50 anys de "Houses of the Holy"

Havien esdevingut una de les bandes més grans del món –potser la més gran de totes-. Venien de completar un ascens fins a les més altes esferes amb la publicació d'un dels clàssics més absoluts de tots els temps –"Led Zeppelin IV" (1971)-. I els seus concerts eren esdeveniments massius en un moment en què aquest concepte –macroesdeveniment- tenia unes connotacions molt diferents de les que té ara. Amb aquestes, Led Zeppelin van fer un cop de timó que no tan sols els va refermar al panteó del rock sinó que va ampliar el seu ventall discursiu sense perdre de vista les essències.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Houses of the Holy" (1973), el cinquè àlbum del quartet britànic. També el plàstic on Jimmy Page, Robert Plant, John Bonham i John Paul Jones van mirar definitivament (molt) més enllà del seu blues rock fundacional per jugar amb registres que anaven del rock avantguardista de "The Song Remains the Same" –amb estructura progressiva i unes guitarres que anticipaven part del post-punk i la New Wave- a la deconstrucció barroca de "The Rain Song", el folk amb injecció elèctrica d'"Over the Hills and Far Away", el hard rock corrosiu de "Dancing Days" i el funk desvergonyit de "The Crunge".

Tot plegat, sense deixar de banda les essencials "D'yer Mak'er" i "No Quarter". La primera, una de les peces més populars del conjunt –el 1995, Sheryl Crow ho va petar amb una versió del mateix tema inclosa a "Encomium", un disc de tribut als seus autors-, és un desacomplexat reggae que remet a les coordenades més essencialment jamaicanes sense deixar de sonar a Led Zeppelin pels quatre costats –el títol fa referència a la forma com es pronuncia el nom del país caribeny amb accent anglès-. La segona és un hipnòtic exercici de rock psicodèlic en el sentit més expansiu del terme. El disc es tanca amb el blues marca de la casa de "The Ocean".

"Houses of the Holy" va ser el primer àlbum dels Zeps que va tenir un títol no homònim –tot i que, com en el cas de "Led Zeppelin IV", ni el nom del grup ni el títol del plàstic figuraven a la seva carpeta-. La caràtula, obra d'Aubrey Powell (Hipgnosis), mostra dos nens –superposats diverses vegades- al paratge natural de la Calçada del Gegant, a Irlanda del Nord. Embolcall igualment icònic per a una obra que potser no té el pes simbòlic de la que l'havia precedit, però d'alguna manera marca l'inici d'una segona etapa a la carrera del quartet. I encara a data d'avui desafia certs tòpics que solen sortir quan es parla de Led Zeppelin.

Un error monumental

La formació original dels Sex Pistols.

L'any 1975, Malcolm McLaren va llogar un petit espai de Denmark Street, al centre de Londres, per a transformar-lo en el local d'assaig d'uns incipients Sex Pistols. Casualment, l'espai en qüestió es trobava al costat de les oficines d'Hipgnosis, el col·lectiu de dissenyadors i artistes gràfics que tenia les seves arrels als mateixos ambients on s'havia gestat Pink Floyd, i que a banda de dissenyar caràtules per als seus discos -i els de Syd Barrett en solitari- també treballaria per a Pretty Things, Led Zeppelin, Genesis, Wishbone Ash, Electric Light Orchestra o Paul McCartney, entre d'altres. Les relacions de l'equip d'Hipgnosis van ser fluïdes amb McLaren, però no pas amb els Pistols. En declaracions publicades a l'edició de juliol d'Uncut, un dels cofundadors de l'estudi, Aubrey Powell, recorda sortides de to com la famosa samarreta de Johnny Rotten -la d'"I Hate Pink Floyd"-. Per això, quan el propi McLaren va convidar Powell al concert de debut de la banda -Saint Martin's School of Art, Londres, 6 de novembre de 1975-, aquest va rebutjar la invitació. "Va ser un dels errors més grans que he arribat a cometre mai", reconeix el dissenyador a l'article d'Uncut. Efectivament, Powell va cometre un error monumental, però no pas més gran que el que comet nit rere nit tota aquella gent que es nega a anar a escoltar grups emergents en directe.