Bluegrass a plaça

RED PIG BLUEGRASS + BUM DITTY
FIMAC 2023 @ Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça de la Caserna, Granollers

2 de setembre de 2023

El doble concert de Red Pig Bluegrass i Bum Ditty al FIMAC (Festival Internacional de Música al Carrer) de la festa major de Granollers es va acabar amb una jam espontània al bell mig de la plaça. Els components de totes dues bandes –més Magalí Sare (flauta i veu), que ja havia sortit a tocar una peça durant l'actuació de Bum Ditty- improvisant cançons tradicionals en clau de bluegrass amb el respectable al seu voltant. Detalls que no solen donar-se en aquests macrofestivals a petita escala que han esdevingut les festes majors, i que sens dubte marquen diferències. Les festes populars haurien de ser això, ni més ni menys.

Red Pig Bluegrass és un quartet barceloní de música d'arrel nord-americana, encapçalat per Xavi Ollé dels Booty Hunters (guitarra i veu) i augmentat amb tot un Ricky Araiza al banjo –extraordinari el combat que es van marcar tots dos en una atòmica versió de "Dueling Banjos", l'estàndard d'Arthur Smith-. Durant una hora frenètica van despatxar clàssics com "Foggy Mountain Breakdown" (Flatt & Scruggs), "Folsom Prison Blues" (Johnny Cash), "Cocaine Blues" (Troy Junius Arnall) o fins i tot "Ace of Spades" (Motörhead). El bluegrass de tota la vida, interpretat amb el màxim rigor i amb unes gotes d'actitud punk.

Prèviament, Bum Ditty ho havien petat amb el seu refrescant maridatge de música tradicional nord-americana i arrels mediterrànies, sempre amb la dosi necessària de frescor i desvergonyiment. Com uns Moldy Peaches fent versions de la Charlie Daniels Band, amb aquesta frontwoman tot terreny que és Joana Gumí en primer terme i una base instrumental tan àgil com robusta, capaç de fer ballar la plaça com en una revetlla de tota la vida i, alhora, enfilar patrons rítmics gairebé progressius. A destacar la cançó "El balancí", una reflexió en clau feminista sobre un coixí de high lonesome sound on van ressonar misteris ancestrals.

Red Pig Bluegrass.

Bum Ditty.

Al Ras 2022

AL RAS BLUEGRASS & OLD TIME FESTIVAL

Mercat Vell, Mollet del Vallès
5 de novembre de 2022

És una d'aquelles escenes que un desitjaria poder contemplar cada dia de l'any. Però malauradament és tan poc habitual, que quan finalment es produeix un l'acaba abraçant com si es tractés d'un miracle. Desenes de músics, alguns professionals i d'altres aficionats, tocant plegats i sense jerarquies, al bell mig d'una cèntrica plaça o en algun racó d'un equipament cultural, tota una sèrie d'estàndards de la tradició nord-americana. Passant-s'ho bé, caldejant l'ambient a dins i a fora del recinte de torn, i sobretot donant vida a la via pública un dissabte a la tarda-vespre.

L'escena és una de les postals habituals del festival Al Ras, una cita que durant dues dècades llargues ha situat la localitat de Mollet del Vallès a l'epicentre del circuit bluegrass català. El Mercat Vell de la capital del Baix Vallès va acollir ahir la jornada central de la 21a edició de la mostra, i com no podia ser de cap altra manera les jams espontànies amb artistes del cartell i membres del públic no van parar de succeir-se durant tota la vetllada. Mentrestant, a l'escenari principal s'anava desplegant un cartell d'autèntic luxe on es van alternar propostes autòctones amb referents del bluegrass i l'old time music vinguts de tan lluny com els Països Baixos.

El primer d'enfilar-se a l'escenari va ser el violinista vallesà Oriol Saña, encapçalant un trio de corda format especialment per l'ocasió i debutant pel seu compte en un festival amb el qual l'uneix una llarga vinculació. Va ser el pas previ a la potent descàrrega dels lleidatans Denim Rips, que van injectar actitud punk al bluegrass de tota la vida tot presentant el seu primer ep, oportunament titulat "Non-Electric Revolt" (2022), del qual van despatxar títols tan incontestables com "Final Dance", "The River" o "Walnut Revolution", al costat d'una simpàtica lectura acústica d'"I Wanna Be Sedated", el clàssic de Ramones.

