ELS PETS
Teatre Auditori de Granollers
11 de novembre de 2022
En un moment donat del concert que Els Pets van fer la nit passada al Teatre Auditori de Granollers, Lluís Gavaldà va començar a passejar-se per la platea mentre entonava "No vull que t'agradi aquesta cançó". De cop i volta es va aturar al davant d'un membre del públic, un noi aparentment molt jove, i es va posar a cantar per a ell la peça en qüestió. Com que el fan el seguia sense errar una sola síl·laba, li va acostar el micròfon i el va convidar a cantar tot sol una estrofa sencera, cedint-li tot el protagonisme durant uns segons. Després li va preguntar com es deia. "Víctor", va respondre el noi. "Un plaer", va declarar el vocalista, abans de seguir caminant per la platea i concloure ell mateix la cançó.
L'espectacle va continuar, com no podia haver estat de cap altra manera, però d'alguna forma va semblar que el món s'acabava d'aturar per en Víctor, que va seguir cantant cada estrofa i cada tornada d'aquella i d'altres cançons, visiblement emocionat pel que acabava de viure, llàgrimes incloses. Lluís Gavaldà l'havia obsequiat amb un momentàs que recordarà tota la vida, i això no té preu. I jo, que estava assegut al seu davant, me'n vaig alegrar molt per ell. Perquè, tip com estic del cinisme i dels aires de superioritat moral que solen imperar als ambients melòmans per on m'acostumo a moure, no puc fer res més que admirar a qui ha entès que la música tracta de coses tan simples però alhora tan grans com aquesta.
Un altre moment estel·lar amb participació del públic va tenir lloc mentre Gavaldà presentava "Atracament a la caixa", una simpàtica perla d'ascendència Merseybeat que carrega amb ironia contra els excessos del sector bancari. El vocalista es va referir a algun d'aquests excessos –abusos, de fet- i una dona de la tercera edat que hi havia a primera fila li va donar la raó –no descobrirem ara que la gent gran ha estat i segueix essent la principal víctima de certes pràctiques de la banca-. Gavaldà li va cedir el micròfon: "Has de fer hores de cua i has de saber fer anar la màquina", va denunciar en referència a uns caixers automàtics que no s'adapten ni preveuen adaptar-se a qui vagi néixer abans de l'era digital. I ho va dir amb tota la determinació de qui coneix els seus drets i està disposada a fer-los valer. Visca la gent gran que no s'ha cansat de lluitar malgrat tenir-ho tot en contra, però que alhora sap sortir a passar-s'ho bé un divendres a la nit.
REJOVENITS
Els Pets eren a la capital vallesana presentant el seu darrer treball, un "1963" (2022) on refermen el seu bon estat de forma en plena etapa de maduresa, alhora que es manifesten certament rejovenits en el millor sentit. Sobre el terreny es van mostrar encara més pletòrics, fent del cançoner recent el fil conductor de la nit –"No t'escolto", "Jordi Puig" i "Com un mitjó" van destil·lar refrescants essències New Wave- i rematant la feina amb una selecció de clàssics que va anar de "La vida és bonica (però complicada)", "Agost" o "La vida és molt avorrida sense el teu cos" –sí, aquesta última ja s'hauria de contemplar com a clàssica-, a tries tan inesperades com la inicial "Descafeïnat" o una recuperada –i revitalitzada- "Bon dia".
Amb una alineació de primera on destaca la presència de Joan-Pau Chaves al teclat i Jordi Bastida (Trau) i Marcel Caballé (Els Trons) a les guitarres, reforçant el trio fundacional –Joan Reig, Falin Cáceres i el mateix Gavaldà-, van alternar passatges malencònics –"Sota un glop de vi", "S'equivoquen"- amb la bateria de vitamínic rock'n'roll que van formar "Tantes coses a fer", "Soroll", "Hospital del Mar" i "S'ha acabat". En tanda de bisos van posar la platea de potes enlaire amb la sempre oportuna –i encara ben actual- "Jo vull ser rei", van subratllar l'accent stonià d'"Una estona de cel" i es van acomiadar amb "Fem riure". Una peça de l'últim disc –i uns aires crepusculars que per moments recordaven als Radiohead més críptics- com a gran final d'un recital que va mirar enrere per confirmar-se com un pas endavant.
