Roigé en 360º

ROIGÉ
Teatre Auditori Cardedeu

6 de març de 2022

Tal dia com avui de fa dos anys érem incapaços d'imaginar-nos que en qüestió d'una setmana les nostres vides haurien canviat per sempre més. Que tot allò que aleshores donàvem per fet s'acabaria de cop i volta amb el decret del primer Estat d'Alarma i l'inici d'un confinament que va durar dos mesos, i que quan tornéssim a assistir a un concert ho faríem amb mascareta, mantenint distàncies de seguretat i en molts casos assumint limitacions i restriccions, francament, inassumibles. Res de tot això podia passar-nos pel cap quan, el 6 de març de 2020 –ahir va fer dos anys-, vam assistir a la presentació en directe d'"Ingràvid" (2020), el segon àlbum de Roigé, al Teatre Auditori Cardedeu (TAC).

Tampoc s'ho podia pensar l'alter ego de Roger Canals, que aquella nit encetava una gira que havia de suposar la consolidació del seu projecte de cançó d'autor. Uns plans i unes expectatives que es van veure frustrats per l'inici de la pandèmia, i una ensopegada de la qual es va refer el vallesà tot aprofitant l'aturada general per començar a plantejar-se nous reptes. Un dels més ambiciosos, un concert immersiu en 360º que va estrenar ahir al mateix TAC. "La data no l'hem escollit perquè sí. Volíem tornar a tocar en aquest escenari dos anys després d'haver-hi presentat 'Ingràvid'. Avui tanquem un cercle", va anunciar des d'un escenari literalment envoltat pel públic, que aviat podrà revisar el concert en streaming i en format 3D.

360º, així es titulava l'espectacle, va servir per passar revista al cançoner de Canals però sobretot per presentar composicions inèdites com "Despertar" o el soul gran reserva de la pròpia "360". També per augmentar la banda que sol acompanyar-lo amb una secció de metalls que la va fer sonar més segura i robusta que mai. Però sobretot per retrobar-se amb vells amics i coneguts després del llarg hivern pandèmic. Com a mostres, les col·laboracions de Laia Llach, Sandra Bautista i Gemma Abrié, que juntament amb una coral de gòspel sencera va acompanyar Canals en una sentida lectura d'un "Reversibles" que és un hit en potència. Ho era fa dos anys. I ho segueix essent avui.

El Gavaldà més proper, a El 9 Nou

Una aproximació diferent al cançoner d'Els Pets. Aquest cap de setmana hem assistit al concert que Lluís Gavaldà i Joan-Pau Chaves han ofert al Teatre Auditori Cardedeu, emmarcat en el 17è Tastautors i complementat amb l'actuació de Laia Llach i Cesc Martorell. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vazquez.

Redescobrint Els Pets

LLUÍS GAVALDÀ amb JOAN-PAU CHAVES

Tastautors 2021 @ Teatre Auditori Cardedeu

30 de gener de 2021

Explicava Lluís Gavaldà, durant una xerrada prèvia a la seva actuació al Tastautors, que els concerts que dedica a repassar el catàleg d'Els Pets a duet amb Joan-Pau Chaves –teclista titular de la banda tarragonina des de fa 20 anys- li serveixen per redescobrir les seves pròpies composicions. "Normalment un músic vol tocar les últimes cançons que ha compost, i en canvi el públic sol demanar-li les primeres, i això obre la porta a un ventall d'oportunitats", va matisar tot explicant la naturalesa d'unes actuacions on el respectable ha pogut votar prèviament el repertori que acabarà interpretant el duet.

Ahir a la nit, per exemple, Gavaldà va poder presumir de present creatiu amb encerts recents com "La vida és molt avorrida sense el teu cos", "Blue Tack", "Llavis nous" o "No vull que t'agradi aquesta cançó", però també recuperar i fins i tot reinterpretar títols pretèrits com "Un dimecres qualsevol", en clau folk rock, "La mort em ve a buscar", més crepuscular que mai i encadenada amb el "Heart of Gold" de Neil Young, o fins i tot aquells exercicis d'arqueologia que van esdevenir "En tinc disset" o "Vespre". La cirereta de tot plegat va ser un "Pantalons curts i els genolls pelats" que el duet va literalment reinventar a partir de la línia de piano del "Jungleland" de Bruce Springsteen.

A tot plegat s'hi va sumar una serena versió d'"Alison", d'Elvis Costello, cita a un dels seus referents i reivindicació del vessant melòman del de Constantí. "M'agrada més escoltar música que fer-la", havia reconegut durant la xerrada anterior al concert. "De fet, patim tal excés d'oferta que potser ens convindria una moratòria de tres o quatre anys en la producció de nova música per tal de poder assimilar la que ja existeix". Un apunt que enllaça amb una vella reflexió plantejada temps enrere en aquesta mateixa plataforma i que Gavaldà va complementtar amb una oportuna observació. "Spotify és una eina nefasta per la música. Ja no s'escolten els discos, ni es consulten els crèdits. Es posen de fons mentre es treballa, s'ha perdut el costum de seure i escoltar". Malauradament no li falta raó.

