Un mural al Fillmore

Un immens mural a la façana d'un complex poliesportiu de Post Street, al nord del Fillmore, recorda el passat d'aquest barri de San Francisco com una de les meques del jazz i del blues a la Costa Oest dels Estats Units a mitjans del segle passat.

A l'altre costat del carrer, on ara hi ha un bloc d'apartaments, s'havia alçat el Winterland Ballroom, històrica sala de concerts oberta per Bill Graham el 1971. Va esdevenir la base d'operacions de Grateful Dead durant la dècada dels 70.

El 1976, The Band hi van fer el seu concert de comiat –immortalitzat per Scorsese a "The Last Waltz"-. Dos anys més tard van ser els Sex Pistols qui va implosionar al seu escenari. Profètiques paraules, les de John Lydon aquella nit: "Ever get the feeling you've been cheated?".

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

John Lydon, l'etern provocador

PUBLIC IMAGE LTD
Sala Salamandra, L'Hospitalet de Llobregat

21 d'octubre de 2023

Hi va haver un temps en què John Lydon personificava els pitjors malsons de les ments més benpensants del Regne Unit. Era l'Anticrist, i no pas perquè així ho proclamés una de les cançons més populars del seu primer grup, sinó perquè no es mossegava la llengua a l'hora de posar el dit a la llaga d'institucions com la mateixa monarquia –sí, hi ha països on es fan aquestes coses sense que ningú vagi a judici-. Tot plegat li va valer cancel·lacions, agressions físiques i fins i tot amenaces de mort, però res de tot això el va fer arronsar el més mínim. Que n'aprenguin tots aquells aspirants a enfant terrible que un dia juguen a fer-se els provocadors per televisió, i l'endemà fan el ploricó a Twitter perquè l'amo s'ha enfadat i els ha retirat la pagueta.

Gairebé cinc dècades després d'haver abanderat la revolució punk del 77, Lydon no tan sols segueix fent música rellevant sinó que es referma encara com un provocador nat i sense pèls a la llengua. Si aleshores els ofesos eren els devots més carcamals d'Elisabet II, avui ho són els guardians de la moral políticament correcta a qui dedica dards tan ben esmolats com "Being Stupid Again", una de les pistes que formen el flamant "End of the World" (2023), l'onzè àlbum d'estudi dels seus Public Image Ltd (PiL) i el tercer que lliura la banda des que es va reactivar el 2009. "You're being stupid again / Well done, it's the students again / So sloganed again, verbatim again", proclama un desvergonyit Lydon sobre un claustrofòbic ritme post-punk.

Va ser una de les peces que van sonar la nit passada a la sala Salamandra de l'Hospitalet de Llobregat. Primera actuació de PiL a casa nostra en més d'una dècada, i una formació que no és la clàssica però sí la més estable que ha tingut el conjunt –a banda i banda de Lydon, aquell terrorista de les sis cordes que és Lu Edmonds i aquell baixista metronòmic anomenat Scott Firth; al seu darrere, el bateria Bruce Smith-. Van sortir a l'escenari al ritme de la majestuosa "Penge", una de les comptades cites a "End of the World" juntament amb una frenètica "Car Chase" i la mencionada "Being Stupid Again", que va esdevenir el primer moment climàtic del concert quan es va encadenar amb una eufòrica "This Is Not a Love Song".

La resta del repertori es va nodrir de clàssics que d'una banda expliquen la gènesi de registres com el propi post-punk, i de l'altra es manifesten avui tan vigents com el primer dia. "Death Disco" i "Memories", per exemple, van sonar ahir més contemporànies que cap de les rèpliques que han arribat a tenir durant les passades dues dècades entre la comunitat festivalera. I "Flowers of Romance", amb la seva atmosfera opressiva i el seu ritme tribal, va destil·lar molt més perill que cap aspirant a estrella del trap amb roba de marca i cara de pocs amics.

En plena recta final, l'electrònica gairebé industrial de "Shoom" va tenyir l'ambient d'estètica rave mentre el cantant es quedava ben a gust: "It's all bollocks / You fucking bollocks / Now turn to your bollocks / Two shits for bollocks / Humans are bollocks" –que en prenguin nota Sleaford Mods i companyia-. I en tanda de bisos, la urgència punk de "Public Image" va deixar pas als compassos ballables d'"Open Up" –original de Leftfield- abans de rematar la feina amb una immensa "Rise". "We don't work for the 'shitstem'", va deixar anar Lydon amb un oportú joc de paraules, un cop presentats els membres de la banda i havent anunciat que tornaran l'any vinent. Si ho fan, seran benvinguts.

