Mark Lanegan (1964-2022)

MARK LANEGAN
(1964-2022)

La carrera de Mark Lanegan és tan prolífica i tan diversa, que de vegades costa decidir-se per un sol punt d'entrada. Podríem parlar del seu pas decisiu per l'òrbita grunge de la mà d'uns Screaming Trees que un bon dia se li van fer petits –i no parlem d'una banda qualsevol, queda dit-. De les seves col·laboracions i aventures amb amics i companys de viatge que van de Queens Of The Stone Age als Twilight Singers de Greg Dulli, passant per Soulsavers o Isobel Campbell. I per descomptat d'una discografia solista que es pot comptar entre les més essencials d'allò que un dia es va anomenar rock alternatiu –una etiqueta que també es fa petita per referir-se al de Seattle-.

Se m'acut ara mateix, a tall d'anècdota, que ben bé quatre anys abans que Nirvana descobrissin a tota una generació la canònica murder ballad "Where Did You Sleep Last Night", peça tradicional popularitzada per Leadbelly, era Lanegan qui la recuperava amb caràcter gairebé definitiu des del seu primer àlbum en solitari –"The Winding Sheet" (1990)-, amb el mateix Kurt Cobain a la guitarra i a la segona veu –i prenent més d'un apunt, no cal dir-ho-, també amb Krist Novoselic al baix. Lanegan i Cobain eren ànimes bessones. Dos outsiders que semblaven fets l'ún per l'altre. Més de tres dècades després, tots dos són eterns i tornen a estar junts.

Ha mort Mark Lanegan, i amb ell una de les figures més genuïnes i incorruptibles del rock de les últimes dècades. Incapaç de comptar les ocasions que el vaig arribar a veure en directe amb els seus múltiples projectes, em quedo sobretot amb la que va ser la meva primera vegada amb ell. Sala Apolo de Barcelona, tardor de 2004, amb Nick Oliveri com a il·lustre teloner i presentant la que encara em segueix semblant la seva obra definitiva –que no és poc, en un llegat com el que deixa-. Aquell "Bubblegum" (2004) on el rock torrencial de "Hit the City" alternava sense problemes amb el decadentisme de "Wedding Dress" i el blues terminal de "Methamphetamine Blues".

Se n'ha anat un dels més grans. La seva absència costarà d'assimilar. El buit que deixa és simplement irreparable.

Nirvana segons Thou

El repertori de Nirvana, reinterpretat des de les coordenades del metal extrem. O les composicions de Kurt Cobain, desprovistes del seu vessant més pop i amb una dosi extra de mala llet. És l'experiment que han dut a terme els nord-americans Thou al seu últim disc, un "Blessings of the Highest Order" (2020) on recullen tots els clàssics de Nirvana que han versionat al llarg dels anys en clau d'sludge metal. També hi han inclòs la versió d'"In the Pines", la peça tradicional que els de Seattle interpretaven en directe sota el títol de "Where Did You Sleep Last Night" i que els de Louisiana tenyeixen de tenebra com a "My Girl".

Pel que fa als temes propis de Nirvana, funcionen especialment bé en aquest nou registre les peces de naturalesa més densa i on el baix de Krist Novoselic solia jugar un paper destacat en les versions originals. "Dive" i "Blew" en són bons exemples, també "Sifting" o "Scentless Apprentice", títols que refermen la proximitat i l'afinitat de Cobain i companyia –i del grunge en la seva concepció més primitiva- amb el metal més salvatge, visceral i desacomplexat. A destacar també un "Something in the Way" deconstruït i claustrofòbic, i un "I Hate Myself and I Want to Die" que sona a qualsevol cosa menys a la broma que va ser al seu moment.

Escoltin el disc a Bandcamp.

Bill Rieflin (1960-2020)

Foto Getty Images.

BILL RIEFLIN

(1960-2020)

Bill Rieflin era aquell bateria la trajectòria del qual connectava Ministry amb King Crimson, Swans amb Nine Inch Nails, i Robyn Hitchcock amb Krist Novoselic, per citar tan sols uns quants dels artistes amb qui va arribar a tocar. Tan inabastable és el seu recorregut, que el fet d'haver militat en una banda de la mida de R.E.M. –durant els anys en què els d'Athens van recuperar part de l'embranzida perduda fins a culminar amb un comiat per la porta gran- ni tan sols es pot contemplar entre les seves fites més destacables –això no vol dir que no fos un capítol igualment grandiós-. Però va ser precisament en el marc d'un concert de la formació d'Athens –Palau Sant Jordi, Barcelona, 9 de gener de 2005- l'única ocasió en què el vaig arribar a veure en directe. I així és com em ve de gust recordar-lo en un dia com avui.

Nirvana amb Joan Jett i John McCauley

Els excomponents de Nirvana amb John McCauley (centre), la nit passada al Cal Jam.

Finalment es van confirmar els rumors que havien circulat durant els últims dies, i la nit passada va tenir lloc a San Bernardino el més semblant a una reunió de Nirvana que s'ha pogut veure des de la mort de Kurt Cobain. Els supervivents de l'última formació de la banda de Seattle, Krist Novoselic, Dave Grohl i Pat Smear, van aparèixer plegats i per sorpresa a l'escenari en el marc del Cal Jam, el festival anual que impulsa el propi Grohl de la mà de Foo Fighters. Amb Joan Jett i John McCauley (Deer Tick) alternant-se el lloc de Cobain, la formació -que va tenir la decència de no utilitzar el nom de Nirvana- va interpretar sis temes de la banda, entre els quals "Serve the Servants", "Scentless Apprentice", "Smells Like Teen Spirit" i "All Apologies" -aquest últim amb Brody Dale (The Distillers) al baix i Novoselic a l'acordió-. La cosa va sortir prou bé i va sonar encara millor -poden comprovar-ho vostès mateixos a Youtube-, i a ningú se li escapa que determinats promotors ja deuen estar posant importants sumes econòmiques sobre la taula per tal que no es quedi en una anècdota. Veurem què passa i amb quins resultats.

