembla fins i tot millor que el de cinc anys enrere-. D'altres veuen una evidència en la manera com Dylan passa revista tant al seu propi llegat com al d'aquells que l'han inspirat a "Rough and Rowdy Ways", també en l'itinerari d'una gira que sembla plantejar-se com una última visita als diferents indrets on fa aturada. Insisteixo, no se sap què passarà a partir de 2025 i cal tenir en compte que amb Dylan mai es pot donar res per fet. Però si la d'ahir va ser la meva última nit amb ell –hi vaig assistir mentalitzat que així seria-, i citant una de les perles més grans del seu repertori present, puc afirmar que a Milà hi vaig trobar el meu propi "Key West".

dimarts, 4 de juliol del 2023

De Merle Haggard a Key West, tota la immensitat de Dylan

BOB DYLAN

Teatro degli Arcimboldi, Milà
3 de juliol de 2023

El primer dels dos concerts que Bob Dylan tenia programats aquesta setmana al Teatro degli Arcimboldi de Milà es podrà recordar per moltes coses, i una d'elles serà sens dubte la versió de "Bad Actor", original de Merle Haggard, que va caure durant la recta final de l'actuació. La va fer després de "Not Fade Away", lectura del clàssic de Buddy Holly que ja havia sonat en diverses ocasions durant el tram present del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –va caure durant la segona nit al Liceu-. I amb la seva incorporació al repertori, aquest va passar de les 17 cançons habituals a un total de 18 –una alteració del guió que fins ara només havia produït l'octubre passat a Nottingham, amb motiu de la mort de Jerry Lee Lewis, i el mes passat durant el primer concert a Barcelona, coincidint amb l'aniversari de Robert Hunter-.

La relació de Bob Dylan amb Merle Haggard gairebé donaria per fer una tesi. Durant la dècada dels 60 pertanyien a dos universos tan antagònics com paral·lels. Si Dylan va esdevenir aleshores portaveu destacat –però involuntari- de diversos moviments contraculturals, Haggard es va postular com l'antítesi de tot allò que representava Dylan amb cançons com "The Fighting Side of Me" o "Okie from Muskogee", que carregaven contra el hippisme, el consum de marihuana o qualsevol corrent opositor a la guerra del Vietnam. Amb els anys, les diferències entre l'un i l'altre es van anar llimant. Dylan va ser un dels principals catalitzadors de l'aproximació de country i rock. Haggard va moderar certs punts de vista –el seu bon amic Willie Nelson el va arribar a convèncer de les bondats de la marihuana-. I fins i tot van arribar a girar plegats el 2005.

La versió de "Bad Actor" –si no ho tinc mal entès, era el primer cop que Dylan la feia en directe- va esdevenir un dels moments més climàtics del concert d'ahir. Un altre va ser "Gotta Serve Somebody", que va augmentar més que mai el seu aparell elèctric, amb les guitarres de Doug Lancio i Bob Britt dibuixant formes i paisatges evocadors del Sud més profund i pantanós dels Estats Units, aquella regió geogràfica però també conceptual on cohabiten Flannery O'Connor, Allman Brothers i Drive-By Truckers. I després vam tenir "Crossing the Rubicon", que va tornar a mutar fins a manifestar-se totalment diferent, ja no de com ho havia fet dues setmanes enrere a Barcelona, sinó del piano blues de tan sols tres dies abans a Lió. Britt i (sobretot) Lancio van tornar a apujar el volum de les seves guitarres, i el resultat va ser un exercici de blues humit i nocturn, molt més proper a Texas que no pas a Memphis o Chicago.

La d'ahir també va ser la nit en què Dylan es va adreçar en italià al seu públic de Milà, tal com dies abans s'havia adreçat en francès al de Lió. "Grazie Mille!", va deixar anar abans de servir un "When I Paint My Masterpiece" amb deliciós accent de Louisiana. I com en cada concert d'aquesta gira, val la pena fer una menció especial a "Key West (Philosopher Pirate)", invocació d'un paratge paradisíac però també la metàfora de tot entorn que convidi a trobar-se i estar bé amb un mateix. "Key West is the place to be / If you're looking for immortality / Stay on the road, follow the highway sign / Key West is fine and fair / If you lost your mind, you will find it there / Key West is on the horizon line". Efectivament, Key West és qualsevol auditori on s'aturin Dylan i el seu Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, ni més ni menys.