Keith Levene (1957-2022)

KEITH LEVENE
(1957-2022)

Poca gràcia li deu haver fet a John Lydon que bona part dels titulars referents a la mort de Keith Levene es referissin a The Clash i no pas a Public Image Ltd. Sobretot tenint en compte que el seu pas per la banda de Joe Strummer havia estat gairebé testimonial, mentre la seva aportació a PiL va ser més que notable –potser, ben pensat, a Lydon sí que li deu haver fet una mica de gràcia tot plegat-. El guitarrista –i teclista- va ser membre fundador de tots dos grups, però el cert és que la seva història ja venia de lluny abans del punk i el post-punk.

Fan incondicional del rock progressiu –sí, aquesta dada provocarà més d'un creuament de cables-, es va dedicar a fer de roadie per a Yes abans d'entrar en contacte amb les bases de la imminent revolució de l'imperdible –una altra dada que alguns potser no acabaran de processar-. Va ser aleshores quan, diuen diverses fonts, va animar Strummer a deixar els 101ers i formar el que esdevindria The Clash. Hi va durar poc, i després de militar en projectes com The Flowers of Romance –amb uns encara desconeguts Sid Vicious i Viv Albertine, entre d'altres- va acabar a les files de PiL.

Va jugar un paper clau als primers temps de la banda, encarregant-se de les guitarres, els teclats i els sintetitzadors però també fent tasques de producció en obres com "First Issue" (1978), "Metal Box" (1979) o "Flowers of Romance" (1981) –aquest últim, batejat en honor del seu anterior grup-. Va deixar la formació el 1983 per diferències creatives amb Lydon, es va establir temporalment als Estats Units i va treballar –sovint com a productor- amb bandes de l'òrbita alternativa com uns joves Red Hot Chili Peppers-. També va iniciar la seva pròpia carrera solista –al seu primer àlbum, "Violent Opposition" (1989), hi van tocar components de RHCP-. Ens ha deixat a l'edat de 65 anys.

50 anys de "Killer"

Ens referíem ahir a un temps, ara fa cosa de cinc dècades, en què era totalment factible que un grup de música lliurés dues obres essencials durant el decurs d'un mateix any. Parlàvem concretament de Yes i del 50è aniversari de "Fragile", un quart disc que va consolidar els londinencs com una de les grans bandes de la història del rock. Doncs bé, avui toca parlar d'una altra banda, Alice Cooper –que aleshores era encara el nom de tota la formació que encapçalava Vincent Furnier-, que també va començar el 1971 amb un tercer àlbum on es posaven les bases de tot el que vindria després –"Love It to Death"-, i que va tancar aquell mateix exercici publicant el disc de la seva consolidació i una de les seves obres magnes. Un "Killer" del qual es commemoren avui 50 anys.

Vuit pistes que sintetitzaven la teatralitat del glam més corrosiu, la frescor del més genuí hard rock, i la visceralitat del protopunk d'escola Detroit. Bob Ezrin una vegada més a les tasques de producció, una banda en estat de gràcia i una de les caràtules més icòniques del seu temps. I per descomptat un repertori que arrencava amb l'acceleració a fons d'"Under My Wheels", i on el rock'n'roll gran reserva de "Be My Lover" alternava amb el prog rock terminal de "Halo of Flies" i el misteri de "Desperado", una cançó que bé hauria pogut fer les delícies dels mateixos Doors. També destacava l'inquietant lament de "Dead Babies", una peça que condemnava l'abús sexual infantil però, com sol passar, els més llestos de cada casa van interpretar en sentit contrari, donant peu a una absurda controvèrsia. John Lydon va dir una vegada que "Killer" era el seu disc preferit. Doncs això.

Els Sex Pistols al Mur de Berlín

Els Sex Pistols, en una de les torres d'observació del Mur de Berlín.