La posterior actuació dels barcelonins FlamenGrass va ser sens dubte un dels grans moments de la jornada. La fusió de flamenc i bluegrass, molt ben trobada per quatre músics fora de sèrie com són Lluís Gómez (banjo), Carol Duran (veu i violí), Maribel Rivero (veu i contrabaix) i Javier Vaquero (guitarra). Escoltar "Entre dos aguas" de Paco de Lucía arranjada per a guitarra i banjo va ser un puntàs, i peces d'autoria pròpia com "Station to Your Heart" o "La Flor" van marcar terreny. El pletòric final amb "RumbaGrass" va fer honor al concepte de mestissatge musical entès més enllà de certes txarangues nostrades de festa major.

Als també barcelonins YerbAzul ja els havíem pogut escoltar quatre anys enrere al mateix escenari. Un quartet de bluegrass de solvència contrastada que versiona clàssics del gènere com Flatt and Scruggs o The Dillards al mateix temps que transporta els cançoners de Dylan, The Band o els Beatles fins a les coordenades sonores dels Apalatxes. La novetat, enguany, va ser la incorporació a les seves files d'un il·lustre veterà com és el mandolinista nord-americà –establert a Barcelona- Ricky Araiza. La seva trajectòria connecta els Byrds i els Eagles amb La Vella Dixieland i La Locomotora Negra, i a l'escenari segueix essent incombustible com ell sol.

Finalment, Red Herring van segellar un altre dels moments àlgids de la jornada. Amb un veterà del bluegrass al continent europeu com és el multiinstrumentista Paul Van Vlodrop a les seves files, els holandesos van oferir un apoteòsic recital on el bluegrass de tota la vida va alternar amb el country d'estètica Southern Gothic i les formes més feréstegues del so Americana. El fet de versionar a Earl Scruggs i Ryan Adams assenyala la seva amplitud de mires, però és en originals com "Rather Die Alone" on realment marquen diferències. A destacar la versatilitat i l'ofici dels seus quatre components, que al llarg de l'actuació es van intercanviar constantment els instruments, revelant una gran destresa amb tots ells.

Com sol ser habitual, la jornada central d'Al Ras va acabar amb una multitudinària jam session a l'escenari principal on van participar (gairebé) tots els músics del cartell i diversos membres del públic. Va començar amb l'estàndard "Old Joe Clark" i tot seguit va acabar, tal com marca la tradició, amb una emocionant lectura de "Will the Circle Be Unbroken", el clàssic de la Carter Family que la Nitty Gritty Dirt Band va recuperar al seu dia al totèmic àlbum del mateix títol del qual commemoràvem dies enrere el cinquantè aniversari.

Oriol Saña Trio.

The Denim Rips.

FlamenGrass.

YerbAzul.

Red Herring.

La jam final.

Th'Booty Hunters presenten "Speaking of the Devil" a l'Apolo

El showcase acústic a la sala 3 d'Apolo.

TH'BOOTY HUNTERS

Apolo (sales 2 i 3), Barcelona

19 de maig de 2018

Cervesa, fum, bourbon i suor. Els que invoquen les cançons d'aquest endimoniat quintet barceloní que es capbussa en les essències més pures de la música country per a destil·lar-ne un discurs únic en aquestes latituds i cada vegada més reclamat fora de les nostres fronteres. Cançons que tant poden aproximar-se al bluegrass més accelerat com al punk entès a la manera d'uns Supersuckers, al honky tonk en la seva concepció més etílica com al rock d'arrels d'injecció elèctrica i gust de carretera, al folk més animal com al Southern Gothic més pantanós. Th'Booty Hunters van presentar el seu darrer disc, "Speaking of the Devil" (2018), amb una doble actuació en diferents espais de la renovada sala Apolo. Primer un breu però intens showcase en acústic a La 3, quatre temes com a tastet del que passaria quan els músics s'endollessin a l'escenari de La 2. Una hora llarga de hillbilly i rock'n'roll amb totes les lletres, despatxats a tota castanya per una banda que va sortir a donar-ho tot des del primer moment i va marxar sense fer presoners. A destacar títols com "Black and Decker", "Keep on Dope" o la visceral lectura marca de la casa de "Cocaine Blues" (T. J. "Red" Arnall via Johnny Cash), així com la col·laboració puntual de tot un Ricky Araiza per a acabar d'arrodonir una vetllada absolutament memorable.