diumenge, 14 d’agost del 2022

Propera parada, Texas

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS
Festa Major de Cardedeu
Pista Coberta, Parc Pompeu Fabra
13 d'agost de 2022

El mes d'octubre vinent Joe Fields actuarà a la localitat texana de Marshall en el marc dels Texas Sounds International Country Music Awards. Ho farà com a nominat en diverses categories d'aquest certamen que vol reconèixer els nous talents de la música country sorgits tant a dins com a fora dels Estats Units. Guanyarà o no guanyarà, però el sol fet d'anar-se'n a presentar les seves pròpies composicions en un escenari de Texas ja és un triomf més que notable per a l'alter ego del vallesà Josep Ponsà, qui encara no fa ni un any que va publicar el seu àlbum de debut, un "Lost in the Fields" (2021, Temps Record) on denota un acurat coneixement del gènere musical en qüestió però sobretot es revela com un gran compositor de cançons.

La nit passada el va presentar a la Festa Major de Cardedeu, en el marc d'una vetllada organitzada per l'associació Xafa'l d'amics del country, i amb el suport d'aquest tros de banda que són els Folkytonks. Va començar fort amb el honky tonk gran reserva d'"In the Meantime", un original que bé podria passar per una perla signada en temps pretèrits per qualsevol tòtem que els vingui al cap. Va versionar a Charley Pride ("Kiss an Angel Good Morning"), Hank Williams ("Honky Tonkin'"), Merle Haggard ("Today I Started Loving You Again"), Keith Whitley ("I'm No Stranger to the Rain"), Johnny Cash –"Folsom Prison Blues", amb Aleix Garriga Laura Pacios marcant-se un duel d'alçada amb la Telecaster i el fiddle-, i George Strait ("The Fireman"), entre d'altres.

Però per damunt de tot va presumir d'un repertori propi que val més que el seu pes en or, i que justifica molt més que una nominació en un certamen de prestigi a l'altre costat de l'Atlàntic. Perquè sí, sortir a reivindicar Charley Pride i Keith Whitley està molt bé i és de justícia. Però sortir a interpretar perles com "Does a Heartbreak Last Forever", "It Ain't Just Another", "I Don't Wanna Write Another Sad Song" o "Get Over Me" i poder dir que són teves, és un luxe que pocs es poden permetre. Es va acomiadar amb aquest himne de barra de bar que és "Poca llum, terra de fusta", i encadenant tres estàndards tan oportuns com són "Wabash Cannonball", "Will the Circle Be Unbroken" i "I'll Fly Away". Propera parada, Texas.

dijous, 4 d’agost del 2022

Versions amb accent del Sud

La formació actual dels Black Crowes – Foto Wes Orchoski.
Ens referíem recentment a tot allò que implica el fet d'interpretar una versió d'una composició aliena, i posàvem com a exemple de bones pràctiques el darrer àlbum d'Eli "Paperboy" Reed, un "Down Every Road" (2022) on el de Boston trasllada el cançoner country de Merle Haggard fins a les coordenades del soul més genuí. Gairebé a l'extrem oposat s'hi troba l'últim llançament d'uns Blackberry Smoke que han optat per retre homenatge als Rolling Stones amb un ep titulat, simple i oportunament, "Stoned" (2022).

Un total de set peces compostes i gravades per Ses Majestats entre 1968 i 1978 –amb una especial fixació per "Sticky Fingers" (1971), l'àlbum més vegades citat, amb tres pistes en total-, despatxades per la banda d'Atlanta amb l'ofici i la passió que la caracteritzen. El problema és que ens trobem davant d'un grup de southern rock –un dels millors del que portem de segle, per cert- interpretant un repertori que constitueix una part essencial de l'adn d'aquest gènere. Vaja, que en lloc de reinterpretar el cànon stonià n'han tingut prou essent fidels als originals. Cosa que pot restar interès al plàstic, però assegura una bona estona tan bon punt sonen els primers acords d'"All Down the Line".