En una entrevista recent amb la revista Mojo, John Lydon recordava el seu intent fallit de visitar l'antiga República Democràtica Alemanya, juntament amb Sid Vicious, quan els Sex Pistols van actuar a la Berlín occidental el 1977. "Com que no ens deixaven entrar a Berlín Est, ens vam enfilar a una d'aquelles torres d'observació que hi havia al davant del Mur de Berlín i vam començar a tirar pedres cap a l'altre costat. De cop i volta van aparèixer els guàrdies, i nosaltres vam tocar el dos a la desesperada. Tenien armes i sabien com utilitzar-les", explicava l'home aleshores conegut com a Johnny Rotten.

L'episodi il·lustra a la perfecció en què podia consistir el punk quatre dècades i mitja enrere. Dos inadaptats que havien fet córrer rius de tinta tocant rock'n'roll fins a les últimes conseqüències i fent de la provocació la seva forma de vida, s'aproximaven al punt més calent del planeta en plena Guerra Freda i no se'ls acudia res més que tirar pedres cap a l'altre costat. El punk, agradi o no, era això. A partir d'aquí, no sé qui va ser l'il·luminat a qui se li va acudir que el trap –un gènere musical que com tots té el seu valor però a efectes pràctics s'ha demostrat més dòcil i conformista que la discografia sencera dels Carpenters- podia ser el nou punk.

Algunes de les imatges dels Pistols al Teló d'Acer es poden veure al videoclip de "Holidays in the Sun".

40 anys de "First Issue"

Si John Lydon havia estat un dels màxims portaveus del punk britànic al capdavant dels Sex Pistols, ell mateix es va encarregar d'enterrar per sempre més el moviment i donar el tret de sortida d'allò que s'anomenaria post-punk com a vocalista de Public Image Ltd. Un fet que es va materialitzar tal dia com avui de fa quatre dècades amb l'edició de "First Issue" (1978), el debut de la formació i un dels primers plàstics etiquetables com a post-punk. Vuit pistes de naturalesa experimental i rupturista, signades pel propi Lydon juntament amb Keith Levene, Jah Wobble i Jim Walker, que recollien les cendres del punk i les assimilaven amb discursos com el krautrock o les avantguardes. El primer esglaó d'una trajectòria que esdevindria única en la seva espècie a partir del posterior "Metal Box" (1979), el renaixement d'un Lydon que responia amb tota la mala llet del món al desengany amb què havia culminat la seva etapa al capdavant dels Pistols, i un single -"Public Image"- que encara avui val per sessions senceres als clubs més subterranis que els puguin venir al cap.

Llangardaixos i altres criatures

"Dos paredes de la enorme sala de recreo estaban llenas de libros procedentes en su mayoría de donaciones, por lo que la selección era ecléctica. A pocos chicos del Hogar les interesaba leer, pero Alex rebuscaba en las estanterías casi cada día. Ya había devorado los libros de Edgar Rice Burroughs y de Tom Swift. Ahora era el turno de los westerns. Sin embargo, resultaba imposible leer en una habitación en la que otros tres chicos y sus amigos no paraban de entrar y salir dando portazos. Alex adoraba la soledad. Además del pequeño rincón de hierba junto al río, encontró otro lugar secreto bajo la tarima del gimnasio. Era una zona oscura donde se almacenaban las colchonetas del gimnasio pero entraba la suficiente luz por un agujero para leer. Se escondía allí para estudiar libros de historia antigua y de prehistoria. Fantaseaba con un mundo de lagartos enormes y otras criaturas extrañas.

(...)

-Prefiero leer que hacer otra cosa. Es como si estuviera en otro mundo.
-Este no te gusta -dijo con nostalgia; el comentario se refería tanto a sus previsiones de futuro como a su condición real.
El chico quería evadirse de la realidad y tenía buenos motivos para ello. Si sus escasos días pasados eran deprimentes, su futuro amenazaba con ser aún peor, a menos que ocurriera algún milagro. El milagro no solo era improbable sino que ella ni siquiera sabía de que forma podía llegar".

EDWARD BUNKER. "Little Boy Blue" (1981)

Trad.: Zulema Couso

Deia John Lydon que la lectura ens fa lliures. Lydon era un rebel, i malgrat ser un personatge de ficció també ho era Alex Hammond -el jove protagonista de "Little Boy Blue", que no deixava de donar veu al propi Edward Bunker-. I probablement també era la lectura la llavor d'aquell esperit inconformista, d'aquella negativa a acatar normes que no es creia i que constantment es qüestionava, d'aquelles ganes de ser lliure. És clar que sí, Alex, és clar que sí. Visca els llangardaixos enormes i les criatures estranyes.

