Al Ras 2022

AL RAS BLUEGRASS & OLD TIME FESTIVAL

Mercat Vell, Mollet del Vallès
5 de novembre de 2022

És una d'aquelles escenes que un desitjaria poder contemplar cada dia de l'any. Però malauradament és tan poc habitual, que quan finalment es produeix un l'acaba abraçant com si es tractés d'un miracle. Desenes de músics, alguns professionals i d'altres aficionats, tocant plegats i sense jerarquies, al bell mig d'una cèntrica plaça o en algun racó d'un equipament cultural, tota una sèrie d'estàndards de la tradició nord-americana. Passant-s'ho bé, caldejant l'ambient a dins i a fora del recinte de torn, i sobretot donant vida a la via pública un dissabte a la tarda-vespre.

L'escena és una de les postals habituals del festival Al Ras, una cita que durant dues dècades llargues ha situat la localitat de Mollet del Vallès a l'epicentre del circuit bluegrass català. El Mercat Vell de la capital del Baix Vallès va acollir ahir la jornada central de la 21a edició de la mostra, i com no podia ser de cap altra manera les jams espontànies amb artistes del cartell i membres del públic no van parar de succeir-se durant tota la vetllada. Mentrestant, a l'escenari principal s'anava desplegant un cartell d'autèntic luxe on es van alternar propostes autòctones amb referents del bluegrass i l'old time music vinguts de tan lluny com els Països Baixos.

El primer d'enfilar-se a l'escenari va ser el violinista vallesà Oriol Saña, encapçalant un trio de corda format especialment per l'ocasió i debutant pel seu compte en un festival amb el qual l'uneix una llarga vinculació. Va ser el pas previ a la potent descàrrega dels lleidatans Denim Rips, que van injectar actitud punk al bluegrass de tota la vida tot presentant el seu primer ep, oportunament titulat "Non-Electric Revolt" (2022), del qual van despatxar títols tan incontestables com "Final Dance", "The River" o "Walnut Revolution", al costat d'una simpàtica lectura acústica d'"I Wanna Be Sedated", el clàssic de Ramones.

La posterior actuació dels barcelonins FlamenGrass va ser sens dubte un dels grans moments de la jornada. La fusió de flamenc i bluegrass, molt ben trobada per quatre músics fora de sèrie com són Lluís Gómez (banjo), Carol Duran (veu i violí), Maribel Rivero (veu i contrabaix) i Javier Vaquero (guitarra). Escoltar "Entre dos aguas" de Paco de Lucía arranjada per a guitarra i banjo va ser un puntàs, i peces d'autoria pròpia com "Station to Your Heart" o "La Flor" van marcar terreny. El pletòric final amb "RumbaGrass" va fer honor al concepte de mestissatge musical entès més enllà de certes txarangues nostrades de festa major.

Als també barcelonins YerbAzul ja els havíem pogut escoltar quatre anys enrere al mateix escenari. Un quartet de bluegrass de solvència contrastada que versiona clàssics del gènere com Flatt and Scruggs o The Dillards al mateix temps que transporta els cançoners de Dylan, The Band o els Beatles fins a les coordenades sonores dels Apalatxes. La novetat, enguany, va ser la incorporació a les seves files d'un il·lustre veterà com és el mandolinista nord-americà –establert a Barcelona- Ricky Araiza. La seva trajectòria connecta els Byrds i els Eagles amb La Vella Dixieland i La Locomotora Negra, i a l'escenari segueix essent incombustible com ell sol.

Finalment, Red Herring van segellar un altre dels moments àlgids de la jornada. Amb un veterà del bluegrass al continent europeu com és el multiinstrumentista Paul Van Vlodrop a les seves files, els holandesos van oferir un apoteòsic recital on el bluegrass de tota la vida va alternar amb el country d'estètica Southern Gothic i les formes més feréstegues del so Americana. El fet de versionar a Earl Scruggs i Ryan Adams assenyala la seva amplitud de mires, però és en originals com "Rather Die Alone" on realment marquen diferències. A destacar la versatilitat i l'ofici dels seus quatre components, que al llarg de l'actuació es van intercanviar constantment els instruments, revelant una gran destresa amb tots ells.