Nirvana, en acústic i amb Dave Grohl al baix

Dave Grohl i Kurt Cobain: Unplugged in Edinburgh.

És el que té això de l'arqueologia musical. Que quan et penses que ho has escoltat tot (o gairebé tot) d'un artista en concret, van i apareixen noves gravacions inèdites. Si a més parlem d'una banda com Nirvana, no cal ni que la qualitat del de la gravació en qüestió passi cap mena de mínim perquè la troballa esdevingui una notícia de les que fan córrer rius de tinta. El cas és que acaba de veure la llum un curiós document sonor de la breu aparició que la banda de Seattle va realitzar, en format acústic, en el marc d'un festival benèfic que va tenir lloc l'1 de desembre de 1991 al pub Southern Bar d'Edimburg. El més curiós del cas és la formació que es va enfilar a l'escenari, reduïda a duet amb Kurt Cobain a la guitarra i a la veu i Dave Grohl al baix -Krist Novoselic es trobava entre el públic però no va tocar-. El repertori va ser de tan sols quatre cançons: "Dumb", "Polly", "Jesus Doesn't Want Me for a Sunbeam" (The Vaselines) i "Twist Barbie" (Shonnen Knife), si bé al document rescatat tan sols es poden escoltar les dues primeres. El trobaran a Youtube.

Nirvana a Radio Shack

Sembla ser que encara segueixen sortint a la llum tresors ocults relacionats amb la història de Nirvana. El periodista nord-americà Mike Ziegler acaba de fer públic un vídeo on es veu la banda actuant en una botiga de la cadena Radio Shack a la seva localitat, Aberdeen, el 24 de gener de 1988. Era l'endemà de la gravació de la primera maqueta del grup, les imatges es van enregistrar amb la intenció d'acompanyar la citada dècada i la formació encapçalada per Kurt Cobain i Krist Novoselic comptava amb Dale Crover (Melvins) a la bateria. La qualitat de les imatges no és la més òptima possible, però l'escena resulta d'allò més reveladora. Vegin el vídeo a Youtube.

La seva nit

Dave Grohl.

Tot un retrat, el que el periodista David Fricke fa de Dave Grohl en un extens i complert reportatge per a Rolling Stone -l'edició espanyola de la revista el publica aquest mes de gener-. Un article on el propi Grohl valora la trajectòria de Foo Fighters, recorda els dies de Nirvana i s'emociona parlant d'allò que l'ha fet tal i com és: la música. Però probablement la mirada més acurada a la seva figura l'aportin la resta d'entrevistats. Els components de Foo Fighters, la seva mare o, és clar, Krist Novoselic. És aquest darrer qui descriu l'experiència d'haver vist en directe el seu excompany des de la graderia d'un pavelló. "El recinte estava ple de gom a gom i el Dave es trobava allà dalt: era el seu concert. Vaig mirar cap amunt i vaig veure una senyora a les grades, dreta davant del seu seient, cantant i movent-se al ritme de la música. Vaig pensar: 'Porta treballant tot el dia, tot el mes, i aquesta és la seva nit'. Això és el que el Dave ofereix a la gent. Vaig pensar: 'Me n'alegro per ella. I me n'alegro pel Dave". De vegades penso que l'essència del rock'n'roll consisteix en quelcom tan simple com això. En fer que persones com aquella dona visquin les seves nits, les seves tardes o els seus moments de plenitud a partir d'una combinació de ritmes, melodies i lletres. La resta, per moltes voltes i justificacions que hi donem, és pur ego.

Helter Skelter!

El primer concert que recordo haver vist va ser Paul McCartney al Palau Sant Jordi de Barcelona (27 d'octubre de 1993). M'hi van portar els meus pares i l'experiència em va impactar. Setmanes més tard i a través d'un amic, vaig descobrir Nirvana, aleshores un dels noms del moment, i també em van impactar. Els Beatles i Nirvana són dos dels grups que més han marcat la meva existència, però si la notícia del dia me l'arriben a explicar d'aquí a dues setmanes, em penso que és una innocentada. Els supervivents de la darrera formació de Nirvana -Dave Grohl, Krist Novoselic i, no se n'oblidin, Pat Smear- es van reunir la nit passada per a interpretar un tema nou al concert benèfic per a les víctimes de l'huracà Sandy, amb el propi McCartney ocupant el lloc de Kurt Cobain. Courtney Love ja s'ha afanyat a carregar-se l'esdeveniment amb la seva habitual sutilessa -i com de costum, hauria fet millor mantenint la boca tancada-, però què volen que els digui, a mi m'hauria encantat poder-hi treure el nas. Un cop escoltat el tema en qüestió, "Cut Me Some Slack", només puc dir que em sembla una meravella -i això és el més important-. Més enllà d'una línia vocal que en alguns moments recorda a "American Woman" dels Gues Who, el que sobresurt són quatre músics anant a una, en un atac frontal que sona a allò que algú va anomenar grunge i que el propi Macca ja havia practicat dècades enrere amb "Helter Skelter". Tenint en compte que a aquestes alçades és absurd parlar d'una reunió de Nirvana, no m'importaria que aquests quatre comencessin un projecte nou -amb nous temes i nou nom-, enregistressin un disc i sortíssin de gira. Amb Dave Grohl consolidat molt més enllà de la bateria de Nirvana i McCartney en un dels seus millors moments de forma en dècades, la cosa seria com a mínim digna d'escoltar i de veure.

http://www.youtube.com/watch?v=Oh1eDSLKomU