Els Sex Pistols a la Saint Martin's School of Art: 40 anys

Johnny Rotten i Paul Cook, durant el primer concert dels Sex Pistols.

Avui fa quaranta anys que els Sex Pistols van oferir el seu primer concert. L'esdeveniment va tenir lloc a l'antiga seu de la londinenca Saint Martin's School of Art, a Charing Cross Road. Tan sols van interpretar cinc cançons, dues d'originals -"Did You No Wrong" i "Seventeen"- i tres versions -"Substitute" (The Who), "Don't Give Me No Lip Child" (Dave Berry) i "Watcha Gonna Do About It" (Small Faces)-. Diu la llegenda que haurien d'haver tocat més estona però van ser expulsats de l'escenari pels caps de cartell, que no van saber entendre l'atac sònic dels Pistols en un món on el punk encara havia de generar titulars. La banda en qüestió era Bazooka Joe, i diu la mateixa llegenda que un dels seus components sí que va gaudir el concert de Johnny Rotten i companyia. Concretament el baixista Stuart Goddard, conegut pocs anys més tard pel sobrenom d'Adam Ant, que motivat per aquest desacord hauria abandonat Bazooka Joe i format l'embrió del que acabaria esdevenint Adam & The Ants.

L'endemà d'aquell debut, els Pistols van actuar a la també londinenca Central School of Art -en aquella ocasió el repertori va arribar a les onze cançons, incloent futurs clàssics com "Pretty Vacant" o la seva celebrada versió de "No Fun" dels Stooges-, i al llarg d'aquell mateix any ho farien en altres institucions com la Chelsea School of Art o el Queen Elizabeth College de Kensington. Quan van trepitjar per primera vegada una sala de concerts pròpiament dita (Marquee Club, 12 de febrer de 1976), venien d'oferir un total de vuit concerts en centres educatius de renom, la majoria d'ells escoles d'art -i als quals cal afegir els que oferirien posteriorment en altres centres com el Hertfordshire College Of Art de St Albans-. La qual cosa, sense restar a la banda aquella credibilitat de carrer que tant es cotitza en les esferes punk, li atorgava ja de bon principi una altra credibilitat que molts -inclosos els propis Bazooka Joe- els negaven aleshores: l'artística.

Que els Sex Pistols actuessin durant els seus inicis en escoles d'art i altres institucions de prestigi indica que l'entorn acadèmic britànic tenia -i segueix tenint, no ens enganyem- una obertura de mires més àmplia que el català o l'espanyol. Però també ens recorda que el punk era -i hauria de seguir essent- quelcom més que estètiques cridaneres i eslògans pamfletaris tan buits com tres acords que per si sols no diuen res. Els punks britànics venien, de forma directa o indirecta, de corrents d'art i pensament com el dadaisme o el situacionisme. En aquest sentit el punk va ser, més que el tan publicitat Year Zero, un esglaó més en una cadena evolutiva que venia de lluny i que al llarg dels anys s'ha perpetuat en múltiples formes que van del post-punk a les avantguardes electròniques o a corrents revisionistes que en ple segle XXI han contemporaneitzat discursos fins fa poc pretèrits.

Tornant al principi, la Central Saint Martins -nom amb què es coneix actualment l'antiga Saint Martin's School of Art- commemora avui el quarantè aniversari del debut dels Sex Pistols amb una sèrie de conferències, xerrades i projeccions cinematogràfique al voltant de la banda i del fenomen punk -també hi haurà música en directe-. Sota el títol de Be Reasonable Demand the Impossible, la jornada commemorativa aplegarà experts i testimonis de l'època com el músic Keith Levene (The Clash, PiL), l'historiador i crític musical Clinton Heylin o el periodista Paul Gorman. Entre els punts de l'ordre del dia s'hi troba precisament l'anàlisi del paper que les escoles d'art van jugar en el desenvolupament del punk a la Gran Bretanya. Un punk que venia del glam, del pub rock, del mod, de la Velvet Underground i dels cercles artístics i filosòfics. Arrels diverses i heterogènies per a un moviment i un fenomen que requereixen més d'una lectura i admeten diferents interpretacions.

D'Alcatraz al Winterland

Els Sex Pistols al Winterland de San Francisco, 14 de gener de 1978.

