Mark Lanegan amb Isobel Campbell

Universos paral·lels, connexió instantània.

La sobtada mort de Mark Lanegan m'ha portat a revisar part de la seva discografia, i a redescobrir després d'una temporada sense escoltar-los els àlbums de duets que havia signat de forma conjunta amb Isobel Campbell. El del nord-americà i el de l'escocesa eren dos universos gairebé paral·lels que a priori semblaven incompatibles, però van encaixar de forma sorprenent en tres discos que potser caldria reivindicar més sovint. "Ballad of the Broken Seas" (2006), "Sunday at Devil Dirt" (2008) i "Hawk" (2010).

Poden començar vostès pel que els vingui més de gust, tots tres són autèntiques delícies. Un repertori que alterna originals –majoritàriament de Campbell- amb versions molt ben triades de Hank Williams i Townes Van Zandt, entre d'altres. Cançons que enllacen el so Americana més nocturn i crepuscular amb la més alta sensibilitat pop, i que recorden unions com la de Nancy Sinatra amb Lee Hazlewood. I uns directes que eren autèntics monuments a l'ofici i a l'elegància –a casa nostra vam tenir ocasió de comprovar-ho en el marc del Primavera Club 2008-.

El llegat de Lanegan és tan inabastable com el buit que deixa la seva absència.