Més inspirada es presenta una altra banda de southern rock originària d'Atlanta, els reformats Black Crowes, en un ep de versions igualment temàtic, en aquest cas centrat en una sèrie de clàssics que commemoren enguany el seu cinquantenari. "1972" (2022), l'han titulat, en referència a un any durant el qual van veure algunes de les obres capitals de la música del segle XX. També citen als Stones amb un "Rocks Off" que òbviament se saben de memòria, i afegeixen a la selecció noms com els de T.Rex ("The Slider"), David Bowie ("Moonage Daydream") o els Temptations ("Papa Was a Rollin' Stone"). En cada cas es nota el segell dels germans Robinson, que la tardor vinent visitaran Barcelona amb una nova –i polèmica- formació dels Crowes.

Des d'unes coordenades no gaire allunyades del southern rock, les del country rock més genuí, la Nitty Gritty Dirt Band presenta un àlbum de versions també temàtic. "Dirt Does Dylan" (2022) és, com indica el seu títol, un disc de tribut a Bob Dylan. Partint del principi que ningú més pot sonar com el de Duluth, i que les seves cançons donen peu a tota mena d'interpretacions –començant per les que fa ell mateix als seus concerts-, Jeff Hanna i companyia saben treure molt de suc de títols com un "Tonight I'll Be Staying Here with You" que gairebé els sembla fet a mida. A "Forever Young" hi col·laboren Larkin Poe. I a "The Times They Are A-Changin'" ho fan gegants com Rosanne Cash, Steve Earle o Jason Isbell –sí, un cop més la connexió southern-.

dilluns, 1 d’agost del 2022

Eli "Paperboy" Reed - "Down Every Road" (2022)


El noble art de fer una versió. D'agafar una composició aliena i traslladar-la fins als propis paràmetres o, en el seu defecte, fins a coordenades que d'alguna manera puguin contrastar amb les del punt de partida. Eli "Paperboy" Reed és originari de Boston i va debutar discogràficament durant la primera dècada del segle XXI, però els seus treballs solen evocar aquell soul que es practicava al sud dels Estats Units durant la dècada dels 60 del segle passat, el que bevia més directament del blues i del gòspel, i solia manifestar-se tan greixós com elegant, tan visceral com espiritual.

"Down Every Road" (2022), el seu setè àlbum, és un disc de versions centrat en el repertori de Merle Haggard (1937-2016), un dels noms més capitals de la història de la música country, figura essencial del Bakersfield Sound i precursor del moviment outlaw. Que el de Massachusetts hagi reinterpretat les seves cançons a ritme de soul –i que ho hagi fet amb tanta passió com encert- ens ve a recordar que les barreres entre determinats estils musicals solen ser més protocolàries que una altra cosa, sobretot quan aquests han crescut de forma paral·lela –sovint retroalimentant-se mútuament- sobre el mateix terreny.

Comença el plàstic en qüestió amb tot un clàssic de clàssics, ni més ni menys que "Mama Tried", com a carta de benvinguda a una selecció on no hi és tot allò que podria haver-hi –un segon volum seria igual de benvingut-, però on tot allò que hi ha sona a glòria pels quatre costats. "I'm Bringing Home Good News" podria ser una joia perduda a l'arxiu d'Stax. "If We Make It through December" té tota l'elegància i la corpulència d'un Elvis a Las Vegas. "Silver Wings" guanya un deliciós matís pop. I "Today I Started Loving You Again" es revela eterna com el primer dia en un emotiu duet vocal amb Sabine McCalla.

dimecres, 2 de febrer del 2022

Hargus "Pig" Robbins (1938-2022)

HARGUS "PIG" ROBBINS

(1938-2022)

Sis dècades i mitja exercint com a músic de sessió i treballant al costat d'alguns dels més grans referents del country i del rock, a més de gravar també els seus propis discos. Una trajectòria que pràcticament va començar de la mà de George Jones, amb qui el teclista Hargus Melvin Robbins, més conegut com a Hargus "Pig" Robbins, va enregistrar l'atòmic solo de piano de "White Lightnin'" –adaptació d'un original del Big Bopper popularitzat pel mateix Jones el 1959-, i que ha arribat ben bé fins als nostres dies. Una de les últimes gravacions on va participar va ser la de "The Cry of the Heart", el darrer àlbum de Connie Smith, publicat l'any passat.