Hi ha experiències que poden canviar-li a un la vida o, com a mínim, impulsar-lo a prendre determinades decisions. En una entrevista publicada per Uncut a la seva edició d'octubre, John Lydon recorda la nit anterior al que durant 18 anys va ser recordat com l'últim concert dels Sex Pistols, el 14 de gener de 1978 a San Francisco -el propi Lydon va deixar la banda tot just acabada l'actuació-. "La nit abans del show vaig anar a Alcatraz amb el meu amic Rambo, que ara és el meu mànager. Havíem arribat a San Francisco cap a la una de la matinada, i tres hores després em va trucar. Em va despertar a les quatre per anar a Alcatraz. Li vaig dir que necessitava dormir i ell em va dir 'No, necessites més això altre. Vine, t'agradarà'. Em va encantar. És tan estrany, la gent parla d'Alcatraz com d'un lloc encantat o amb mala atmosfera. En canvi, jo ho vaig trobar molt relaxant, no és curiós? Vaig trobar-hi empatia, amb les ànimes empresonades. Hi havia un senyal que prohibia fumar però no el vam veure, vam encendre un cigar i ens van fer fora. Un oficial ens va explicar que, malgrat trobar-se la presó tancada, hi havia càmeres per tot arreu. Encara som presoners d'una mentalitat, i ara els turistes paguen pel privilegi de ser empresonats. La part positiva és que l'endemà vaig anar al concert sabent tot això, que encara no som lliures. Va tenir tot plegat alguna cosa a veure amb el que vaig fer? Probablement". Lydon ha editat recentment un nou disc al capdavant de PiL, "What the World Needs Now...".

Punk, indie, literatura i consciència de classe

John Lydon.

"És possible que el punk tingués més consciència de classe al Regne Unit que als Estats Units. En tot cas, la qüestió és que nosaltres anàvem a trencar les barreres de classe, i això finalment no va passar. Els que anaven a les escoles més privilegiades i amb més mitjans segueixen anant a aquestes escoles, i no es barregen amb nosaltres. El món segueix girant, i les divisions de classe, que són terribles, es mantenen vigents, perquè a gent com jo se li denega el dret a l'educació, al progrés, a millorar com a persones. Perquè no importen els nostres mèrits, ells sempre ens menysprearan. Jo vaig ignorar aquest principi, que és molt britànic, i vaig mirar d'aconseguir coses sense haver-m'hi d'ajustar. I aquí em trobo, sóc un sòlid recordatori que quan es denigra una classe de gent, considerant-la estúpida i sense cervell, al final es demostra que no és així. Perquè jo no ho sóc. Per molt que ells insisteixin a menysprear-nos i conduir-nos a la criminalitat". John Lydon en una entrevista publicada recentment per Mondo Sonoro.

Segurament, el fet que gent com Lydon marqui la diferència, sigui quina sigui la seva classe social, té una explicació molt simple. Ell mateix l'ofereix a la mateixa entrevista. "Pots sentir-te institucionalitzat per allò que t'ensenya el sistema educatiu, però l'educació realment comença quan has començat a llegir pel teu compte. Com més llegeixes, més savi et fas, perquè absorbeixes més informació i això et permet conèixer el punt de vista d'altra gent que també ha fet això des de la seva autodeterminació, i el treball de la qual és exemplar. A partir d'aquí, et converteixes en una persona lliurement determinada". Potser sigui aquesta una de les grans diferències entre el punk en països com el Regne Unit o l'Estat Espanyol. Per norma general, als punks britànics els agradava llegir i als espanyols no. I és clar, no és el mateix buscar la llibertat en una biblioteca que buscar-la al fons d'una ampolla de kalimotxo. Insisteixo, estic generalitzant, però em sembla que qui em vulgui entendre ja m'ha entès.