Abans de Gavaldà havia actuat en condició de telonera Laia Llach, de la Roca del Vallès, valor a l'alça de la cançó d'autor amb accent vallesà, acompanyada pel cardedeuenc Cesc Martorell a la guitarra. Una actuació de durada breu però suficient per posar sobre la taula arguments de pes com "Dos segons", "9 de febrer" o "Serà la pluja", que apunten a imminents conquestes i tant assenyaleb l'escenca de Laurel Canyon com la primera Maria del Mar Bonet o, per buscar referents més propers en el temps, la generació de Damien Rice.

Bonus Track Fest, a El 9 Nou

Un festival musical de quilòmetre zero, impulsat pels propis artistes com a resposta a una crisi que és sanitària però també econòmica i social. Fer cultura en un context d'excepcionalitat vindria a ser això, ni més ni menys. El cap de setmana passat va tenir lloc a Cardedeu el Bonus Track Fest amb les actuacions de Roigé, Sam Ramos (Sam & La Banda dels Reptes), Cesc Martorell amb Laia Llach, i Adrià Martínez Trio. Hi vam assistir, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografies de Julián Vázquez.

Una certa aurèola de clandestinitat

Roger Canals (Roigé), desafiant la temperatura del dia més càlid de l'estiu. 

BONUS TRACK FEST

Pàrquing de Can Mills, Cardedeu

1 d'agost de 2020

Té una certa aurèola de clandestinitat, encara a aquestes alçades, el fet d'assistir a un esdeveniment cultural. Mentre restaurants, bars i terrasses tornen a funcionar a ple rendiment i sense haver de reparar en determinats detalls, el món de la cultura es revela més que mai com la gran ovella negra d'aquest país nostre on la solidaritat i la responsabilitat col·lectives s'esvaeixen tan bon punt l'amo obre la porta de la gàbia.

Ahir a la tarda es va celebrar a Cardedeu el Bonus Track Fest, una iniciativa d'una colla de músics autòctons que no es van voler quedar de braços plegats davant els devastadors efectes d'una crisi que és sanitària però també econòmica i social. L'esdeveniment va tenir lloc en un descampat que sol utilitzar-se com a aparcament, on la normativa vigent prohibia instal·lar una miserable barra de bar –en plena tarda del dia més càlid de l'estiu, de seguida s'ha dit- i on ni  tan sols s'havien pogut habilitar lavabos.

Que un centenar i mig d'ànimes –aforament limitat, no cal dir-ho- s'hi apleguessin durant dues hores, desafiant el sol, la calor, la pols i fins i tot els mosquits per tal de degustar quatre propostes musicals de quilòmetre zero revela que, al final del dia, la cultura i l'oci resulten molt més essencials d'allò que ens vulguin fer creure els espavilats que ens governen –i les eminències que els assessoren-. També posa de manifest, és clar, el caràcter militant de qui encara és capaç de vibrar amb una melodia o emocionar-se amb la lletra d'una cançó.

El programa el conformaven el rock amb pòsit soul d'Adrià Martínez Trio –amb Magalí Datzira al capdavant-, la cançó d'autor amb accent jazzístic de Roigé, el folk coral de Cesc Martorell i Laia Llach, i l'èpica embranzida folk rock de Sam Ramos (Sam & La Banda dels Reptes), que ahir va reduir el repertori a la seva concepció més estripada i visceral –guitarra, baix, bateria i a fer quilòmetres-. La setmana vinent ho explicarem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Una sala de cinema, tres mesos després

Laia Llach durant la seva actuació d'ahir a la tarda al Cinema Edison.

El valor de les petites grans coses. O com la impossibilitat de mantenir determinats hàbits fa que tendim a valorar-los com mai abans ho havíem fet. Ahir a la tarda, per primer cop en gairebé tres mesos, vaig tenir el gust per partida doble de seure en una sala de cinema i d'escoltar música en directe en comunitat i sense cap pantalla entre l'artista i el respectable. No es tractava de cap concert ni de cap sessió de cinema, sinó de la presentació d'una campanya de foment del comerç de proximitat a la ciutat de Granollers.

Però el fet de tornar a trepitjar el Cinema Edison –l'última sala on havia visionat una pel·lícula en pantalla gran, justament el dia abans d'acabar-se el món tal i com el coneixíem fins aleshores- i de poder escoltar a Laia Llach interpretant una única cançó, fins i tot el simple gest de sortir de casa i desplaçar-me fins a un equipament on es fa cultura, van adquirir una dimensió gairebé transcendental en un context com el present. De la presentació de la campanya en parlarem aquest divendres a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Laia Llach

LAIA LLACH

Traficants @ Tarambana, Cardedeu

9 de febrer de 2020

Visca la gent valenta i amb coses a dir. La vallesana Laia Llach tan sols ha arribat a compondre tres cançons i confessa que encara li produeixen respecte els escenaris, però no dubta un sol segon quan es tracta d'enfilar-se a interpretar un repertori que ja tindrà temps de créixer i que ara per ara apunta maneres. Cançons folk d'alta fragilitat, inspirades segons la seva autora per aquella eterna musa que és la tristor, i un registre vocal que per moments invoca les formes de Joni Mitchell o Joan Baez. Ahir va actuar al Traficants del Tarambana. Una veu a descobrir.