Durant tot aquest temps, Robbins havia esdevingut una figura de ple dret als estudis de Nashville, membre de l'il·lustre col·lectiu de músics conegut com The Nashville A-Team. Se'l pot escoltar en obres tan essencials com "Blonde on Blonde" (1966), de Bob Dylan, "Just Because I'm a Woman" (1968) i "Jolene" (1974), de Dolly Parton, "The Gambler" (1978), de Kenny Rogers, o "Shadowland" (1985), de k.d. lang. També va treballar amb gent com Merle Haggard, J.J. Cale, Tanya Tucker, Leon Russell, Mark Knopfler o, més recentment, Miranda Lambert. Pel seu compte va gravar diversos àlbums i singles com "Save It" (1959), posteriorment versionat pels Cramps. Ens ha deixat a l'edat de 84 anys.

diumenge, 16 de gener del 2022

Dallas Frazier (1939-2022)

DALLAS FRAZIER

(1939-2022)

Demà es commemorarà el tercer aniversari de la mort de Reggie Young, guitarrista de sessió de llarguíssim recorregut i incontestable trajectòria a qui podem escoltar, entre d'altres, al monumental "From Elvis in Memphis" (1969), un dels punts més àlgids de la discografia d'Elvis Presley. Doncs bé, abans d'ahir ens deixava una altra peça clau per entendre la gestació d'aquell àlbum, el gran Dallas Frazier, coautor juntament amb A.L. "Doodle" Owens de "Wearin' that Loved on Look", la peça que obre el disc i un dels seus principals arguments a favor –molt recomanable també la versió que The Sadies en van fer el 2001 i que encara solen interpretar en directe-.

El cert és que la carrera de Frazier ja venia de lluny quan va compondre la peça en qüestió. Vinculat durant els 50 i bona part dels 60 amb l'escena de Bakersfield, havia gravat ell mateix composicions pròpies com "Elvira", un single de 1966 que en anys posteriors versionarien amb notables resultats Rodney Crowell i The Oak Ridge Boys. De fet, bona part dels seus èxits van venir de lectures com les que George Jones i Connie Smith–qui el 1968 i el 1972, respectivament, van publicar àlbums compostos íntegrament d'originals de Frazier-, Charley Pride "“All I Have to Offer You (Is Me)"-, Emmylou Harris "Beneath Still Waters"- Merle Haggard o Willie Nelson, entre molts d'altres, van fer de les seves cançons.

dimecres, 1 d’abril del 2020

La música que ha definit un país

Jimmie Rodgers (1897-1933), considerat com el 'pare del country modern'.
Nou capítols dedicats a repassar la història de la música country en plena era daurada de les sèries televisives. I un projecte ambiciós que, malgrat el rigor i l'allau de veus autoritzades, s'acaba quedant a mitges en termes globals. "Country Music" és l'aproximació de Ken Burns a un gènere centenari que no tan sols ha retratat i definit un país sencer, sinó que fins i tot l'ha arribat a explicar.

El country. Aquella música que va néixer en algun lloc del Sud dels Estats Units del matrimoni entre el violí anglosaxó i el banjo africà, i que posteriorment s'aniria enriquint amb la incorporació d'accents com la polka alemanya o l'herència hispana de l'estat de Texas –en altres paraules, un gènere musical que s'ha construït i es segueix construint de forma paral·lela al país i les gents als quals retrata, defineix i fins i tot explica des de fa cosa d'un segle-. O simplement "tres acords i la veritat", tal i com va apuntar al seu dia el prolífic compositor Harlan Howard.

Una definició més o menys acadèmica i una altra de més abstracta i passional, que queden perfectament exposades i justificades al llarg dels nou capítols de "Country Music" (2019). Una minisèrie televisiva de títol tan oportú com poc original, on el realitzador Ken Burns –reconegut per les seves produccions catòdiques al voltant del jazz o la Guerra del Vietnam- planteja una aproximació cronològica a una etiqueta sonora que engloba tants o més estils que el rock, i que enllaça els medicine shows de principis del segle passat amb les mastodòntiques escenografies de Garth Brooks.