Dies enrere em referia a una altra entrevista on el periodista i crític musical Nando Cruz deia això sobre l'escena indie espanyola dels 90: "La mayoría de los grupos de aquella época se dedicaron a absorber la influencia de grupos extranjeros desde un punto de vista estético y nunca ideológico. Eso generó grupos que podían sonar peor o mejor, calcando a sus favoritos. Pero en ese calco nunca se incluían las ideas que transmitían. Pienso en bandas de los ochenta ingleses o estadounidenses, que no solo hacían un ruido. En muchos casos, además de tener un bagaje cultural mayor que los grupos que les copiaban aquí en España, tenían una intención artística". I novament, em sembla que la clau de tot plegat es troba en les declaracions de Lydon. Al Regne Unit, l'escena indie -que s'havia produït durant els 80 i que ja s'havia apagat quan aquí tot just prenia forma el tardà i mal anomenat indie de los 90- era conseqüència directa del punk, formava part d'un mateix arbre genealògic que començava amb els imperdibles del 76 i el 77 i es bifurcava en branques com la New Wave, el post-punk o el propi indie.

La base ètica i estètica de l'indie era doncs el punk. Les formes havien canviat i evolucionat, però la consciència de classe hi era, i això es pot comprovar en les lletres i declaracions de bandes com McCarthy, Housemartins o Close Lobsters. A l'Estat Espanyol, en canvi, l'indie no venia del punk sinó que suposava un trencament amb el mateix -parlem d'aquell punk autòcton que havia confós posicionament polític amb eslògans dogmàtics-. I novament ens trobem davant del mateix punt de partida. Cruz diu que els grups indies estrangers tenien un bagatge cultural més gran que els espanyols. Passaven les dècades, i seguia havent-hi països on agradava llegir i d'altres on no agradava tant. Mesos enrere vaig tenir el plaer d'entrevistar els components de Close Lobsters, i em va sorprendre com estaven de ben documentats sobre el moviment anarquista de la primera meitat del segle passat a Catalunya. L'indie britànic, com el punk del qual era hereu, tenia un bagatge, una intenció i una consciència impensables en un país, el nostre, on l'indie sembla consistir encara a dia d'avui en festivals a l'aire lliure on no hi falten les canyes, els quintos ni el vermut.

Un error monumental

La formació original dels Sex Pistols.

L'any 1975, Malcolm McLaren va llogar un petit espai de Denmark Street, al centre de Londres, per a transformar-lo en el local d'assaig d'uns incipients Sex Pistols. Casualment, l'espai en qüestió es trobava al costat de les oficines d'Hipgnosis, el col·lectiu de dissenyadors i artistes gràfics que tenia les seves arrels als mateixos ambients on s'havia gestat Pink Floyd, i que a banda de dissenyar caràtules per als seus discos -i els de Syd Barrett en solitari- també treballaria per a Pretty Things, Led Zeppelin, Genesis, Wishbone Ash, Electric Light Orchestra o Paul McCartney, entre d'altres. Les relacions de l'equip d'Hipgnosis van ser fluïdes amb McLaren, però no pas amb els Pistols. En declaracions publicades a l'edició de juliol d'Uncut, un dels cofundadors de l'estudi, Aubrey Powell, recorda sortides de to com la famosa samarreta de Johnny Rotten -la d'"I Hate Pink Floyd"-. Per això, quan el propi McLaren va convidar Powell al concert de debut de la banda -Saint Martin's School of Art, Londres, 6 de novembre de 1975-, aquest va rebutjar la invitació. "Va ser un dels errors més grans que he arribat a cometre mai", reconeix el dissenyador a l'article d'Uncut. Efectivament, Powell va cometre un error monumental, però no pas més gran que el que comet nit rere nit tota aquella gent que es nega a anar a escoltar grups emergents en directe.

Expedient Rotten

John Lydon quan era Johnny Rotten.

De la mateixa manera que el de John Lennon, l'expedient acadèmic de John Lydon no era precisament el d'un estudiant modèlic. En declaracions recollides per Mojo a la seva edició de desembre, el vocalista de PiL i els Sex Pistols recorda els dies immediatament posteriors a la seva expulsió d'un estricte institut catòlic. "Per tal de millorar la meva educació, vaig haver de treballar en la construcció per a aconseguir diners, ja que volia aprovar els exàmens, volia tenir aquella faceta acadèmica: adoro els llibres, adoro llegir, adoro aprendre. No sabia on aniria a parar tota aquella educació, però va anar a parar al lloc adequat, els Sex Pistols". Com Lennon, Lydon no encaixava en un sistema educatiu basat en estructures i jerarquies, i on l'important són els objectius i no el procés. Però una cosa és l'expedient i una altra el nivell. I no hi ha dubte que el nivell acadèmic de Lydon deixa en ridícul al de molts estudiants aplicats que no han vist mai cap més món que el que se'ls ha posat al davant -com a exemple, el seu coneixement de la contracultura i les arrels situacionistes dels Pistols-. El secret l'ha dit ell mateix. Li agrada llegir i aprendre. I aquesta és la diferència entre gent com ell i gent com la que únicament pot presumir d'expedient, entre qui té inquietuds i qui únicament té objectius. Sí, pots tenir un expedient brillant, però si no t'agrada llegir ni aprendre, et manca quelcom tan bàsic com és la pròpia educació. I ja se sap, un bon expedient i un zero en educació fan el candidat ideal per a dirigir una multinacional.