Com sol ser habitual, la jornada central d'Al Ras va acabar amb una multitudinària jam session a l'escenari principal on van participar (gairebé) tots els músics del cartell i diversos membres del públic. Va començar amb l'estàndard "Old Joe Clark" i tot seguit va acabar, tal com marca la tradició, amb una emocionant lectura de "Will the Circle Be Unbroken", el clàssic de la Carter Family que la Nitty Gritty Dirt Band va recuperar al seu dia al totèmic àlbum del mateix títol del qual commemoràvem dies enrere el cinquantè aniversari.

Oriol Saña Trio.

The Denim Rips.

FlamenGrass.

YerbAzul.

Red Herring.

La jam final.

La prèvia d'Al Ras 2022, a El 9 Nou

FlamenGrass, Red Herring, YerbAzul, The Denim Rips i Oriol Saña actuaran el 5 de novembre a la jornada central del festival Al Ras, cita de referència en l'àmbit del bluegrass, la música country i el so Americana que torna al Mercat Vell de Mollet del Vallès després de dos anys d'absència forçada per la pandèmia. En parlem amb un dels seus promotors, Lluís Gómez, a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Al Ras 2017 a El 9 Nou

Michael J. Miles, Jake Schepps, Th' Booty Hunters, Howdy, Lluís Gómez i Toni Giménez van actuar el passat dissabte 11 de novembre en una nova edició del festival Al Ras a Mollet del Vallès. Aquesta és la breu crònica d'un servidor publicada aquest mateix matí a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Al Ras 2017

La jam session final.

AL RAS 2017

Mercat Vell, Mollet del Vallès

11 de novembre de 2017

Ja fa anys que la ciutat de Mollet del Vallès esdevé durant un dia a l'any la capital catalana de tots aquells gèneres musicals que es deriven del bluegrass i les formes més primitives del country. Ho fa de la mà d'Al Ras, un festival pioner en la matèria a Catalunya que desenvolupa part de la seva programació a Barcelona però té com a epicentre el municipi vallesà. La seva setzena edició va aplegar al Mercat Vell alguns dels valors autòctons de la música d'arrels nord-americanes, un parell de referents internacionals del banjo i una bona colla d'aficionats vinguts d'arreu del país, molts dels quals van participar en les improvisades jam sessions que al llarg de la tarda es van dur a terme tant a dins com a fora del recinte -tal i com ja és habitual en aquesta cita, el final de festa va reunir músics professionals i amateurs en una celebrada jam a l'escenari principal-.

Els plats forts del cartell d'enguany eren els nord-americans Michael J. Miles i Jake Schepps, dues eminències del banjo que han partit del bluegrass i els seus derivats per acabar obrint nous camins amb aquest instrument i explorant les seves múltiples aplicacions en llenguatges com els del blues, el jazz, el pop, la música clàssica o fins i tot les avantguardes. Miles, de Chicago, va alternar peces tradicionals del seu país amb incursions en els sons caribenys i solvents relectures de clàssics com "Like a Rolling Stone" (Bob Dylan) o "Cross Road Blues" (Robert Johnson), sempre amb to divulgatiu i arribant-se a servir en part del repertori d'un banjo fabricat l'any 1855. Schepps, acompanyat del quartet Round Window, va centrar bona part del seu set en la banda sonora que ell mateix ha compost per al clàssic del cinema mut "The Scarecrow" (1920), comèdia de Buster Keaton que es va projectar mentre sonava la música i va suposar una de les grans postals de l'edició d'enguany d'Al Ras.

També ha destacat en l'àmbit del banjo el barceloní Lluís Gómez, que va obrir el festival tot presentant el seu darrer disc, "Dotze contes" (2017). Veterà de formacions com la Barcelona Bluegrass Band, Gómez és un habitual d'Al Ras de la mateixa manera que ho és Toni Giménez, un dels grans difusors del folk d'arrel anglosaxona a casa nostra, que el va succeir a l'escenari i va deixar pas al country amb accent del nord dels donostiarres Howdy. La nota més salvatge de la nit la va posar una de les bandes més letals i viscerals que ha donat mai l'underground barceloní, Th' Booty Hunters. Hillbilly, Southern Gothic, suor, fum, cervesa fresca, litres i més litres de bourbon i una sobredosi d'actitud punk per a recordar-nos que el country no és allò que ballen les tietes a les festes majors. El maridatge gairebé perfecte de Hank Williams, Johnny Cash i Motörhead. I un dels directes més potents del país, que ningú en tingui cap mena de dubte.

Michael J. Miles.

Jake Schepps & Round Window.

"The Scarecrow", el clàssic de Buster Keaton amb banda sonora de Jake Schepps.

Th' Booty Hunters.