Una empresa sens dubte ambiciosa per la qual s'ha servit Burns d'un ampli catàleg de gravacions històriques i imatges d'arxiu, així com de testimonis que abracen diferents èpoques i vessants del negoci de la música country, entre els quals no hi falten gegants com Willie Nelson, Marty Stuart, Rodney Crowell, Dolly Parton, Loretta Lynn, Hank Williams Jr., Rosanne Cash, Dwight Yoakam, Emmylou Harris, Kris Kristofferson, el desaparegut Merle Haggard o el mateix Brooks. I un conjunt digne de ser visionat (i escoltat) amb temps i atenció, si bé el seu resultat es podria qualificar com a desigual en termes globals: no hi sobra absolutament res, però hi falten coses.


OPORTUNITAT DESAPROFITADA

I això que tot plegat comença amb molt bon peu. Amb un primer capítol que explica la gènesi del que en un primer moment s'anomenaria música hillbilly de la mà de pioners com Fiddlin' John Carson o Eck Robertson –també de caçatalents com Ralph Peer, que va situar disqueres com Okeh o Victor a l'avantguarda d'aquell nou gènere musical-, i culmina al moment en què Jimmie Rodgers i la Carter Family n'acabaren d'establir unes línies mestres encara vàlides a data d'avui. També són lloables les aproximacions a derivats com el bluegrass, el western swing o fins i tot el rockabilly, així com a figures tan capitals com les de Hank WilliamsBill Monroe, Patsy Cline Johnny Cash.

El problema és que, a mida que avança la cronologia i el country es va diversificant en un nombre creixent de variants i subgèneres, Burns sembla no acabar de trobar cap ruta que acabi d'abastar tot allò que aquest ha arribat a donar de si. Sorprèn, per exemple, que no es faci cap menció al Bakersfield Sound, que el country rock s'abordi pràcticament de passada –si bé hi són ben representats Gram Parsons i la Nitty Gritty Dirt Band- i, sobretot, que la sèrie no arribi més enllà de l'any 1996. Cosa que exclou tot un ventall de discursos que van del country pop de Shania Twain a allò que es va anomenar country alternatiu, i que d'alguna manera suposa una oportunitat desaprofitada d'explicar en tota la seva magnitud un gènere musical que probablement requereixi més de nou capítols.


Nota: Aquest article no s'ha escrit en base a la versió 'íntegra' de la sèrie 'Country Music' (16 hores de durada en total), sinó de la versió 'retallada' per la BBC i emesa a l'Estat espanyol a través de plataformes com la BBC (nou capítols de 52 minuts de durada en total).

dimecres, 3 d’octubre del 2018

50 anys de "Mama Tried"


Diu la llegenda que Merle Haggard va decidir dedicar-se a la música després de presenciar una actuació de Johnny Cash mentre complia condemna a la presó de San Quentin l'any 1959. Potser per aquest motiu va decidir el californià incloure una versió de "Folsom Prison Blues" a "Mama Tried", el seu setè disc d'estudi, editat tal dia com avui de 1968 i sovint contemplat com un àlbum sobre la vida penitenciària. El cert és que no tot el plàstic estava dedicat a aquesta temàtica, però sí que l'explorava en talls com "Green, Green Grass of Home" o "I Could Have Gone Right", originals de Curly Putman i Mel Tillis respectivament, i a la citada lectura de "Folsom Prison Blues". La peça titular, l'única composició pròpia inclosa a l'àlbum i una de les peces més emblemàtiques del repertori de Haggard, no invocava directament l'experiència carcerària però sí aquell caràcter rebel que l'havia portat entre reixes en diverses ocasions durant la seva adolescència. "Mama Tried", l'àlbum, es va gravar als estudis de Capitol Records a Hollywood amb Ken Nelson a la producció i el suport de músics de sessió de la talla de Glen Campbell o James Burton. La seva edició va arribar en un moment en què Haggard havia transcendit l'òrbita del Bakersfield Sound i esdevingut ja un referent de ple dret de la música country, condició que va acabar de refermar amb aquesta obra que avui fa 50 anys.