John Lydon a Mojo

Setmanes enrere em referia a l'entrevista que John Lydon havia concedit a la revista barcelonina Rockdelux. Menys desperdici encara té la que va concedir a la britànica Mojo, publicada a la seva edició d'agost i firmada per Tom Oldham. En aquesta ocasió, el líder de PiL no posa inconvenients a parlar d'assumptes que poc o res tinguin a veure amb el darrer llançament de la seva actual banda ("This Is PiL", 2012). Per tant, Oldham aprofita per a repassar cara a cara amb el seu protagonista una intensa trajectòria artística i vital. Parla de tot: dels Sex Pistols, de les diferents encarnacions de PiL, del calvari que va suposar ser l'enemic número u de l'opinió pública britànica durant part dels 70 i els 80 -la qual cosa el va portar a autoexiliar-se a Los Angeles, on encara resideix-, dels nombrosos draps bruts del negoci discogràfic i, evidentment, d'un present artístic molt més que sòlid. Tot això, com no podia ser de cap altra manera, amanit amb frases memorables. "Ella mai va venir al meu barri", diu en referència a la reina Isabel II."La meva lleialtat, obediència i suport cap a un règim o sistema és proporcional a com aquest hagi exposat els principis que representa", afegeix, "i a dia d'avui, la Família Reial encara no m'ha dit 'Hola John, prenem-nos un tè!'. A la vida s'ha de donar i compartir, a banda de rebre, però sembla ser que aquesta aristocràcia apoltronada només està rebent de forma constant". "Té la meva empatia -no pas pietat, sinó empatia-", sentencia finalment per a resumir els seus sentiments cap a la monarca. Geni i figura, Mr. Lydon.

John Lydon a Rockdelux

John Lydon és un home de contrastos. De respondre amb un cop de puny a qui li demanava un retorn de PiL quan es trobava immers en una reunió dels Sex Pistols (recordin l'incident amb Kele Okereke al Summercase 2008), a reunir els primers i concedir entrevistes promocionals en què es nega a parlar dels segons -i, de passada, de qualsevol formació de PiL que no sigui l'actual-. Per això no deixa de tenir el seu morbo que, malgrat aquestes premisses, l'entrevistador de torn tregui tots aquests temes durant una conversa telefònica amb l'imprevisible vocalista. Ho va fer el periodista David Saavedra, durant una entrevista que publica l'última edició de Rockdelux, en repetides ocasions i tocant com qui no vol la cosa tots els temes tabú. Bé per a ell, i bé per a Lydon, que sap tallar-lo amb contundència però sense fer mal i recuperar la compostura quan la conversa torna exactament al lloc on ell la vol.

PiL han trencat aquest 2012 un llarg silenci discogràfic amb l'autoedició de "This Is PiL". Un àlbum on Lydon i la formació que l'ha acompanyat des de 2009 mantenen sense problemes el nivell que qualsevol es pot esperar d'aquestes sigles. L'havien d'haver presentat en directe el passat 30 de juny a la sala Razzmatazz de Barcelona, però el concert es va suspendre a l'últim moment per causes que no s'han donat a conèixer. El fet que la resta de la gira de PiL s'hagi mantingut intacta, i l'ambigüitat del comunicat emès conjuntament pel grup i la promotora Doctor Music, fan pensar en l'escassa venda d'entrades com a motiu de la suspensió. Un fet que, de confirmar-se, seria preocupant. Perquè és fort que en una ciutat com Barcelona no hi hagi prou públic per a un grup de l'alçada de PiL. I més tenint en compte el bany de masses que es van donar l'any passat en un dels escenaris principals del Primavera Sound. Ja se sap, públic i macrofestivals conformen una equació complicada a casa nostra...




Audio: "One Drop" - PiL