Mark Lanegan amb Isobel Campbell

Universos paral·lels, connexió instantània.

La sobtada mort de Mark Lanegan m'ha portat a revisar part de la seva discografia, i a redescobrir després d'una temporada sense escoltar-los els àlbums de duets que havia signat de forma conjunta amb Isobel Campbell. El del nord-americà i el de l'escocesa eren dos universos gairebé paral·lels que a priori semblaven incompatibles, però van encaixar de forma sorprenent en tres discos que potser caldria reivindicar més sovint. "Ballad of the Broken Seas" (2006), "Sunday at Devil Dirt" (2008) i "Hawk" (2010).

Poden començar vostès pel que els vingui més de gust, tots tres són autèntiques delícies. Un repertori que alterna originals –majoritàriament de Campbell- amb versions molt ben triades de Hank Williams i Townes Van Zandt, entre d'altres. Cançons que enllacen el so Americana més nocturn i crepuscular amb la més alta sensibilitat pop, i que recorden unions com la de Nancy Sinatra amb Lee Hazlewood. I uns directes que eren autèntics monuments a l'ofici i a l'elegància –a casa nostra vam tenir ocasió de comprovar-ho en el marc del Primavera Club 2008-.

El llegat de Lanegan és tan inabastable com el buit que deixa la seva absència.

Mark Lanegan (1964-2022)

MARK LANEGAN
(1964-2022)

La carrera de Mark Lanegan és tan prolífica i tan diversa, que de vegades costa decidir-se per un sol punt d'entrada. Podríem parlar del seu pas decisiu per l'òrbita grunge de la mà d'uns Screaming Trees que un bon dia se li van fer petits –i no parlem d'una banda qualsevol, queda dit-. De les seves col·laboracions i aventures amb amics i companys de viatge que van de Queens Of The Stone Age als Twilight Singers de Greg Dulli, passant per Soulsavers o Isobel Campbell. I per descomptat d'una discografia solista que es pot comptar entre les més essencials d'allò que un dia es va anomenar rock alternatiu –una etiqueta que també es fa petita per referir-se al de Seattle-.

Se m'acut ara mateix, a tall d'anècdota, que ben bé quatre anys abans que Nirvana descobrissin a tota una generació la canònica murder ballad "Where Did You Sleep Last Night", peça tradicional popularitzada per Leadbelly, era Lanegan qui la recuperava amb caràcter gairebé definitiu des del seu primer àlbum en solitari –"The Winding Sheet" (1990)-, amb el mateix Kurt Cobain a la guitarra i a la segona veu –i prenent més d'un apunt, no cal dir-ho-, també amb Krist Novoselic al baix. Lanegan i Cobain eren ànimes bessones. Dos outsiders que semblaven fets l'ún per l'altre. Més de tres dècades després, tots dos són eterns i tornen a estar junts.

Ha mort Mark Lanegan, i amb ell una de les figures més genuïnes i incorruptibles del rock de les últimes dècades. Incapaç de comptar les ocasions que el vaig arribar a veure en directe amb els seus múltiples projectes, em quedo sobretot amb la que va ser la meva primera vegada amb ell. Sala Apolo de Barcelona, tardor de 2004, amb Nick Oliveri com a il·lustre teloner i presentant la que encara em segueix semblant la seva obra definitiva –que no és poc, en un llegat com el que deixa-. Aquell "Bubblegum" (2004) on el rock torrencial de "Hit the City" alternava sense problemes amb el decadentisme de "Wedding Dress" i el blues terminal de "Methamphetamine Blues".

Se n'ha anat un dels més grans. La seva absència costarà d'assimilar. El buit que deixa és simplement irreparable.