diumenge, 3 de desembre del 2017

El museu de Merle Haggard

Merle Haggard.
Quan falten pocs mesos per commemorar el segon aniversari de la seva mort, es confirma que Merle Haggard tindrà un museu dedicat a la seva figura a la ciutat de Nashville -que ja acull en l'actualitat centres dedicats a Johnny Cash i Patsy Cline, entre d'altres-. Segons publica No Depression, el Merle Haggard Museum té previst obrir les seves portes l'estiu vinent, refermant el poder de l'art i la cultura per a transformar la vida de les persones. Qui li hauria dit al jove Haggard, que va estar diverses vegades tancat a la presó per robatori, que un dia tindria un museu dedicat a la seva obra. Qui li hauria dit, quan va veure la llum durant un concert de Johnny Cash al centre on es trobava internat, que ell mateix esdevindria una de les figures capitals del country i inspiraria corrents com el Bakersfield Sound o l'Outlaw Country. Un altre bon motiu per acosar-se a Nashville, qui s'ho pugui permetre.

divendres, 10 de març del 2017

Bonnie 'Prince' Billy ret homenatge a Merle Haggard


Bonic homenatge a Merle Haggard, el que s'ha marcat Bonnie 'Prince' Billy. Ni més ni menys que un disc compost en la seva totalitat per cançons originals d'aquest pioner del Bakersfield Sound que ens deixava ara fa gairebé un any. L'àlbum en qüestió veurà la llum el proper mes de maig sota el revelador títol de "Best Troubador", i inclourà setze composicions de Haggard. Que l'alter ego de Will Oldham hagi optat per la seva relectura de "Mama Tried" -una de les peces més emblemàtiques del seu autor- com a avançament del plàstic, i que el tema en qüestió ni tan sols formi part de l'àlbum, reforça dues idees. La primera, que el disc evitarà els títols més evidents per a centrar-se en perles a redescobrir. I la segona, que possiblement les sessions de gravació -que Oldham ha dut a terme a casa i envoltat de músics amics- hagin generat prou material per a contemplar futurs volums. Escoltin aquí el "Mama Tried" de Bonnie 'Prince' Billy.

dijous, 7 d’abril del 2016

Merle Haggard (1937-2016)

MERLE HAGGARD
(1937-2016)

Va ser ahir, el mateix dia en què feia 79 anys, quan ens deixava una de les figures més grans que mai hagi donat la música nord-americana. Merle Haggard va ser un innovador, un mestre per a totes les generacions que l'han seguit i sobretot una veu honesta, autèntica i sense pèls a la llengua. Peces com "Okie from Muskogee" poden agradar o no, però la història acabaria donant la raó al seu autor: mentre ell es va saber adaptar sempre al pas del temps sense canviar de discurs ni de jaqueta -veient de passada com les seves cançons eren versionades entre d'altres per Grateful Dead, i fins i tot introduint-se al consum moderat de marihuana de la mà del seu bon amic Willie Nelson-, molts dels que al seu moment el van criticar han acabat esdevenint part d'aquell corporativisme aleshores tan dimonitzat i on Haggard mai ha encaixat per una simple qüestió de naturalesa i principis.

Parlem d'algú que bé podria haver protagonitzat una novel·la d'Edward Bunker. D'algú que, com el mateix Bunker, va trobar en l'art -en el seu cas la música- una via d'escapament d'una vida abocada a la delinqüència. D'algú per a qui tot va canviar de dalt a baix quan va veure actuar a Johnny Cash mentre complia condemna a San Quentin. D'algú a qui el propi Cash acabaria dient "Haggard, tu ets el tipus per qui la gent em pren a mi". D'algú que passaria de cometre petits robatoris a donar forma a corrents com el Bakersfield Sound o l'Outlaw Country, moviments que es van desenvolupar al marge de l'establishment del moment i sobretot com a reacció davant l'homogeneïtzació i la banalització del terme country que representava -i segueix representant- la indústria de Nashville. Haggard va ser un pioner, un rebel, un antisistema en el sentit més estricte del terme i, sobretot, un referent per a qualsevol ànima que vulgui presumir-se lliure. Brindem a la seva memòria i que "Mama Tried" torni a sonar ben fort.


The first thing I remember knowing
Was a lonesome whistle blowing
And a young gun's dream of growing up to ride
On a freight train leaving town
Not knowing where I'm bound
And no one could change my mind but Mama tried

One and only rebel child
From a family meek and mild
My mama seemed to know what lay in store
Despite all my Sunday learning
Towards the bad I kept on turning
Till Mama couldn't hold me anymore

And I turned twenty-one in prison doing life without parole
No one could steer me right but Mama tried
Mama tried to raise me better, but her pleading I denied
That leaves only me to blame 'cause Mama tried